dimarts, 24 de desembre de 2013

Una verdad delicada. John Le Carré.

Un Le Carré encara més irònic i càustic, si cap, que mai. Aquesta vegada centrant la seua atenció en el poder immens que van acumulant els exèrcits privats, sobretot a partir de l'11-S.

I el punt d'honor d'un que va participar com a observador en l'acció combinada entre exèrcit britànic i mercenaris americans, quan se n'assabenta que l'acció no va ser tan incruenta com li havien dit, i que dos innocents havien mort en ella.

A partir d'aquell moment, la reparació de l'honor de l'únic militar britànic que no ha sucumbit als cants de sirena dels mercenaris, es convertirà en la seua missió. Missió que, com sol passar tant a les novel·les de Le Carré com a la dura realitat, acabarà mal.

Excel·lent.

Una vida de lujo. Jens Lapidus.

Tercera part de la Trilogia d'Estocolm, aquest descarnat relat dels baixos fons de Suècia. Com a les dues anteriors, res més lluny d'aquesta història que el fals maniqueisme que solen traspuar les novel·les del gènere.

L'assassinat del capo Radovan Kranjic inicia una guerra entre la seua filla i el seu lloctinent. Un policia és enviat a infiltrar-se en una xarxa de blanqueig de diners. Uns pobres jans, gàngsters de mig pèl, organitzen el robatori del segle, el qual, al remat, acaba sent un fracàs econòmic.

Però la mort del Kum Rado, no és el que sembla, sinó una venjança instigada per qui menys ho sembla, i el policia acaba desacreditat i en presó, després d'haver-se enamorat d'un dels gàngsters de mig pèl, i la filla de Radovan, que acabarà fent-se amb el seu rival i carregant-se'l, acabarà enamorant-se de l'instigador de l'assassinat de son pare.

Real i pessimista com la vida.

Una trilogia imprescindible per als qui vulguin comprendre la delinqüència actual.


dimecres, 11 de desembre de 2013

El temor de un hombre sabio. Patrick Rothfuss.

Segon llibre de la trilogia iniciada amb El nom del vent i segon dia de l'apassionat i apassionant relat de Kvothe.

Si en el primer llibre ens havia contat com, orfe de pocs anys, havia aconseguit arribar i matricular-se a la Universitat i les seves aventures en aquesta institució, ara, en aquest volum, agafarà unes "vacances" en busca d'un impossible mecenes (la seva enemistat amb Ambrose li impedia trobar-ne cap a les rodalies de la Universitat) cosa que li proporcionarà noves aventures, enriquiment personal i ensenyances variades.

I trobarà el nom del vent tan llargament buscat. I el mecenatge se li agrejarà quan, en defensar la seua gent, els Edena Ruh, (una mena de gitanos rodamóns i artistes) perdrà el favor de la dona del seu mecenes.

Si alguna cosa no m'acaba de convèncer del llibre és el permanent daltabaix, sempre al límit, sempre a un punt del desastre i sempre salvant-se a l'últim moment.

Malgrat tot, una meravella.

Ara a esperar el tercer llibre/dia.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Pan, educación, libertad. Petros Màrkaris.

Última novel·la del detectiu Kharitos amb una Grècia cada cop més instal·lada a la crisi. Principis del 2014; Grècia, Itàlia i Espanya han tornat a les seues respectives monedes: dracma, lira i peseta. Les retallades continuen, ara agreujades per una devaluació salvatge que no impedeix, per suposat, que els sous continuïn baixant, els suïcidis continuïn creixent, i l'atur cada cop estigui més disparat.

I enmig de tot aquest maremàgnum tres assassinats consecutius de tres antics participants als fets de la Politècnica.

Crim comú o terrorisme? A diferència del que passava a novel·les anteriors, en comptes d'intentar quedar-se amb el cas, cadascú intenta passar-li la pilota al departament contrari.

Al remat, com no?, Kostas Kharitos acabarà esbrinant i resolent el cas. Un cas conspiratiu, una conxorxa amb més d'un culpable, però que, tanmateix, només acabarà amb un d'ells a la presó: un xicot solidari i exemplar ple de bones intencions.

Aconsellable.

El juego de Ender. Orson Scott Card.

No sol passar que una novel·la basada en una narració curta la millori. El cas de 2001, un Odisea espacial, respecte a la història curta El sentinella, entenc que no és rellevant, ja que 2001 és un guió cinematogràfic preparat entre dos genis: l'autor del conte, Arthur C. Clarke i el director Stanley Kubrik.

I no sol passar perquè la tendència és la d'allargassar el conte artificialment, sense adonar-se de la diferència fonamental entre un conte i una novel·la: el canvi de protagonista. Mentre que en el conte la importància rau en les circumstàncies que envolten el personatge, a la (bona) novel·la el personatge s'independitza, guanya cos, passa a ser tridimensional.

Aquesta novel·la, tot i no contar res de substancialment distint d'allò que el conte narrava, li dóna una certa profunditat psicològica al nostre heroi Ender. Ens explica d'on surt tant la seua ràbia com la seua compasió; ens introdueix a l'angoixa de ser tercer en un món on el control de la natalitat és obligat i obligatori. I ens parla de la por, de la crueltat, de la manipulació, de la camaraderia. I de l'amistat quasi quasi impossible.

Una bona novel·la l'existència de la qual coneixia de fa molt de temps, però que mai no m'havia decidit a llegir.

diumenge, 24 de novembre de 2013

Nunca la jodas. Jens Lapidus

Segon llibre de la trilogia d'Estocolm. L'autor, Jens Lapidus, continua mostrant-nos uns personatges outsiders la vida dels quals es trobarà entrellaçada per una sèrie de casualitats que duran la història a un desenllaç fatal.

Un ex-mercenari, Niklas Brogren, obsessionat amb una missió: castigar els maltractadors de les dones. Un policia, Thomas, que fa la viu-viu amb petites corrupteles, però que arribat el cas, s'embarcarà en la investigació d'un assassinat i xocarà amb tota una conspiració que el sobrepassarà, i un ex-presidiari, Mahmud que, fugint de les brases d'un deute amb una banda de moters filonazis, acabarà en mans de la màfia iugoslava.

Com a la novel·la anterior, ni els bons són totalment bons (el policia n'és un bon exemple) ni els dolents (Mahmud) deixen de tenir el seu honor, ni els bojos i violents (Niklas) deixen de tenir una bona intenció absurdament perillosa.

Realista. Fatalista. Magnífica.

dissabte, 16 de novembre de 2013

El juego de Ender (novel·la curta). Orson Scott Card

Arran de l'estrena de la pel·lícula El joc d'ender, i comentant amb alguns amics, me n'adone que no havia llegit res d'aquesta famosa saga de SF.

I he començat per aquest conte qualificat com a novel·la curta, origen de la famosa novel·la i de la posterior saga.

He de confessar que aquesta introducció m'ha agradat. La idea original és bona: aprofitar la capacitat de joc dels nens, per a conduir, sense dir-los-ho, la guerra.

Immoral? Per suposat. Contra-prudent? No ho arribem a esbrinar. Quan Ender, el genial jugador de dotze o tretze anys se n'assabenta de com l'han utilitzat, s'acaba la història.

Continuaré amb la novel·la del mateix títol.

Dolores Clairbone. Stephen King

Llarg monòleg-confessió de Dolores, acusada de l'assassinat d'una vella i rica dona a qui ha servit durant molts anys. Terror i bogeria dosificats en un conte allargassat artificialment i innecessària.

Es deixa llegir, però es fa llarg.

dijous, 14 de novembre de 2013

Liquidación final. Petros Màrkaris

Segon llibre d'una trilogia de la crisi (el primer fou Amb l'aigua al coll) on el comissari Kostas Kharitos haurà d'enfrontar-se amb un "recaptador" que assassina aquells evasors i defraudadors a Hisenda que no regularitzen en el termini de cinc dies el seu deute amb l'Erari Públic.

Novel·la on l'humor (un humor molt negre, cal dir) adquireix una importància més elevada encara que en anteriors llibres, i on, com sempre, va alternant els problemes de la investigació, amb la situació sociològica real del país i els problemes personals i familiars.

Heroi públic i assassí alhora, el "recaptador" aconseguirà, en un temps rècord, uns ingressos espectaculars al Tresor Públic, deixant al descobert la ineficàcia i la corrupció de l'estat i la classe política.

Malgrat l'humor no és cap divertimento, ni molt menys.

Aconsellable.

diumenge, 10 de novembre de 2013

El nombre del viento. Patrick Rothfuss

Un llibre que duia temps dormitant a la biblioteca sense que m'atrevís a encetar-lo. I, per fi, l'altre dia el vaig agafar. Només tinc un paraula: apassionant.

Un taverner, en un poble perdut, és reconegut per Cronista, un famós escrivà rodamón a qui ha salvat d'una mort segura la nit anterior. Aquesta circumstància serà l'inici de la narració per part del fals hostaler de la seua vida.

On comença i on acaba allò que és real? Com distingir les llegendes acumulades sobre el protagonista? Embelleix o ennegreix la història el narrador?

Preguntes sense resposta i sense cap importància, perquè quan un narrador parla els oients han de callar, escoltar i acceptar. Més tard arribarà el moment de triar i muntar una altra història més: la de l'oient/lector, per poder contar-la a uns altres oients i així anar engrandint-la, escampant-la, diversificant-la.

Els tresors rebuts, només ho són si els comparteixes.

Ara sé que he de llegir el següent llibre. Però abans en llegiré algun altre per reduir la tensió, per augmentar el desig. Per poder gaudir-ne com si fos, de nou, una primera vegada.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Blockade Billy. Stephen King

Dos contes curts del prolífic Stephen King, i no dels millors, precisament. El primer, Blockade Billy, sobre un jugador de baseball que no és qui diu. Excessivament centrat en la descripció del joc, per al meu gust.

Quant al segon, Moralitat, amb bastant més ritme que l'anterior, un experiment, una proposició "indecent", d'un capellà moribund a la seua infermera. Pot un petit acte de violència comès sense cap més motivació que els diners, un munt indecent de diners, modificar tota la conducta posterior d'aquells que l'han exercida?

S'hi deixa llegir.

diumenge, 3 de novembre de 2013

El fin de los escribas. Glen Cooper

Tercer i últim llibre de la trilogia que va començar amb "La biblioteca dels morts". De nou, Will Piper, s'hi veurà enfrontat a una crisi que l'obligarà a abandonar el seu retir daurat i acudir en rescat del seu fill.

I tot això, en portes de "la fi dels dies". Una fi dels dies anunciada per la biblioteca de Vectis i que tot lo món espera amb candeletes.

Però la fi dels dies no ho és tal, perquè hi ha una altra biblioteca continuadora de la de Vectis que es disputaran xinesos, americans i britànics i que acabarà sent incendiada per Piper.

Un incendi en el qual moriran els darrers escrivans.

Els darrers? No s'apresseu a assegurar-ho. L'autor deixa les portes obertes a una continuació de la saga dels escrivans,

S'hi deixa llegir sempre que no us feu la pregunta que caldria fer-se:

I tot aquest esforç sobrehumà de registre universal i anticipat de naixements i defuncions, quin sentit té?

dissabte, 2 de novembre de 2013

Con el agua al cuello. Petros Màrkaris

Grècia ja s'hi troba en plena crisi. Els funcionaris (el comissari Kharitos entre ells) comencen a sofrir les conseqüències: retallada en les pagues extres, salt endavant en l'edat de jubilació... Les manifestacions als carrers d'Atenes se succeeixen dia sí, dia també, comencen a saber-se els primers suïcides...

I enmig de tot aquest maremàgnum un banquer jubilat apareix mort a sa casa, decapitat.

Com ja hem vist a anteriors novel·les de la sèrie, la guerra soterrada entre els distints cossos de policia aflora immediatament. I, malgrat la resistència de Kharitos, el cas és adjudicat a la brigada anti-terrorista, cosa que no impedeix que el nostre comissari, mal que bé i fent la viu-viu, continue investigant pel seu compte i risc.

Però al primer assassinat, li'n segueixen més, tots amb la mateixa firma: decapitació per espasa, i una D llatina (no oblidem que estem a Grècia on l'alfabet és el grec)

Com passa amb el comissari Maigret a qui cada cop s'hi assembla més, amb la resolució del cas acabarà transmetent-nos l'empatia per l'assassí; ja ho va fer a l'anterior novel·la de la sèrie: Mort a Istanbul. Un assassí moribund que no fa més que arribar allà on la justícia humana no podria (ni, en cap cas, deuria) arribar mai.

dijous, 31 d’octubre de 2013

Los Lagolieros. Stephen King.

Una història, aquesta dels Langoliers (no sé per quins set sous l'han traduïda al castellà com a Los Lagolieros, així, sense "n"), que em recorda la famosa sèrie televisiva "The Twilight Zone", titulada ací sota el títol de "Dimensió Desconeguda".

Perquè d'això tracta exactament. Un viatge nocturn en avió desembocarà en una altre lloc, una altra dimensió, on els pocs supervivents d'una massiva desaparició de passatgers, aconseguiran aterrar en un món buit i a punt de l'extinció. Un món amenaçat per unes espaordidores criatures que tot ho devoren.

Aquest grup de persones, malgrat la por que inevitablement pateixen, malgrat les quasi insalvables dificultats, i sota el lideratge d'un agent secret i el mestratge d'un escriptor de ciència ficció, aconseguiran invertir el sentit del viatge i tornar al món abandonat, o un de molt similar (això no queda gaire clar a la novel·la) no sense algunes pèrdues en vides humanes.

Interessants les al·lusions a una altra famosa novel·la de SF: Flatland d'Edwin Abbot Abbot. Tot i que a mi m'ha recordat una petita novel·la de Jules Verne: Héctor Servadac.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Muerte en Estambul. Petros Màrkaris

Katerina, la filla del comissari Kharitos, s'ha casat però, oh horror! només pel jutjat, cosa que ha revoltat, i molt, tant als sogres com als pares.

Amb la intenció de recuperar una mica de pau, Kharitos i la seua enfadada dona emprenen un viatge de turisme a Istanbul.

Però les coses es torcen molt prompte quan una velleta grega torna a Turquia i comença a assassinar antics coneguts.

Kharitos es veurà obligat a compaginar les vacances amb la col·laboració amb un comissari turc. La desconfiança inicial, mútua, anirà canviant, a poc a poc, en amistat. Una amistat que els unirà en una decisió final insòlita per a dos policies de soca-rel: deixar morir en pau la justiciera assassina, i amagar-ho als seus caps.

Una emotiva novel·la, un cant a les minories, a la llibertat individual, a la convivència.

La millor novel·la, per ara, que he llegit d'en Màrkaris.

Absolutament recomanable.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Los misterios del gusano. Stephen King

Un altre conte curt (com el fa poc comentat en aquestes pàgines: "El gos de la polaroid") digne de formar part del corpus literari que coneixem com a mites de Cthulhu. Am la diferència que, a diferència del citat, aquest és prou més gòtic.

I és que, com la del xiprer, l'ombra de l'escriptor H.P. Lovecraft és allargada.

dijous, 24 d’octubre de 2013

El accionista mayoritario. Petros Màrkaris

El comissari Kharitos té una filla que ja ha acabat la carrera i la tesi doctoral i ho celebra anant-se'n de viatge a Creta amb el seu nuvi. Però el vaixell és segrestat per uns terroristes que ningú no coneix.

Simultàniament, a Atenes, comença una sèrie d'assassinats de gent relacionada amb la publicitat.

Una nova història de lluites internes entre els diversos cossos de policia, per veure qui se'n duu la palma de la resolució.

I degut a aquestes presses per fer-se el llit uns als altres, la resolució del cas de "l'accionista majoritari" acabarà a mites, amb la captura de l'executor, però no de l'instigador.

I aquesta serà la petita revenja del nostre desenganyat comissari.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Ur. Stephen King

Les històries basades en móns paral·lels, abunden en la SF. Una bona mostra podria ser L'home en el castell, de Philip K. Dick. No ho són tant les històries basades en allò que els físics han popularitzat com el "multivers", aquest conjunt d'universos probabilísticament afins. Aquests universos que van obrint-se fractalment en successives bifurcacions fins a l'infinit.

Entre aquests destacaria El número de la bèstia, de Heinlein, Anatema, de Neal Stephenson, o 23/11/63 del mateix Stephen King.

Aquest conte curt, Ur, explota també aquest multivers. En aquest cas des d'un punt de vista literari. Què passaria si, gràcies a un cert lector, un kindle experimental, poguéssim accedir a les obres que els grans autors han pogut escriure en altres universos?

Però clar, Stephen King, és un escriptor de misteri, de terror. I, com és lògic, hi clava cullerada. Perquè una de les funcions d'aquest kindle, encara en construcció, li permet al nostre protagonista llegir les notícies de l'endemà, cosa que li farà caure en la temptació de modificar el futur, i això...

Agradable de llegir, com no podia ser menys.

divendres, 18 d’octubre de 2013

El pasadizo del deseo. Dominique Sylvain

Últim llibre de la col·lecció de novel·la negra que aquest estiu ha oferit El País, i el més fluix de tots. Tant la protagonista, una ex-comissària de policia com la seua ajudant, una noia americana massatgista i stripteuse resident a París resulten escassament creïbles. Tan escassament creïbles com el crim amb què arranca la novel·la, el grup de lladregots, el cap de policia, o les ininterrompudes relacions del tinent de policia amb la seua ex-cap.

Una mica decepcionat però com que sóc un impenitent optimista, sobretot quan es tracta de literatura, possiblement intentaré llegir alguna altra novel·la de l'escriptora, només siga per comprovar si aquesta parella formada per Lola Jost -l'ex-policia- i Ingrid Diesel -la massatgista- acaba prenent cos.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Un caso del comisario Jaritos y otros relatos clandestinos. Petros Màrkaris

Relats clandestins per l'obligada clandestinitat dels diferents protagonistes. Una broma macabra, però broma al cap i a la fi, l'assassinat d'un camàlic albanès, la revenja d'una noia contra la seua família, el rocambolesc suïcidi d'una escriptora, les aventures i desventures de dos músics de carrer, l'emigrant estafat pel seu company de feina, el captaire que es fa passar per emigrant, dues putes explotades per les màfies o el iaio que acaba tenint cura d'una xiqueta al parc, malgrat la seua xenofòbia...

Contes que et deixen un regust amargós a la boca, i on el comissari Kharitos només hi surt de passada en dos dels nou contes curts.

Un retrat en negre de la societat grega.

Recomanable.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Shutter Island. Dennis Lehane

Una altra gran novel·la d'aquest escriptor (fa poc he llegit i deixat constància en aquestes pàgines Mystic River) que ja havia tingut ocasió de gaudir en l'esplèndida versió que d'ella ha fet Martin Scorsese (per cert, encara tinc pendent veure la versió cinematogràfica de Mystic River feta per un altre monstre del cinema: Clint Eastwood).

Un policia arriba amb un company nou a l'illa Shutter on hi ha un hospital-presó psiquiàtric del qual s'ha escapat una pacient. Però les motivacions de l'inspector no són gaire clares; s'ha oferit a agafar aquest cas perquè està convençut que l'assassí de la seua dona és un dels pacients d'aquest manicomi.

Clar que res no és el que sembla, i aquesta investigació no és més que una performance ordida pels psiquiatres del centre per intentar guarir el policia que no ho és ja, sinó que, en una pirueta de la narració, és un dels pacients de l'illa, un dels més perillosos.

Com he dit abans, una gran novel·la i una magnífica pel·lícula. Recomanables totes dues.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Alumno aventajado. Stephen King

El sociòpata naix o es fa? Aquesta història, sense cap intervenció sobrenatural, del prolífic autor de terror, Stephen King, ens conta la relació entre un adolescent americà de bona família i un vellet de fosca història, antic nazi que havia estat comandant a un camp d'extermini.

La relació entre ambdós protagonistes anirà alternant la dominació de l'un sobre l'altre i els impulsarà tots dos a l'assassinat indiscriminat de captaires.

La pregunta que plana sobre tota aquesta narració és única i senzilla: Com han arribat a aquesta situació? Com, per quin motiu, un xicot que ho té aparentment tot acaba esdevenint un monstre sanguinari?

D'alguna forma m'ha recordat "Cal que parlem de Kevin" de Lionel Shriver, tot i que aquesta resulta molt més profunda i real i àdhuc terrorífica.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Las viudas de los jueves. Claudia Piñeiro

En aquesta novel·la, realment negra, ho reconec, no hi ha criminal personalitzat, ni policies, ni lladres. En tot cas un estafador que actuarà (se sacrificarà) en benefici de la seua família. Un estafador víctima d'una crisi, la del "corralito" argentí, tan semblant a la que ens està tocant viure.

A través d'una sèrie de famílies que viuen a una elitista urbanització de luxe, tancada, aïllada i classista, assistirem a la progressiva decadència econòmica dels residents, a la ineludible entrada a l'atur dels caps de família, amb el consegüent sentiment de vergonya i culpa.

D'alguna forma m'ha recordat l'Àngel Exterminador, aquella esplèndida pel·lícula de Buñuel i el seu cruel dibuix d'una burgesia incapaç d'adonar-se del seu destí inevitable.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Almuerzo en el restaurante Gotham. Stephen King

Un conte curt del famós autor de terror, Stephen King. Típic del seu corpus literari: la persona que, desgraciadament, es troba on no li convé, en el moment menys esperat i la seua reacció davant l'inesperat.

A diferència d'allò que acostumen altres autors, la seua heroica reacció no li servirà de res. O potser sí. Qui sap.

Afortunadament no ha fet una novel·la llarga, d'aquesta historieta. Cosa que se li agraeix.

El camino difícil. Lee Child

Llibre fàcil de llegir, més propi d'un còmic que de la literatura "escrita". I això que no duu dibuixos, ni vinyetes. M'explique. Uns bons extremadament bons: el protagonista, ex PM, involucrat en la solució d'un segrest, una investigadora privada, ex FBI, i les tres germanes d'altres tres personatges relacionats amb la història que ens demostren que l'amor fratern tot ho suporta i tot ho mou. Un grup de mercenaris sota el comandament d'un desequilibrat. I una història rocambolesca on el lector anirà descobrint, junt amb el protagonista, que les coses no són exactament com semblaven.

I allò més important en aquest gènere: un final feliç malgrat tots els perills a què els nostres herois s'aniran enfrontant.

Divertida i fàcil de llegir, com he dit. En resum, intranscendent.

dilluns, 30 de setembre de 2013

Suicidio perfecto. Petros Màrkaris.

El tràfic a Atenes com una metàfora de les investigacions que porta a cap el comissari Kharitos. El suïcidi en directe, a la tele, d'un famós contractista, mentre el comissari es troba de baixa, el durà a una investigació sui gèneris, extra-oficial, dels motius que el finat ha tingut per matar-se d'una forma tan espectacular i pública.

Però aquest acte no serà l'únic. Al llarg de la investigació, altres dues persones: un polític i un periodista, ambdós igualment famosos, acabaran suïcidant-se, també en públic.

Quina relació tenien entre ells? quin inconfessable secret els ha obligat al suïcidi? Qui els ha instigat?

La persistència de l'inspector acabarà triomfant i esbrinant el culpable i el seu motiu. Però no hi podrà fer res. Un triomf/fracàs que li deixarà un regust agredolç a la boca.

divendres, 27 de setembre de 2013

Dinero fácil. Jens Lapidus

Desconeixia aquest escriptor i he de confessar que m'ha impressionat aquesta història (històries inter-connectades més bé) dels baixos fons de Suècia.

Diners fàcils ens parla de les màfies que operen a Estocolm, nacionals i estrangeres, a l'interior de les presons i a l'exterior. Ens parla de l'arribisme, del sentit de l'honor, del delicte com a negoci feroçment capitalista. De la confluència d'objectius, de la venjança.

Diners fàcils ens parla d'una societat de primer món on, a poc que grates, ens esguita la podridura, i d'uns personatges marginals curulls de violència que, tanmateix, són capaços de mostrar, en certes ocasions, una tendresa, una ingenuïtat inesperada.

Una novel·la magníficament negra que m'empenta a llegir les altres dues de la trilogia.

divendres, 20 de setembre de 2013

El perro de la polaroid. Stephen King.

Feia temps que no llegia una novel·la de terror, de les clàssiques de S. King. I me n'adone tot allò que el terror actual li deu a H. P. Lovecraft i els seus mites de Cthulhu.

El gos de la polaroid és la història d'una porta oberta al desconegut, una porta interdimensional que funciona només en una direcció. Una porta per on intentarà colar-se, foto a foto, una espantosa criatura, un horrible gos que tampoc no ho és exactament, un dhol com els que Lovecraft insinua, i que està intentant saltar sobre el protagonista.

A diferència, tanmateix de Lovecraft, King ens mostra la seua faceta optimista, on el protagonista no mor ni acaba boig, sinó que madura i aconsegueix guanyar la partida.

Clar que, no ens il·lusionem en excés. Tot és provisional i quan una porta es tanca, sempre se'n pot obrir una altra.

dimarts, 17 de setembre de 2013

La huella. Patricia Cornwell

La invitació que el director del departament forense de Richmond, Virginia, cursa a la seua antecessora, la doctora Scarpetta, perquè l'ajude a esbrinar les causes de la mort d'una jove, ens farà entrar en una història on tots els seus protagonistes pateixen algun tipus, en major o menor grau, de neurosi.

La història, els diversos fils narratius de la qual estan trenats sense solució de continuïtat en un tapís multicolor, enganxa des del primer moment, tot i que, al principi, obliga el lector a una atenció suplementària per distingir a quin dels fils narratius pertany el paràgraf que està llegint.

Una altra cosa que s'agraeix és que la informació que el lector va trobant és la mínima indispensable. Cert que això implica l'esforç del lector per anar copsant cap on s'encamina la història.

En resum, una bona història tot i que no gaire versemblant i una estranya colla la formada per la doctora Scarpetta, l'ex-policia Marino, la seua neboda Lucy, l'expert en espionatge Rudy i el psicòleg forense Benton.

dissabte, 14 de setembre de 2013

Defensa cerrada. Petros Márkaris.

Dos persones sense cap relació aparent entre ells, un àrbitre de tercera divisió i un propietari de dos clubs nocturns i un restaurant, han estat assassinades i l'inspector Kharitos anirà trampejant amb la seua habitual desgana, però de forma incansable, per resoldre ambdós casos i evitar que les pressions polítiques en tanquin un dels dos.

Perquè, com a poc a poc anirà comprovant, no són realment dos casos sinó un de sol, tot i que els assassinats (els dos inicials, més els que es produeixen al llarg de la novel·la) no són comesos per la mateixa mà, ni tenen les mateixes motivacions.

Es tracta de la segona novel·la que llegesc d'aquest escriptor i ambdues m'han deixat un regust amarg a la boca.

Novel·la social, naturalista diria, a l'estil Zola o Balzac, que adopta la forma de novel·la negra més com a excusa que altra cosa.

dijous, 12 de setembre de 2013

Memento mori. César Pérez Gellida

Assassí en sèrie amb personalitat múltiple, inspector molt perdut, i psicòleg especialitzat. Una combinació que dóna joc. I més quan la ciutat és petita i coneguda, com és el cas de Valladolid.

Llàstima que l'autor -sembla que és la seua primera novel·la- s'entesta en explicar-nos massa les coses. I no ho dic per la gran quantitat de frases i cites en llatí o en alemany, cosa perfectament integrada, ja que correspon a mentalitat i forma de ser de l'assassí. Possiblement algunes pàgines menys no li haguessen fet mal a la història.

Molt interessant i cinematogràfic el final obert amb la desaparició de l'assassí.

Caldrà escarbar en posteriors novel·les de l'autor.

dissabte, 7 de setembre de 2013

Joyland. Stephen King

Una altra novel·la, lleugerament gòtica, del mestre del terror.

Un estiu de treball a un parc d'atraccions portarà a un universitari amb pocs diners a madurar i a enfrontar-se amb el desconegut.

Fàcil de llegir, com sol passar amb les novel·les de l'autor.

dimecres, 4 de setembre de 2013

Una llama misteriosa. Philip Kerr

Any 50. Un nazi que, com tants altres, arriba en Argentina, on Peron els acull de bona gana. Un nazi que no és el que sembla, no és metge sinó un ex policia dels temps immediatament anteriors a Hitler i, realment, contrari als nazis.

Un investigador, un detectiu, que ha deixat sense resoldre (no l'han deixat resoldre a l'Alemanya pre-hitleriana i hitleriana) un cas d'assassinat.

El cap de seguretat de l'entorn de Perón y Evita, li encarregua investigar el cas d'una noia desapareguda, cosa que el farà recordar l'antic cas no resolt.

Això li permet al novel·lista anar alternant l'actualitat argentina (1950) amb l'època alemanya (1939)

I un final més o menys trist. La solució del cas argentí, li permetrà solucionar també el cas alemany, i el portarà a descobrir un secret inconfessable de la realitat argentina.

I amb aquest descobriment s'hi veurà forçat a un exili solitari i amarg en no haver pogut convèncer la seua xicota que l'acompanyi.

Un exili solitari quan la misteriosa flama de l'amor havia acabat per encendre's

Un escriptor a seguir.

dissabte, 31 d’agost de 2013

Noticias de la noche. Petros Màrkaris

Havia sentit a parlar molt d'aquest escriptor grec i les seues novel·les de sèrie negra.

Un inspector de policia, Kostas Kharitos, amb una vida privada gens envejable i una vida professional no gaire gratificant, però (o doncs) caboter com ell tot sol, s'enfronta amb l'assassinat de dos albanesos aparentment resolt d'una forma quasi immediata.

Però les coses no són tal com pinten, i la trama s'anirà complicant, sota pressions polítiques i vigilància de la premsa, amb d'altres tres assassinats i una xarxa de tràfic d'òrgans i de xiquets.

Un retrat en negre de la societat grega.

dimecres, 28 d’agost de 2013

Naturaleza casi muerta. Carme Riera

Feia temps que no llegia res de Carme Riera. Encara recorde aquell primer llibre de contes "Te deix amor la mar com a penyora", que em va mostrar una altra escriptora de Mallorca, amb el seu llenguatge extraordinàriament ric, que em feia descobrir a cada pas noves paraules.

Després vingueren "Jo pos per testimoni les gavines" o "Dins el darrer blau".

Avui, en aquesta col·lecció de novel·la negra d'El País, m'hi trobe amb una història ambientada a l'UAB, on la desaparició d'un estudiant romanès d'Erasmus, desencadena una sèrie de quatre assassinats on la policia va pegant bacs d'error en error, influïts per les presses i pressions que tant la pròpia Universitat com els mitjans exerceixen sobre ells.

Frenètica.

dilluns, 26 d’agost de 2013

La alargada sombra del amor. Mathias Malzieu

Mentre que els dos llibres que anteriorment he llegit d'aquest escriptor, Metamorfosi al cel i La mecànica del cor, els vaig qualificar de contes, aquest, tot i que conserva una estructura molt similar i una poètica pràcticament idèntica, el qualificaria, més bé, d'exteriorització del dol d'una persona molt estimada, en aquest cas, la mare.

Inevitablement m'ha recordat que, dins de dues setmanes, farà nou anys de la mort de la meua.

I, com ja passava amb els altres, la innocència que traspua és abassegadora. És igual que el protagonista tinga trenta anys, com si en vol tindre cinc; la mort de la mare sempre acaba sent un colp massa dur i només els records bons i dolents, tots, et poden tornar a situar-te de nou a la vida quotidiana.

Paga la pena de llegir-lo. Sobretot perquè no intenta en cap moment ser un altre llibre d'auto ajuda.

La muerte de Amalia Sacerdote. Andrea Camilleri

Fa uns anys vaig llegir d'una tirada sis o set novel·les de Camilleri, totes elles amb un protagonista molt especial, l'inspector Montalbano.


Aquesta, però, té un altre protagonista: Michele Caruso, director del telediari regional de la RAI a Palerm que s'hi veurà obligat a nadar i guardar la roba, a prescindir d'exclusives, ja que el presumpte implicat a l'assassinat d'Amàlia, resulta que és fill d'un destacat polític de l'illa.

Michele, doncs, com a responsable d'uns informatius que tothom considera neutrals, però que tothom intenta aprofitar, és convertirà en un observador privilegiat i alhora influent, les decisions del qual seran guiades (i també aprofitades) per uns i altres en vistes a dur l'aigua a llur molí.

Assistim, a través dels ulls del nostre protagonista, a un ball d'advocats i de responsables de la investigació policial que acabarà amb un resultat ràpid i beneficiós per a totes les parts implicades (i no implicades: el propi Caruso s'haurà desempallegat d'un possible competidor i tornarà amb la dona que l'havia abandonat feia uns anys), però, això sí, clarament dubtós.

Com el títol original "La rizzagliata" indica, tot lo món ha llançat la seua xarxa de pesca, el seu esparver, el seu "rezzàglio", del qual escaparan els peixos més grossos i espavilats, i en el qual quedaran atrapats els peixos més menuts i més enzes.


Novel·la, com diu l'autor, més que negra, històrica. Només que reflectint la més rabiosa actualitat.

dissabte, 24 d’agost de 2013

La llave del destino. Glenn Cooper.

Un altre llibre d'aquest novel·lista, Glenn Cooper, més conegut per la seua trilogia "La biblioteca dels morts"


En aquest cas la història ens descriu una intriga al voltant d'un llibre de l'Edat Mitja el qual conté la recepta d'un beuratge que proporciona una extraordinària longevitat.

I, com a la trilogia citada, uns serveis secrets que intenten impedir la divulgació, i un petit poblet, els habitants del qual coneixen i se n'aprofiten d'aquest beuratge i que també ho intenten mantenir fora de la circulació.

Enmig d'ambdós bàndols, un grup d'arqueòlegs que en patiran les conseqüències.

Al final, un pacte entre els supervivents del arqueòlegs i el servei secret.

Lectura d'estiu.

divendres, 23 d’agost de 2013

La tercera virgen. Fred Vargas

Una brigada de policia molt especial, aquesta comandada pel comisari Adamberg, més especial encara, si cap.


Inverosímil i inversemblant el funcionament contra tota norma d'aquest grup de, més que somniadors somniatruites, que s'hi deixen endur per les extravagàncies i intuïcions del seu cap.

Amb tot, la història funciona.

A partir de dues morts, la investigació de les quals es disputen la brigada d'estupefaents i la que ens ocupa (sembla que amb un àmbit estatal i quasi quasi omnímod, ja que no només investiguen a París sinó a l'alta Normandia sense cap explicació convincent, ens trobem embolicats dins d'una trama d'uns assassinats en sèrie, atribuïts successivament, a una infermera tancada fa anys i escapada fa poc de la presó, a un tinent incorporat de fa poc a la brigada i, finalment, a un dels personatges, si no protagonista, bastant central a la narració.

S'hi deixa llegir.

dimecres, 21 d’agost de 2013

La mecánica del corazón. Mathias Malzieu

Un altre deliciós conte de Malzieu (el primer que vaig llegir fou Metamorfosis en el cielo) que bé mereixeria ser dut a la gran pantalla per Tim Burton.


Immediatament m'ha recordat La Invención de Hugo, gran pel·lícula homenatge a George Meliès filmada per Martin Scorsese (aquest home no envellirà mai, afortunadament) i que, segons llegesc està basada en La Invenció d'Hugo Cabret del novel·lista nordamericà Brian Selznick.

M'intriga que ambdues novel·les, tant la francesa com la nordamericana, siguen del mateix any 2007.

El protagonista d'aquest novel·la, duu un rellotge al cor, tal com l'autòmat de la pel·lícula. I com Pinotxo, una altra referència universal, acabarà creixent gràcies a l'amor, ajudat pels seus amics. Un rellotge que el pot destruir o salvar, però que, al cap i a la fi, haurà d'abandonar si vol realment viure.

No és literatura infantil, tot i que ho semble pel format i l'extensió.

Això sí, l'autor continua fent gala de la seua insubornable innocència.

Per llegir d'una tirada

dimarts, 20 d’agost de 2013

Mystic River. Dennis Lehane

Segon llibre d'aquesta col·lecció estiuenca de novel·la negra del País. Sé que se m'ha fet d'ella una pel·licula de certa fama, però no l'he vista. La novel·la m'ha semblat molt interessant.


Tres amics -tot i que no gaire- d'infància habitants d'uns barris pobres (un més que l'altre) irlandesos de l'àrea metropolitana de Boston es retroben, a causa d'un crim, ja a l'edat adulta.

Un d'ells, el de família més rica (tot és relatiu) és policia, i li toca investigar l'assassinat de la filla d'un dels altres dos (ex presidiari aparentment reinsertat), crim que apunta insistentment cap a l'altre del grup, (una persona inestable psíquicament degut a haver sofert, de xiquet, un segrest amb abusos sexuals).

Assistim, per tant a una investigació que, malgrat la ràpida resolució, no podrà evitar una venjança en la persona equivocada.

No n'hi ha èpica en la història contada, només tristor i sordidesa. I un futur d'enfrontaments inevitables.

Allò que esperes en aquest tipus de narracions.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de la Mancha. Miguel de Cervantes.

Si la primera part del Quixot és una magnífica novel·la, cosa que ningú amb dos dits de front pot negar, aquesta segona part, per mi, és "la novel·la".


L'aparició inesperada d'una segona part a càrrec d'un tal Avellaneda, a l'estela de la fama obtinguda per la primera part, amb uns don Quixot i Sanxo simples caricatures dels personatges creats per Cervantes, obliga el nostre novel·lista sortir com un boig en defensa de la seua creació, amb aquesta nova aventura dels seus personatges.

L'interès que presenta aquesta novel·la és múltiple:

1) El narrador no només és el traductor de la història confegida per Cide Hamete Benengeli, sinó que intervé en la narració, comentant, de quan en quan, no solament la història traduïda, sinó també els comentaris al marge del suposat autor morisc.

2) Molta de la gent que don Quixot i Sanxo van trobant-se pels camins, ha llegit tant la primera part de Cervantes com la segona part d'Avellaneda, cosa que els porta a poder comparar el comportament dels nostres protagonistes en les dues divergents històries i la "realitat".

3) Els propis don Quixot i Sanxo veuran condicionades les seues actuacions pel rebuig que senten davant les falses històries propalades per Avellaneda. Així evitaran passar per Saragossa perquè el fals Quixot hi havia estat.

4) La complexitat de la trama arriba fins a produir una trobada entre els nostres herois i un dels personatges d'Avellaneda, Álvaro Tarfe, a qui acabaran preguntant-li si ells hi tenen res a veure amb els Quixot i Sanxo que, segons sembla, aquell havia conegut. Amb el reconeixement per part de Tarfe de que ni el boig internat a l'Hospital de Toledo, ni l'escuder que l'acompanyava s'hi assemblen ni de lluny als nostres protagonistes.

5) A diferència de la primera part, molt linial, en aquesta segona assistim a una maduració dels nostres herois, maduració que durà Sanxo a renunciar al govern de qualsevol ínsula, o a la curació de don Quixot i transformació en Alonso Quijano el Bueno, tal com ell mateix s'autoqualifica.

6) Cervantes acaba fent morir don Quixot com a salvaguarda de que cap altre capsigrany el puga utilitzar tan maldestrament com ho havia fet Avellaneda.

Una novel·la extraordinària.

dissabte, 10 d’agost de 2013

El secreto de Christine. Benjamin Black.

Fa pocs dies, i a un preu certament raonable, ha aparegut a El País un col·leccionable de 13 novel·les, titulat "Los trece mejores títulos de novela negra", el primer llibre de la qual és aquest "El secreto de Christine".

No coneixia res d'aquest autor irlandès a qui, possiblement, tornaré a visitar.

Una història fosca i espessa, ambientada als anys cinquanta, amb uns protagonistes: Quirke el forense, Mal el ginecòleg, Brenda l'infermera, Garret el jutge, Josh el constructor, que amaguen més d'un secret inconfessable.

La mort d'una jove desconeguda, Christine Falls, i la posterior falsificació de l'expedient mèdic del seu òbit, desperten la curiositat de Quirke.

Al remat acabarem (acabarà el nostre protagonista Quirke) descobrint una tèrbola trama de tràfic de xiquets irlandesos cap a Estats Units, tràfic, tot cal dir-ho, establit AMDG (a la major glòria de déu) amb la complicitat de l'esglèsia catòlica.

Ho repetesc: una trama fosca, tèrbola, sense gaire esperances.

dimecres, 7 d’agost de 2013

Segundo tomo del Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Alonso Fernández de Avellaneda.

Havia sentit parlar molt d'aquest Quixot d'Avellaneda, aquesta, inesperada per a Cervantes, continuació de la seua novel·la i que el va fer reaccionar amb una segona part que actualment llegim d'una tirada juntament amb la seua primera.

De manera que em vaig proposar de llegir aquests tres llibres en el seu ordre de publicació, ja que pense que, només que fóra per reacció, la segona part de Cervantes, alguna cosa tindrà que veure amb l'obra d'Avellaneda.

A l'espera de confirmar aquesta pressumpció, done la meua particular visió de la novel·la: el don Quixot de Cervantes, el cavaller de la trista figura, poc hi té a veure amb el d'Avellaneda, el cavaller desamorat.

Si bé ambdós Quixots presenten un transtorn delirant, Avellaneda ha extremat el seu deliri convertint-lo en un fabulador obsessiu i xerraire incapaç, a diferència de l'original, de ni tan sols saber qui és a les històries que confegeix sobre la marxa.

I Sanxo, el pobre Sanxo il·lus de la primera part, ha esdevingut un ambiciós trinxeraire, un ridícul i estúpid personatge sense trellat.

Dos personatges que han deixat de caure'ns simpàtics i que acabaran, un a l'hospital de bojos, i l'altre al servei d'uns nobles que, prèviament, se n'han burlat a pler.

Comprenc la ràbia que sentiria Cervantes en veure destrossats així els seus fills tan estimats.

Malgrat tot, paga la pena llegir-lo.

dimarts, 30 de juliol de 2013

El caso Bárcenas. Ernesto Ekáizer

Ara que Luís Bárcenas, alias Luís el Cabrón segons el senyor Correa, aquell de la Gürtel, porta un mes a la presó (com vola el temps!), he llegit aquest llibre que no desmereix gaire de les novel.les, les bones històries, per descomptat, que acostumem a classificar com a novel.les negres.

I m'he quedat amb el regust agredolç del fracàs de l'ex ministre Trillo-Figueroa, de no acabar d'endevinar (no parle de saber, només d'endevinar) els motius del jutge Pedreira per intentar arxivar el cas, o de la lluita entre dos jutges per enfocar el cas des de dues òptiques radicalment distintes tot i que complementàries. Lluita que ha acabat per accelerar les coses i dur en Bárcenas a la presó.

Apassionant.

dijous, 25 de juliol de 2013

El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Miguel de Cervantes.

Recorde haver llegit aquesta novel·la en la meua adolescència, possiblement amb catorze anys, cosa que em va impedir gaudir com hagués calgut de la ironia que traspua al llarg de les seues pàgines.

La veritat és que no sabria dir si, com molts asseguren, es tracta d'una paròdia dels llibres de cavalleria, ja que només n'he llegit un d'aquests, el Tirant lo Blanc (per cert un dels pocs salvats de la crema, no únicament dos com diuen, sinó alguns més) i no m'encaixa.

El llibre, la història d'aquest pobre home trastocat per les seues lectures i la del seu escuder que acabarà tan boig com el protagonista, és la història, vista amb un humor esguerrat i incisiu, d'una obsessió malaltissa gràcies a la qual tota cosa que passe al món real és re-interpretada i justificada en funció de la ideologia subjacent.

En altres paraules, allò que veiem contínuament al món real quan, els votants d'un partit (singularment els del PP aquests dos últims anys) justifiquen tot allò que passa, s'empassen carros i carretes i combreguen amb rodes de molí.

O siga, una novel·la no solament molt actual, sinó, a més, molt divertida.

I ara, abans de llegir la segona part, ho faré amb la novel·la d'Avellaneda. Serà bo comparar.

dissabte, 20 de juliol de 2013

La batalla final. (La Torre Negra-Vi) Richard A Lupoff - Philip J Farmer

I arribem a la fi d'aquesta disparatada i insubstancial sèrie. Lupoff, l'autor del primer volum, és l'encarregat de tancar-la i ho fa de forma destrellatada, com aquell a qui la història se li n'ha anat de les mans i, allò que és pitjor, les ganes d'acabar-la.

Clive Folliot, el nostre protagonista, s'enfrontarà amb rens, xaffris i, finalment gannins, amb l'ajuda dels seus primers companys, l'Horace Smythe i el Sidi Bombay, lluitant incansablement amb les il.lusions i deliris provocats pels seus enemics.

Al remat, vencedor, anirà quedant sol, sense companys, sense germà, sense enemics... Tot sol? No. La seua rebesneta Annabelle, incomprensiblement i innecesària, arribarà per fer-li una inesperada companyia.

Delirant

dimarts, 16 de juliol de 2013

Cánovas. Pérez Galdós

Últim volum d'aquests Episodios Nacionales que han anat tornant-se, com més anàvem avançant en el temps, més i més foscs, més i més trists.

Acabada la primera república, assistirem al regnat d'un Alfons XII que no compleix amb les expectatives que els espanyols hi havien dipositades.

La Restauració, amb la seua alternància bipartidista, continuarà enriquint-ne uns pocs, mentre la majoria dels espanyols s'empobreix sense remei.

El narrador, Tito, ha estabilitzat la seua vida gràcies a una dona amb qui ha refet la seua vida amorosa tot i que, encara assistirem a alguna que altra crisi de les que ens tenia acostumats.

L'últim capítol, escoltarem el parlament de Clio, la musa de la Història que tant l'ha marejat, que tants deliris del nostre heroi ha protagonitzat, cridant els espanyols a una revolució que els puga tornar en amos del seu destí.

Que així siga

diumenge, 14 de juliol de 2013

La ciudad oculta (La Torre negra-V. Charles de Lint - Philip J Farmer)

Bé, ja tenim els nostres amics al nivell vuitè on coneixeran per fi els rens i els xaffris, els dos bàndols enfrontats pel control i domini del món de la masmorra.

Com ja va passar a la vall del tro arriben separats, però no en dos grups com allà sinó en quatre grups en cada un dels quals hi va un Folliot (Annabelle ha descobert que l'espanyol-portuguès Tomás també pertany a la família)

Més encara, mentre que Clive i el ciborg Guafe cauen en mans dels rens, els altres tres grups: Neville i l'aracnoide Crit (acompanyats per un grup de guerrers semblants als elfs i les fades), Tomás i l'indi Sidi, i Annabelle, l'home-gos Finnbogg i l'assistent Horace, cauran en mans dels rivals xaffris.

Amdós grups han aconseguit cadascun d'ells una arma definitiva copiada dels antics creadors de la masmorra, arma que necessita la sang d'un Folliot. Arma que, alhora, hi conté una porta al següent nivell, el novè, on sembla que tampoc no hi podran arribar tots junts.

Però això ja és objecte d'una altra història: l'última.



dimecres, 10 de juliol de 2013

De Cartago a Sagunto. Pérez Galdós

Desembre del 1874. El nostre protagonista, el delirant historiador Tito, davant la imminent caiguda de Cartagena, deixa la ciutat i torna a Madrid.

El fantasmagòric destí sota els auspicis d'una sempre canviant, sempre irreal i omnipresent dama, el duu a eixir novament de Madrid acompanyant una nova amistançada (i en van...) gelosa i diríem que bipolar, i d'uns papers, possiblement falsos, que li donen cobertura i finançament per pactar amb els caps principals del camp carlí del País Basc i Navarra.

Empresonat pels carlins i posteriorment alliberat retrobarà a la seua gelosa companya i un antic dispeser de Madrid i baixaran tots tres fins a Conca on seran novament envaïts pels carlins.

Quan aquests es retiren, continuaran viatge cap a Sagunt.

Penúltima novel.la de la sèrie i dels Episodis, on podem notar el cansament de l'escriptor i la seua visió de la política espanyola que ha anat transformant-se d'irònica però esperançada en sarcàstica i desesperada.

diumenge, 7 de juliol de 2013

El lago de fuego. (La Torre Negra-IV) Robert W. Bailey - Philip J. Farmer.

Un nou nivell per als nostres nou herois (els vuit de sempre més Neville Folliot, el germà buscat pel nostre protagonista) amb una entrada que mostra el lema de la porta de l'infern a la Divina Comèdia de Dante.

Un dificultós trànsit sota una foscor inclement i una calor infernal, amb la guia del baró Samedí, el qual els acompanyarà fins el Palau de l'Alba on els espera... el pare de Clive i Neville. Pare que, al remat, no és més que un altre clon.

Al final, gràcies a l'ajuda i sacrifici del Baró Samedi, conseguiran escapar-ne cap al següent nivell.

divendres, 5 de juliol de 2013

La primera república. Pérez Galdós.

Mentre el Congrés de Diputats continua discutint la nova Constitució i la forma que haurà d'adoptar el nou règim, les lluites entre unionistes i federals, entre carlins i alfonsins, van prenent més i més cos.

I el nostre il.luminat cronista del llibre anterior, en Proteu Liviano (Tito Livio, pels amics) continuarà amb la seua barreja de fantasies donjoanesques i descripcions més o menys realistes de les rebel.lions cantonalistes, centrant-se a la de Cartagena. Això sí, sense oblidar-se'n de donar-nos indicis d'allò que està preparant-se a Catalunya i al País Basc.


dimarts, 2 de juliol de 2013

El valle del trueno. (La Torre Negra III). Charles de Lint - Philip J. Farmer.

El grup comandat per Clive Folliot continua les seues aventures per l'estrany món de la Masmorra en busca de Neville. Però aquesta vegada assistim a un petit trencament en dos; un sota el lideratge de Clive, conformat per Finnbogg, l'home-gos, Guafe, el ciborg i Smythe, l'antic ordenança d'en Clive; i l'altre, liderat per Annabelle, amb l'aràcnid Crit, el portuguès Tomàs i l'indi Sidi.

Capítol a capítol, el narrador alternarà les aventures del primer grup per la sabana i del segon per la selva. I ambdós grups confluiran a la ciutat de l'Oracle d'on, com d'habitud escaparan pels pèls d'una quasi segura mort.

Però aquesta vegada amb un nou company, el llargament cercat Neville Folliot. O potser no. Qui sap!

diumenge, 30 de juny de 2013

Amadeo I. Pérez Galdós.

Breu regnat el d'Amadeu I i nou registre literari en aquest nou capítol, el 43, dels Episodios Nacionales. Narrada aquesta nova història en primera persona per un singular i delirant personatge, Tito (Proteo), qui, a través de les seues oníriques i extravagants fantasies i des de la seua òptica federal (republicana), en mostrarà la ràpida descomposició del règim acabat d'instaurar, l'abdicació del rei i la instauració de la república.

Curiosament, Tito, treballa al mateix diari que un altre periodista, d'origen canari, i que ha escrit algunes novel·les històriques sobre la història recent espanyola. Un escriptor del que es nega a donar-nos el nom. I que, evidentment, no pot ser altre que l'autor d'aquesta saga, don Benito Pérez Galdós.

divendres, 28 de juny de 2013

El abismo. (La Torre negra-II) Bruce Coville. Philip J Farmer

Segon volum d'aquesta saga on altres escriptors van desenvolupant, llibre a llibre, un argument, supose que de Farmer, i que cada vegada més, em recorda el viatge al centre de la terra de Verne, només que mot més truculent, si cap, i amb aportacions de la Divina Comèdia d'en Dante.

Clive i la seua colla d'estranys companys, continuen patint i escapolint-se dels perills d'aquest món on han anat a raure, la Masmorra, sempre en busca de Neville, passant d'un nivell a un altre, cada vegada més perillós.

Trobe a faltar una mica de coherència física, com la que ens tęnen acostumats els grans del gènere, però la història està escrita més a l'estil d'un malson sense cap ni peus, on les lleis físiques no hi tenen cap importància i l'aventura té més de màgia que de versemblança.

Pulp pur i dur, sense solta ni volta

dimarts, 25 de juny de 2013

España trágica. Pérez Galdós

1870. Continua discutint-se la nova constitució al congrés de diputats i, sobretot, el substitut de l'exiliada Isabel II. El duel entre els dos candidats millor classificats, Antonio d'Orleans, duc de Montpensier i Enrique de Borbon, duc de Sevilla, es resol en favor del primer, cosa que, paradoxalment elimina les seues possibilitats reals d'accedir al tron espanyol. Això farà que Prim opti per Amadeo de Saboya, duc d'Aosta.

Temps de duels, de disturbis, d'algarades i de creixement imparable del republicanisme. L'elecció d'Amadeu com a nou rei per un congrés dividit quasi quasi en dues meitats, acabarà propiciant l'assassinat de Prim que morirà el 30 de desembre del 70, el mateix dia que el futur Amadeu I desembarcava a Cartagena.

I, com a fons, els amors de Vicente Halconero, el fill de Lucila Ansúrez, primer amb Fernanda Ibero, protagonista de l'anterior novel·la i, després de la seua mort, amb Pilar Calpena, cosina de l'anterior, i filla de Fernando Calpena i Demetria, protagonistes de la tercera sèrie.

La república s'apropa a passos gegantins.

dijous, 20 de juny de 2013

La mazmorra (La Torre Negra-I). Richard Lupoff - Philip Jose Farmer

De Philip Jose Farmer havia llegit algunes coses, entre elles una saga de novel·les de CF que sota el nom d'El món del riu- barrejaven personatges reals (un d'ells un Richard Burton que jo, en la meua ignorància, vaig confondre amb l'actor, quan realment es tractava d'un famós explorador anglès del segle XIX)

Buscant informació sobre La Torre Obscura de Stephen King, obra major d'aquest autor, m'hi vaig assabentar d'aquesta saga (la Torre Negra) escrita per diversos autors, sembla que en homenatge a Farmer i coordinada per ell.

D'alguna forma, Lupoff, l'autor de La mazmorra, primer títol dels sis de la sèrie, recorda l'ambient del món del riu, i la novel·listica d'aventures de Salgari i Verne, amb un vernís de ciència ficció i, si m'apureu, d'espasa i bruixeria.

Un noble anglès, Clive, que ens recorda el John Carter de Bourroughs, eixirà en busca del seu germà bessó (i primogènit per haver nascut primer) perdut a l'Àfrica quan anava en cerca de les fonts del Nil. Al seu viatge anirà formant un grup d'amics que l'ajudaran en les seues aventures. Entre aquests, un sergent que havia estat assistent seu a l'exèrcit, un indi, una dona de finals del segle XX, un home gos, una aranya humanitzada, and so on.

L'entrada a un món interior després d'una tormenta i unes llums possiblement hipnòtiques, ens recorda les abduccions a que tan acostumats ens van deixar les paranoies de la guerra freda.

Quant al germà, Neville, que sempre acaba fent-se fonedís al darrer moment, ens quedem sempre en el dubte de si és una víctima o un enemic.

Haurem d'esperar pròximes novel·les per escatir-ho,

dilluns, 17 de juny de 2013

España sin rey. Pérez Galdós.

Primera novel·la de la cinquena i última sèrie dels Episodios Nacionales, l'autor ens torna a presentar un altre "don Quijote" en el ridícul a estones i quasi sempre boig don Wifredo, Bailio de las nueve Villas i cavaller de l'ordre de sant Joan de l'Hospital.

Personatge entranyable, fervent i febrós partidari carlí i de l'unitat catòlica, la coneixença d'una dona de vida alegre, Paca l'Africana, el durà a embogir. Bogeria de la que es recuperarà bé que parcialment.

Entre aquest personatge i el seu antagonista, tot i que també de dretes, el jove Juan de Urríes, un tenorio empedreït amb qui, en defensa de Fernanda Ibero, busca l'enfrontament en un duel totalment desequilibrat.

L'assumpció davant la policia d'una mort accidental realment comesa per Fernanda, el redimeix als nostres ulls i ens deixa a l'espera de la pròxima novel·la per saber como acabarà tot.

I per sota aquesta història, les discussions al Parlament que prepara una nova constitució, i les lluites entre els monàrquics que busquen diverses alternatives de successió a l'exiliada reina Isabel, i els republicans que van adquirint importància.

dijous, 13 de juny de 2013

Ubik. Philip K. Dick

Novel.la maniqueista i sol.lipsista com, d'altra banda, moltes de les històries de l'autor, ens transporta a un món on competeixen dos grans grups de mutants: els dirigits per Hollis, amb diversos poders psi (telepatia, telequinèsia, precognició...) i els dirigits pel seu rival Runciger: els "inercials", tan mutants com els anteriors, però especialitzats en impedir els efectes dels anteriors.

Un món on, a més, hom ha aconseguit, a través de tècniques de congelació, ralentitzar el trànsit entre la vida i la mort descrit al Bardo Thodol, mantenit en un estat de semivida les persones tractades a temps, a disposició dels parents que poden "despertar-los" a voluntat i raonar amb ells tantes vegades com ho desitgen fins que el temps total de trànsit s'esgote.

Un atemptat acaba amb un grup d'inercials i a partir d'aquest moment assistirem a la progressiva i dolorosa presa de consciència de que no han sobeviscut a l'atemptat i que la regressió al passat que experimenten no està succeint en el món real sinó en el fictici de la semi-vida.

Però, és tan real com creiem el món exterior?

I, sobretot, què o qui és Ubik?

dimecres, 12 de juny de 2013

La de los tristes destinos. Pérez Galdós

Última novel·la de la quarta sèrie -sense ni adonar-me'n quasi, com aquell qui diu, ja en porte quaranta- aquesta vegada sí que sí, Prim acaba triomfant en un dels seus intents revolucionaris.

Any 68. La reina Isabel II, la qual es trobava estiuejant a Donòstia, no li quedarà més remei que passar la frontera. Espanya s'ha quedat sense reina.

L'autor, a través del marquès de Beramendi, protagonista d'aquesta sèrie (José García Fajardo) es mostra summament crític amb l'educació del fill de la reina, el futur Alfonso XII.

Un dels últims protagonistes, el jove Santiago Ibero, com abans havia passat amb Santiuste (ara Confusio) acabarà odiant la guerra i triomfarà sobre la seua família i sobre les convencions socials, tot i que ho haurà de fer voluntàriament exiliat primer a França i més tard a Anglaterra.

Èpic, de nou.

dissabte, 8 de juny de 2013

Metamorfosis en el cielo. Mathias Malzieu

Història de difícil classificació aquesta del jove Tom Hematoma Cloudman, el de la inveterada mala sort, el pitjor especialista del món, el dels continus accidents, que un dia després d'un de tants, desperta a l'hospital amb un càncer terminal.

Estranya història d'un amor inesperat que acabarà transformant-lo en un ocell com aquells que l'acompanyaven en els seus espectacles de carrer.

Un conte deliciós amb unes fantàstiques descripcions de la vida a l'hospital.

dimecres, 5 de juny de 2013

Prim. Pérez Galdós

Aquest llibre, avui, hagués dut per títol: "Prim o la revolució eternament pendent". Perquè, valga'm déu i quina quantitat d'intentones fallides, de "pronunciamientos" interruptus.

I, enmig de totes aquestes històries, un personatge, un xicot, Ibero, fugit de casa en busca d'aventures, una dona, Teresa, antiga coneguda nostra, que ha anat passant de "protector" en protector, i un altre vell conegut, "Confusio", dedicat en l'actualitat a la redacció d'una Història Lògica i Natural d'Espanya, on la trista realitat queda substituïda per la fantasia de l'autor en vistes sempre d'evitar les guerres que han castigat Espanya des de l'inici del segle.

I, de fracàs en fracàs, la primera república s'acosta.

dilluns, 3 de juny de 2013

La noche de los trífidos. Simon Clark

Que, l'any 2001, cinquanta anys més tard, algú escriga la continuació d'un llibre escrit d'un altre autor, el 1951, pot haver estat pensat amb tota la bona intenció com un homenatge, però no deixa de ser un acte fallit, almenys en aquest cas que ens ocupa.

La frescor d'un relat original nascut de la guerra freda, de la por a la guerra atòmica, la guerra química, la guerra biològica, queda substituïda per una narració d'aventures que bé podríem titllar d'antiquada, on el fill del protagonista de l'anterior novel·la, un dels habitants de la colònia que els humans han establit a l'illa de Wight, arribarà, involuntàriament, a Amèrica on hi haurà de prendre partit entre un Manhattan aparentment paradisíac i encisador i una altra colònia, els auto-anomenats llenyataires, uns proscrits qualificats de bandits per les autoritats de Manhattan, però que, no obstant, acabaran mostrant-se com els veritables demòcrates.

I tot, sota l'amenaça dels trífids, aquells vegetals capaços de caminar i d'atacar els homes, que estan competint amb aquests pel domini del planeta.

Prescindible.

divendres, 31 de maig de 2013

La vuelta al mundo en la Numancia. Pérez Galdós

Havíem deixat el mariner Diego Ansúrez ajudant a fugir Juan Santiuste (Confusio) i la seua enamorada. I ara, en aquesta nova novel·la de la quarta sèrie, l'autor pren com a protagonista en Diego per continuar mostrant-nos la història d'Espanya.

Diego s'enamorarà d'una monja escapada del convent on hi era, passarà a viure amb ella, a un poblet de Granada on assistirà a una rebel·lió popular, una revolució social ràpidament ofegada manu militari, i d'on escaparà amb dona i filla. La mort de la dona, i la fugida de la filla amb un xicot peruà, el durà a enrolar-se a la fragata Numància, un dels primers vaixells espanyols de ferro, vapor i veler, amb qui donarà la volta al món.

A Amèrica, la guerra amb Xile i Perú li impedirà retrobar-se, malgrat tots els seus esforços, amb la seua filla, el seu gendre i el seu nét.

Una aturada a Nova Caledònia, li servirà a l'autor per parlar-nos de les paradisíaques illes del Pacífic.

La història finalitza amb l'arribada a port, a Cadis, on trobarà, esperant-lo, filla, gendre i nét.


dimarts, 28 de maig de 2013

El día de los trífidos. John Wyndham

M'abellia tornar a rellegir aquesta mítica novel·la de ciència-ficció, de la que només recordava boiroses vaguetats. Publicada l'any que vaig nàixer, 1951, i clara expressió de la por generada per la guerra freda, aquesta narració té el mèrit d'encetar temes que seran represos més tard per altres novel·listes. Com, per exemple, l'efecte social d'una epidèmia generalitzada i massiva de ceguesa (José Saramago: Assaig sobre la ceguesa), la catàstrofe produïda per un accident a les armes biològiques (Michael Crichton: L'amenaça d'Andròmeda)o el món post-apocalíptic (Manuel de Pedrolo: Mecanoscrit del segon origen)

No m'ha defraudat la història malgrat que, si atenem a la diferenciació que un dels grans escriptors de ciència-ficció, Philip K. Dick, fa entre novel·les i contes, açò no seria més que un conte llarg amb uns personatges sense gaire profunditat psicològica.

diumenge, 26 de maig de 2013

Carlos VI en la Rápita. Pérez Galdós

1860. Continua la campanya africana iniciada en l'anterior novel·la, narrada aquesta vegada pel "profeta" de la pau, l'enamoradís incorregible (i seductor maldestre alhora) don Juan (Confusio) Santiuste. Amb l'ajuda d'El Nasiry, un altre membre de la família Ansúrez a la qual el nostre protagonista sembla indissolublement lligat, abandonarà Tetuan per arribar a Tànger des d'on retornarà a la península.

En aquest periple haurà tingut temps de lluitar amb Leoncio Ansúrez de qui havia estat deixeble en l'ofici de manyà, d'oblidar Lucila Ansúrez, raptar Yohar, una jueva filla d'un jueu principal de Tetuan, i intentar fugir amb una de les dones del seu protector i amic El Nasiry, anteriorment Gonzalo Ansúrez.

Un cop a Madrid el seu protector i heroi d'aquesta sèrie dels Episodios Nacionales, el marquès de Beramendi, l'enviarà, en missió d'espionatge privat, cap a Tortosa on hi han rumors d'una nova sublevació carlina aprofitant que el gros de l'exèrcit encara s'hi troba estacionat al Marroc consolidant la pau firmada.

Allà trobarà l'Arcipreste, un peculiar i ferotge capellà carlí a qui li seduirà una de les seues protegides, Donata, amb qui fugirà amb l'ajuda de Diego Ansúrez, mariner i membre de la ja citada família.

Ja només ens queda, per tant, conèixer l'últim component d'aquesta original família, Gil Ansúrez, roder abans i ara transformat en drapaire venedor de relíquies falses.

dimecres, 22 de maig de 2013

La hora de la verdad. Glenn Cooper

Una nova aventura de l'ex policia Will Piper, emmarcada en el món pre-apocalíptic definit pels dos llibres anteriors: La biblioteca dels morts i El llibre de les ànimes. Molt fluixa i endeble, clar que no es tracta del final de la trilogia que sembla que es titularà La fi dels escrivans.

Historieta més o menys intranscendent d'investigació policíaca amb resolució tramposa.

Prescindible.

dimarts, 21 de maig de 2013

Aita Tettauen. Pérez Galdós

Torna l'èpica a aquests Episodios Nacionales, això sí, ben impregnada d'ironia quan no de sarcasme. O'Donell li declara la guerra al soldà de Marroc i munta una expedició en la que s'embarquen ell mateix, Prim i Ros de Olano entre d'altres militars que han passat a la història. Els motius apuntats pel novel·lista no són altres que la recerca d'una explosió de patriotisme que puga apaivagar les disputes polítiques internes.

Un estrambòtic personatge, Juan Santiuste, aparegut a l'anterior novel·la, enamoradís de mena, aprenent d'orador a l'estil d'Emilio Castelar, i protegit del nostre heroi el marqués de Beramendi, anirà de corresponsal de guerra i acabarà desertant i convertint-se en un "profeta" de la pau.

I retrobem més elements de la família Ansúrez (la de Lucila, aquella xicota que, durant uns pocs anys, va portar de cap el nostre heroi, José García Fajardo, ja feliçment casat i marquès de Beramendi) aquesta vegada a través d'un germà de Lucila, convertit a l'islam, que viu, pròsper, a Tetuan (Tettauen) i que presenciarà (i narrarà) l'entrada dels espanyols a la plaça.

Interessant l'estructura de la narració des de diversos punts de vista, entre ells, com ja he dit, les cartes del renegat Ben Sur (Ansúrez) i la utilització en bona part de la novel·la del sefardí utilitzat per la colònia hebrea de Tetuan.

dissabte, 18 de maig de 2013

Los vigilantes del faro. Camilla Låckberg

Una nova història ambientada a Fjällbacka, aquest poblet mariner de Suècia a la mateixa frontera amb Noruega. L'assassinat d'un jove economista portarà de cap durant uns dies les forces policíaques de la comisaria de Tanumshede.

La narració, construïda com un trencaclosques on les peces hi van encaixant a poc a poc -he hagut de fabricar-me un dramatis personae per tal de no acabar perdent-me-, ens va mostrant la misèria de la violència contra les dones omnipresent, segons sembla, àdhuc a les societats teòricament més avançades socialment. La història, a més, ve complementada amb una altra història antiga, cent anys i escaig anterior, que la narradora ens va dosificant a petits glops a principi de cada capítol.

Tot i que la història és, com totes les de la sèrie, autosuficient, per al seguidors d'aquesta saga ambientada a Fjällbacka aquesta té un especial atractiu ja que l'anterior, La sombra de la sirena, acabava amb un dramàtic accident de la protagonista, la novel.lista Erica en avançat estat d'embaraç, camí de l'hospital on havien ingressat el seu marit, el detectiu Patrick.

dijous, 16 de maig de 2013

O'Donell. Pérez Galdós

Mentre l'autor continua mostrant-nos els avatars polítics sota el regnat d'Isabel II, les lluites ferotges entre els progresistes i els moderats, un nou partit de síntesi naix, la Unión Liberal, liderat per O'Donell que capitaneja un grup de persones, les millors, dels dos partits anteriors.

I en aquest convuls ambient de modernització -deficient, però modernització- l'autor ens torna a presentar una altra dona forta, Teresa, una dona lliure, ambiciosa, no convencional, generosa i lliberal que, en un moment donat s'enamora d'un home pobre i decideix abandonar la seua regalada vida per amor. Però...

I amb aquest però acabem la novel.la, perqué els dubtes l'envaeixen: si per amor es fa pobra, com podrà, aleshores, continuar amb les seues generoses ajudes als necessitats?

Haurem d'esperar la pròxima novel.la.

dissabte, 11 de maig de 2013

Sacrificio a Mólek. Åsa Larsson

Un nou cas a Kiruna, aquesta població minera a l'extrem mord suec, on l'antiga advocada Rebecka Martinsson, ara fiscal, s'enfrontarà de nou no només a un assassinat inexplicable sinó als seus propis fantasmes que un dia la portaren a les portes de la follia.

Una iaia assassinada mentre el seu nét, que viu amb ella i, possiblement, ha presenciat el crim, es tanca en un mutisme amnèsic.

La manipulació sura al llarg de la novel.la que, com sol acostumar l'escriptora, ens va narrant, simultàniament, dues històries, la de la besàvia, durant la primera guerra mundial, també morta violentament, i la investigació actual.

Només una precisió, és que el traductor ignora que el bíblic Molok del títol original, té en espanyol un nom clàssic, Moloch, en comptes d'aquest desconegut Mólek?

divendres, 10 de maig de 2013

La revolución de julio. Pérez Galdós

Tornen els diaris del nostre heroi en aquesta sèrie, l'actual marquès de Beramendi, José García Fajardo. I torna a presentar-nos l'autor un nou cas de dona forta, de dona que se'n salta totes les normes i convencions socials, matrimoni inclòs, per anar-se'n a viure amb el seu enamorat.

El nostre protagonista que sembla patir forts atacs de melancolia i avorriment que avui qualificaríem segurament de depressió ha madurat i s'ha fet més escèptic i lliberal, possiblement com a contrapés de la conservadora família a la que s'ha integrat amb el seu matrimoni feliç malgrat haver estat de conveniència. Sort de la dona que li ha tocat que s'ha convertit en una veritable companya i cómplice.

La recerca d'una antiga amiga amb qui, de jove, havia flirtejat, això sí, innocentment, el portarà a ser, involuntàriament, testimoni directe d'una insurrecció popular que inclinarà la balança a favor d'O'Donell en una sublevació militar que portava el camí de tantes altres.

Galdós ens torna a demostrar el domini que té en la descripció d'aquestes lluites i la llàstima que li fa que, al final, sempre siguen les classes populars qui trauen les castanyes del foc als poderosos, sense que això els hi acabi servint de res.

dimarts, 7 de maig de 2013

La sombra de la noche. Deborah Harkness

Segon llibre, aquest "La Sombra de la Noche", de la trilogia de "Totes les ànimes" de l'escriptora Deborah Harkness, la història de la qual ens transporta al Londres d'Isabel II, la Praga de l'emperador Rodolf II i el sud de França de finals del segle XVI. Una època, si bé no tan sorprenent com la del segle VII amb el naixement de la Royal Society -tan exhaustivament descrita, per cert, al Cicle Barroc de Neal Stephenson- sí preparatòria d'aquesta darrera i el seu esclat científic.

Diana Bishop, la bruixa protagonista i narradora, continua a la recerca del manuscrit catalogat a l'època actual com a Ashmole 782 a través d'un viatge en el temps d'ella i el seu marit, el vampir Matthew. Un llibre que ambdós confien en que puga resoldre no només el origens de les quatre races (incloent la del humans a les tres anteriors) sinó, fonamentalment, les causes de la decadència de les tres primeres.

Aquest viatge li permetrà esbrinar quina casta de bruixa és i desenvolupar, a poc a poc, els seus poders, preparant-la així per enfrontar-se a les lleis que els impedeixen relacionar-se entre ells: vampirs, bruixes i daimons (aquests darrers uns éssers estrafolaris i molt intel·ligents, quasi quasi autistes)

dimarts, 30 d’abril de 2013

Los duendes de la Camarilla. Pérez Galdós

Em resulta molt interessant l'evolució de Pérez Galdós respecte a la progressiva importància de les dones en les seues històries. Perquè si bé fins ara havia retratat un tipus de dona forta, sempre havia estat com a companya del protagonista. Una companya que treia allò que de millor tenia el protagonista, digna antagonista, o, fins i tot, capaç de jugar a dues bandes, independent i lliure.

Però en aquesta novel·la, Lucila, adquireix el rang de protagonista absoluta. Successora d'anteriors heroïnes com Inés, Jenara, Demetria o Aura, per citar-ne unes quantes; enamorada d'una persona que, potser, no la mereix; traïda per falses amigues, farà mans imànigues per salvar el seu enamorat, saltarà per sobre totes les convencions morals de la seua època i es posarà el món per montera.

Tot això mentre García Fajardo, protagonista d'aquesta quarta sèrie, feliçment -o això ens diu- casat, continua buscant-la.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Los desorientados. Amin Maalouf

Animal de records, lent i trist animal. V.A.Estellés

Feia temps que no llegia una història tan melancòlica com aquesta "Los desorientados" d'un dels meus escriptors preferits: el libanès resident a França Amin Maalouf.

Història d'un grup d'amics d'universitat desperdigolats pel món (França Adam el protagonista, Estats Units Albert, Brasil Naïm, Jordània Ramez) morts (Bilal) o exiliats interiors d'alguna forma (a un monasteri Ramzi, a la direcció d'un hotel Semiramis) vista a través dels ulls d'Adam que torna, després de molts anys, al Líban degut a la mort d'un dels amics, Faroud, reclamat per la viuda d'aquest, Tania.

Aquest viatge es convertirà en un viatge iniciàtic de retorn al paradís perdut de la infància, i ja Eric Fromm ens havia explicat que aquest és un paradís prohibit al que no ens és permès tornar.

La proposta de reunió dels antics amics feta per Tania es durà a terme en pocs dies malgrat totes les aparents dificultats, tot i que amb un final inesperadament dramàtic.

La història dels setze dies que dura la narració està contada succintament per un narrador extern però el gruix de la novel·la està conformat pel diari que Adam anirà escrivint en una sèrie de quaderns, amb els seus records, les seues reflexions, les seues pors i les seues il·lusions.

Malgrat la tristor que acaba encomanant-te, una gran novel·la que no dubte en recomanar.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Narváez. Pérez Galdós.

Continuen les memòries del nostre heroi d'aquesta quarta sèrie, José García Fajardo. Tot i que casat per interès, el nou marquès ha descobert que la seua dona no té res de bleda, sinó que és d'una intel·ligència fora de sèrie i d'un escepticisme religiós que casa perfectament, diria que deixa curt, amb el del seu marit.

Com no ha deixat de passar en els últims temps (ens trobem a l'any 49)continuen les conspiracions contra el govern Narváez, i així el 19 d'octubre Narváez abandona el govern durant dos dies (19 i 20 d'octubre) sent substituït per un govern anomenat amb justícia, govern llampec.

Malgrat l'amor de Fajardo per la seua dona, prendrà com a amant una antiga amiga i protectora, i continuarà buscant una bellesa salvatge, cosa que supose que donarà molt de joc en les següents novel·les de la sèrie.

diumenge, 14 d’abril de 2013

Rita Hayworth y la redención de Shawshank. Stephen King

Moltes vegades he dit que sóc un lector empedreït i omnívor, així que no és res d'estrany que un dels autors que de quan en quan visite siga Stephen King, l'autor de tants i tants best-sellers de terror i misteri.

Però Stephen King té més d'un registre i aquesta novel·la n'és un bon exemple. Ens trobem davant d'un novel·la negra de tall clàssic, del subgènere carcerari. Un condemnat impassible, probablement innocent, prepara pacientment i en solitari una fuga que tothom considera més que impossible utòpica. Una preparació de fuga afavoria i possibilitada per la corrupció generalitzada del sistema penitenciari.

Narrada en primera persona la història per un company de presidi, l'única persona amb qui, a la seua manera, haurà intimat el protagonista, mostra una gran admiració pel tarannà del protagonista que ha estat capaç de seguir mantenint la seua llibertat en tot moment, sense defallir.

Per cert, conforme anava llegint-la, anava recordant una pel·lícula que havia vist no fa molt "The Shawshank redemption" que, gràcies als canvis de nom a què els exhibidors ens tenen acostumats, ací es titulà: "Cadena perpetua".

divendres, 12 d’abril de 2013

Las tormentas del 48. Pérez Galdós

Comence amb aquest "Las tormentas del 48" la quarta sèrie dels Episodios Nacionales. A través de les memòries d'un jove, simpàtic i bastant calavera, anomenat José García Fajardo l'autor ens anirà mostrant l'impacte que les convulsions polítiques europees i l'aparició de les noves idees socialistes van tenint a l'Espanya d'Isabel II.

I és que els grans moviments socials i revolucionaris que agiten Europa, a Espanya queden traduïts en una revolta militar més, amb el triomf, novament, del dictador Narváez, partidari de mà dura. I amb l'ascens d'una burgesia que s'han fet rics al rebuf de la desamortització de Mendizábal, vull dir amb l'especulació i el favoritisme i no amb el seu treball.

Com està a punt d'ocórrer-li al nostre protagonista, a qui la seua afició al joc i la disbauxa ha acabat portant-lo a una situació econòmicament insostenible, situació de la que sortirà a través d'un matrimoni que no només l'enriquirà sinó que, previsiblement, li donarà inclús un títol nobiliari.

dijous, 11 d’abril de 2013

Los enamoramientos. Javier Marías

Javier Marias, per mi, és un dels grans novel·listes actuals en espanyol. Tant pel seu estil amb un domini del llenguatge i del ritme sintàctic magistral com per, i això és la cosa realment important, per la descripció, diria que cinematogràfica si no fos un contrasentit, de l'acció interior dels seus personatges.

Un absurd homicidi durà a la protagonista d'aquesta història a posar-se en contacte, per donar-li el condol, amb la dona de l'assassinat amb qui, diàriament, havia vingut coincidint sense haver mai parlat amb ells, al bar a l'hora del desdejuni.

Una conversació d'una tarda amb la viuda, una coincidència amb el millor amic del difunt, un enamorament sense gaire esperances d'aquest amic donaran lloc a successives històries -imaginades? reals?- d'un assassinat i els seus possibles motius -gelosia? enveja? amistat?-

I un dubte final que compartim amb la protagonista i que deixa oberta la història a voluntat del lector.

Magnífica com totes les que li he llegit abans.

dissabte, 30 de març de 2013

Bodas reales. Pérez Galdós

Darrer llibre de la tercera sèrie, aquest Bodas Reales ens situa a finals de l'any 1845 i pràcticament tot el 46 (fins el 10 d'octubre, setzè aniversari de la reina Isabel II) amb l'enorme quantitat d'intrigues, pronunciamientos i conxorxes tant nacionals com internacionals per arribar a concertar el matrimoni de la mencionada reina, i el de la seua germana Luísa. Tot això contemplat des de l'òptica d'una família d'origen manxec, la dels Carrasco, establida a Madrid a causa de la carrera política de l'home, Bruno.

Una novel·la que traspua tristor i malastrugança per tots els porus mentre ens descriu el progressiu esllanguiment de la mestressa; un esllanguiment que avui qualificaríem de depressió severa i que acabarà portant-la de primeres a una paràlisi, més tard a una fugida psicològica, com més va més irreversible, de la realitat i per últim a la mort.

Perquè la senyora Leandra morirà a Madrid sense haver pogut mai tornar (només en els seus malaltissos somnis-al·lucinacions) a l'enyorada i necessària pàtria.

Per cert, a l'història, i només de passada, ens avisen que l'heroi d'aquesta tercera sèrie, don Fernando Calpena, viu, amb la seua dona, un daurat exili al sud de França. Sortosos ells.

diumenge, 24 de març de 2013

Casa inhòspita. Charles Dickens.

No havia tornat a llegir Charles Dickens des de la meua primera adolescència, quan estalviava diners tornant a peu del Col·legi Nou dels Escolapis, a València ciutat, on estudiava, al seminari menor dels mateixos pares que tenien a la Malvarrosa, a peu de platja; diners que utilitzava per anar comprant-me llibres. Fou així com a catorze - quinze anys passaren per les meues mans -i per suposat pels meus ulls- novel·les com Oliver Twist, David Copperfield, Grandes esperanzas o Papeles póstumos del club Pickwick.

I ara fa poc, Vilaweb va anar publicant diumenges en format pdf, la traducció de Casa inhòspita, en una esplèndida traducció de Josep Tebé. De manera que em vaig abaixar els successius fascicles, els vaig apegar, els vaig transformar a epub i avui he acabat la seua lectura.

Si alguna cosa li hem de reconèixer a Dickens (i n'hi han moltes que reconèixer-li) és la gran habilitat per enganxar el lector amb les seues històries, potser una mica lacrimògenes, però sempre amb un final optimista i feliç.

Casa Inhòspita és una història trufada de personatges increïblement bons i generosos com la pròpia protagonista Esther, el seu tutor John, el paperaire Snagsby, l'ex militar George o el metge Allan. Personatges que s'hi trobaran assetjats per les insídies d'alguns personatges, més que dolents, ridículs i tot això sota la presència inevitable d'un llarguíssim procès judicial, Jarndyce contra Jarndyce, que dura de generació en generació y no acabarà fins que els discutits diners de l'herència s'esgotin totalment.

Una crítica ferotge del sistema judicial britànic i una història d'amor, d'amistat, de generositat que eixampla el cor del lector.

Ja ho sé que no és real, però està contat d'una forma tan versemblant amb un tempo tan acurat -tempo que esdevé frenètic a l'ultima part de la història- que aquests darrers dies m'ha costat bona cosa deixar la lectura a l'hora d'anar-me'n al llit.

Absolutament recomanable

divendres, 8 de març de 2013

Los ayacuchos. Pérez Galdós.

Penúltima novel·la de la tercera sèrie dels "Episodios Nacionales", l'autor torna de nou a l'estructura epistolar que ja ha utilitzat en d'altres novel·es anteriors, i amb tan bons resultats, per cert.

Estem als anys 41, 42 i principis del 43, i Fernando Calpena, protagonista de bona part de les anteriors novel·les d'aquesta tercera sèrie, emprèn la cerca desesperada del seu amic Santiago Ibero, a qui ja havíem conegut a l'anterior novel·la, des de Madrid a Barcelona, on el trobarà ja a punt de cantar missa.

El motiu, l'encàrrec que Demètria, ja per fi la seua promesa, li fa com a condició indispensable per poder-s'hi casar. Complir amb la comanda de la seua xicota l'obligarà a segrestar l'amic per anul·lar la influència que els capellans han arribat a tenir sobre ell.

I tot això amb el rerefons de la revolta de Barcelona contra la política lliurecanvista del regent Espartero que serà ofegada amb el bombardeig de la ciutat, des de Montjuic, ordenat pel capità general Van Halen.

La novel·la acabarà feliçment amb el doble casament de Fernando i el seu amic Santiago amb, respectivament, Demetria i la seua germana menuda, Gracia.

diumenge, 3 de març de 2013

La hermandad de la buena suerte. Fernando Savater.

Primer llibre de ficció que llegisc, aconsellat per Enrique Pérez de la Blanca, un amic a Facebook, del filòsof (sota el meu punt de vista seria més apropiat titllar-lo de moralista) Fernando Savater. De no ficció ja havia tingut l'ocasió de llegir l'Ética para Amador, llibre de lectura recomanada al meu fill Enric quan feia el batxillerat i que no em va fer el pes.

A Savater feia molt temps que el coneixia. De quan la mítica revista Triunfo dels meus anys d'Universitat, on periòdicament escrivia un llarg article descrivint una de les seues més arrelades aficions: l'hípica. A banda, clar, dels seus articles de crítica literària, o de crítica social.

I d'hípica tracta aquesta novel·la que sembla més bé un conte llarg, una nouvelle, com diuen els francesos amb contraposició al roman.

Un patètic grup (el príncep, el professor, el doctor i el comandant) són contractats pel "Dueño", un personatge amb múltiples negocis, no tots excessivament legals, propietari entre altres coses de diversos cavalls de competició, per trobar Pat Kinane, un hoquei desaparegut de fa algunes setmanes, i que tots consideren l'únic capaç de portar el pura sang Espíritu Gentil a la victòria.

Enfront d'ells tindran el Sultan (un altre personatge tan mafiós o més, si cap, que el Dueño i propietari de quadres com ell) i els seus goril·les, tan patètics o més que el grup de què parlem.

Tot i que el relat es bo de llegir, l'autor no ens estalvia algunes digressions erudites sobreres i diria que gratuïtes. En poques paraules, preferesc Dashiell Hammett: les seves novel·letes tenen prou més consistència i són més versemblants.



dimarts, 26 de febrer de 2013

Montes de Oca. Pérez Galdós

Continua la inestabilitat política i les lluites entre "moderats" i "progresistes", entre partidaris de la regència de Maria Cristina i partidaris del govern d'Espartero. Lluites que acaben resolent-se amb l'extradició de Maria Cristina.

L'autor aprofita la vida del coronel Santiago Ibero, amic d'Espartero, per anar mostrant-nos les convulsions de l'època i l'octubrada capitanejada per O'Donell i el moderat Montes de Oca que serà afusellat a mans del coronel Ibero.

Una cosa realment curiosa d'aquesta narració és el feminisme avant la lettre de Rafaela Milagro, una dona separada (ni viuda, ni soltera, ni casada) que exigeix la possibilitat del divorci i que no es resigna a quedar enterrada en vida sense poder refer la seua vida.

Quant a Santiago Ibero un militar lliberal però oposat a la política activa, es manifesta enamorat de la germana menuda de Demetria, protagonista d'anteriors novel·les de la sèrie, cosa que no li impedeix de ser temporalment amant de Rafaela, filla d'un amic.

Novel·la amb un to menor respecte a les anteriors, però interessant sens dubte.

dijous, 21 de febrer de 2013

Reamde. Neal Stephenson

No sé per quins set sous continue encara considerant Neal Stephenson com un escriptor de ciència ficció. Serà, possiblement, el costum, l'afició que tots tenim a classificar i no sortir-nos-en de les classificacions ja fetes.

Perquè si bé "Snow Crash" o "La era del diamante: Manual para jovencitas", entren plenament en la categoria de la ciència ficció, possiblement dins del denominat cyberpunk, "Anatema" també dins del camp de la ciència ficció ens porta a descobrir, a través de la filosofia platònica, la pluralitat dels universos possibles, o com diríem, la possibilitat d'allò que en la teoria de cordes es coneix com el multivers.

Però tant la magnífica saga coneguda com "El Ciclo Barroco" (vuit llibres farcits d'aventures plenes d'humor i acció) on ens narra, molt ben documentat, per cert, el naixement de la ciència moderna, com en "Criptonomicón", on aprofita les aventures d'uns hackers, per introduir-nos en el naixement de la criptografia moderna i els orígens de la computació, difícilment podrien ser classificades de ciència ficció, en tot cas d'història ficció, si aquest gènere existís.

Avui he finalitzat la lectura de la seua darrera novel·la "Reamde" i l'adjectiu que em ve a la boca és el de trepidant. Una aventura a l'estil de les de Tomb Raider que confie veure algun dia al cinema. Un cúmul de casualitats aniran portant Zula, una xica eritrea de naixement, adoptada per una extravagant tot i que tòpica família americana, de la Colúmbia Britànica al sud de Xina, i novament a la frontera canadenca amb els Estats Units. Segrestada primer per uns mafiosos rusos i més tard per uns terroristes islàmics, anirà arrossegant al seu voltant, un rere l'altre, un incondicional grup de persones disposades a ajudar-la format per dos hackers, un cap de seguretat rus, una noia xinesa, una agent del MI6, un agent de la CIA i, per suposat, els seus parents americans.

Reconec que la història és desficaciada, però, al cap i a la fi, no més destrellatada que un videojoc com el que juga tot el món a la novel·la, aquest T'Rain que ha desbancat el seu directe competidor, el famós World of Warcraft.

Novel·la d'aventures que compleix a la perfecció la seua funció de distreure i atrapar el lector. Literatura menor? Potser, però apassionant.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Vergara. Pérez Galdós

La guerra carlina, la primera perquè n'hi hagué més, està aparentment enquistada. Però la realitat és que les dissensions en el camp carlí estant minant la força del dubitatiu general Maroto, cosa que és aprofitada pel general Espartero, el qual enviarà al nostre heroi don Fernando Calpena a negociar una pau que no deixi en molt mal lloc al seu contrincant.

Pau que acaba escenificada amb la famosa abraçada de Bergara.

Ens trobem per tant en un terreny la temàtica del qual ha estat ja explorat i explotat per l'autor amb èxit en anteriors novel·les.

Si a això li afegim la història paral·lela de la trobada amb Zoilo Arratia, el marit d'Aura i rival en l'amor d'Aura, amb qui acabarà travant una amistat que el durà a la recerca de la seva antiga enamorada, ens tornem a trobar amb una novel·la clàssica galdosiana d'aquelles que no poden més que enganxar-te a la seva lectura.

Possiblement el tractament de Maroto com un personatge gairebé bipolar no sigui totalment justa, però la ideologia lliberal del novel·lista és transparent a tota aquesta saga. Almenys a totes les novel·les que porto llegides.

dissabte, 2 de febrer de 2013

Claraboya. José Saramago

Claraboya és una novel·la pòstuma de Saramago que, tanmateix, és la primera que va escriure, una novel·la de joventut.

Tot i que l'escriptura és inconfusiblement saramaguiana, i ja apunten les maneres del futur escriptor, aquesta història presenta una sèrie de característiques lleugerament distintes d'allò que serà el seu corpus literari.

A Claraboya encara no hi veig aquella intencionalitat explícita que trobo a les seves novel·les més famoses, com l'Assaig sobre la ceguesa, La caverna, o L'evangeli segons Jesucrist.

Claraboya és una desapassionada ullada a un edifici de pisos, una comunitat de veïns on hi viuen i coexisteixen diverses famílies. Un microcosmos urbà sense cap més intenció aparent que mostrar-nos la vida tal com és, com en un espill, com el resultat d'una càmera fixa sense artificis.

Un Saramago, en fi, una mica diferent d'aquell que coneixíem.

La estafeta romántica. Pérez Galdós

En aquesta nova novel·la de la tercera sèrie, l'autor adopta la forma epistolar per narrar-nos una història cronològicament simultània a la de la novel·la anterior: La campaña del Maestrazgo.

Una història que poc hi té a veure amb la política, ja que està centrada en l'evolució del protagonista d'aquesta sèrie, don Fernando Calpena que es llepa les seves ferides amoroses (la boda d'Aura amb un dels seus cosins, Zoilo Arratia) a casa d'una filla del seu amic el cavaller don Bertran Urdaneta, protagonista de l'anterior novel·la.

Per fi li serà permès de conèixer la identitat de sa mare i s'hi retrobarà amb el seu amic, el capellà Pedro Hillo.

D'altra banda comencen les conxorxes per fer-li oblidar Aura i emparellar-lo amb Demetria. Però la cosa no serà gens fàcil: sembla que Aura, en assabentar-se que Fernando no era mort, s'ha escapat i ha iniciat la recerca del seu enamorat.

Un títol, per tant, molt encertat, aquest de La estafeta romántica.

dissabte, 26 de gener de 2013

Después del anochecer. Stephen King

Un altre recull de contes més o menys curts -alguns dels quals amb suficient extensió com per ser qualificats de nouvelles- del conegut escriptor de fantasia i terror Stephen King.

Willa, La chica de pan de jengibre, El sueño de Harvey, Área de descanso, La bicicleta estática, Las cosas que dejaron atrás, Tarde de graduación, N., El gato del infierno, The New York Times a un precio de ganga, Mudo, Ayana y Un lugar muy estrecho son els tretze relats que conformen el llibre.

No tots, evidentment, de la mateixa qualitat -aquest és un dels desavantatges (defectes?) de tota recopilació, però amb alguns d'ells (Willa, La chica de pan de jengibre, N., El gato del infierno o Un lugar muy estrecho) el clímax atès és digne de les seves novel·les més famoses.

Per cert, N. m'ha recordat H.P. Lovecraft i els seus mites de Cthulhu. Malgrat que el propi autor fa referència a Arthur Machen i la seva novel·la "El gran déu Pan", la porta a una altra dimensió amb uns éssers indescriptibles que esperen l'ocasió per apoderar-se de la terra, i la seva referència a CTHUN em semblen pistes indiscutibles que entronquen aquest relat amb els mites lovecraftians.

Es pot llegir.

dimarts, 22 de gener de 2013

La campaña del Maestrazgo. Pérez Galdós

Havíem deixat, a l'anterior novel·la Luchana, el protagonista d'aquesta tercera sèrie, Fernando Calpena, a Bilbao a punt de descobrir que la seva enamorada, Aura, s'havia casat (o potser no, en la intriga ens quedàrem) amb un seu cosí.

En aquesta nova novel·la, però, canviem provisionalment de protagonista amb un vell aristòcrata, don Beltrán de Urdaneta, arruïnat a la percaça d'alguns diners que li pugui donar un vell amic aragonès com ell.

Aquesta recerca el durà a ser capturat per les tropes de Cabrera, cosa que li permetrà a l'autor mostrar-nos la ferocitat i crueltat de la campanya del Maestrat, amb els seus afusellaments a dojo dels presoners.

I, com no? una tràgica i romàntica història d'amor entre un oficial carlí, Nelet Santapau, i una monja feréstega, Marcela Luco, filla de l'amic de don Beltrán.

O siga que continuarem esperant saber si Aura s'ha casat o no, i que passa amb don Fernando Calpena.

dijous, 17 de gener de 2013

Tenemos que hablar de Kevin. Lionel Shriver.

Són els pares els últims responsables dels pecats i els crims dels fills?

Les llargues hores d'espera a l'hospital arran de la malaltia d'un familiar, m'han permès finalitzar ràpidament la lectura d'aquest apassionant llibre on la mare d'un jove assassí, un monstre autor d'una massacre a l'institut on estudia, repassa la vida del fill, i les seves interaccions amb ella, amb son pare, i amb la seva germana menuda.

Narració escrita en forma epistolar, amb extenses cartes dirigides al marit absent on, a poc a poc, va desgranant les difícils relacions mare-fill (entre l'odamor i l'amodi com diria el professor Kreyssler), les aparentment magnífiques relacions pare-fill, i les unidireccionals relacions germana-germà.

La història registra un progressiu crescendo des del naixement de Kevin fins al clímax de l'assassinat múltiple amb una inesperada (i tanmateix lògica) revelació final.

I les inevitables preguntes: es podria haver evitat el crim? hi existia alguna oportunitat de preveure el desastre? Fins on arriba la responsabilitat dels pares?

Apassionant, torno a repetir.

dimarts, 15 de gener de 2013

Luchana. Pérez Galdós

Finals de 1836. Continuen, amb el rerefons de la primera guerra carlina, les aventures de don Fernando Calpena, el nostre enamorat heroi, qui, un cop curat de les seves ferides, continua, com pot i els elements el deixen, el seu camí cap a, l'assetjada per les forces de Carles V, Bilbao on confia trobar la seva enamorada Aura.

Mentre Fernando fa el seu camí, Aura serà festejada per un cosí seu qui, al final, aconseguirà imposar la seva voluntat a la seva família i a ella mateixa, i malgrat la resistència de la jove, forçar la boda per a la vespra de Nadal.

L'autor aprofita aquesta romàntica història per mostrar-nos, amb l'èpica acostumada de què ja havíem pogut gaudir a la primera sèrie, els efectes del setge a la ciutat de Bilbao, on els seus ciutadans esperen l'ajut i socors d'Espartero. Ajuda que arribarà, per fi, la nit de Nadal.

La novel·la acaba amb l'entrada de Fernando, junt amb les tropes d'Espartero, el dia de Nadal i l'arribada a la casa on s'hi està Aura amb la seva família.

Casada? No ho sabem. Aquesta és una carta que l'autor manté amagada a la màniga. Tindrem, per tant, que esperar la pròxima novel·la per escatir-ho.


divendres, 11 de gener de 2013

El camino de mis pecados. Francisco G. Sánchez Benítez y Victoriano J. Santana Cabrera

Fa poc, un antic amic blocaire dels temps en que jo també tenia un bloc al país, em va comunicar que, per fi, havia publicat la seva primera novel·la. De manera que la vaig comprar, me la vaig baixar i avui l'he acabada.

La novel·la, titulada El camino de mis pecados, m'ha semblat una barreja de Dickens i Tarantino, i amb això vull dir que la truculència més extrema està servida, amb un protagonista a qui ja no li podrien passar més desgràcies i que, tanmateix, no deixa de conservar en cap moment una inesgotable innocència que no li impedeix, no obstant, actuar, quan toca, com el més consumat assassí.

La narració manté un ritme irregular que podria haver estat trepidant si els autors, haguessin eliminat totes les referències i documentació innecessàries per al lector, tot i que indispensables per als autors si és que volien donar-li cos a la història.

Perquè de no fer-ho així, de no amagar els fonaments sota l'edifici bastit, com ha estat el cas en aquesta història, la novel·la acaba sent en, aproximadament, les seves tres quartes parts, una filial de la wikipedia, o de la Britannica, tant és.

Una altra observació a fer afecta al llenguatge emprat als diàlegs. No resulta versemblant que tots parlin amb un nivell cultural d'experts en qualsevol matèria de què tractin. I molt menys que s'entestin en explicar les característiques i història de cada cosa de què estiguin parlant, sigui la pistola que utilitzaran, la casa on viuran o el plat que menjaran al restaurant.

Per acabar, tot i que la novel·la està escrita en primera persona, la veu del narrador es correspon amb un narrador omniscient, cosa que no té gaire sentit. Possiblement una multiplicitat de veus hagués resultat més convincent i versemblant.

Malgrat tots aquests defectes imputables segurament a la seva qualitat d'òpera prima, reconec que l'he llegida no només amb gust sinó amb un interès creixent.



dilluns, 7 de gener de 2013

De Oñate a La Granja. Pérez Galdós

En aquesta novel·la, continuació de "Mendizábal", Galdós torna a allò que millor li surt: l'acció individual de l'heroi solitari i escèptic en defensa de la dama indefensa de la que podria enamorar-se si no ho estigués ja d'una altra dona.

Fernando Calpena, com abans, a la segona sèrie, Salvador Monsalud, es debatrà entre l'amor abrandat i romàntic a Aurora (Aura) Negretti i l'estima fraternal (o així almenys ho creu) i Demetria, una jove a qui, junt amb la seva germana i son pare, ha ajudat a escapar dels "facciosos", tal com els constitucionalistes anomenaven els tradicionalistes.

Mentrestant, continuem amb la incògnita de la benefactora i protectora del jove, que ha acabat acceptant, tot i que de mala gana, la passió de Fernando per Aura. Incògnita que ja no ho és per a don Pedro Hillo, el capellà que s'ha convertit en el mentor de Fernando y pont entre la secreta benefactora i el nostre heroi.

Quant al títol de la novel·la "De Oñate a La Granja" només sóc capaç d'interpretar-lo com a la contraposició entre les dues corts entre les que els nostres protagonistes es mouen: la carlina a Oñate i la isabelina a La Granja.

Veurem com continuen aquestes aventures.

dimarts, 1 de gener de 2013

Valdemar Canaris. El navegante solitario. Rafael R. Costa

He llegit aquesta novel·la recomanada pel professor Rafael Arenas, un antic i virtual conegut a la Comunitat de Blocaires de El País primer, a Blogspot més tard i, actualment, a Facebook, el criteri del qual em resulta molt fiable, i no parlo només de literatura.

Va ajudar també la meva decisió el record d'un blocaire de El País que atenia al mateix nom del protagonista de la història: Valdemar Canaris, i que, tot i no prodigar-se, escrivia uns articles molt mesurats i, almenys així ho recordo, d'una polidesa literària exemplar.

La història, senzilla com la vida i amb un depurat llenguatge farcit de termes mariners sense que això ens faci la impressió d'una erudició forçada i fatigosa, ens descriu en primera persona, i amb transcripcions del quadern de bitàcola, la crònica de la volta al món en solitari protagonitzada per un cap de trons, un trinxeraire que no dura gaire en cap treball, acabat d'eixir de la presó per un delicte que desconeixem i que tampoc no ens importa.

Com tampoc no ens importen gaire els motius reals que té el contractador (respectar la memòria d'un fill mort a un accident del que ho desconeixem tot o quasi tot a través de la subrogació del viatge llargament projectat en una persona casualment nascuda el mateix dia?) ni quina serà la vida futura de Valdemar un cop finalitzat el seu periple.

Historia d'un enamorament sobtat, a primera vista, del vagabund i el vaixell, un amor correspost. Si em feu cas i ho llegiu sabreu què vull dir.

I sobretot, com tota bona història de viatges, el viatge extern i l'intern van paral·lels, es confonen, se solapen. Com l'Odiseu d'Homer, com el Maqroll de Mutis, l'Ulisses de Joyce, o la Lyra Bellacqua de Pullman, el Valdemar que inicia la singladura esdevindrà més savi, més escèptic, més ell mateix.

Novel·la, per mi, absolutament recomanable.