dimecres, 27 de juny de 2012

Gerona. Pérez Galdós


1810. Gabriel ha aconseguit fugir dels francesos i ha tornat a terres andaluses on, mal que bé, queden alguns focus de resistència recolzats pels anglesos. Allí coneixerà a Andrés Marijuan, un xicot de l'Almunia de Doña Godina, el qual ha participat en la defensa de Girona i li contarà les peripècies i patiments soferts en el llarguíssim setge.

Les aventures i desventures d'Andrés, de la seua enamorada Siseta, dels germanets d'aquesta, Badoret, Manalet i Gasparó, del metge don Pablo Nomdedeu i de Josefina, la seua única filla, omplen les pàgines d'aquesta novel·la, tan èpica com l'anterior Zaragoza.

La narració acaba a Cadis on, Gabriel torna a trobar-se amb la mare d'Inés de qui ja feia dues novel·les, Saragossa i aquesta Girona, que no en sabíem res.

diumenge, 24 de juny de 2012

El secret de la terra més dolça del món. Francesc Gisbert

Aquest tercer llibre de la sèrie que Levante publica avui és, de tota passada, el millor amb diferència. L'autor, Francesc Gisbert, d'aquest "El secret de la terra més dolça del món" ha creat un conte clàssic, amb tots els ingredients típics i tòpics dels contes de la terra:

Xiquet (en aquest cas xiqueta) més que entremaliada, de la pell del dimoni;

Pobresa dels pares que obligarà a posar-la en amo amb una vella bruixa;

Tres proves impossibles superades, la darrera de les quals davant d'un rei molt dolentot ell

I, per últim, retorn triomfal al poble on les coses ja no seran iguals ni per ella, ni per la seua família, ni pel seu poble.

Per cert, tota la narració va plena de refranys i dites populars admirablement trobades i travades al text.

I la recepta d'avui, els torrons blanets, o de Xixona, poble on transcorre l'acció.

Ingredients (per a quatre persones)

-Un quilo d'ametles crues
-800 grams de sucre
-Sis rovells d'ou
-Tres cullerades soperes de mel
-Un got d'aigua
-Una culleradeta de canyella mòlta
-Una ratlladura de llima

Preparació

En primer lloc, cal pelar les ametles i pica-les ben fines fins que es convertisquen en pols. En acabant, les posem en el morter amb una miqueta d'aigua i les matxuquem fins fer-ne una pasta homogènia. En eixe moment afegim els rovells d'ou i ho menegem tot a pressa perquè no es talle. Finalment ho deixem reposar.

A continuació, amb l'aigua que ens ha quedat al got i el sucre, preparem un xarop en un casso, que escalfem a foc lent. Quan comence a daurar-se, li afegim la pasta d'ametles, les tres cullerades de mel i la ratlladura de llima. Pugem un poquet el foc sense deixar de remenar-ho tot fins que adquirisca una certa consistència. En això, traiem la pasta del foc i la deixem reposar, per exemple, damunt d'una peça de marbre.

Al cap d'unes huit hores ho piquem al morter i, si ho volem encara més suau, ho passem per una màquina de moldre. Finalment, aboquem la pasta en una llanda allargada i plana, recoberta per dins amb un paper fi, on li donem la forma definitiva. Després d'assaonar-ho amb la canyella, tapem la llanda amb una fusta, li posem un pes damunt, i esperem uns quants dies per a consumir-ho.





dissabte, 23 de juny de 2012

Sortilegi d'amor. Teresa Broseta

Seguint amb els llibrets publicats pel Levante, avui el conte publicat es titula Sortilegi d'amor, i transcorre a principis del segle XVII, poc abans de la debacle econòmica que, per al Regne de València, suposà l'expulsió dels moriscs.

Uns enamorats que ignoren si són o no correspostos, jove noble cristià i bonica criada morisca, acudeixen, per separat, a una anciana morisca amb fama de fetillera.

Aquesta els hi demanarà, a l'un, la farina i el sucre, i, a l'altra, la carabassa amb què confeccionarà uns bunyols per a la nit de sant Josep i les seves populars fogueres.

I aquesta és la recepta:

Ingredients(per a quatre persones):

-300 grams de carabassa
-250 grams de farina
-25 grams de rent de forner
-Una miqueta de ratlladura de llima
-Aigua
-Oli
-Sal
-Sucre

Preparació

Per a començar cal pelar la carabassa i llevar-li els filets i els pinyols. A continuació, la partim en uns quants trossets i la bullim. Una vegada cuita, reservem l'aigua per a fer la massa dels bunyols i, quan la carabassa s'haja gelat, la triturem, de manera que quede fina i sense grums.

Agafem un gibrell que siga relativament gran, perquè la pasta pujarà prou. En primer lloc, aboquem una miqueta d'aigua tèbia i dissolem el rent. Si volem, és el moment d'afegir la ratlladura de llima, però cal anar a espai de no posar-ne massa perquè no domine el gust dels bunyols. En això, afegim la carabassa triturada i la farina, a més d'un pessic de sal.

Ho comencem a pastar amb les mans i, quan portem una miqueta de temps, afegim el brou on havíem bullit la carabassa, molt a poc a poc. Ho pastem tot fins que quede una massa espesa que no s'escórrega entre els dits. Tapem el gibrell amb un drap i deixem reposar la pasta fins que triplique el seu volum, entre dues i tres hores.

De bunyols

Per fregir els bunyols, els podem donar una miqueta de forma enfarinant-nos les mans perquè no se'ns apegue la pasta.

Si volem que tinguen forat, convé que agafem la pasta de manera que la pincem amb el dit del mig i el dit gros, i la deixem caure a pressa però amb delicadesa, a poca distància de la paella. La paella ha de tindre bona cosa d'oli, que ha d'estar molt calent. Per això, cal vigilar que el bunyol no es creme i, si convé, li hem de pegar la volta.

De bunyols

Cal traure'l de la paella amb una esbromadora de manera que s'escórrega l'oli. Deixem els bunyols en una safata amb paper absorbent i, en el moment d'anar a menjar-los, els espolsem amb un nuvolet de sucre.

De bunyols

De bunyols

divendres, 22 de juny de 2012

La vella Mocarra. Enric Lluch

El diari Levante, el qual solc comprar, ha començat a publicar uns petits llibres, contes escrits per a xiquets, que acaben amb la recepta d'algun menjar típic a València.

Aquest primer, "La vella Moncarra", ens conta la història d'una vella curandera cripto-musulmana, d'Alberic, poble de la Ribera Alta famós per les seues mones de Pasqua.

De reportatges i altres fotos

I ací va la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-Un quilo de farina
-300 grams de sucre
-Un pessic de sal
-Una miqueta menys d'un quart de litre d'oli
-100 grams de rent
-Mitja dotzena d'ous
-Una miqueta de sucre glacé

Preparació

En un gibrell, batem quatre ous i els barregem amb el sucre i el pessic de sal. A banda, escalfem l'oli una miqueta, li afegim el rent i ho aboquem al gibrell. Ho mesclem tot bé i comencem a afegir la farina sense deixar de remoure-ho. Quan la pasta quede fina, elàstica i consistent, la deixarem tapada i esperarem entre una i dues hores fins que s'haja unflat. Una vegada unflada, cal fényer la pasta en peces de mig quilo. Damunt de neula o de paper vegetal, deixem cada una d'estes peces i esperem fins que es tornen a unflar. Mentrestant separem els rovells i les clares de dos ous. Batem els rovells i, amb un pinzellet, pintem les mones de manera que agafen un color torrat quan estiguen fetes. Batem també les clares a punt de neu i en deixem caure una miqueta damunt de cada coca, coronant-la amb el caramull.

En acabant, ho posem al forn en una llanda engreixada amb un poquet de mantega. Convé que el forn estiga a uns 180º i que les deixem, com a mínim, mitja hora, en companyia d'un altre perolet d'aigua: l'objectiu és que queden esponjoses per dins i cuites i daurades per fora. Una vegada tretes del forn, deixem caure una miqueta de sucre glacé per damunt de cada mona i esperem que es gelen ja que, com diu la dita, el pa calent mata la gent.

Cántico a san Leibowitz. Walter M. Miller Jr.

He tornat a llegir aquesta novel·la de ciència-ficció -un veritable clàssic- publicada l'any 60 en plena guerra freda.

Magnífic exponent de la novel·la apocalíptica, aquesta història no exactament circular, sinó més bé formant una línia espiral, ens relata en tres temps el re-naixement, auge i nou final apocalíptic de la civilització després d'un holocaust nuclear.

La narració comença 600 anys després d'una guerra nuclear que no només ha assolat i despoblat el planeta sinó que, a més a més, ha instaurat l'odi contra la ciència i la cultura com a responsables de la massacre. Només l'església i una ordre monàstica fundada pel físic Leibowitz (contrabandistes i memoritzadors de llibres) es dedica, en ple desert, a reunir, copiar i restaurar llibres i documents (la memorabília), tot i no comprendre'n ni un borrall.

I passen altres sis-cents anys. L'edat mitjana toca a la seva fi i comença a despuntar la ciència, una ciència laica que, tanmateix, descobreix la importància dels documents preservats. Documents que ajudaran a un ràpid avanç de la ciència.

Últim acte. Han passat sis-cents anys més. El món disposa inclús de viatges espacials. Però, novament, s'hi troba sota el risc d'una nova guerra nuclear. Guerra que aquesta vegada pot ser total. Guerra que, finalment, esclatarà.

Com abans he dit, un clàssic, molt recomanable.

dilluns, 18 de juny de 2012

Área 81. Stephen King

Acabo de llegir un conte curt (afortunadament, afegesc) del prolífic escriptor de misteri Stephen King, "Área 81". Un insaciable depredador alienígena camuflat sota la forma d'un turisme tronat, estacionat amb les portes obertes a l'àrea 81, una àrea de servei abandonada, el qual acabarà sent espantat -que no eliminat- gràcies a una lupa de butxaca, per un xiquet amb una ressaca espantosa, davant la mirada admirada de dos xiquets més menuts encara que no ell, i la d'un policia atònit, que no sabrà què cony posar-hi al preceptiu informe.

Només per incondicionals de l'autor.

dijous, 14 de juny de 2012

Zaragoza. Pérez Galdós

Una nova entrega, la més èpica fins ara, dels Episodios Nacionales de don Benito Pérez Galdós.

A la novel·la anterior havíem deixat el nostre heroi, Gabriel, en una cadena de deportats, camí de França. Cadena de la que, amb alguns companys, aconsegueix escapar, arribant a Saragossa on pensa incorporar-se a l'exèrcit.

Allí coneixerà don José Montoria, un ric hisendat originari de Mequinensa, i farà amistat amb el seu fill menut, Agustín, destinat en un seminari, però que, com ell, s'ha allistat a l'exèrcit.

La descripció dels combats cos a cos, carrer a carrer, casa a casa, habitació a habitació, túnel a túnel, omple totes les pàgines del llibre.

La gradual i lenta transformació des de l'optimisme generalitzat a la ciutat fins al convenciment de la inevitabilitat de la rendició ens aclapara com en una tragèdia grega, només compensada per una romàntica història d'amor també amb final tràgic entre Agustín Montoria i Mariquilla Candiola, filla d'un usurer còmic i tòpic.

Gabriel, ja no el nostre Gabrielillo de les novel·les anteriors, sinó senyor d'Araceli,
que ha estat ascendit dins de l'exèrcit, assisteix a la rendició de la ciutat i es prepara per fugir i tornar a incorporar-se a la lluita contra el francès.

Com deia al principi d'aquest comentari, una novel·la èpica.

dimecres, 6 de juny de 2012

1Q84. Haruki Murakami


Acabo de llegir una altra novel·la d'en Murakami, autor japonès de qui ja coneixia Tokio Blues. 1Q84 que en japonès es lletreja igual que 1984, ja que 9 és homòfon a qiu, és una magnífica història de fantasia, d'intriga i, sobretot, d'amor. D'un amor incombustible entre dos solitaris, un amor que naix quan ambdós tenen deu anys, i que continuarà guiant les seves vides fent que, vint anys després se retrobin.

Amaome, monitora d'un gimnàs, assassina en sèrie de maltractadors de dones i Tengo, professor de matemàtiques a una acadèmia i aspirant a novel·lista, acabaran canviant involuntàriament de món, d'univers, passant del 1984 al 1Q84, on aconseguiran retrobar-se i, junts, fugir cap al 1984 original, o potser no, potser el nou 1984 també acabi sent lleugerament distint,tot i que ja no no tindrà cap importància, un cop junts.

La novel·la, originalment publicada en tres volums, aquí ha estat publicada en dos, el primer amb els dos primers llibres i el segon amb el tercer.

Una gran història.