dimarts, 22 de maig del 2012

Napoleón en Chamartín. Pérez Galdós

Gabriel, el nostre heroi, hi és de nou a Madrid on ha arribat escortant la seua enamorada Inés, el promès de la qual, don Diego, continua amb el seu escàs, per no dir nul, trellat, cosa que predisposa la família d'Inés en contra seua.

L'afrancesat don Luís Santorcaz, pare real, com hem sabut al llibre anterior, d'Inès, treballa a favor dels francesos de qui acabarà sent cap de policia a Madrid.

Quant a la mare real, qui aparenta ser tia d'Inés, assabentada de que ella també està enamorada de Gabriel, fa mans i mànigues per separar-los i que ella se n'oblidi d'ell.

Estem a desembre del 2008, Napoleon ha entrat a Espanya i es dirigeix cap a un Madrid cada cop més atemorit per les notícies que li van arribant de l'avanç de les tropes franceses.

Gabriel, qui s'allotja a la mateixa casa on el van guarir després dels afusellaments de la Moncloa, la casa del "Gran Capitan", s'ha allistat a l'exèrcit com a voluntari, i s'apresta a una inútil i impossible defensa de Madrid.

Intentant impedir que don Diego, sota la influència de Santorcaz, rapti Inés per així forçar un casament que la família d'ella denega, acabarà trobant-se amb ella, cosa que havia promès no fer, i és capturat pels francesos que l'enviaran a l'exili.

Cada vegada la història s'assembla més a un fulletó. Vull dir que estic gaudint-ne de debò.

divendres, 18 de maig del 2012

El universo elegante. Brian Greene


Feia temps que no llegia un llibre de divulgació tan apassionant com aquest "El Universo Elegante" del físic Brian Greene. Només el puc comparar a un altre clàssic: "L'evolució de la física" d'Albert Einstein i Leopold Infeld.

I malgrat que els últims capítols m'han deixat una mica perdut, no me'n desdic del qualificatiu emprat, un llibre apassionant, com una novel·la de ciència ficció.

Perquè aquesta és la sensació, el regust que acaba deixant-te la seua lectura, el d'una bona novel·la de ciència ficció, o el d'un retorn als sofistes grecs del naixement de la ciència: a Demòcrit, a Heràclit, a Pitàgores.

Quan a mitjan dècada dels setanta vaig deixar la Universitat, m'hi vaig endur la idea de que l'única ciència possible era la física, la qual era capaç de donar una explicació racional del món, de l'univers, a través del seu llenguatge, les matemàtiques. Que una bona teoria era aquella capaç d'explicar les propietats de la matèria, enteses aquestes com a conjunt de dades (massa, càrrega elèctrica, spin, etc.) i predir resultats de fenòmens encara no estudiats.

Clar que, en aquell moment, ja hi havia una discrepància absoluta entre les lleis (i per tant la teoria que les explicava, la mecànica quàntica) del mon ultra-microscòpic i les del món macroscòpic i cosmològic (amb la seua teoria de la relativitat especial). Dues teories, la relativitat i la quàntica, irreconciliables. I una teoria de la que començàvem a llegir alguna cosa a les publicacions estrangeres, però de la que no sabíem res de res: la teoria de cordes.

Aquest llibre tot i que comença fent una petita història d'ambdues teories, prompte s'embarca en la descripció (i descarada propaganda, tot hi ha que dir-ho) de la teoria de cordes, una teoria que sembla una filigrana matemàtica voluntarista amb intencions de constituir-se en una TOE (theory of everything) sense cap correspondència real basada en comprovacions de dades que, en aquest moment, el propi autor declara impossibles.

Teoria de cordes que acaba sent cinc teories distintes. O sis, les quals podrien englobar-se dins d'una teoria superior, la M (possiblement de membrana, ja que en aquesta nova teoria les cordes passen a ser membranes de vàries dimensions possibles). Membranes, les vibracions de les quals serien les diferents partícules, tant les materials com aquelles que representen les distintes forces existents, inclosa la corresponent a la gravitació, el gravitó, cosa amb la qual aconsegueixen la unificació que Einstein intentà durant tota la seua vida.

Vibració de les cordes o de les membranes que ens recorda la música de les esferes de Pitàgores.

Com ja havia dit al principi, el triomf dels sofistes.

dimarts, 8 de maig del 2012

Bailén. Pérez Galdós

Gabriel es recupera de les ferides rebudes als famosos afusellaments de la Moncloa, D. Ceferino, el capellà, és mort, mentre que Inés, la seua enamorada, es troba desapareguda.

De manera que, juntament amb l'afrancesat don Luís Santorcaz i Marijuan, un criat aragonès a qui troben al camí i que també va en aquella direcció, viatjarà cap a Còrdova a la percaça d'Inés on s'assabentarà que, ja legitimada com a pertanyent a la gran noblesa espanyola, ha estat concertada en matrimoni amb don Diego Rumblar, un jove noble a qui el novel·lista no s'està de ridiculitzar a dojo.

Participarà amb els seus nous amics a la batalla de Bailén on descobrirà que Santorcaz és el pare d'Inés, i que aquest està fent tot el possible per recuperar-la, sembla que amb intencions no gaire altruistes, ni d'amor paterno-filial, com tampoc no ho són les de sa mare que continua amagada i que per legitimar-la ha inventat que realment és filla d'un oncle seu amb una princesa estrangera.

Com bé s'hi pot veure, cada cop més açò s'assembla més i més a un fulletó.

Però, que carai!, don Diego, Inés, Marijuan i el nostre protagonista, Gabriel, han eixit cap a Madrid, mentre que Santorcaz, nomenat sergent, s'hi troba al front d'una "partida" formada principalment per bandolers, roders i contrabandistes.

Què passarà? perquè segur que passa alguna cosa, moltes, segurament.

La solució al pròxim episodi: "Napoleón en Chamartín".

dissabte, 5 de maig del 2012

Todo oscuro, sin estrellas. Stephen King

Un altre llibre de l'Stephen King, aquest Todo oscuro sin estrellas, amb quatre narracions curtes que trauen a la superfície la persona oculta que tots portem ben endins, tan endins que la major part del temps ignorem fins i tot que existeix.

1922. La història d'un granger que assassina la seva dona per tal d'impedir la venda d'un tros de terra que ni tan sols és seu.

El camionero grande. La història d'una violació i la posterior revenja de la violada, una inofensiva escriptora de llibres de lladres i serenos, que acaba per descobrir que el violador i assassí en sèrie actua en conxorxa amb sa mare i un seu germà.

La extensión justa. Un malalt terminal de càncer pacta amb el dimoni la curació a canvi de canviar-li la sort a un seu amic al qual enveja des de la infància.

Un buen matrimonio. El descobriment accidental, després d'anys i panys de feliç matrimoni, de que el seu marit és un violador i assassí en sèrie. Acabarà aprofitant una ocasió i matant-lo.

Quatre relats molt de l'estil de l'autor, de bon llegir, però que deixen un regust amarg, desesperançat, pessimista.

dijous, 3 de maig del 2012

El 19 de marzo y el 2 de mayo. Pérez Galdós

Març de 1808. Gabriel es troba treballant a una imprenta a Madrid, mentre els seus amics, el rector llatinista don Celestino i la seua neboda Inés, de qui Gabriel està enamorat, viuen a Aranjuez. Els caps de setmana Gabriel aprofita per passar-los amb els seus amics.

El 18 de març, quan arriba a Aranjuez, troba una animació inusual que acaba convertint-se durant el dia 19 en el motí d'Aranjuez, motí que acaba amb la carrera política de Manuel Godoy, el Príncipe de la Paz, odiat per tot el món.

Revolta que coincideix amb la conspiració d'uns oncles d'Inés, els Requejo, per endur-se-la a Madrid, cosa que fa que Gabriel s'acomiadi de la feina i passi a servir com a criat en casa d'aquests Requejo, situada al costat de la Plaça del Sol.

Des d'allà assistirà a la revolta del 2 de maig contra els francesos, a l'empresonament de D. Celestino i Inés, a la seva busca desesperada per tota Madrid la nit del 2 al 3, al salvament d'Inés, i al seu propi afusellament a Moncloa, moment en que acaba el llibre.

Trepidant.