dilluns, 12 d’abril de 2010

Jorge Luís Borges. Obras Completas I (RBA-Instituto Cervantes)

Llegir un volum de les obres completes d'un qualsevol escriptor, és tota una aventura. Si aquest escriptor és J. L. Borges, és molt més que això, és una experiència vital.

Aleshores, resulta impossible esperar a donar una ressenya quan s'acabi el volum, a les seues 1150 pàgines.

Així que, un cop llegits Fervor de Buenos Aires (1923), Luna de enfrente (1925), Cuaderno San Martín (1929), i Evaristo Carriego (1930), trobe que comença a ser hora d'anar donant les meues primeres impressions.

Els tres primers llibres, de poesia, m'han recordat la millor generació del 27 (acudesc a la wikipèdia per comprovar que Poeta en Nueva York és del 29-30)

El quart, de crítica literària, ens mostra un poeta local i segurament mediocre, Carriego, que bé podria haver estat un heterònim, a l'estil dels de Pessoa, només que aquest és real i distint de Jorge Luís Borges.

Però parle de crítica literària, oblidant que res no resulta tan senzill i unívoc quan parlem de Borges.

Deixe ací un capítol que em sembla molt significatiu de com la narració de la vida d'un escriptor i la crítica literària de la seua obra, li serveix com a pretext per parlar del seu país en una excursió sorprenent:


UN MISTERIO PARCIAL


Admitida una función compensatoria del tango, queda un breve misterio por resolver. La independencia de América fue, en buena parte, una empresa argentina; hombres argentinos pelearon en lejanas batallas del continente, en Maipú, en Ayacucho, en Junín. Después hubo las guerras civiles, la guerra de Brasil, las campañas contra Rosdas y Urquiza, la guerra del Paraguay, la guerra de frontera contra los indios... Nuestro pasado militar es copioso, pero lo indiscutible es que el argentino, en trance de pensarse valiente, no se identifica con él (pese a la preferencia que en las escuelas se da al estudio de la historia) sino con las vastas figuras genéricas del Gaucho y del Compadre. Si no me engaño, este rasgo instintivo y paradójico tiene su explicación. El argentino hallaría su símbolo en el gaucho y no en el militar, porque el valor cifrado en aquél por las tradiciones orales no está al servicio de una causa y es puro. El gaucho y el compadre son imaginados como rebeldes, el argentino, a diferencia de los americanos del Norte y de casi todos los europeos, no se identifica con el Estado. Ello puede atribuirse al hecho general de que el Estado es una inconcebible abstracción; lo cierto es que el argentino es un indivíduo, no un ciudadano. Aforismos como el de Hegel "El Estado es la realidad de la idea moral" le parecen bromas siniestras. Los films elaborados en Hollywood repetidamente proponen a la admiración el caso de un hombre (generalmente, un periodista) que busca la amistad de un criminal para entregarlo después a la policía; el argentino, para quien la amistad es una pasión y la policía una maffia, siente que ese "héroe" es un incomprensible canalla. Siente con don Quijote que "allá se lo haya cada uno con su pecado" y que "no es bien que los hombres honrados sean verdugos de los otros hombres, no yéndoles nada en ello" (Quijote, 1, XXII). Más de una vez, ante las vanas simetrías del estilo español, he sospechado que diferimos insalvablemente de España; esas dos líneas del Quijote han bastado para convencerme de error; son como el símbolo tranquilo y secreto de una afinidad. Profundamente la confirma una noche de la literatura argentina: esa desesperada noche en la que un sargento de la policía rural gritó que no iba a consentir el delito de que se matara a un valiente y se puso a pelear contra sus soldados, junto al desertor Martín Fierro.

dimarts, 6 d’abril de 2010

L'Odisea. Homer

Ahir acabí de llegir l'Odisea.

Possiblement, si no em falla la memòria, vaig intentar llegir-la a la meua joventut, però el que és cert és que no la recordava. No vull dir que no em sonés a cosa sabuda, perquè la història ha estat repetida milers de vegades, tant al cinema com als papers

Grandíssima novel·la d'aventures, amb un tempo que ja voldrien molts narradors actuals, que et fa desitjar seguir i seguir la lectura, per veure com resol la narració l'autor. Narració com abans deia, absolutament coneguda de tothom.

I és que si l'Ilíada era una crònica de guerra d'uns pocs dies, l'Odisea és la narració d'un viatge de retorn, permanentment obstaculitzat pels déus i pel destí.

En fí, l'he llegida en castellà, en una traducció que primava el ritme dels versos, i ara em quede esperant la propera traducció al català de València que he sabut que prepara el meu admirat J.F. Mira.

Promet no perdre-me-la.

dimarts, 23 de març de 2010

Anatema. Neal Stephenson

Neal Stephenson és, possiblement, un dels grans escriptors de ciència ficció del moment.

Rectifique. Neal Stephenson és, possiblement, un dels millors divulgadors científics del moment, que, a més a més, és un bon novel·lista.

Després del tour de force del seu "Cicle Barroc" on ens narrava el naixement de la ciència moderna en una sèrie de novel·les d'aventures dignes d'un Jules Verne o d'un Salgari, ara es despenja amb una trepidant història en Arbre, un planeta dividit en dues grans faccions que coexisteixen com aigua i oli, sense barrejar-se: la secular i la "concentual". Dos grups enfrontats que es veuran abocats a col·laborar estretament i incondicional, davant l'arribada d'uns invasors alienígenes, estranyament similars als natius d'Arbre.

Fins aquí un llibre que m'ha recordat "Càntic a Sant Leibowitz", o "Cita amb Rama", o "De la Terra a la Lluna", per citar només tres exemples dels que participa aquesta narració.

Però, per mi, que he estudiat Física a la Universitat, un recordatori de la Mecànica Quàntica, de les geometries no euclidianes, de les teories platòniques. I, en aquest aspecte m'ha recordat "El món de Sofia" o "El número de la bèstia"

Bé, ara a esperar impacient el pròxim llibre.

dijous, 4 de març de 2010

El señor de la luz. Roger Zelazny

Mai no he amagat el meu interés pel gènere literari que coneixem com a ciència-ficció.

Alguns dels primers llibres (àlbums més bé) que recorde haver llegit de ben menut són dos àlbums de cromos recollits dolçament a les xocolatines, un d'ells amb una història dels coets (allí vaig conèixer Von Braun, l'artífex de les V-1 i V-2 i del programa espacial de la NASA) i 20.000 llegües de viatge submarí, la gran novel·la de Jules Verne.

I, als meu deu anys acabats de complir, quan, acabant de dinar, mon pare qui m'acompanyava al seminari menor dels escolapis on jo anava a ingressar, em va demanar quin llibre podia regalar-me, entràrem a la llibreria París-València, al carrer Pelayo, i vaig elegir "La Isla misteriosa" també de Jules Verne.

Entre tots els autors que m'estime, n'hi ha un que destaca per la seua singularitat: Roger Zelazny. Aquest escriptor ha fabricat la major part de les seues històries al voltant de les grans mitologies.

Per cert, una petita disgressió, la primera cosa que vaig llegir d'ell fou un conte curt anomenat "Una rosa para el Eclesiastés", publicat en Espanya a una revista lleument eròtica, Bocaccio, dels primers temps de la transició.

I aquesta llarga introducció em serveix per dir que, aquesta novel·la, versió molt lliure del Ramayana en un planeta colonitzat pels humans, on els Primigenis, la força de xoc que ha aconseguit dominar els natius del planeta, han esdevingut un panteó de déus, adoptant els noms i els poders dels déus del panteó hindú, i han impulsat una civilització de castes i transmigracions, amagant als humans del planeta els avanços científics de què ells en són posseïdors i tallant de soca-rel qualsevol progrés científic que puga significar per als humans un pas avant en la independència respecte del déus, per petit que aquest pas siga.

Un dels primigenis, Sam, crearà una nova religió, el budisme, tot intentant repetidament acabar amb els seus ex-companys, i establint aliances amb qui siga (inclús amb els dimonis que a l'inici dels temps va sotmetre) per tal d'aconseguir que "l'evolucionisme", el progrés científic de la humanitat puga tirar avant.

Una història èpica d'amistats i odis incommensurables però ben humans al remat.

Si no heu llegit res d'aquest autor, pot ser una bona introducció.

dijous, 25 de febrer de 2010

La Ilíada. Homer

Acabe de llegir La Ilíada, aquest llibre de fa quasi tres mil anys, i no seré tan insensat com per dir que m'ha apassionat, però quasi.

La traducció d'Emilio Crespo, d'una fèrria literalitat de gust arcaic, no ens arriba en cap moment a destorbar la lectura.

Reportatge d'una guerra absurda, com totes, ens narra amb un detall abassegador, exhaustiu, només uns pocs dies, els que van des del desplant d'Agamèmnon a Aquil·les i la conseqüent ira (hybris) d'aquest, cosa que fa que es retire de la batalla, ell i les seues tropes, fins a la seua reincorporació a la lluita -arran de la mort del seu amic Pàtrocle a mans del troià Hèctor-.

I quan dic que els detalls són exhaustius, ho dic a consciència. Homer m'ha recordat, salvant les enormes distàncies, al Matias Prats (pare) quan, en radiar una correguda de toros, era capaç de contar-te no només l'ascendència del bou, fins una quinta generació, sinó també més d'una anècdota intrascendent del cunyat d'una amiga del torero, que li havia estat contada per un amic veí d'aquest.

Citaré només els últims versos. Príam, pare de Paris i d'Hèctor, amb l'ajut dels déus ha aconseguit rescatar el cadàver d'Hèctor, i prepara el funeral:

"Enseguida erigieron un túmulo y apostaron vigías por doquier,
por si los aqueos, de buenas grebas, atacaban de antemano.
Tras verter el montón del túmulo, volvieron a irse. Después
se reunieron y participaron del eximio banquete fúnebre
en las moradas de Príamo, el rey criado por Zeus.
Así celebraron los funerales de Héctor, domador de caballos."

Com podeu comprovar un senzill i lacònic reportatge que signaria sense problemes qualsevol corresponsal de guerra.

Ara, després d'aquesta lectura, m'han entrat ganes de rellegir Roger Zelazny, i la seua versió del Ramayana, "El senyor de la llum".

diumenge, 7 de febrer de 2010

El quinto día. Frank Schätzing

Acabe de llegir aquesta extensa novel·la (em resistesc a qualificar-la de llarga, a mi se m'ha fet curta) de prop de mil pàgines, i encara em ballen pel cap les imatges de l'apocalipsi tan versemblant que aquest relat ens porta.

Ciència Ficció dura, d'aquella que aprofita l'acció per anar explicant-nos als lectors els coneixements científics emprats pels múltiples protagonistes, sense que aquestes digressions arriben mai a ser un llast per a la narració. Com tampoc no ho és el clar missatge ecologista subjacent a tota la història.

Llegint aquest llibre he recordat Jules Verne i Arthur C. Clarke, amb alguna lleu pinzellada d'H.P. Lovecraft i, per suposat, de Carl Sagan amb la seua Contact. O de Solaris d'Stanislaw Lem.

Perquè aquesta història és la d'un contacte in extremis entre la humanitat i una altra intel·ligència, una cursa contra rellotge per aturar, més que siga provisionalment, una guerra on els humans hi tenim totes les de perdre.

I, si bé el títol prové d'aquest conegut passatge del Gènesi:


Digué Déu: "Que les aigües s'omplin d'una multitud d'éssers vius i que volin ocells sobre la terra, per l'extensió del cel".

I Déu creà els grans monstres marins, les diverses menes d'éssers vius que omplen les aigües lliscant sobre elles i totes les espècies d'animals amb ales. I veié Déu que això era bo.

Aleshores els beneí, dient: "Que siguin fecunds y es multipliquin; que omplin les aigües dels mars y que les aus es multipliquin sobre la terra".

I així hi hagué una tarda i un matí: aquest fou el cinquè dia.


el desenllaç de la novel·la ens planteja, no obstant, la dificultat de seguir confiant en un déu creador que ens haja fet els homes, i només els homes, a la seua imatge i semblança.

dijous, 4 de febrer de 2010

Josep Pla - Joan Fuster. Un llibre en fascicles de la revista Temps

He acabat de llegir aquest llarg reportatge doble sobre aquests dos homenots, Josep Pla i Casadevall de Palafrugell i Joan Fuster i Ortells de Sueca.

Vides més paral·leles, si cap, que les escrites per Plutarc de Queronea, les d'aquests dos periodistes volgudament de poble i en tant que molt de poble, universals com pocs.

Si amb uns versos poguéssim resumir la seua trajectòria, empraríem de segur els d'Espriu:


"Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"


I clar, acabes sabent i comprenent els motius (però no compartint-los) de que Pla no rebés mai el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No compartint-los, perquè Josep Pla, malgrat el seu tarannà conservador, malgrat les seues idees dretanes, no va renunciar mai a la seua insubornable catalanitat, mai no va deixar de treballar per Catalunya, encara que, de vegades, no ho semblés gaire.

I ens va deixar tal quantitat de bona literatura que si resulta difícil llegir-la tota en una vida, més difícil sembla poder-la escriure.

Quant a Joan Fuster, només podem parlar d'agraïments a un deixeble confés de Voltaire, que preferí deixar de banda la seua tranquil·litat per baixar a la trinxera i dedicar-se a formar la joventut en la rebel·lia i en la disconformitat.

Pare del País, reconegut per tots aquells que ens sabem valencians, i odiat per tots aquells que voldrien que el valencianisme no passés de ser una afició simple i acrítica al futbol i a les falles.

Joan Fuster, l'autor de frases tan certes com aquesta: "Que ningú no s'enganye, l'acompliment de la llibertat és el llibertinatge. Jo en sóc partidari, siga dit de passada" o aquesta: "Et fan una foto, la mires i penses:'sort que és provisional'. Quina imprudència, deixar-te retratar!"

o d'aquest epitafi:


Ací jau
J.F.
va morir com va viure
sense ganes


Difícilment tornarem a tindre dues persones com aquestes.

dissabte, 9 de gener de 2010

L'últim tren. Maria Mercè Roca

Mai no havia caigut a les meues mans cap llibre d'aquesta escriptora gironina, Maria Mercè Roca, i aquesta novel·la, L'últim tren, m'ha deixat, com diuen els francesos, le coeur gros.

Aquesta història tan comuna, tan repetida, d'una separació, ens és presentada a través de dos llargs monòlegs d'ell i d'ella, i una senzilla (i clàssica) narració final en tercera persona on assistim al desenllaç final.

Una història trista que ens permetrà endinsar-nos en un matrimoni ja acabat on cap dels dos desitja fer-li mal a l'altre. Una història d'amor-dominació, d'amor-submissió, de silencis cada cop més prolongats, de pors, de solituds.

I també una història d'alliberament, d'amor entre perdedors, un amor que fàcilment pot ser confós amb el producte de la famosa crisi dels cinquanta (ni tan sols el protagonista se'n podrà lliurar del dubte)

Com s'ha arribat a aquest fracàs? Fàcilment comprovem que cap dels dos està lliure de culpa. I això ens deixa amb una enorme tristesa, amb, com diuen els francesos, le coeur gros.