dimarts, 24 de desembre de 2013

Una verdad delicada. John Le Carré.

Un Le Carré encara més irònic i càustic, si cap, que mai. Aquesta vegada centrant la seua atenció en el poder immens que van acumulant els exèrcits privats, sobretot a partir de l'11-S.

I el punt d'honor d'un que va participar com a observador en l'acció combinada entre exèrcit britànic i mercenaris americans, quan se n'assabenta que l'acció no va ser tan incruenta com li havien dit, i que dos innocents havien mort en ella.

A partir d'aquell moment, la reparació de l'honor de l'únic militar britànic que no ha sucumbit als cants de sirena dels mercenaris, es convertirà en la seua missió. Missió que, com sol passar tant a les novel·les de Le Carré com a la dura realitat, acabarà mal.

Excel·lent.

Una vida de lujo. Jens Lapidus.

Tercera part de la Trilogia d'Estocolm, aquest descarnat relat dels baixos fons de Suècia. Com a les dues anteriors, res més lluny d'aquesta història que el fals maniqueisme que solen traspuar les novel·les del gènere.

L'assassinat del capo Radovan Kranjic inicia una guerra entre la seua filla i el seu lloctinent. Un policia és enviat a infiltrar-se en una xarxa de blanqueig de diners. Uns pobres jans, gàngsters de mig pèl, organitzen el robatori del segle, el qual, al remat, acaba sent un fracàs econòmic.

Però la mort del Kum Rado, no és el que sembla, sinó una venjança instigada per qui menys ho sembla, i el policia acaba desacreditat i en presó, després d'haver-se enamorat d'un dels gàngsters de mig pèl, i la filla de Radovan, que acabarà fent-se amb el seu rival i carregant-se'l, acabarà enamorant-se de l'instigador de l'assassinat de son pare.

Real i pessimista com la vida.

Una trilogia imprescindible per als qui vulguin comprendre la delinqüència actual.


dimecres, 11 de desembre de 2013

El temor de un hombre sabio. Patrick Rothfuss.

Segon llibre de la trilogia iniciada amb El nom del vent i segon dia de l'apassionat i apassionant relat de Kvothe.

Si en el primer llibre ens havia contat com, orfe de pocs anys, havia aconseguit arribar i matricular-se a la Universitat i les seves aventures en aquesta institució, ara, en aquest volum, agafarà unes "vacances" en busca d'un impossible mecenes (la seva enemistat amb Ambrose li impedia trobar-ne cap a les rodalies de la Universitat) cosa que li proporcionarà noves aventures, enriquiment personal i ensenyances variades.

I trobarà el nom del vent tan llargament buscat. I el mecenatge se li agrejarà quan, en defensar la seua gent, els Edena Ruh, (una mena de gitanos rodamóns i artistes) perdrà el favor de la dona del seu mecenes.

Si alguna cosa no m'acaba de convèncer del llibre és el permanent daltabaix, sempre al límit, sempre a un punt del desastre i sempre salvant-se a l'últim moment.

Malgrat tot, una meravella.

Ara a esperar el tercer llibre/dia.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Pan, educación, libertad. Petros Màrkaris.

Última novel·la del detectiu Kharitos amb una Grècia cada cop més instal·lada a la crisi. Principis del 2014; Grècia, Itàlia i Espanya han tornat a les seues respectives monedes: dracma, lira i peseta. Les retallades continuen, ara agreujades per una devaluació salvatge que no impedeix, per suposat, que els sous continuïn baixant, els suïcidis continuïn creixent, i l'atur cada cop estigui més disparat.

I enmig de tot aquest maremàgnum tres assassinats consecutius de tres antics participants als fets de la Politècnica.

Crim comú o terrorisme? A diferència del que passava a novel·les anteriors, en comptes d'intentar quedar-se amb el cas, cadascú intenta passar-li la pilota al departament contrari.

Al remat, com no?, Kostas Kharitos acabarà esbrinant i resolent el cas. Un cas conspiratiu, una conxorxa amb més d'un culpable, però que, tanmateix, només acabarà amb un d'ells a la presó: un xicot solidari i exemplar ple de bones intencions.

Aconsellable.

El juego de Ender. Orson Scott Card.

No sol passar que una novel·la basada en una narració curta la millori. El cas de 2001, un Odisea espacial, respecte a la història curta El sentinella, entenc que no és rellevant, ja que 2001 és un guió cinematogràfic preparat entre dos genis: l'autor del conte, Arthur C. Clarke i el director Stanley Kubrik.

I no sol passar perquè la tendència és la d'allargassar el conte artificialment, sense adonar-se de la diferència fonamental entre un conte i una novel·la: el canvi de protagonista. Mentre que en el conte la importància rau en les circumstàncies que envolten el personatge, a la (bona) novel·la el personatge s'independitza, guanya cos, passa a ser tridimensional.

Aquesta novel·la, tot i no contar res de substancialment distint d'allò que el conte narrava, li dóna una certa profunditat psicològica al nostre heroi Ender. Ens explica d'on surt tant la seua ràbia com la seua compasió; ens introdueix a l'angoixa de ser tercer en un món on el control de la natalitat és obligat i obligatori. I ens parla de la por, de la crueltat, de la manipulació, de la camaraderia. I de l'amistat quasi quasi impossible.

Una bona novel·la l'existència de la qual coneixia de fa molt de temps, però que mai no m'havia decidit a llegir.