dimarts, 10 de desembre de 2013

El juego de Ender. Orson Scott Card.

No sol passar que una novel·la basada en una narració curta la millori. El cas de 2001, un Odisea espacial, respecte a la història curta El sentinella, entenc que no és rellevant, ja que 2001 és un guió cinematogràfic preparat entre dos genis: l'autor del conte, Arthur C. Clarke i el director Stanley Kubrik.

I no sol passar perquè la tendència és la d'allargassar el conte artificialment, sense adonar-se de la diferència fonamental entre un conte i una novel·la: el canvi de protagonista. Mentre que en el conte la importància rau en les circumstàncies que envolten el personatge, a la (bona) novel·la el personatge s'independitza, guanya cos, passa a ser tridimensional.

Aquesta novel·la, tot i no contar res de substancialment distint d'allò que el conte narrava, li dóna una certa profunditat psicològica al nostre heroi Ender. Ens explica d'on surt tant la seua ràbia com la seua compasió; ens introdueix a l'angoixa de ser tercer en un món on el control de la natalitat és obligat i obligatori. I ens parla de la por, de la crueltat, de la manipulació, de la camaraderia. I de l'amistat quasi quasi impossible.

Una bona novel·la l'existència de la qual coneixia de fa molt de temps, però que mai no m'havia decidit a llegir.