dissabte, 31 d’agost del 2013

Noticias de la noche. Petros Màrkaris

Havia sentit a parlar molt d'aquest escriptor grec i les seues novel·les de sèrie negra.

Un inspector de policia, Kostas Kharitos, amb una vida privada gens envejable i una vida professional no gaire gratificant, però (o doncs) caboter com ell tot sol, s'enfronta amb l'assassinat de dos albanesos aparentment resolt d'una forma quasi immediata.

Però les coses no són tal com pinten, i la trama s'anirà complicant, sota pressions polítiques i vigilància de la premsa, amb d'altres tres assassinats i una xarxa de tràfic d'òrgans i de xiquets.

Un retrat en negre de la societat grega.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Naturaleza casi muerta. Carme Riera

Feia temps que no llegia res de Carme Riera. Encara recorde aquell primer llibre de contes "Te deix amor la mar com a penyora", que em va mostrar una altra escriptora de Mallorca, amb el seu llenguatge extraordinàriament ric, que em feia descobrir a cada pas noves paraules.

Després vingueren "Jo pos per testimoni les gavines" o "Dins el darrer blau".

Avui, en aquesta col·lecció de novel·la negra d'El País, m'hi trobe amb una història ambientada a l'UAB, on la desaparició d'un estudiant romanès d'Erasmus, desencadena una sèrie de quatre assassinats on la policia va pegant bacs d'error en error, influïts per les presses i pressions que tant la pròpia Universitat com els mitjans exerceixen sobre ells.

Frenètica.

dilluns, 26 d’agost del 2013

La alargada sombra del amor. Mathias Malzieu

Mentre que els dos llibres que anteriorment he llegit d'aquest escriptor, Metamorfosi al cel i La mecànica del cor, els vaig qualificar de contes, aquest, tot i que conserva una estructura molt similar i una poètica pràcticament idèntica, el qualificaria, més bé, d'exteriorització del dol d'una persona molt estimada, en aquest cas, la mare.

Inevitablement m'ha recordat que, dins de dues setmanes, farà nou anys de la mort de la meua.

I, com ja passava amb els altres, la innocència que traspua és abassegadora. És igual que el protagonista tinga trenta anys, com si en vol tindre cinc; la mort de la mare sempre acaba sent un colp massa dur i només els records bons i dolents, tots, et poden tornar a situar-te de nou a la vida quotidiana.

Paga la pena de llegir-lo. Sobretot perquè no intenta en cap moment ser un altre llibre d'auto ajuda.

La muerte de Amalia Sacerdote. Andrea Camilleri

Fa uns anys vaig llegir d'una tirada sis o set novel·les de Camilleri, totes elles amb un protagonista molt especial, l'inspector Montalbano.


Aquesta, però, té un altre protagonista: Michele Caruso, director del telediari regional de la RAI a Palerm que s'hi veurà obligat a nadar i guardar la roba, a prescindir d'exclusives, ja que el presumpte implicat a l'assassinat d'Amàlia, resulta que és fill d'un destacat polític de l'illa.

Michele, doncs, com a responsable d'uns informatius que tothom considera neutrals, però que tothom intenta aprofitar, és convertirà en un observador privilegiat i alhora influent, les decisions del qual seran guiades (i també aprofitades) per uns i altres en vistes a dur l'aigua a llur molí.

Assistim, a través dels ulls del nostre protagonista, a un ball d'advocats i de responsables de la investigació policial que acabarà amb un resultat ràpid i beneficiós per a totes les parts implicades (i no implicades: el propi Caruso s'haurà desempallegat d'un possible competidor i tornarà amb la dona que l'havia abandonat feia uns anys), però, això sí, clarament dubtós.

Com el títol original "La rizzagliata" indica, tot lo món ha llançat la seua xarxa de pesca, el seu esparver, el seu "rezzàglio", del qual escaparan els peixos més grossos i espavilats, i en el qual quedaran atrapats els peixos més menuts i més enzes.


Novel·la, com diu l'autor, més que negra, històrica. Només que reflectint la més rabiosa actualitat.

dissabte, 24 d’agost del 2013

La llave del destino. Glenn Cooper.

Un altre llibre d'aquest novel·lista, Glenn Cooper, més conegut per la seua trilogia "La biblioteca dels morts"


En aquest cas la història ens descriu una intriga al voltant d'un llibre de l'Edat Mitja el qual conté la recepta d'un beuratge que proporciona una extraordinària longevitat.

I, com a la trilogia citada, uns serveis secrets que intenten impedir la divulgació, i un petit poblet, els habitants del qual coneixen i se n'aprofiten d'aquest beuratge i que també ho intenten mantenir fora de la circulació.

Enmig d'ambdós bàndols, un grup d'arqueòlegs que en patiran les conseqüències.

Al final, un pacte entre els supervivents del arqueòlegs i el servei secret.

Lectura d'estiu.

divendres, 23 d’agost del 2013

La tercera virgen. Fred Vargas

Una brigada de policia molt especial, aquesta comandada pel comisari Adamberg, més especial encara, si cap.


Inverosímil i inversemblant el funcionament contra tota norma d'aquest grup de, més que somniadors somniatruites, que s'hi deixen endur per les extravagàncies i intuïcions del seu cap.

Amb tot, la història funciona.

A partir de dues morts, la investigació de les quals es disputen la brigada d'estupefaents i la que ens ocupa (sembla que amb un àmbit estatal i quasi quasi omnímod, ja que no només investiguen a París sinó a l'alta Normandia sense cap explicació convincent, ens trobem embolicats dins d'una trama d'uns assassinats en sèrie, atribuïts successivament, a una infermera tancada fa anys i escapada fa poc de la presó, a un tinent incorporat de fa poc a la brigada i, finalment, a un dels personatges, si no protagonista, bastant central a la narració.

S'hi deixa llegir.

dimecres, 21 d’agost del 2013

La mecánica del corazón. Mathias Malzieu

Un altre deliciós conte de Malzieu (el primer que vaig llegir fou Metamorfosis en el cielo) que bé mereixeria ser dut a la gran pantalla per Tim Burton.


Immediatament m'ha recordat La Invención de Hugo, gran pel·lícula homenatge a George Meliès filmada per Martin Scorsese (aquest home no envellirà mai, afortunadament) i que, segons llegesc està basada en La Invenció d'Hugo Cabret del novel·lista nordamericà Brian Selznick.

M'intriga que ambdues novel·les, tant la francesa com la nordamericana, siguen del mateix any 2007.

El protagonista d'aquest novel·la, duu un rellotge al cor, tal com l'autòmat de la pel·lícula. I com Pinotxo, una altra referència universal, acabarà creixent gràcies a l'amor, ajudat pels seus amics. Un rellotge que el pot destruir o salvar, però que, al cap i a la fi, haurà d'abandonar si vol realment viure.

No és literatura infantil, tot i que ho semble pel format i l'extensió.

Això sí, l'autor continua fent gala de la seua insubornable innocència.

Per llegir d'una tirada

dimarts, 20 d’agost del 2013

Mystic River. Dennis Lehane

Segon llibre d'aquesta col·lecció estiuenca de novel·la negra del País. Sé que se m'ha fet d'ella una pel·licula de certa fama, però no l'he vista. La novel·la m'ha semblat molt interessant.


Tres amics -tot i que no gaire- d'infància habitants d'uns barris pobres (un més que l'altre) irlandesos de l'àrea metropolitana de Boston es retroben, a causa d'un crim, ja a l'edat adulta.

Un d'ells, el de família més rica (tot és relatiu) és policia, i li toca investigar l'assassinat de la filla d'un dels altres dos (ex presidiari aparentment reinsertat), crim que apunta insistentment cap a l'altre del grup, (una persona inestable psíquicament degut a haver sofert, de xiquet, un segrest amb abusos sexuals).

Assistim, per tant a una investigació que, malgrat la ràpida resolució, no podrà evitar una venjança en la persona equivocada.

No n'hi ha èpica en la història contada, només tristor i sordidesa. I un futur d'enfrontaments inevitables.

Allò que esperes en aquest tipus de narracions.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de la Mancha. Miguel de Cervantes.

Si la primera part del Quixot és una magnífica novel·la, cosa que ningú amb dos dits de front pot negar, aquesta segona part, per mi, és "la novel·la".


L'aparició inesperada d'una segona part a càrrec d'un tal Avellaneda, a l'estela de la fama obtinguda per la primera part, amb uns don Quixot i Sanxo simples caricatures dels personatges creats per Cervantes, obliga el nostre novel·lista sortir com un boig en defensa de la seua creació, amb aquesta nova aventura dels seus personatges.

L'interès que presenta aquesta novel·la és múltiple:

1) El narrador no només és el traductor de la història confegida per Cide Hamete Benengeli, sinó que intervé en la narració, comentant, de quan en quan, no solament la història traduïda, sinó també els comentaris al marge del suposat autor morisc.

2) Molta de la gent que don Quixot i Sanxo van trobant-se pels camins, ha llegit tant la primera part de Cervantes com la segona part d'Avellaneda, cosa que els porta a poder comparar el comportament dels nostres protagonistes en les dues divergents històries i la "realitat".

3) Els propis don Quixot i Sanxo veuran condicionades les seues actuacions pel rebuig que senten davant les falses històries propalades per Avellaneda. Així evitaran passar per Saragossa perquè el fals Quixot hi havia estat.

4) La complexitat de la trama arriba fins a produir una trobada entre els nostres herois i un dels personatges d'Avellaneda, Álvaro Tarfe, a qui acabaran preguntant-li si ells hi tenen res a veure amb els Quixot i Sanxo que, segons sembla, aquell havia conegut. Amb el reconeixement per part de Tarfe de que ni el boig internat a l'Hospital de Toledo, ni l'escuder que l'acompanyava s'hi assemblen ni de lluny als nostres protagonistes.

5) A diferència de la primera part, molt linial, en aquesta segona assistim a una maduració dels nostres herois, maduració que durà Sanxo a renunciar al govern de qualsevol ínsula, o a la curació de don Quixot i transformació en Alonso Quijano el Bueno, tal com ell mateix s'autoqualifica.

6) Cervantes acaba fent morir don Quixot com a salvaguarda de que cap altre capsigrany el puga utilitzar tan maldestrament com ho havia fet Avellaneda.

Una novel·la extraordinària.

dissabte, 10 d’agost del 2013

El secreto de Christine. Benjamin Black.

Fa pocs dies, i a un preu certament raonable, ha aparegut a El País un col·leccionable de 13 novel·les, titulat "Los trece mejores títulos de novela negra", el primer llibre de la qual és aquest "El secreto de Christine".

No coneixia res d'aquest autor irlandès a qui, possiblement, tornaré a visitar.

Una història fosca i espessa, ambientada als anys cinquanta, amb uns protagonistes: Quirke el forense, Mal el ginecòleg, Brenda l'infermera, Garret el jutge, Josh el constructor, que amaguen més d'un secret inconfessable.

La mort d'una jove desconeguda, Christine Falls, i la posterior falsificació de l'expedient mèdic del seu òbit, desperten la curiositat de Quirke.

Al remat acabarem (acabarà el nostre protagonista Quirke) descobrint una tèrbola trama de tràfic de xiquets irlandesos cap a Estats Units, tràfic, tot cal dir-ho, establit AMDG (a la major glòria de déu) amb la complicitat de l'esglèsia catòlica.

Ho repetesc: una trama fosca, tèrbola, sense gaire esperances.

dimecres, 7 d’agost del 2013

Segundo tomo del Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Alonso Fernández de Avellaneda.

Havia sentit parlar molt d'aquest Quixot d'Avellaneda, aquesta, inesperada per a Cervantes, continuació de la seua novel·la i que el va fer reaccionar amb una segona part que actualment llegim d'una tirada juntament amb la seua primera.

De manera que em vaig proposar de llegir aquests tres llibres en el seu ordre de publicació, ja que pense que, només que fóra per reacció, la segona part de Cervantes, alguna cosa tindrà que veure amb l'obra d'Avellaneda.

A l'espera de confirmar aquesta pressumpció, done la meua particular visió de la novel·la: el don Quixot de Cervantes, el cavaller de la trista figura, poc hi té a veure amb el d'Avellaneda, el cavaller desamorat.

Si bé ambdós Quixots presenten un transtorn delirant, Avellaneda ha extremat el seu deliri convertint-lo en un fabulador obsessiu i xerraire incapaç, a diferència de l'original, de ni tan sols saber qui és a les històries que confegeix sobre la marxa.

I Sanxo, el pobre Sanxo il·lus de la primera part, ha esdevingut un ambiciós trinxeraire, un ridícul i estúpid personatge sense trellat.

Dos personatges que han deixat de caure'ns simpàtics i que acabaran, un a l'hospital de bojos, i l'altre al servei d'uns nobles que, prèviament, se n'han burlat a pler.

Comprenc la ràbia que sentiria Cervantes en veure destrossats així els seus fills tan estimats.

Malgrat tot, paga la pena llegir-lo.