dissabte, 29 de desembre del 2012

Mendizábal. Pérez Galdós.

Aquesta segona novel·la de la tercera sèrie dels Episodios Nacionales m'ha semblat intranscendent, inversemblant i prescindible.

Malgrat el seu títol "Mendizábal" la història deixa molt de banda el personatge del Ministre artífex de la famosa desamortització centrant-se en una romàntica història d'amor entre un xicot que desconeix qui són els seus pares, i que arriba a Madrid sobreprotegit i sobrevigilat per una misteriosa dama desconeguda i una bonica noia òrfena a càrrec d'una comerciant de joies.

A més a més aquesta història d'un romanticisme caduc i incomprensible per a la nostra mentalitat, s'interromp amb l'empresonament del nostre protagonista, Fernando Calpena i el seu amic, el capellà Pedro Hillo.

Haurem d'esperar, per tant, a una pròxima novel·la per saber com acaba la cosa.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Danza de dragones. George R. R. Martin

Acabo de llegir aquesta cinquena entrega de la saga d'espasa i bruixeria "Canción de hielo y fuego" (les quatre novel·les anteriors "Juego de tronos", "Choque de reyes", "Tormenta de espadas" i "Festín de Cuervos" les vaig poder llegir pràcticament d'una tirada) i em torno a treure el barret per la capacitat del novel·lista de crear un món tan complet i versemblant malgrat la multitud d'elements fantàstics que conté.

I continuo fent-me creus de la facilitat de l'autor per a desprendre's de personatges aparentment centrals com, per exemple, en aquesta darrera novel·la, John Nieve, assassinat pels seus propis companys en una escena que recorda la mort de Juli Cèsar.

O de crear moments èpics com el del primer vol de Daenerys sobre un dels seus tres dragons, escena que m'ha recordat la primera cavalcada a lloms del cuc d'espècia a Dune.

I les múltiples intrigues (també això em recorda Dune amb la seva inoblidable frase "una finta darrere d'una finta darrere d'una finta) que fan que no sigui gens fàcil encertar qui hi ha darrere qui.

Ara a esperar la sisena entrega.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Zumalacárregui. Pérez Galdós

Començo la tercera sèrie dels "Episodios Nacionales" amb aquesta novel·la centrada en la primera guerra carlina, més exactament en la campanya basco-navarresa comandada pel general Zumalacárregui fins a la seva mort al setge de Bilbao, amb que acaba aquesta història.

El relat ens mostra les aventures, dubitacions i desficis d'un capellà aragonès, José Fago, un personatge extremat com tants dels que ha anat retratant l'autor al llarg d'aquests episodis nacionals. Dubtes i oscil·lacions sobtades entre la necessitat i justícia de la causa carlina i, per tant, de la guerra i la injustícia radical que la guerra representa, la impossibilitat de que Déu recolzi tanta mort i tanta salvatgina.

Personatge contradictori, quasi quasi bipolar, acabarà morint al mateix temps que el seu amic, el general Zumalacárregui, sense haver pogut trobar la persona que anirà buscant durant tota la narració.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Botchan. Natsume Söseki

Segona novel·la que abordo de Natsume Söseki (la primera fou "Soy un gato") em torna a recordar els grans costumistes peninsulars: Mesonero Romanos o, per què no? Santiago Russinyol.

Botchan, un irreflexiu jovencell de Tòquio acabat de graduar, accepta un treball com a mestre a un institut en un poble llunyà (per ell, que mai no ha eixit de la capital, un poblet misèrrim)

Un cop allí xocarà tant amb els seus alumnes com amb els seus companys professors i es trobarà involucrat en les conxorxes i enveges d'uns professors contra els altres.

Resultat de tot açò serà la seva dimissió al mes d'haver començat el treball i el retorn a Tòquio on trobarà una feina menys arriscada.

D'alguna forma, l'estolidesa, ingenuitat, infantilisme i arrauxament del protagonista m'ha acabat recordant algunes interpretacions de Buster Keaton (El colegial, El cameraman) o de Bill Murray (Lost i translation)

dilluns, 26 de novembre del 2012

Un faccioso más y algunos frailes menos. Pérez Galdós

Amb aquesta novel·la acaba la segona sèrie dels Episodios Nacionales que, a través de les aventures de Salvador Monsalud, el seu amic Bragas (Pipaón), el seu germanastre Carlos Navarro (Garrote), la feréstega Genara, dona d'aquest últim i enamorada de Salvador, la dolça Sola, rival de Genara que acabarà casant-se amb Salvador, i el noble heroi don Benigno Cordero, ens ha mostrat la convulsa vida política d'Espanya sota el regnat de Fernando VII el deseado.

La història acaba amb la mort del rei que, sota la influència de la seva dona la reina Cristina, ha confirmat la derogació de la llei sàlica deixant el tro en mans de la seva filla Isabel sota la regència de sa mare Cristina.

Les ferotges i sagnants lluites que en aquestes deu novel·les de la segona sèrie ens ha mostrat Galdós entre "apostòlics" i "lliberals" donaran pas a les guerres carlines que prenen aquest nom de l'infant Carlos, germà de Fernando VII el qual donava per segura la seva coronació a la mort del germà.

Resulten molt interessants les explicacions que Galdós ens dóna sobre la confecció d'aquestes dues primeres sèries que l'escriptor considerava en aquell moment un punt i final en la seva incursió en la novel·la històrica. Com es va basar en els anuncis de la premsa de l'època per donar versemblança als vestits, costums etc, en definitiva als detalls que donen vida a les històries.

Per cert, cap al final del llibre apareix fugisserament l'aventurer Aviraneta, el qual serà protagonista de posteriors novel·les d'aquesta saga.

dijous, 22 de novembre del 2012

Libertad. Jonathan Franzen

Estem fatalment abocats a repetir els errors dels pares? Hem d'envellir per poder madurar i adonar-nos-en de que potser els errors dels pares no ho eren tant? Som només una continuació inconscient dels nostres avantpassats àdhuc quan ens rebel·lem i fem el contrari del que voldrien?

Al llarg d'aquesta novel·la que retrata la vida d'una família mitja de la costa est dels Estats Units m'he fet repetidament aquestes i altres preguntes similars.

Novel·la d'amors i odis filials i fraternals, de fugides endavant, d'amics que es respecten, s'admiren, competeixen, s'envegen, s'odien i es traeixen successivament i, de vegades, simultàniament.

I, al remat, una convicció: només acabes mereixent la llibertat (i aleshores guanyantla) quan ets capaç de renunciar a ella.

Una bona història feta d'històries intranscendents sense un final definitiu, més bé com si acabés amb uns punts suspensius, amb un "potser continuarà, però ja podeu imaginar com seguirà, sense gaires canvis, sense gaire estridències".

dilluns, 12 de novembre del 2012

Los apostólicos. Pérez Galdós

Anem acabant ja aquesta segona sèrie dels Episodios Nacionales, on Pérez Galdós ens va retratant la convulsa història del regnat de Fernando VII.

La ferotge lluita entre absolutistes i lliberals continua. El rei s'ha casat amb la napolitana Cristina i això va traduint-se en una suavització de les disposicions i revenges contra els lliberals, cosa que per als absolutistes no significa més que una mostra evident de que la reina és una lliberal francmaçona.

I aquesta vegada sí, el rei té per fi descendència, només que femenina: la futura Isabel II.

Ja en portes de la mort, intentaran convèncer-lo perquè derogués la pragmàtica sanció, la qual, al seu torn, derogava la llei sàl·lica. I tot i que, en un moment de feblesa, ho aconseguiren, va tornar a reinstaurar la pragmàtica i va deixar amb un pam de nas el seu germà Carlos i les forces apostòliques i ultraconservadores que el recolzaven.

I enmig d'aquesta història assistim a la tornada a Espanya del nostre heroi Salvador Monsalud, decidit a casar-se amb Sola. Però com ja hi estem acostumats, ha arribat tard, i la trobarà compromesa amb don Benigno Cordero.

I és que aquest pobre xicot no l'encerta mai. Sembla que l'hagi mirat un tort.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Un saco de huesos. Stephen King

Stephen King és un escriptor eficaç, possiblement no un magnífic escriptor, però sí eficaç. I prolífic. Tan prolífic que, de vegades, agafa una història que no donaria més que per a un conte o, com a molt, per a allò que els francesos anomenen nouvel·le, i l'allargassa fins a construir una novel·la voluminosa de les que tant li agraden.

La història, en aquest cas, la d'un escriptor vidu recent que pateix el bloqueig de l'escriptor. Així que decideix tornar a una casa que ell i la dona van comprar ja fa anys a un poblet idíl·lic de Maine. Allí s'hi trobarà involucrat en la lluita entre una jove mare vídua i el seu sogre per la custòdia de la néta d'aquest.

Però res no és el que sembla, i prompte descobrirà que aquesta lluita està immersa en una història fantasmal d'un crim ocorregut fa molts anys, i una maledicció. I que el poble no és tan idíl·lic com sembla, i que l'estany i el bosc amaguen més d'un secret.

Història de terror amb uns capítols finals trepidants que podia haver estat molt més curta sense perdre gens d'efectivitat. Però supose que cobra per nombre de paraules, i que els seus lectors també esperen aquest totxos.

divendres, 2 de novembre del 2012

Un voluntario realista. Pérez Galdós

Història desaforada d'un personatge destarotat. Un pobre xiquet, Pepet Armengol, anomenat Tilín, criat entre monges i destinat a ser el seu sagristà, amb ànsies d'heroisme atiades involuntàriament per una jove monja del convent, s'embarcarà en la rebel·lió catalana tradicionalista i partidària de l'infant Carlos.

Ascensió i caiguda que acabarà amb la seva mort a mans de les tropes reials.

Com a personatges secundaris veurem aparèixer de nou els dos personatges centrals d'aquesta segona sèrie: el lliberal Salvador Monsalud tornat d'amagatotis des d'Anglaterra amb nom fals, amb qui Tilín acabarà bescanviant, a instàncies de la monja, la seva vida, i el tradicionalista Carlos Navarro, Garrote, el seu rival polític i amorós.

Aquesta novel·la és un pas més de la sèrie per presentar-nos els orígens del carlisme.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

El hombre que fue Jueves. G. K. Chesterton

Torno a llegir aquesta petita història, aquest "malson" com el qualifica l'autor, El hombre que fue Jueves.

Seria realment possible que la infiltració en una organització criminal fos tan efectiva i completa que la cúpula directiva només es compongués d'infiltrats que ni tan sols es coneixen?

Aquesta és la base. Un policia que ha aconseguit formar part del consell rector de la pitjor organització anarquista de la història, va trobant, en intentar desmuntar l'execució d'un atemptat programat per acabar amb la vida del Tsar i del President de França, que tots els membres del consell són tan policies com ell. Més encara, que tots pertanyen al mateix grup i han estat captats pel mateix misteriós Director.

Però la narració dóna un gir inesperat quan el cap anarquista els confessa que era ell i no cap altre, el desconegut i misteriós director de la policia que els hi va incorporar a la tasca.

Un divertiment amb teologia inclosa i bona cosa d'humor.

divendres, 26 d’octubre del 2012

El Terror de 1824. Pérez Galdós

Novel·la, aquesta de El Terror de 1824, amb pràcticament un protagonista només, o, per ser més exactes, dos. El mestre Sarmiento, abrandat lliberal en ple temps de domini i represàlies absolutistes, i Sola, aquella noia òrfena protegida per Salvador Monsalud, el qual, actualment, s'hi troba a Londres, exiliat.

Sarmiento, el qual ha perdut el seu fill a la guerra, nou Quixot embogit davant el fracàs de les idees lliberals, és cuidat per Sola, filla d'un antic antagonista polític del mestre, i, ambdós, s'hi trobaran involucrats en una conspiració lliberal amb què no tenen res a veure.

Condemnats a mort, Sola serà salvada in extremis per la seva rival amorosa, Jenara, mentre que Sarmiento acabarà morint penjat a la forca.

Esplèndida l'evolució del preceptor des del ridícul més sagnant a la lúcida dignitat davant la immerescuda mort.

Repeteixo, Sarmiento, un nou Quixot del segle XIX.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

22/11/63. Stephen King

Novel·la que m'ha recordat el que per al meu entendre és el millor que ha escrit Stephen King, aquest novel·lista que no pot ser encasellat de cap forma en els contes de terror; em refereixo a la monumental saga de La Torre Oscura.

Centrada teòricament en l'assassinat de JFK, es tracta, realment, d'una història d'amor per damunt del temps i l'espai.

L'existència d'una finestra al passat, porta a un professor de literatura a intentar evitar l'assassinat de Kennedy, cosa que aconseguirà finalment, tot i que al preu de la mort de la seva núvia.

En tornar a la seva època, la nostra, se n'adona que ha canviat el món per a molt pitjor, i que només hi ha una forma de solucionar-ho, però això farà que certes persones que ha anat salvant en la seva aventura, no només el president Kennedy, hauran de complir amb el seu destí.

Recomanable.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Los cien mil hijos de San Luís. Pérez Galdós

A l'anterior novel·la "7 de julio" havíem vist com Salvador Monsalud, un dels protagonistes d'aquesta segona sèrie dels Episodios Nacionales se n'anava de casa, després d'interminables dubtes, amb una dona desconeguda, però que tot ens feia suposar que era la dona d'un marquès i antiga amant seva.

Doncs bé, en aquesta Los cien mil hijos de San Luís, ens assabentem que no era pas així, que la dona amb qui havia finalment fugit era Jenara, la seva antiga núvia, casada amb el guerriller don Carlos, i separada posteriorment.

Serà precisament aquesta Jenara qui mamprèn la narració que, en aquesta novel·la, adopta la forma de memòries com ja havia passat anteriorment amb les de Memorias de un cortesano de 1815 y La segunda casaca, aquelles a mans de Pipaón, un altre, com Jenara, dels protagonistes i paisans de Salvador.

Heroïna romàntica, d'extremades passions que oscil·len constantment entre l'amor i l'odi, acompanyarà les tropes franceses que donen nom a aquesta narració, des de París fins a Cadis, sempre a la cerca i "captura" del seu enamorat. Però el destí és un déu ben cruel i quan no per una cosa per una altra anirà fent fracassar totes les cites i encontres previstos.

Mentimentres, a Espanya, l'últim reducte liberal, Cadis, ha acabat caient a mans de l'exèrcit francès i les forces absolutistes.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Soy un gato. Natsume Soseki

No sé a sant de què va caure a les meves mans aquesta novel·la que m'atreveixo a classificar de costumista a l'estil, per posar un exemple, del madrileny Mesonero Romanos.

I és que tant l'època, -cert que la del japonès una mica més tardana ja que l'acció, cas de poder-la definir així, transcorre a principis del passat segle XX, uns pocs anys, doncs, posterior a les "Escenas matritenses"- com l'actitud desencantada cap a la mentalitat tancada dels seus paisans.

Visió sarcàstica, doncs, de la societat de la seua època, a través de l'ensopida vida d'un mestre enamorat de la cultura occidental, i alguns dels seus amics a quin més estrafolari i/o surrealista.

I tot això vist a través dels ulls i les filosòfiques reflexions del gat de casa, un gat de carrer sense ni tans sols nom, un gat sense el més mínim pedigree (però no li ho diguéssiu pas: s'ofendria i molt).

Novel·la lenta, amb acurades descripcions i històries absurdament sorprenents o sorprenentment absurdes, sobretot les degudes a un dels amics més torracollons de la literatura universal: Meitei.

Com deia, no sé a quin sant va caure a les meves mans aquesta novel·la, però no me'n penedeixo gens d'haver tingut l'ocasió de llegir-la.

diumenge, 23 de setembre del 2012

El curioso incidente del perro a medianoche. Mark Haddon

Torno a rellegir aquesta història de superació d'un xiquet autista, concretament amb síndrome d'Asperger, de la que m'estranya que encara no se n'hagi fet cap pel·lícula.

El relat del seu viatge a Londres, tota una odissea, les reaccions que va tenint davant dels obstacles que la seva malaltia li presenta com pràcticament insuperables, però que acaba vencent gràcies a la seva caboteria i, sobretot, la manca de sensibleria barata de la que, afortunadament el text manca, fan d'aquesta novel·la una història absolutament recomanable.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Criadas y señoras. Kathryn Stockett

La primera cosa que se m'ocorre en haver llegit aquesta novel·la és que només fa cinquanta anys dels fets que relata i, si no tinguéssim el cinema amb pel·lícules com "Arde Mississippi" o "La marcha del millón de hombres", no ens ho podríem creure. I així i tot ens resulta ben difícil.

La història, que transcorre a Jackson, Mississippi, és la història de l'origen d'un llibre, d'una carambola (una editora jueva, una escriptora novella amb ganes de escriure la seva primera obra, i unes criades negres amb molta por) que farà que la protagonista vagi prenent consciència de l'absurditat d'un inamovible segregacionisme acceptat com a la cosa més natural del món.

Retrat d'un món que no vol morir, i que es desfaria en molt poc temps com una bombolla de sabó.

La novel·la va alternant el punt de vista de les dues criades i l'escriptora, i ens mostra un retrat ple de suspens d'una societat decadent que recorda aquella famosa "Medianoche en el jardín del bien y del mal" només que es tracta d'una societat que encara no ho sap que està condemnada a desaparèixer en pocs anys.

Molt interessant.

dimarts, 11 de setembre del 2012

Aguirre el magnífico. Manuel Vicent

Haig de confessar que vaig començar a llegir aquesta biografia no autoritzada, o, si més no, desautoritzada segons he sentit per la víuda de don Jesús Aguirre, la duquessa d'Alba, amb un cert morbo ràpidament oblidat conforme avançava en la lectura del llibre.

En realitat, Manolo Vicent aprofita l'excusa d'unes poques i escadusseres anècdotes de la vida i miracles de l'ex-jesuïta per fer un repàs de l'ambient a l'Espanya (més exactament al Madrid i la seua gent guapa) de finals de la dictadura i principis de la democràcia, cosa que és la que realment l'importa.

He d'anotar també que és la primera vegada que, llegint Manolo Vicent, no tinc la impressió de trobar-me amb una traducció d'un text pensat originalment en el seu català de València.

Un text menor, però digne.

dilluns, 10 de setembre del 2012

7 de Julio. Pérez Galdós

Corre l'any 1822 i el govern lliberal imposat al rei Fernando arran de la sublevació de Riego es veu assetjat a dues bandes tant pels absolutistes com pels radicals. Les friccions entre la guàrdia reial i els milicians són contínues. Fins que es produeix una sublevació de la guàrdia reial ràpidament sufocada per les milícies ciutadanes.

I enmig de tots aquests continus "pronunciamientos" d'uns i altres, el nostre heroi, don Salvador Monsalud, continua protegint Soledad la filla de don Gil de la Cuadra, conspirador absolutista a qui havia salvat de la presó i d'una mort segura, a finals de l'anterior novel·la.

I, com no? Soledad "Solita" acaba enamorant-se del nostre heroi, el qual no li presta gaire atenció ja que la veu senzillament com una germana, mentre va al darrere d'una antiga amant ja casada.

Estranya amalgama de novel·la romàntica i novel·la històrico-política que, si bé no és nova (la primera sèrie ja anava plena dels amors de Gabriel i Inés) en aquesta segona sèrie sembla haver-se accentuat.

Siga com siga, una magnífica lliçó d'història.

dijous, 6 de setembre del 2012

La sombra de la sirena. Camilla Läckberg

Sisè llibre d'aquesta sèrie de novel·les policíaques ambientades a Fjällbacka, aquest poblet suec, al nord de Göteborg i molt a prop de la frontera noruega, on tantes coses passen si li fem cas a l'autora.

Com a les històries anteriors, el tàndem format per l'escriptora, Erika, i el detectiu, Patrick, es complementa perfectament per trobar el desllorigador del cas: una desaparició que acabarà en assassinat quan mesos més tard algú trobarà, per casualitat, el cos, i d'uns anònims amenaçadors que afecten els tres amics de l'assassinat.

A més, l'inici de cada capítol, ens porta una història, desconeguda per als protagonistes, la qual, en teoria, ens podria ajudar a resoldre el cas, inclús abans que ells mateixos.

Però tot té trampa. Trampa que preferesc no desvetllar perquè mai no és bo que el lector conegui la identitat de l'assassí amb massa antelació.

Allò que sí que m'ha deixat el cor en un puny és l'inesperat final, amb un ictus i un accident a la carretera que fan perillar (esperem que no) la continuïtat d'aquesta saga tan entretinguda.

dilluns, 27 d’agost del 2012

El Grande Oriente. Pérez Galdós

Continuen les aventures de Salvador Monsalud, el nostre heroi a qui sembla que l'ha mirat un tort.

En aquest nou capítol dels Episodis Nacionals, mercè a una de tantes sublevacions militars, els lliberals han desplaçat els absolutistes al govern i el rei ha hagut de tornar a jurar la constitució. Les conspiracions se succeeixen tant per part dels absolutistes, com per part d'un nou grup a l'esquerra de la maçoneria, els "Comuners de Padilla".

L'autor aprofita l'acció per descriure'ns de la forma més sarcàstica i ridícula possible els rituals i graus tant de la maçoneria com dels comuners els quals no són més que un tòpic calc a l'espanyola dels rituals i graus dels maçons.

Com ja ens té acostumats, el nostre heroi prendrà partit contra les seves pròpies conviccions a causa del seu sentit de la lleialtat i de l'honor. I així, conspirarà per salvar un seu amic absolutista, tancat a la presó per conspirar contra el govern. Ho aconseguirà al final, però a costa de renunciar al seu amor, i amb el resultat d'acabar odiat per la persona salvada. I és que hi qui naix amb estrella i qui naix estrellat.

dimecres, 22 d’agost del 2012

Història de una gaviota y del gato que le enseñó a volar. Luís Sepúlveda

He rellegit un conte que vaig llegir fa anys, "Historia de una gaviota y el gato que le enseñó a volar" de Luís Sepúlveda, i l'he tornat a gaudir.

Sense ser una obra mestra de la literatura, es tracta del clàssic conte que pots contar als teus fills o els teus néts, amb garantia d'atenció i aplaudiments finals.

Conte ecologista i cant a l'amistat, a l'acompliment dels deures assumits i a la valoració de les diferències, tot i que una mica massa ben intencionat pel meu gust.

Aconsellable.

En el bosque. Ryunosuke Akutagawa

Acabo de llegir aquest petit i curt conte japonès, aconsellat, crec recordar, per Lamberto, un amic a Facebook i m'ha semblat fantàstic.

En el bosque, de Ryunosuke Akutagawa, ens presenta les successives declaracions testimonials d'una investigació judicial oberta arran d'un assassinat trobat a la vora del camí. El llenyataire que ha trobat el cos, el policia, la mare de l'assassinat, el monjo, la dona del mort, novençana encara, i desapareguda, l'assassí confès, i el propi assassinat a travès d'una mèdium.

Una petita joia que es llig en un moment.

La segunda casaca. Pérez Galdós

Continuen les memòries de Juan de Pipaón, aquell trepa protagonista de l'anterior novel·la. En aquesta, tornen a aparéixer els protagonistes de la primera d'aquesta segona sèrie: el lliberal Salvador Monsalud, l'absolutista Carlos Navarro a qui vam deixar mig mort, i la seva dona Genara, ex-nòvia de Salvador.

Els continus vaivens de la polític espanyola, amb els pronunciaments lliberals ràpidament sufocats pel rei que s'hi troba molt més a gust, on va a parar, amb els absolutistes, portaran el Bragas, Juan de Pipaón, a flirtejar amb els conspiradors lliberals, cosa que el durà a la vora del desastre.

Per la seva banda, Salvador Monsalud, anirà evolucionant a un ferm, tot i que cada cop més desilusionat, lliberalisme.

dijous, 16 d’agost del 2012

En busca de tres mundos. Cordwainer Smith

I arribem a l'últim volum d'aquesta "història del futur" de Cordwainer Smith que els editors tant espanyols com estrangers han titulat "Els senyors de la Instrumentalitat (The Instrumentality of Mankind)"

Aquest volum té dues parts diferenciades. A la primera una novel·la curta: "En busca de tres mundos" tot i que "Recerca en tres mons" semblaria un títol més adequat. A la segona uns quants contes curts sense relació amb tot el que portem llegit, però que han estat inclosos per donar una visió exhaustiva de tota la ciència ficció escrita per Linebarger sota el pseudònim de Cordwainer Smith.

Quant a la novel·la l'autor torna a relatar-nos un viatge iniciàtic com ja ho va fer a Norstrília. En aquest cas l'heroi, Casher O'Neill fugirà del seu planeta i peregrinarà per distints planetes en cerca d'ajut i armes per poder derrocar els tirans que dominen Mizzer, el seu planeta. O'Neill, com ja ho feu molts milers d'anys abans el seu alter ego, Odisseu, anirà superant diferents proves cosa que l'anirà transformant interiorment, fins que les seves ànsies inicials de revenja aniran convertint-se en desitjos de justícia. Transformació interna que farà innecessària la utilització de cap arma per a aconseguir la transformació externa.

Respecte als altres contes només dir que, malgrat la manca de relació amb totes les històries anteriors, no desmereixen ni d'elles, ni de la resta de la ciència ficció que els seus contemporanis Heinlein o Bradbury escrivien.

dissabte, 11 d’agost del 2012

Memorias de un cortesano de 1815. Pérez Galdós.

En aquest segon llibre de la segona sèrie dels Episodios Nacionales, Pérez Galdós ens transporta a la cort del rei Fernando VII. I ho fa a través d'un personatge secundari al primer llibre, un antic amic i paisà del seu protagonisa, l'afrancesat Salvador Monsalud.

El "Bragas" de "El equipaje del rey José" qui havia abandonat a la seva sort a Salvador Monsalud, és un esplèndid prototip del trepa sociòpata que ha anat ascendint des del seu lloc d'humil escrivà a "las covachuelas" on l'havíem deixat fins al consell privat del rei Fernando, ja sota el nom de don Juan de Pipaón.

I he dit sociòpata i no simplement egòlatra, ja que l'autoretrat que ens brinda en aquestes memòries m'ha acabat resultant tan odiós com el de Patrick Bateman a la novel·la American Psycho o el de Max Aue a la novel·la Les benignes.

En resum, una acurada descripció de la restauració absolutista vista des de l'òptica d'un hereu bord de la tradició picaresca, una òptica ciutadana la qual, com en el cas rural vist a l'anterior novel·la ens anirà introduint a la guerra sense quarter que s'establirà entre conservadors i lliberals, entre absolutistes i constitucionalistes, entre progressistes i reaccionaris.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Norstrilia. Cordwainer Smith.

Tercer volum d'aquesta sèrie que, sota el títol de "Els senyors de la Instrumentalitat" continua amb aquesta peculiar història del futur, en aquest, a diferència dels dos anteriors formats per múltiples contes, hi ha una única novel·la.

Paul Linebarger, veritable nom de Cordwainer Smith sembla que era un gran coneixedor de la cultura xinesa, i no m'estranya ja que, salvant totes les distàncies, Nostrilia m'ha recordat "Viatge a l'Oest. Les aventures del rei Mono"

Com anuncia el propi autor al bell inici de la narració: "La historia es simple. Érase un chico que compró el planeta Tierra. Eso lo sabemos porque lo logró a costa nuestra. Sólo ocurrió una vez, y tomamos precauciones para que nunca más se repitiera. El chico vino a la Tierra, consiguió lo que se proponía y salió con vida, tras una serie de aventuras dignas de mención. Ésta es la historia."

I, enmig de tot, el Redescobriment de l'home, la larvada rebelió del Subpoble, els complots de la Instrumentalitat, la Sagrada Insurrecció, i les múltiples i contradictòries llegendes segles després sobre l'existència o no d'aquest xicot de Vella Australia del Nord, Norstrilia, el qual, fugint d'una mort segura, va decidir donar-li via lliure a la seva computadora per especular en borsa i guanyar una fortuna tal que no li quedà més remei que acabar comprant la Vella Vella Terra.


diumenge, 5 d’agost del 2012

El equipaje del rey José. Pérez Galdós.

1813, el rei intrús, José Bonaparte, deixa Madrid camí de França. Amb ell, la cort d'espanyols "afrancesats" que l'envoltava, l'exèrcit francès que el protegia, i els "jurats": petit exèrcit d'espanyols sota comandament francès. I diners, obres d'art, i tresors diversos; tot allò rapinyat durant els cinc anys d'estància a Espanya.

Però a Vitòria els esperen els aliats: anglesos, portuguesos, i guerrillers que els infligiran una greu derrota.

I al bell mig d'aquesta narració ubicada a les acaballes de la guerra d'independència, la introducció d'una sèrie de personatges entre els quals destaca Salvador Monsalud, un xicot, fill natural de don Fernando Navarro, circumstància que desconeix, i enamorat de Genara a qui també pretén Carlos Navarro, fill de don Fernando i germà, per tant, de Salvador, tot i que cap dels dos no ho sap.

Aquest Salvador, allistat a l'exèrcit francès com a remei de la seva pobresa, considerarà un deshonor abandonar a la seva sort l'exèrcit que l'ha alimentat, ara que les coses van de mal borràs, cosa que l'enfrontarà amb sa mare, amb la seva enamorada Genara (la cual, tot sigui dit, no sembla gaire bona peça), aprofondirà el seu lliberalisme afrancesat i l'enfrontarà radicalment amb el fanatisme tradicionalista (Déu i Pàtria) dels guerrillers bascos paisans seus.

Aquesta novel·la, primera de la segona sèrie dels "Episodios Nacionales" és doncs una mena de pròleg que ens introdueix a la lluita fratricida entre tradicionalistes i lliberals, lluita que seguirà de forma immediata a la guerrà contra el francès.

dimecres, 1 d’agost del 2012

La dama muerta de Clown Town, Cordwainer Smith

Segon volum d'aquesta recopilació de contes i novel·les curtes de Cordwainer Smith titulada "Los señores de la Instrumentalidad".

Seguim avançant en el temps, en aquesta peculiar història del futur, i ja ens trobem aproximadament en l'any 14.000. L'humanitat, gràcies al viatge a través de l'espai 2, "la planoformació" (equivalent a allò que en la ciència ficció actual s'anomena "viatge a través de forats de cuc) ha colonitzat la galàxia. Però els problemes morals i ètics continuen sent els de sempre.

A més a més, la utilització de robots i "subgent" (animals modificats genèticament que semblen homes però amb menys drets encara que els esclaus) ha conduït la humanitat a l'atzucac d'una mol·lície decadent.

És aquí on intervé la prematura i ràpidament fracasada rebel·lió del subpoble que s'inicia al conte que obre aquest volum i que li dóna nom, "La dama morta de clown Town", narració barreja de Joana d'Arc, Espartac i vida de Jesús.

D'alguna forma, gran part dels contes d'aquest volum tenen com a protagonista real, tot i que sempre en segon pla, algún animal modificat: P-Joana (gos), G-Mell (gat) A-Duard (ocell) T-Dikkat (bou) coalitzat amb algun humà rebel, a qui ajudaran a recuperar el dolor, l'esperança i la solidaritat que la humanitat havia perdut mentre buscava una felicitat fictícia i anestèsica que havia transformat els homes en deshumanitzades ombres.

diumenge, 29 de juliol del 2012

La filla del moliner de Ressemblanc. Pepa Guardiola.

Tot s'acaba i aquest matí he llegit, per fi, el tretzè i darrer conte d'aquesta col·lecció "amb molt de gust".

Pepa Guardiola, en aquesta curta narració, ens explica com i d'on li arribà al famós cuiner Mestre Robert de Nola autor del Llibre del Coch, la recepta de l'arròs amb crosta, una espectacular varietat de l'arròs al forn, molt emprada a les comarques del sud del País Valencià.

I ho fa a través d'una història on hi ha una adopció/compra, una reina i la seva cort envejoses, una ama dolenta, un màgic malvat, uns lladres i un llenyater honrat.

Com podeu observar, un conte amb tots els ingredients exigibles per poder-lo contar amb garanties d'èxit als néts a vora el foc.

Però anem a per la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams d'arròs
-100 grams de cigrons
-Dues tomaques mitjanes
-Una cabeça d'alls
-Una llesca de cansalada
-150 grams de carn de pollastre
-150 grams de carn de conill
-Un blanquet
-Un xoricet
-Una botifarra
-Brou d'olla (és a dir, caldo de putxero)
-Un bri de safrà
-Quatre ous
-Oli, aigua i sal


Preparació

El dia abans de fer l'arròs, a poqueta nit, posem els cigrons a remulla. A l'hora de començar a cuinar, agafem dos cassos i els posem al foc. En un, amb aigua, bullim els cigrons. En l'altre escalfem el brou (podem aprofitar-ne el que ens haja sobrat de fer putxero uns dies abans).

Posem el forn a escalfar, a 250 graus, durant 10 minuts. Mentrestant, trossegem la carn i l'embotit. En una paella sofregim l'embotit fins que es comence a daurar. El reservem en un plat a banda. En la mateixa paella, sofregim la carn. Quan tinga coloret, baixem el foc i afegim la tomaca ratllada i l'all. Amb una cullera de fusta ho menegem fins que quede relativament desfet. En això, afegim l'arròs i el sofregim uns dos minuts. A continuació, passem tots els ingredients de la paella (l'embotit no, que l'hem apartat), a una cassola de fang, on afegim els cigrons i el brou, que ha d'estar molt calent (en principi cal posar-ne el doble de quantitat que d'arròs; una manera de calcular-ho és emprar tasses de café), Baixem el forn a 230 graus i hi posem la cassola durant tres quarts.

Una miqueta abans dels tres quarts, batem els ous. Traiem la cassola del forn, comprovem que l'arròs estiga més o menys eixut i afegim l'embotit que havíem retirat. Per damunt, ho cobrim tot amb els ous batuts i ho tornem a ficar al forn durant cosa de deu minuts, fins que l'ou s'haja convertit en una costra semblant a la superfície d'un bescuit.



I, per si a ningú li abellia llegir algun d'aquests tretze contes que he anat comentant aquestes darreres setmanes aquí van els enllaços:

La mona de Pasqua:

La vella Moncarra (fitxer .odt)

La vella Moncarra (fitxer .epub)

Els bunyols de carabassa:

Sortilegi d'amor (.odt)

Sortilegi d'amor (.epub)

Els torrons:

El secret de la terra més dolça del món (.odt)

El secret de la terra més dolça del món (.epub)

L'allipebre d'anguila:

L'últim desig d'Andreu (.odt)

L'últim desig d'Andreu (.epub)

L'arròs al forn:

Blai, un cor de rodamón (.odt)

Blai, un cor de rodamón (.epub)

La fideuà:

La sort del geperut (.odt)

La sort del geperut (.epub)

El tombet de carn:

Eliseu l'esquilador (.odt)

Eliseu l'esquilador (.epub)

L'olla de Nadal:

Amos i criats (.odt)

Amos i criats (.epub)

L'arròs amb fesols i naps:

La lluna de sant Joan (.odt)

La lluna de sant Joan (.epub)

L'olleta del músic:

El xiquet que volia canviar el món (.odt)

El xiquet que volia canviar el món (.epub)

La paella:

El pecat de la moreta (.odt)

El pecat de la moreta (.epub)

L'olleta de la Plana:

Les dones sàvies del nord (.odt)

Les dones sàvies del nord (.epub)

L'arròs amb crosta:

La filla del moliner de Ressemblanc (.odt)

La filla del moliner de Ressemblanc (.epub)

Les dones sàvies del nord. Raquel Ricart.

Penúltim conte de la col·lecció, aquesta narració ens transporta als temps idíl·lics on les dones “que savien” encara no eren considerades bruixes i, com a tals, perseguides. La protagonista, Llunària, és portada per sa mare a un ermitori, allà dalt al Maestrat, on conviuen algunes d'aquestes dones, i on aprendrà a fer un bon ús dels seus dons.

Però una malaltia s'estén per la Plana, i Llunària baixarà per curar sa mare i els seus germans que, com molts dels pobles de la rodalia, es troben afectats per unes febres tercianes.

Curiosament, per sanar tots aquests malalts, Llunària farà servir un menjar, l'olleta de la Plana, això sí, adobada amb certes herbes medicinals que hi afegeix.

Aquí va la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-250 grams de fesols
-100 grams de bajoqueta
-250 grams de col de cabdell
-Un tall mitjà de carabassa dolça
-Una safanòria
-Una ceba mitjana
-Una tomaca madura (dos, si són menudes)
-Tres dents d'all
-Dos grapats d'arròs
-Una miqueta de pebre roig
-Un bri de safrà
-Oli i sal



Preparació

La nit abans de fer l'olleta, posem els fesols a remulla. L'endemà, a l'hora de preparar el dinar, comencem rentant la verdura. Al mateix temps posem els fesols a bullir, perquè necessiten coure durant més temps que la resta d'ingredients. Mentrestant, trossegem prou la verdura perquè quede ben cuita i siga còmoda de menjar, en particular la carabassa i la safanòria, que es poden fer a daus. La ceba, la tomaca i l'all s'han de reservar per a fer un sofregit.

Una vegada tenim la verdura preparada, la posem en una olla plena d'aigua, de manera que quede coberta del tot. En això, encenem el foc i afegim una miqueta d'oli, un pessic de sal i el bri de safrà.

Ho deixem bullir fins que es comence a fer una bromera, que hem de llevar. A continuació, baixem el foc i deixem que la verdura vaja fent-se a poc a poc. Quan els fesols estiguen més o menys fets, de manera que es puguen mossegar però encara estiguen durs, els colem i els fiquem en l'olla principal.

Si ens decidim, com Llunària, a afegir arròs a l'olla, ho hem de fer abans que la verdura estiga cuita, tenint en compte que, a partir del moment que posem l'arròs, la mescla no haurà de bullir més de vint minuts.

Amb arròs o sense, hem d'aprofitar el temps que bull l'olla per a preparar el sofregit. Ratllem la tomaca, piquem la ceba i fem un tallet a les dents d'all. Posem una miqueta d'oli en una paelleta i ho escalfem; en això, aboquem els ingredients que acabem de preparar, i també el pebre roig. Ho sofregim tot i, quan estiga fet, ho aboquem a l'olla. Deixem que bulla uns cinc minuts més i, finalment, apaguem el foc, tapem l'olla del tot i la deixem reposar.

Llunària, per cert, adoba l'olleta amb unes herbetes que només ella coneix. Si vostés també tenen algun ingredient secret, poden abocar-lo a l'olla per a donar-li un toc especial o, si no, recórrer a alguna de les nombroses espècies que tenim al nostre abast.


divendres, 27 de juliol del 2012

La batalla de los Arapiles. Pérez Galdós

Última novel·la de la primera sèrie d'aquests Episodis Nacionals protagonitzada, com les anteriors, per Gabriel d'Araceli, el qual segueix la recerca d'Inés i de don Luís de Santorcaz, pare d'aquesta, qui se l'havia enduta segrestada a l'anterior novel·la.

Així ens trobarem el nostre heroi, aquest cop al front d'Extremadura, sota les ordres de Wellington, i protagonitzant, amb èxit, una operació d'espionatge dins la ciutat de Salamanca, ajudat per Lady Fly, una anglesa que acabarà enamorant-se de Gabriel.

Però no tot seran flors i violes. La seva innocent relació amb Lady Fly donarà molt què parlar i li guanyarà l'enemistat dels anglesos degut a unes murmuracions i calúmnies que l'acusen d'haver-la deshonrat.

Reivindicarà el seu bon nom l'heroic comportament a la batalla dels Arapiles, on estarà a un no res de la mort.

Però tot acabarà bé. Inés aconseguirà reconciliar don Luís de Santorcaz amb sa mare i amb Gabriel, i aquells acabaran accedint al casament tan llargament esperat pels dos enamorats. Gabriel, per motius que no explica, ja no participarà en més accions bèl·liques, tot i que gràcies a la sogra i la seva dèria epistolar, continuarà ascendint graus, com un coet, a l'exèrcit. Quant a l'anglesa Lady Fly es quedarà amb un pam de nas en no haver pogut robar-li el nuvi a Inés.

Veurem què ens depara la segona sèrie.

dimecres, 25 de juliol del 2012

El pecat de la moreta. Josep Franco

Onzè llibre de la col·lecció, aquest conte del suecà Franco ens torna a situar en l'època de l'expulsió dels moriscs, i del patiment dels "sisos" (sis famílies de cada cent eren autoritzades a quedar-se) que no se n'anaren.

Una d'aquestes famílies, els Alamir, amb el pare mestre d'obres, la filla cuinera, i uns quants nebots treballadors del camp seran els protagonistes d'aquesta narració. Empresonats injustament, Alabra, la filla, s'hi veurà obligada a cuinar plats d'arròs sempre diferents per poder anar traient-los de la presó.

I serà al darrer plat, aquell que haurà d'alliberar son pare, on Alabra, desesperada per trobar un arròs nou, cometrà el seu pecat: utilitzar com a carn per a l'arròs, a banda del pollastre, altres dos aliments prohibits per la seua religió: carn de porc i conill.

Si aquest fou l'origen de la paella, beneït pecat.

I aquesta és la recepta (una de tantes i tantes) de la paella.

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams d'arròs
-400 grams de pollastre trossejat
-250 grams de conill trossejat
-250 grams de costella de porc, tallada a trossets
-250 grams de bajoqueta de trencar
-125 grams de garrofó
-Una tomaca
-Un bri de safrà
-Una cullerada de pebre roig
-Oli, aigua i sal



Preparació

Agafem una paella de 40 centímetres de diàmetre, la mida ideal per a quatre persones, i preparem un foc que permeta escalfar tota la base del recipient. Aboquem oli a la paella i deixem que s'escalfe. Mentrestant, salem la carn i, quan l'oli estiga a punt, l'aboquem per a sofregir-la lentament. Quan comence a estar dauradeta, sofregim també les verdures i, a continuació, afegim el pebre roig i la tomaca, que prèviament haurem ratllat.

Una vegada tenim preparat el sofregit, omplim la paella d'aigua (sol recomanar-se posar-ne el doble que d'arròs) i deixem que bullen la carn i la verdura durant uns deu minuts.

Ara arriba el moment d'abocar l'arròs, que cal distribuir de manera uniforme per tot el recipient. Aprofitem també per a afegir el safrà, que donarà color i gust al plat. Ho deixem coure tot a foc viu fins que, al cap de vint minuts, l'arròs tindrà el punt idoni.

Si volem aconseguir el famós socarrat, hem de deixar-ho encara un minuts a foc lent, a espai perquè no se'ns creme. Finalment, retirem la paella del foc i la deixem reposar una miqueta perquè els grans d'arròs acaben d'absorbir el brou i queden solts, ni massa secs ni gens apegats.


El xiquet que volia canviar el món. Francesc Gisbert

Tot s'acaba pel seu pas, i aquest desè volum dels tretze que té la col·lecció "amb molt de gust" torna a presentar -actualitzada, aggiornada. això sí- els ingredients dels contes típics de la terra.

Un xiquet espavilat com ell sol, posat a treballar sota un amo dolentot, i el consabut joc entre ells dos per veure qui dels dos afluixarà primer i reconeixerà que no està pas content amb allò que l'altre fa.

Trobada amb els bandolers a qui sabrà enganyar, i dels qui salvarà la dona d'aigua que aquests mantenien segrestada i que li regalarà una vareta de virtuts.

Animal que sempre l'acompanya, tan humanitzat que sap parlar i tot, en aquest cas, l'ase Sabut, al que acudirà buscant consell per sortir dels mal tràngols.

Trobada amb la princesa, en aquest cas una mestra d'escola, de qui s'enamorarà, vencent tots els entrebancs que l'autoritat, en aquest cas l'alcalde, els hi posarà.

I final feliç amb l'ajuda de tot el poble.

En poques paraules un excel·lent patchwork dels contes que, de menut, escoltava al caliu del foc davant la xemeneia de casa, mentre féiem esclatar granets de dacsa sobre les brasses.

I la recepta d'avui, l'olla dels músics, típica de la zona d'Alcoi.

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams de fesols blancs i menuts
-Un nap blanc mitjà
-Mig quilo de penques
-Una creïlla gran
-Una ceba menuda
-Quatre botifarrons de ceba
-Una o dues tallades de cansalada
-Una costella de porc
-Una quarta de magre de porc
-Pebre roig dolç
-ou. aigua i sal



Preparació

L'olla dels músics, com totes, s'ha de preparar amb temps, perquè els ingredients han de coure a poc a poc. En una olla fonda i generosa, posem els fesols, que cobrim amb aigua. Ho bullim durant cinc minuts i retirem l'aigua.

A continuació, ho fem tres vegades més, peròconservem l'aigua del tercer bull i, en lloc d'apagar el foc, el mantenim viu, mentre aboquem aigua gelada de tant en tant. És el moment d'incorporar la carn i el nap, que haurem tallat prèviament a trossets.

En un altre perol, més menut, bullim les penques, també trossejades. Mentre bullen les dues olles, posem una miqueta d'oli en una paella per a sofregir la ceba, que haurem tallat molt fina. En començar-se a daurar, afegim el pebre roig dolç i ho remenem a foc lent perquè no es creme. Quan estiga fet, aboquem el sofregit a l'olla principal, on bullen la carn i el nap.

Al cap de mitja hora més, aboquem les penques del perol menut a l'olla gran, on posem també la creïlla, ben trossejada. Ho deixem tot a foc moderat durant una hora, poc dalt o baix, i aprofitem per a parar taula o preparar un aperitiu.

Dos quarts abans de servir l'olla, posem els botifarrons sencers (diuen que si els clavem dos furgadents en forma de creu no es trencaran). En el moment que els fesols comencen a badar-se i els notem tendres en mossegar-los, podrem dir que l'olla està preparada.




dimarts, 24 de juliol del 2012

Piensa azul, cuenta hasta dos. Cordwainer Smith

Fa molt de temps, allà pels anys setanta, vaig tenir l'ocasió de llegir alguns relats de ciència ficció, d'un autor per mi desconegut, Cordwainer Smith, on unes “subpersones” (animals evolucionats genèticament i ja molt humanitzats, juntament amb d'altres humans estrictes, organitzaven un complot per a adquirir els mateixos drets que els humans humans.

Allò que no sabia, era que aquells contes formaven part de tot un entramat, d'un corpus literari d'alguna forma paral·lel a la “Història del Futur” de Heinlein, o “La Fundació” d'Asimov.

I dic d'alguna forma perquè el substrat és molt diferent, com diferent era, i tant, la trajectòria cultural i vital del doctor Paul Myron Anthony Linebarger que així es deia realment l'autor. Un substrat cultural que definiríem més com a d'europeu que com a de típic americà.

Per cert, malgrat l'època en que van ser escrits i publicats aquests contes, en plena guerra freda, observem una clara admiració pels alemanys i pels xinesos, i la descripció d'una societat on el capitalisme consumista no apareix enlloc que és dirigida per una oligocràcia "la Instrumentalitat" que recorda el despotisme il·lustrat.

*El llibre, primer d'una sèrie de quatre, conté una sèrie de contes que conformen una crònica de la humanitat que s'inicia a finals de la segona guerra mundial i arribarà fins uns quinze mil anys més tard ja escampada per milers de planetes arreu l'univers.

A diferència dels dos exemples anteriorment citats, els de Heinlein i Asimov, els avanços tècnics són assumits com de passada, sent els problemes ètics i morals allò que realment importa a les narracions. En aquest aspecte recordaria molt més els contes i novel·les del gran Philip K. Dick.

En resum, que m'he endut una agradable sensació de descobriment d'una altra tipus de narració, tot i que algunes de les actituds que descriu, com en el conte de “El crimen y la gloria del comandante Suzdal” en aquest moment serien justament proscrites com a radicalment homòfobes.

Clar que, ningú és perfecte.

dijous, 19 de juliol del 2012

Juan Martín el Empecinado. Pérez Galdós

En aquesta penúltima novel·la de la primera sèrie dels Episodios Nacionales, trobem Gabriel Araceli, el nostre heroi, a l'Alcarria, sota les ordres de Juan Martín el Empecinado, guerriller que dóna nom a la narració.

De nou, rera el descans romàntic de l'anterior, Cádiz, tornem a l'èpica desbordada dels personatges desmesurats, com el mossèn Antón Trijueque qui, impulsat per la seva sobèrbia, acabarà traïnt l'Empecinado i passant-se'n al francesos, i, finalment penjant-se d'un arbre. O com Saturnino Albuín, un altre dels lloctinents de l'Empecinado que també el traïrà, però en aquest cas impel·lit per la seva cobdícia.

I tornarà a aparèixer l'afrancesat don Luís de Santorcaz, el pare d'Inés, la seva enamorada qui acabarà seqüestrant-la i enduent-se-la del costat de sa mare, Amaranta, amb qui s'havia refugiat al castell de Cifuentes.

La novel·la, com les anteriors, ens deixa amb la mel a la boca, amb l'intriga de si abandonarà o no l'exèrcit de l'Empecinado per a perseguir don Luís Santorcaz i rescatar així Inés.

Seguirem donant notícies a la pròxima novel·la i última de la sèrie: La batalla de Arapiles.

diumenge, 15 de juliol del 2012

La lluna de sant Joan. Teresa Broseta.

L'acció d'aquest nové conte de la col·lecció “Amb molt de gust” transcorre en un paratge indeterminat d'allò que mon pare i els de la seva generació encara coneixien amb el nom de “Vila i Honor de Corbera” i que corresponia a l'antic terme de Corbera, abans de ser fragmentat en quatre -cinc en l'actualitat- pobles, a saber: Corbera, Fortaleny, Riola, Polinyà i, recentment, Benicull.

Però, a més a més, el conte em toca de ben a prop, perquè jo encara he vist buscar aigua un saurí, i una tia germana de mon pare curava les “parades de panxa” resant unes oracions i passant tres vegades una llista roja beneïda d'amagatotis no sé quin dia exactament de la Setmana Santa.

I, per acabar-ho d'adobar, la recepta d'avui ens duu uns dels meus plats preferits, l'arròs amb fesols i naps, el qual és, dels arrosos caldosos -fets en perol i no en paella ni en cassola-, més saborosos, sense menysprear, clar està, l'arròs amb llombregant que s'enduu la palma.

Ingredients (per a quatre persones)

-250 grams de fesols
-250 grams d'arròs
-Cinc napicols
-Uns quants trossos de corbet
-Una maneta de porc
-Una botifarra de ceba
-Una cullerada de pebre roig
-Un bri de safrà
-Oli i sal


Preparació

La vespra, abans de fer l'arròs, cal posar els fesols secs a remulla. El dia que el farem cal alçar-se enjorn, perquè els ingredients hauran de coure un bon temps.

En primer lloc posem aigua abundant al perol i, quan arranque el bull, aboquem els fesols. Al cap d'un poquet, afegim també el corbet i la maneta i ho deixem tot a foc lent.

Mentrestant, preparem un sofregit amb oli i pebre roig. Si el volem més gustós, li podem posar un parell de grans d'all i una tomaca triturada. Els naps, si volem, també els podem sofregir, però en qualsevol cas els hem de tallar a trossets, ni molt grans ni molt menuts. Quan tinguem el sofregit preparat, l'aboquem al perol. Finalment, afegim el safrà i la sal i ho tapem.

A partir d'ací, el perol haurà d'estar a foc lent, com a mínim, durant una hora; però quan hagen passat uns quaranta minuts, ficarem el darrer ingredient, la botifarra (convé que li clavem uns furgadents en forma de creu perquè no es desfaça).

Esperem uns vint minuts i destapem el perol; és el moment de ficar l'arròs, que ha de bullir amb la resta d'ingredients durant vint minuts més.


dissabte, 14 de juliol del 2012

Amos i criats. Enric Lluch

Aquest vuité conte de la col·lecció “Amb molt de gust” ens narra, amb la veu de Teresa, una criada que entra de joveneta, 16 anys, al servei del cavaller Lafarga, acabat d'arribar en Catarroja, de la introducció del conreu de la patata, la creïlla tal com li diem per ací, a l'Horta i a la Ribera.

Introducció a un conreu i un aprofitament, com a la resta d'Europa, problemàtic però indefugible malgrat les resistències absurdes d'alguns sectors socials molt influents com, sens dubte, ho era el clero.

I aprofita per parlar-nos d'un dels plats típics, l'Olla o Putxero, que, per Nadal adquiria la seua millor expressió i passava a ser el Plat de Nadal per antonomàsia: l'Olla de Nadal, amb les seues peres i pomes i la seua gran pilota dolça.

Em sap greu reconéixer que, des de molt menut que no l'he tornat a tastar, ja que el frugal i ma tiner sopar de la nit de Nadal (calia guardar dejú per a poder comulgar) ha estat subsituït per un sopar interminable que et lleva la gana per al dinar de Nadal.

Què li farem! Els temps canvien i amb ells els costums i la gastronomia

Ingredients (per a sis persones, poc dalt o baix)

-400 grams de cigrons
-Dos naps mitjans o grans
-Un napicol mitjà
-Una xirivia mitjana
-Tres carlotes mitjanes
-Cinc creïlles mitjanes
-Dos trossos de penca
-Una branqueta d'api
-Mitja col
-Un quart de quilo de carn de gallina
-Un pit de pollastre
-Un quart de quilo de garreta de vedella
-100 grams de cansalada
-Tres blanquets
-Una botifarra de ceba
-Un os de vedella (millor si és genoll), un altre de porc i un altre de pernil.
-Un quart de quilo de corbets (espinada de porc)
-Unes quantes pilotes de carn de porc i de vedella
-Un manoll de julivert
-Una miqueta de safrà
-Oli, aigua i sal
-400 grams d'arròs


Preparació

El dinar de Nadal es fa perquè no falte menjar, de manera que els convidats, que solen ser una caterva de gent, puguen fartar bona cosa. I si en sobra, no passa res, perquè l'endemà s'aprofita per al dinar del segon dia de Nadal. Per això, les quantitats que posarem en l'olla són molt relatives i depenen de l'ànim dels comensals.

La preparació, en canvi, requereix temps i paciència, i convé seguir els passos sense precipitar-se. En un perol (el més gran que tinguem a casa), aboquem els cigrons, que haurem posat a remulla la vespra. Els bullim una miqueta i afegim la garreta, el pollastre, la gallina i els ossos (convé que tinguen el moll sucós, perquè aporte substància). Ho coem tot a foc lent durant una hra i, en acabant, afegim les carlotes, els naps, el napicol, la xirivia, la penca, l'api i el safrà. Al cap d'una mitja hora, aboquem el corbet, la cansalada i les creïlles. Ho deixm i, quan haja passat una altra hora, afegim els ingredients que ens faltaven: la col, els blanquets, la botifarra (li clavem uns furgadents perquè no es desfaça) i les pilotes (si les fem a casa, les podem preparar mentre fem els primers bulls de l'olla, però haurem d'haver comprat els ingredients necessaris: ous, sagí, pa ratllat, pinyons, pebre, canyella...).

Quan tot estiga a punt, retirem unes quantes cullerades de brou per a fer un arròs caldós. Finalment, en dos plats adornats amb el julivert, traiem la verdura i la carn a taula. I ara, que cadascú menge tant com Déu i el trellat li donen a entendre.


La expedición. Stephen King.

Acabo de llegir un altre llibre de Stephen King, La Expedición, amb quatre contes d'aquest escriptor de terror, tots quatre amb registres ben diferents.

Al primer, una història de ciència ficció que dóna títol a la recopilació, ens presenta un món futur que ha resolt els problemes d'energia i abastiment gràcìes als viatges instantanis (0,000000000067 segons) a qualsevol lloc de l'espai. Només una precaució, no hi pots viatjar despert.

Al segon, Superviviente, ens presenta un nàufrag decidit a tot per sobreviure.

El tercer, Abuela, ens recorda H. P. Lovecraft i els seus immortals mites de Cthulhu.

Quant al quart, La balada del projectil flexible, ens parla d'una de les seves dèries com a escriptor, el viatge al fons de la bogeria.

Un llibre que no defraudarà els seguidors de Stephen King entre els que em reconec.

dijous, 12 de juliol del 2012

Cádiz. Pérez Galdós.

Aquesta nova entrega de Los Episodios Nacionales és el menys bèl·lic i més romàntic de tots els que porto llegits. Ambientat al Cadis de finals de 1811, i amb el rerefons d'una guerra que sembla llunyana

Con las bombas
que tiran los fanfarrones
se hacen las gaditanas
tirabuzones

i de la convocatòria d'unes Corts Generals que, al cap de pocs mesos, promulgarien la famosa Constitució coneguda per La Pepa, aquesta nova novel·la ens conta les aventures de Lord Grey a qui, el seu amic i el nostre heroi, ja don Gabriel de Araceli, acabarà matant en duel a espasa, en defensa de l'honor d'una de les filles, la major, de donya Maria de Rumblar, mare d'aquell don Diego a qui vam conéixer a Bailén, i al qual volien casar amb la seua enamorada Inés.

Inés, per la seva banda, serà assabentada per Gabriel de que no és filla de qui li han dit sinó d'aquella de qui creu ser cosina, Amaranta.

La novel·la acabarà amb l'expulsió d'Inés de casa de la comtesa de Rumblar on s'allotjava a l'espera de la seva boda amb el fill d'aquesta, don Diego, amb l'amenaça de retirar-li títols i herència degut a la seva condició de filla natural.

Un motiu més per seguir llegint aquests Episodis Nacionals.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Eliseu l'esquilador. Pep Castellano

El conte d'avui, 8 de juliol, setè de la sèrie,transcorre a Benassal en una família de pastors. S'apropa sant Cristòfol i la gent es prepara per a les festes. Les fadrines casaderes han pastat les “primes”, unes coquetes molt fines com el seu nom indica i, amb la farina sobrant, es preparen per a la “batalla” la qual consisteix en llançar farina contra els fadrins que troben pel carrer.

Marta, la protagonista d'aquest conte, s'ha trobat a la muntanya, mentre feia caragols per al tombet, l'Eliseu, un xicot orfe, pastor com ella, a qui feia temps que no veia i al qual, en un primer moment, no reconeix. La por li farà perdre els caragols -cames fugiu-me- i, ço que és pitjor, li donarà peu a Eliseu per furtar-los tres cabridetes que guardaven pel tombet.

El robatori -i el malentès- s'aclarirà gràcies al mestre don Carles Salvador, fill molt il·ustre del poble, impulsor de les Normes del 32 i autor d'una gràmatica amb la que vaig aprendre a llegir i escriure en aquest idioma en què normalment ho faig.

Però deixem-nos d'històries que no venen al cas i passem a la recepta del tombet de carn segons na Francisca Porcar Gil.

Ingredients (per a quatre persones)

-Tres dotzenes de caragols de muntanya
-Un quilo i mig de carn (conill, pollastre, bracets de corder i mandonguilles)
-Una pebrera
-Una ceba
-Una cabeça d'alls
-Oli d'oliva
-Farina
-Aigua (o caldo de pollastre)
-Ametles fregides
-Una rameta de julivert
-Un ou (per a l'allioli)
-Timonet i romer


Preparació

Prèviament haurem rentat els caragols amb unes quantes aigües. Després els bullim, enganyant-los perquè traguen la molla, en aigua perfumada amb una miqueta de timonet i romer. Els escorrem i els reservem.

En oli abundant, fregim tota la carn i la reservem. Amb una part de l'oli utilitzat, sofregim un poquet els caragols, prèviament bullits, i els ajuntem a la carn (reservem les mandonguilles perquè no es desfacen). Filtrem la resta de l'oli i hi sofregim la pebrera, la ceba i els alls, tot talladet molt fi. A continuació afegim farina i aigua (o caldo) fins que aconseguim una salsa no massa espessa. Passem la salsa per un colador xinès i l'aboquem al perol que contè la carn amb els caragols.Ho deixem coure tot junt, a foc lent, durant una mitja hora (segons com de dura o tendra siga la carn). Quan no falte molt per coure's la carn, aboquem les mandonguilles que havíem reservat.

Mentre cou el perol, preparem un morter d'allioli i un altre amb la picada. Per a fer-la, posem en el morter les ametles fregides, tres o quatre grans d'all pelats i una miqueta de julivert (hi ha qui li posa també uns brins de safrà, i fins i tot el rovell d'un ou bullit). Després de matxucar-ho tot, posem un poquet d'aigua per a fer més fluida la mescla i ho afegim al perol, deixant-ho coure uns altres deu minuts, mentre li anem donant tombs de tant en tant. Al punt d'apagar el foc, li afegim una cullerada d'allioli.


La sort del geperut. Pepa Guardiola

El conte d'avui, sisè de la col·lecció, duu per nom “La sort del geperut” de Pepa Guardiola, i ens parla d'un origen mític i antic d'un plat no per modern menys famós i bo: la fideuà.

A partir d'una història d'una parella de bessons, xicon i xicota, pescadors d'un poblet qualsevol de la Safor al segle XVI, amb naufragis, pirates berberiscs i final feliç, ens conta, amb un llenguatge ben ric en termes mariners, la invenció i posterior oblit de la fideuà,

Ingredients (per a quatre persones)

-Un litre de brou de peix i verdures
-400 grams de fideus
-Quatre gambes mitjanes
-Quatre cigales mitjanes
-250 grams de rap
-150 grams de sépia
-Una tomaca mitjana triturada
-Pebre roig
-Una miqueta de julivert i uns quants alls
-Oli, aigua i sal


Preparació

En primer lloc, preparem el brou de peix, en el qual posarem una combinació de carn de morralla, carn de cranc, verdures i uns dos litres d'aigua. El bullim durant tres quarts i el deixem reposar mitja hora. És important que quede molt líquid i lleuger perquè els fideus el xuplen bé.

Mentrestant, fem el sofregit en la paella on farem la fideuà. Primer posem les gambes i les cigales, que retirem quan es comencen a daurar; a continuació fem el mateix amb el rap, ben trossejat. Quan el retirem, posem la sépia, també a trossets, la remenem i afegim el pebre roig i la tomaca. Al cap d'un poquet, afegim una picada d'all i julivert, que haurem preparat abans. En això, escampem els fideus per la paella, i ho menegem tot durant dos o tres minuts.

Ara és el moment d'abocar un litre de caldo de peix, que courem durant cinc o set minuts a foc fort. A mitjan cocció, aboquem el rap i, a continuació, les gambes i les cigales, que hem de distribuir estèticament per damunt de la paella. Si veiem que entre els fideus s'alcen fumerals i esclaten bombolles, hem de baixar el foc una miqueta. Després d'apagar el foc cal deixar que repose durant cinc minuts, fins que els fideus s'embeguen el brou del tot.


dissabte, 7 de juliol del 2012

Blai, un cor de rodamón. Raquel Ricart.

Cinquè títol d'aquesta col·lecció, corresponent al passat diumenge primer de juliol.

L'autora, Raquel Ricart ens conta la història d'un xiquet llargament desitjat per son pare que arriba després de sis germanes i quan els pares ja havien arribat a la quarantena.

Al país, sobretot a la muntanya, hi ha tradició de dones d'aigua, i serà una d'elles, la Pasàstrima de la Font del Frare d'Olocau -poble on transcorre el conte- qui intervindrà tant en el naixement de Blai com, ja fadrí, en el seu casament, a través de les tres intervencions canòniques (una a son pare, dues a ell) de la literatura popular infantil.

I, tot aprofitant el robament sofert per Blai a mans d'uns lladres i la seua tornada a casa demanant caritat per a poder menjar, l'autora ens ofereix un origen mític d'uns dels arrossos més exquisits de la gastronomia valenciana: l'arròs al forn.

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams d'arròs
-100 grams de cigrons
-Una tomaca gran
-Una creïlla mitjaneta
-Una cabeça d'alls
-Una botifarra de ceba
-Dues o tres tallades de costella
-Dues o tres tallades de cansalada
-Un bri de safrà
-Una cullerada de pebre roig
-Brou d'olla (és a dir, caldo de putxero)
-Oli, aigua y sal


Preparació

El dia abans de fer l'arròs, a poqueta nit, posem els cigrons a remulla. L'endemà, a l'hora de començar a cuinar, agafem dos cassos i els posem al foc. En un, amb aigua, bullim els cigrons. En l'altre escalfem el brou (podem aprofitar-ne el que ens haja sobrat de fer putxero uns dies abans). Si no en tenim, de brou, n'hi ha prou que escalfem a>igua, però l'arròs no quedarà tan gustoset.

Posem el forn a escalfar, a 250 graus, durant 10 minuts. Mentrestant, en una paella, fregim la carn. Cal salar una miqueta la costella i punxar les botifarres perquè es facen per dins. Alhora, tallem la creïlla i la tomaca a llesques i ho sofregim en companyia de la carn i la cabeça d'alls. Quan la caarn es comence a daurar, sofregim un momentet l'arròs i els cigrons, que han d'estar tirants però no durs.

Una vegada tenim el sofregit, el retirem del foc i l'aboquem a la cassola, de manera que quede la cabeça al cenre, envoltada harmònicament per les tallades de carn i de verdura. Pel mig, cal distribuir uniformement l'arròs. En això, aboquem el brou fins que cobrisca tota la cassola (en principi cal posar-ne el doble de quantitat que d'arròs; una manera de calcular-ho és emprar tasses de cafè).

Finalment afegim el pebre roig (dolç) i el safrà i ho fiquem tot al forn durant tres quarts d'hora a uns 180 graus. Convé reservar una miqueta de brou, no siga cas que l'arròs el consumesca molt a pressa. Una vegada cuit, deixem reposar uns minuts.


L'últim desig d'Andreu. Josep Franco.

Un altre títol més d'aquesta col·lecció de contes “amb molt de gust” que ofereix el Levante al mòdic preu d'un euro.

Com d'habitud, el suecà Josep Franco l'encerta al triar la Mare dels Peixos -una de les fades de la nostra mitologia-, com a motor de la narració. Família pobra, pobríssima, (Andreu, la dona Saletes la filla, encara fadrina, Doloretes) de pescadors de l'Albufera, i primera robada de l'Andreu amb la Mare dels Peixos atrapada al seu mornell.

Com passa en aquests casos la fada li concedirà un desig a canvi de la seua llibertat, desig que deixarà insatisfeta la Saletes.

Una segona trobada i el corresponent desig satisfet (aquesta vegada, el de la dona) estarà a punt d'abocar-los al desastre, així que l'Andreu buscarà la tercera oportunitat que li permeta tornar a la vida anterior. El darrer consell de la Mare dels Peixos el durà a preparar un allipebre d'anguiles que, com la magdalena de Proust acabarà obrint-li els ulls a Saletes i tornaran al poble, tot i que ja no tan pobres.

I ací va la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-Un quilo o quilo i mig d'anguiles
-Un quilo de creïlles
-Un quart de litre d'oli
-Una cabeça d'alls
-De 100 a 150 grams de pinyons
-Una rameta de julivert
-Una culleradeta de pebre roig
-Sal i aigua (cosa de mig litre)
-Una llesca de pa fregit
-Un tros de vitet (si li volem donar un puntet més de picant)


Preparació

Aboquem l'oli en una paella o un calder de ferro i, quan estiga ben calent, hi fregim una llesca de pa, que traiem i deixem a banda quan estiga ben feta. A continuació fregim els alls en el mateix oli, sense pelar i amb un tall pel mig. Al cap de poc aboquem la culleradeta de pebre roig i ho remenem tot. De seguida, hi aboquem l'aigua, la sal i les creïlles. Si ens animem per un plat més viu, és el moment d'afegir també el vitet. Ho deixem tot uns vint minuts (per que la creïlla no quede crua) i, en acabant, afegim la picada i les anguiles (netes, sense cap ni budells, i fetes a trossets).

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

La picada, l'haurem preparada abans en el morter amb els pinyons, quatre grans d'all pelats, sal i una miqueta de julivert. Després de matxucar-ho tot una miqueta, haurem afegit la llesca de pa i haurem continuat picant fins a obtindre una pasta espessa, que podrem fer més fluïda amb unes cullerades d'aigua (o brou de peix, si ho volem més gustós i distingit). Cal escampar esta pasta per damunt del bull del calder, i deixr-ho al foc fins que les anguiles estiguen cuites, pero no massa fetes. En alguns llocs, a última hora, es corona la superfície de la paella amb uns quants ous caiguts, que es fan amb la calor del plat una vegada retirat del foc.

dijous, 5 de juliol del 2012

San Leibowitz y la mujer Caballo Salvaje. Walter M. Miller Jr.

Fa poc qualificaba la novel·la “Cántico a san Leibowitz” de veritable clàssic de la ciència ficció als temps de la guerra freda. Aquella novel·la plantejava una gran i esquemàtica panoràmica d'un món post nuclear en tres talls cronològics de sis-cents anys cadascun que ens mostraven un món mig despoblat que tornava a renàixer d'un llarg hivern nuclear per acabar endinsant-se en una altra guerra atòmica.

La novel·la que ara acabo de llegir, “San Leibowitz y la mujer Caballo Salvaje”, no és cap continuació -no ho podria ser-, sinó la història d'una creuada fracassada iniciada uns cent anys després del segon tall de la novel·la anterior, és a dir, cap al 3240, contra l'emergent poder civil. Una creuada de l'església, liderada pel cardenal Ponymarrón -més tard papa Amèn II- i coalitzada amb les tribus nòmades i la “nació Watchitah” (reserva de la població amb malformacions genètiques).

Però aquesta narració no és només una història d'església contra poder civil, d'indis contra vaquers, de malalts contra sans, de pobres contra rics. També és una desesperada història d'amor entre el germà Dientenegro San Jorge, un monjo rebel a tota disciplina de l'ordre Albertiana empleat del cardenal Ponymarrón com a traductor, i sor Clara, una “geni” o “apareguda” (filla de gent amb malformacions genètiques, tot i que d'apariència normal) de Nova Jerusalem.

Molt recomanable, això sí, avisant que cobra tot el seu sentit només quan hom ha prèviament llegit la primera.

dimecres, 27 de juny del 2012

Gerona. Pérez Galdós


1810. Gabriel ha aconseguit fugir dels francesos i ha tornat a terres andaluses on, mal que bé, queden alguns focus de resistència recolzats pels anglesos. Allí coneixerà a Andrés Marijuan, un xicot de l'Almunia de Doña Godina, el qual ha participat en la defensa de Girona i li contarà les peripècies i patiments soferts en el llarguíssim setge.

Les aventures i desventures d'Andrés, de la seua enamorada Siseta, dels germanets d'aquesta, Badoret, Manalet i Gasparó, del metge don Pablo Nomdedeu i de Josefina, la seua única filla, omplen les pàgines d'aquesta novel·la, tan èpica com l'anterior Zaragoza.

La narració acaba a Cadis on, Gabriel torna a trobar-se amb la mare d'Inés de qui ja feia dues novel·les, Saragossa i aquesta Girona, que no en sabíem res.

diumenge, 24 de juny del 2012

El secret de la terra més dolça del món. Francesc Gisbert

Aquest tercer llibre de la sèrie que Levante publica avui és, de tota passada, el millor amb diferència. L'autor, Francesc Gisbert, d'aquest "El secret de la terra més dolça del món" ha creat un conte clàssic, amb tots els ingredients típics i tòpics dels contes de la terra:

Xiquet (en aquest cas xiqueta) més que entremaliada, de la pell del dimoni;

Pobresa dels pares que obligarà a posar-la en amo amb una vella bruixa;

Tres proves impossibles superades, la darrera de les quals davant d'un rei molt dolentot ell

I, per últim, retorn triomfal al poble on les coses ja no seran iguals ni per ella, ni per la seua família, ni pel seu poble.

Per cert, tota la narració va plena de refranys i dites populars admirablement trobades i travades al text.

I la recepta d'avui, els torrons blanets, o de Xixona, poble on transcorre l'acció.

Ingredients (per a quatre persones)

-Un quilo d'ametles crues
-800 grams de sucre
-Sis rovells d'ou
-Tres cullerades soperes de mel
-Un got d'aigua
-Una culleradeta de canyella mòlta
-Una ratlladura de llima

Preparació

En primer lloc, cal pelar les ametles i pica-les ben fines fins que es convertisquen en pols. En acabant, les posem en el morter amb una miqueta d'aigua i les matxuquem fins fer-ne una pasta homogènia. En eixe moment afegim els rovells d'ou i ho menegem tot a pressa perquè no es talle. Finalment ho deixem reposar.

A continuació, amb l'aigua que ens ha quedat al got i el sucre, preparem un xarop en un casso, que escalfem a foc lent. Quan comence a daurar-se, li afegim la pasta d'ametles, les tres cullerades de mel i la ratlladura de llima. Pugem un poquet el foc sense deixar de remenar-ho tot fins que adquirisca una certa consistència. En això, traiem la pasta del foc i la deixem reposar, per exemple, damunt d'una peça de marbre.

Al cap d'unes huit hores ho piquem al morter i, si ho volem encara més suau, ho passem per una màquina de moldre. Finalment, aboquem la pasta en una llanda allargada i plana, recoberta per dins amb un paper fi, on li donem la forma definitiva. Després d'assaonar-ho amb la canyella, tapem la llanda amb una fusta, li posem un pes damunt, i esperem uns quants dies per a consumir-ho.





dissabte, 23 de juny del 2012

Sortilegi d'amor. Teresa Broseta

Seguint amb els llibrets publicats pel Levante, avui el conte publicat es titula Sortilegi d'amor, i transcorre a principis del segle XVII, poc abans de la debacle econòmica que, per al Regne de València, suposà l'expulsió dels moriscs.

Uns enamorats que ignoren si són o no correspostos, jove noble cristià i bonica criada morisca, acudeixen, per separat, a una anciana morisca amb fama de fetillera.

Aquesta els hi demanarà, a l'un, la farina i el sucre, i, a l'altra, la carabassa amb què confeccionarà uns bunyols per a la nit de sant Josep i les seves populars fogueres.

I aquesta és la recepta:

Ingredients(per a quatre persones):

-300 grams de carabassa
-250 grams de farina
-25 grams de rent de forner
-Una miqueta de ratlladura de llima
-Aigua
-Oli
-Sal
-Sucre

Preparació

Per a començar cal pelar la carabassa i llevar-li els filets i els pinyols. A continuació, la partim en uns quants trossets i la bullim. Una vegada cuita, reservem l'aigua per a fer la massa dels bunyols i, quan la carabassa s'haja gelat, la triturem, de manera que quede fina i sense grums.

Agafem un gibrell que siga relativament gran, perquè la pasta pujarà prou. En primer lloc, aboquem una miqueta d'aigua tèbia i dissolem el rent. Si volem, és el moment d'afegir la ratlladura de llima, però cal anar a espai de no posar-ne massa perquè no domine el gust dels bunyols. En això, afegim la carabassa triturada i la farina, a més d'un pessic de sal.

Ho comencem a pastar amb les mans i, quan portem una miqueta de temps, afegim el brou on havíem bullit la carabassa, molt a poc a poc. Ho pastem tot fins que quede una massa espesa que no s'escórrega entre els dits. Tapem el gibrell amb un drap i deixem reposar la pasta fins que triplique el seu volum, entre dues i tres hores.

De bunyols

Per fregir els bunyols, els podem donar una miqueta de forma enfarinant-nos les mans perquè no se'ns apegue la pasta.

Si volem que tinguen forat, convé que agafem la pasta de manera que la pincem amb el dit del mig i el dit gros, i la deixem caure a pressa però amb delicadesa, a poca distància de la paella. La paella ha de tindre bona cosa d'oli, que ha d'estar molt calent. Per això, cal vigilar que el bunyol no es creme i, si convé, li hem de pegar la volta.

De bunyols

Cal traure'l de la paella amb una esbromadora de manera que s'escórrega l'oli. Deixem els bunyols en una safata amb paper absorbent i, en el moment d'anar a menjar-los, els espolsem amb un nuvolet de sucre.

De bunyols

De bunyols

divendres, 22 de juny del 2012

La vella Mocarra. Enric Lluch

El diari Levante, el qual solc comprar, ha començat a publicar uns petits llibres, contes escrits per a xiquets, que acaben amb la recepta d'algun menjar típic a València.

Aquest primer, "La vella Moncarra", ens conta la història d'una vella curandera cripto-musulmana, d'Alberic, poble de la Ribera Alta famós per les seues mones de Pasqua.

De reportatges i altres fotos

I ací va la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-Un quilo de farina
-300 grams de sucre
-Un pessic de sal
-Una miqueta menys d'un quart de litre d'oli
-100 grams de rent
-Mitja dotzena d'ous
-Una miqueta de sucre glacé

Preparació

En un gibrell, batem quatre ous i els barregem amb el sucre i el pessic de sal. A banda, escalfem l'oli una miqueta, li afegim el rent i ho aboquem al gibrell. Ho mesclem tot bé i comencem a afegir la farina sense deixar de remoure-ho. Quan la pasta quede fina, elàstica i consistent, la deixarem tapada i esperarem entre una i dues hores fins que s'haja unflat. Una vegada unflada, cal fényer la pasta en peces de mig quilo. Damunt de neula o de paper vegetal, deixem cada una d'estes peces i esperem fins que es tornen a unflar. Mentrestant separem els rovells i les clares de dos ous. Batem els rovells i, amb un pinzellet, pintem les mones de manera que agafen un color torrat quan estiguen fetes. Batem també les clares a punt de neu i en deixem caure una miqueta damunt de cada coca, coronant-la amb el caramull.

En acabant, ho posem al forn en una llanda engreixada amb un poquet de mantega. Convé que el forn estiga a uns 180º i que les deixem, com a mínim, mitja hora, en companyia d'un altre perolet d'aigua: l'objectiu és que queden esponjoses per dins i cuites i daurades per fora. Una vegada tretes del forn, deixem caure una miqueta de sucre glacé per damunt de cada mona i esperem que es gelen ja que, com diu la dita, el pa calent mata la gent.

Cántico a san Leibowitz. Walter M. Miller Jr.

He tornat a llegir aquesta novel·la de ciència-ficció -un veritable clàssic- publicada l'any 60 en plena guerra freda.

Magnífic exponent de la novel·la apocalíptica, aquesta història no exactament circular, sinó més bé formant una línia espiral, ens relata en tres temps el re-naixement, auge i nou final apocalíptic de la civilització després d'un holocaust nuclear.

La narració comença 600 anys després d'una guerra nuclear que no només ha assolat i despoblat el planeta sinó que, a més a més, ha instaurat l'odi contra la ciència i la cultura com a responsables de la massacre. Només l'església i una ordre monàstica fundada pel físic Leibowitz (contrabandistes i memoritzadors de llibres) es dedica, en ple desert, a reunir, copiar i restaurar llibres i documents (la memorabília), tot i no comprendre'n ni un borrall.

I passen altres sis-cents anys. L'edat mitjana toca a la seva fi i comença a despuntar la ciència, una ciència laica que, tanmateix, descobreix la importància dels documents preservats. Documents que ajudaran a un ràpid avanç de la ciència.

Últim acte. Han passat sis-cents anys més. El món disposa inclús de viatges espacials. Però, novament, s'hi troba sota el risc d'una nova guerra nuclear. Guerra que aquesta vegada pot ser total. Guerra que, finalment, esclatarà.

Com abans he dit, un clàssic, molt recomanable.

dilluns, 18 de juny del 2012

Área 81. Stephen King

Acabo de llegir un conte curt (afortunadament, afegesc) del prolífic escriptor de misteri Stephen King, "Área 81". Un insaciable depredador alienígena camuflat sota la forma d'un turisme tronat, estacionat amb les portes obertes a l'àrea 81, una àrea de servei abandonada, el qual acabarà sent espantat -que no eliminat- gràcies a una lupa de butxaca, per un xiquet amb una ressaca espantosa, davant la mirada admirada de dos xiquets més menuts encara que no ell, i la d'un policia atònit, que no sabrà què cony posar-hi al preceptiu informe.

Només per incondicionals de l'autor.

dijous, 14 de juny del 2012

Zaragoza. Pérez Galdós

Una nova entrega, la més èpica fins ara, dels Episodios Nacionales de don Benito Pérez Galdós.

A la novel·la anterior havíem deixat el nostre heroi, Gabriel, en una cadena de deportats, camí de França. Cadena de la que, amb alguns companys, aconsegueix escapar, arribant a Saragossa on pensa incorporar-se a l'exèrcit.

Allí coneixerà don José Montoria, un ric hisendat originari de Mequinensa, i farà amistat amb el seu fill menut, Agustín, destinat en un seminari, però que, com ell, s'ha allistat a l'exèrcit.

La descripció dels combats cos a cos, carrer a carrer, casa a casa, habitació a habitació, túnel a túnel, omple totes les pàgines del llibre.

La gradual i lenta transformació des de l'optimisme generalitzat a la ciutat fins al convenciment de la inevitabilitat de la rendició ens aclapara com en una tragèdia grega, només compensada per una romàntica història d'amor també amb final tràgic entre Agustín Montoria i Mariquilla Candiola, filla d'un usurer còmic i tòpic.

Gabriel, ja no el nostre Gabrielillo de les novel·les anteriors, sinó senyor d'Araceli,
que ha estat ascendit dins de l'exèrcit, assisteix a la rendició de la ciutat i es prepara per fugir i tornar a incorporar-se a la lluita contra el francès.

Com deia al principi d'aquest comentari, una novel·la èpica.

dimecres, 6 de juny del 2012

1Q84. Haruki Murakami


Acabo de llegir una altra novel·la d'en Murakami, autor japonès de qui ja coneixia Tokio Blues. 1Q84 que en japonès es lletreja igual que 1984, ja que 9 és homòfon a qiu, és una magnífica història de fantasia, d'intriga i, sobretot, d'amor. D'un amor incombustible entre dos solitaris, un amor que naix quan ambdós tenen deu anys, i que continuarà guiant les seves vides fent que, vint anys després se retrobin.

Amaome, monitora d'un gimnàs, assassina en sèrie de maltractadors de dones i Tengo, professor de matemàtiques a una acadèmia i aspirant a novel·lista, acabaran canviant involuntàriament de món, d'univers, passant del 1984 al 1Q84, on aconseguiran retrobar-se i, junts, fugir cap al 1984 original, o potser no, potser el nou 1984 també acabi sent lleugerament distint,tot i que ja no no tindrà cap importància, un cop junts.

La novel·la, originalment publicada en tres volums, aquí ha estat publicada en dos, el primer amb els dos primers llibres i el segon amb el tercer.

Una gran història.

dimarts, 22 de maig del 2012

Napoleón en Chamartín. Pérez Galdós

Gabriel, el nostre heroi, hi és de nou a Madrid on ha arribat escortant la seua enamorada Inés, el promès de la qual, don Diego, continua amb el seu escàs, per no dir nul, trellat, cosa que predisposa la família d'Inés en contra seua.

L'afrancesat don Luís Santorcaz, pare real, com hem sabut al llibre anterior, d'Inès, treballa a favor dels francesos de qui acabarà sent cap de policia a Madrid.

Quant a la mare real, qui aparenta ser tia d'Inés, assabentada de que ella també està enamorada de Gabriel, fa mans i mànigues per separar-los i que ella se n'oblidi d'ell.

Estem a desembre del 2008, Napoleon ha entrat a Espanya i es dirigeix cap a un Madrid cada cop més atemorit per les notícies que li van arribant de l'avanç de les tropes franceses.

Gabriel, qui s'allotja a la mateixa casa on el van guarir després dels afusellaments de la Moncloa, la casa del "Gran Capitan", s'ha allistat a l'exèrcit com a voluntari, i s'apresta a una inútil i impossible defensa de Madrid.

Intentant impedir que don Diego, sota la influència de Santorcaz, rapti Inés per així forçar un casament que la família d'ella denega, acabarà trobant-se amb ella, cosa que havia promès no fer, i és capturat pels francesos que l'enviaran a l'exili.

Cada vegada la història s'assembla més a un fulletó. Vull dir que estic gaudint-ne de debò.

divendres, 18 de maig del 2012

El universo elegante. Brian Greene


Feia temps que no llegia un llibre de divulgació tan apassionant com aquest "El Universo Elegante" del físic Brian Greene. Només el puc comparar a un altre clàssic: "L'evolució de la física" d'Albert Einstein i Leopold Infeld.

I malgrat que els últims capítols m'han deixat una mica perdut, no me'n desdic del qualificatiu emprat, un llibre apassionant, com una novel·la de ciència ficció.

Perquè aquesta és la sensació, el regust que acaba deixant-te la seua lectura, el d'una bona novel·la de ciència ficció, o el d'un retorn als sofistes grecs del naixement de la ciència: a Demòcrit, a Heràclit, a Pitàgores.

Quan a mitjan dècada dels setanta vaig deixar la Universitat, m'hi vaig endur la idea de que l'única ciència possible era la física, la qual era capaç de donar una explicació racional del món, de l'univers, a través del seu llenguatge, les matemàtiques. Que una bona teoria era aquella capaç d'explicar les propietats de la matèria, enteses aquestes com a conjunt de dades (massa, càrrega elèctrica, spin, etc.) i predir resultats de fenòmens encara no estudiats.

Clar que, en aquell moment, ja hi havia una discrepància absoluta entre les lleis (i per tant la teoria que les explicava, la mecànica quàntica) del mon ultra-microscòpic i les del món macroscòpic i cosmològic (amb la seua teoria de la relativitat especial). Dues teories, la relativitat i la quàntica, irreconciliables. I una teoria de la que començàvem a llegir alguna cosa a les publicacions estrangeres, però de la que no sabíem res de res: la teoria de cordes.

Aquest llibre tot i que comença fent una petita història d'ambdues teories, prompte s'embarca en la descripció (i descarada propaganda, tot hi ha que dir-ho) de la teoria de cordes, una teoria que sembla una filigrana matemàtica voluntarista amb intencions de constituir-se en una TOE (theory of everything) sense cap correspondència real basada en comprovacions de dades que, en aquest moment, el propi autor declara impossibles.

Teoria de cordes que acaba sent cinc teories distintes. O sis, les quals podrien englobar-se dins d'una teoria superior, la M (possiblement de membrana, ja que en aquesta nova teoria les cordes passen a ser membranes de vàries dimensions possibles). Membranes, les vibracions de les quals serien les diferents partícules, tant les materials com aquelles que representen les distintes forces existents, inclosa la corresponent a la gravitació, el gravitó, cosa amb la qual aconsegueixen la unificació que Einstein intentà durant tota la seua vida.

Vibració de les cordes o de les membranes que ens recorda la música de les esferes de Pitàgores.

Com ja havia dit al principi, el triomf dels sofistes.