divendres, 26 de desembre de 2008

Spiritus. Ismaïl Kadaré

Com naix una llegenda en una societat de tradició oral?

Aquesta novel·la, Spiritus, de l'escriptor albanès Ismaïl Kadaré, ens ofereix una magnífica història i la seua gènesi.

Un grup d'investigadors de mites i llegendes paranormals, van cercant, anys després de la caiguda del mur de Berlin, la possibilitat de que les societats comunistes hagen donat lloc a algun succés extraordinari, inusual, específic, nou de trinca.

Primera part: Caos. Quan ja comencen a desesperar, arriben a Albània, on escolten una història que parla de que la policia política, la Securimi, ha fet parlar un mort de fa tres anys, o (segona versió) ha capturat i empresonat un esperit. La investigació realitzada, buscant indicis, lligant caps, caòtica, amb múltiples ramals i cruïlles, amb múltiples interpretacions i atzucacs. Una obra de teatre prohibida, permesa, tornada a prohibir, un soldat actor aficionat, un cap de la Securimi gelòs, un enginyer intèrpret enamorat, una sessió d'espiritisme, l'arribada d'una partida xinesa d'aparells electrònics d'escolta... i l'ombra de la dictadura, del líder E.H, planant sobre tota la vida albanesa.

Segona part: Revelació. La història real. Un flash-back d'allò que realment va passar, com a les novel·les de Sherlock Holmes, quan Holmes li explica a Watson les seues conclusions.

Tercera part: Vestigis. Han passat ja uns anys de la investigació. La història continua evolucionant, continuen produint-se canvis, versions alternatives, explicacions mítiques. Ni el mateix novel·lista que ha acabat renunciant a la seua "novel·la impossible" serà capaç de controlar totes les derivacions, tota la sèrie d'històries possibles i impossibles que la gent explica. La novel·la, la petita història que algun dia va intentar contar, ha alcançat la independència de l'autor, i ha acabant sent una saga més, intemporal, de les que els rapsodes canten de poble en poble.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Carta de una desconocida. Stefan Zweig

Aquest conte, "Carta de una desconocida", o possiblement més que conte, nouvelle com diuen els francesos, l'he llegit aconsellat per un bon amic, Daniel Yáñez González-Irun, a qui faig, des d'ací, la solemne promesa de que, quan en un futur viatge a la Gran Bretanya, on resideix, faré tot allò que puga per trobar-me'l i prendre'm amb ell, un té, una cervesa o un whisky, allò que el moment recomane.

D'una sentada, quasi quasi sense ni respirar, amerant-me de la vida d'aquella desconeguda dona, que s'acomiada del seu amor i de la vida, tot començant cada etapa, cada un dels capítols de la llarga carta, amb un escruixidor "el meu fill és mort..."

Novel·la intimista amb cinc curts capítols que en un crescendo continuat expliquen (autoexpliquen)  la vida d'una dona enamorada d'un escriptor famós, (1) la infància-adolescència, (2) la maduresa i primera trobada, (3) la maternitat, (4) la vida com a cortesana, y (5) la mort del fill i es deixa adivinar que la d'ella mateixa. I un curtíssim epíleg amb la reacció del escriptor havent llegit la carta.

No serà l'última cosa que llegiré d'aquest Stefan Zweig. Ho assegure.

Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig

Com ja vaig dir al post anterior, fins fa molt poc no havia llegit res d'aquest escriptor.

Avui he acabat de llegir "Momentos estelares de la humanidad. Catorce miniaturas històricas". Un llibre amb catorze narracions sobre persones que, amb els seus actes, en un moment donat, han fet que el món ja no fóra el mateix que abans d'elles.

A diferència, per tant, d'Amok, on els personatges eren uns perdedors que ens inspiraven llàstima, en aquest cas, l'autor ens fa vibrar amb els seus moments de glòria, i els seus fracassos, amb la seua força per superar les dificultats, amb el seu idealisme. Llibre èpic a diferència del lirisme de l'anterior, es fa difícil d'abandonar qualsevol dels seus capítols, un cop la lectura iniciada.

Dels relats, dos m'han arribat més al cor que la resta, un d'ells el dedicat a Georg Friedrich Häendel i el seu Messias, l'altre el dedicat al capità Scott i el seu fracàs front al noruec Amudsen, en ser el primer en arribar al pol sud. I és que l'èxit final pot arribar inclús després del més gran fracàs, la mort.

Continue agraint els amics que m'han empès a llegir aquest autor per mi, fa pocs mesos, desconegut.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Amok. Stefan Zweig

Stefan Zweig és un autor de qui havia sentit parlar molt i bé, però que em resistia a encetar. Ja ho deia mon pare: les manies no les curen els metges.

Un amic, amb el que he perdut el contacte per motius que no venen al cas, em va deixar dos llibres d'aquest autor, un dels quals aquest que acabe de llegir, Amok.

Així que, coincidint amb els elogis que bona part dels blocaires que freqüente fa pocs dies havien fet d'aquest escriptor (el 28 de novembre és l'aniversari de la seua mort) em vaig fer la ferma promesa de llegir-lo.

Què és Amok? Un petit llibre de contes, amb uns personatges perdedors, admirablement i tendrament descrits: el coronel francès mort a la guerra d'Espanya, la cortesana madame de Prie caiguda en desgràcia, el soldat rus desertor que no tornarà mai a casa, el metge que torna d'Indonèsia intentan defendre l'honor d'una dona, l'esquerpa criada menyspreada per l'amo, el marit la gasiveria del qual ha fet que pergués la dona, l'estudiant que culpa tots els altres del seu fracàs...

Personatges que lluitaran fins a extrems inconcebibles per conservar la petita engruna d'esperança que els hi resta, i que en no poder-ho aconseguir, acabaran morint, en la majoria dels casos, de forma voluntària.

M'ha agradat molt, i done les gràcies a tots aquells que m'han impulsat a llegir uns llibres que tenia a les meues mans des de feia quasi un any, però que sempre acabava postergant per altres de més recents.

dilluns, 1 de desembre de 2008

La teranyina. Neal Stephenson

Més d'una vegada he parlat de Neal Stephenson i de la meua admiració per la seua habilitat a l'hora d'escriure, tant la ficció científica, cal llegir el Criptonomicó, com la recreació de l'agitat món, tan proper a nosaltres i tan llunyà, de finals del segle XVII i principis del XVIII en la seua sèrie de ficció històrica "El cicle Barroc"

No fa gaire em vaig trobar amb una novel·la escrita amb la col·laboració d'un seu oncle, "Interfície" (interfaz en espanyol, idioma en que la vaig llegir) que era un thriller futurista, inquietant per la versemblança del perill que relatava. Un candidat a la presidència dels EEUU, és intervingut a ran d'un atac cerebral, amb l'implant experimental d'uns elèctrodes que milloren les seues capacitats mentals, però que el porten, sense ell saber-ho, a ser controlat pels qui han pagat el desenvolupament del software necessari.

I ara, acabe de llegir una altra novel·la del mateix tàndem, un altre thriller de política ficció, "La teranyina" (La telaraña en espanyol) que m'ha tornat a evidenciar la capacitat d'Stephenson per crear històries absolutament versemblants, amb uns personatges del carrer, perdedors, que es troben involucrats en situacions que els sobrepassen, però que seguiran avant per la família, pels amics, per sentit del deure, perquè sí.

Quant a la història transcorre durant la invasió de Kuwait per Iraq i la primera guerra Bush del golf. En una ciutat de l'Amèrica profunda, del graner d'Amèrica, un ajudant de sheriff, que es presenta a les eleccions per a sheriff, investiga la mort d'un estudiant estranger a la universitat. A Washington una analista de la Cia, fa un comentari sobre la incorrecta utilització dels fons d'ajut que el govern USA li dóna a Saddam per la reconstrucció del seu país després de la guerra Iran Iraq. En tots dos escenaris tant l'analista com l'ajudant del sheriff són boicotejats pels seus caps que no volen perdre el poder. Ambdós són al mateix temps ajudats per altres persones que van creuant-se al seu camí, de forma accidental o provocada.

No és una gran novel·la, però sí una novel·la políciaca, d'espionatge i contraespionatge, que es llegeix amb gust i d'una tirada, amb una trama ben construïda, i uns personatges (tant els reals com els inventats, absolutament creïbles)

En resum, intentaré trobar una primera novel·la d'aquest autor que em falta per llegir, i estaré atent a les novetats que vagen sortint de la seua ploma.

divendres, 21 de novembre de 2008

El espejismo de Dios. Richard Dawkins

El Espejismo de Dios (The God delusión) Richard Dawkins.

Richard Dawkins, darwinista convençut, ateu militant, catedràtic de la Facultt de Coneixement Públic de la Ciència a la Universitat d’Oxford, autor entre altres llibres de "El Gen egoista" ens regala amb un nou llibre de divulgació, aquesta vegada dedicat a allò que, molt apropiadament, defineix com a la Hipòtesi Déu.

Unes poques idees força recorren l’entramat d’aquest llibre, entre les quals podem citar:

-Si bé ni l’existència de Déu, ni la inexistència poden ser provades, la probabilitat de l’existència és científicamente molt i molt inferior a la de la previsible inexistència.

-El darwinisme és un sistema d’acumulació del coneixement de baix cap a dalt (grua), molt més efectiu i cièntific que el creacionisme i les actuacions d’un hipotètic ser superior(ganxo)

-No hi ha cap prova de que la moralitat depengui de l’existència i reconeixement d’un ser superior. Més encara, la intepretació literal de la Bíblia tal com pregonen els fonamentalistes religiosos ens portaría a una moralitat afortunadament  incompatible amb les lleis actuals.

-No existeixen xiquets catòlics (o musulmans o...) sino xiquets fills de seguidors d’una qualsevol religió. La indoctrinació dels fills en un sistema religiós és un abús infantil que hauria de ser penalitzat com es fa amb els abusos sexuals. Potser més i tot.

-Poden haver ateus males persones i immorals, però mentre hi han guerres per motius clarament d’etiquetatge religiós, no és probable cap guerra per motius d’ateïsme.

-La religió es difícilmente explicable directament des de la perspectiva del darwinisme. Però molt bé pot ser un resultat un subproducte erroni d’una altra ventaja darwinista. Dóna com a especulació teòrica, la necessitat durant la infància de creure sense restriccions en allò que expliquen els pares i els majors en general.

-La religió sempre atenta contra la curiositat mare de la ciència, i per tant contra la racionalitat de l'home, tot intentant continuament impedir noves investigacions.

-Inclús aquelles persones religioses que s'autodefineixen com a moderades, mantenen un nucli dur de creences que quan hom el contradeix, els indueix immediatament reaccions fanàtiques.

El llibre està molt ben escrit, amb la clàssica ironia i humor anglesos, cosa que no invalida en cap momento la documentación aportada, i els motius, absolutamente seriosos de l’autor.

Cert que propagandístic, com qualsevol obra militant de divulgació, siga en el camp que siga, i utilitzant les tècniques dels injustament vilipendiats sofistes grecs, desmunta sense compasió les falàcies dels partidaris de la religió al llarg dels seus deu capítols que són un model de claredat expositiva, encara que hi ha un capítol, el cinqué, que queda una mica enlaire, en intentar explicar les arrels darwinistas de la ideologia religiosa.

Personalment m’ha reforçat el meu ateïsme penosament adquirit a l'edat ja madura de vint-i-set anys, i m’ha aportat noves argumentacions que, al seu momento, no se’m van ocórrer.

En resum, un llibre recomanable no solament per als ateus convençuts, sinó per als agnòstics, i per a tots aquells que no vulguin, mai millor dit, combregar amb rodes de molí.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Solo el misterio. Lorca y su maestro. Juan José Ceba

Acabe de llegir aquest llibre, escrit per una persona a qui vaig conéixer ara fa quaranta anys, a Almeria, jo com a educador a un col·legi menor, i ell intern en aquest mateix col·legi. Ambdós amb la mateixa edat, vam fer una certa amistat, que va anar diluint-se amb el temps, només per culpa meua, i la meua permanent itinerància.

Ceba, amb qui jo feia broma del seu cognom i que em va ensenyar a estimar el jazz, Ceba amb qui podia parlar de poesia, mentre endevinava en ell un nou poeta en formació, Ceba que em va regalar un Crist, a l'estil del famós de Dalí, que em va desaparéixer en la pantanada d'octubre del 82.

Un post de Lola sobre "Bodas de sangre" i la seua condició d'almerienca, em van impulsar a eixir del meu anonimat a la comunitat i demanar-li si acàs el coneixia. Aquesta senzilla pregunta ha desencadenat moltes coses. Entre elles el que establíssim una coneixença personal Lola i jo, i el que, alguns mesos després, Lola tingués l'amabilitat de regalar-me una edició facsímil del Romancero Gitano i aquest llibre sobre Lorca escrit pel meu amic.

El llibre presenta dues parts molt diferents, cert, però amb la mateixa intenció didàctica.

En la primera ens explica la relació de Federico amb el seu mestre Antonio Rodríguez Espinosa, i d'ambdós amb la ciutat d'Almeria. Aquesta primera part explica també els fets del 28 que donaren lloc a "Bodas de Sangre", i altres articles relacionant alguns temes del poeta amb poemes de  Francisco Villaespesa.

La segona part ens mostra tot un seguit de propostes didàctiques per a xiquets de primària i de secundària, en base a lectures de poemes i fragments del teatre de Lorca. Algunes de les quals són veritables happenings, ço que em fa saber que la persona que vaig conéixer, el poeta, l'amant del teatre i de la música, encara hi és dins del mestre en que s'ha convertit.

Des d'aquí, la meua felicitació més sincera. I la meua admiració pels magnífics cal·ligrames amb que ha il·lustrat aquest llibre que espere que moltes escoles segueixin i facin servir.

Els xiquets s'ho mereixen.

Gràcies, Juan José. No va poder ser a l'agost, però algun dia ens hem de retrobar.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Myra Breckinridge. Gore Vidal

Myra Breckinridge. Una novel·la de Gore Vidal

Un dia, el meu fill Jordi va trobar, al costat dels contenidors municipals de les deixalles (o escombraries, o fems com diem al meu país valencià), unes quantes caixes amb llibres i revistes diverses, la majoria de les quals de continguts eròtics. Com que té la mateixa afició que jo pels llibres, va escollir els llibres i va pujar a casa tots els que va poder.

La majoria no semblava que paguessin la pena, però entre tots ells vaig trobar-ne un de Gore Vidal, i, immediatament me'l vaig agenciar.

De Gore Vidal ja havia llegit unes quantes coses, entre les quals: En directe des del Gólgota, La institució Smithsoniana, i Creació, i tenia notícies de la seua participació en el guió de Ben-Hur.

Myra Breckinridge no és pas una gran novel·la, però no m'ha defraudat. 

Publicada en el 68 ens conta la història d'una viuda despampanant, Myra, que arriba a Hollywood a una acadèmia d'actors, l'amo de la qual, Buck Loner, és oncle del seu difunt marit, i a qui reclama, per motius d'herència, la meitat del negoci.

Narrada en primera persona, amb alguns capítols intercalats, transcripció dels comentaris deixats al dictàfon per Buck, assistim, al llarg de la narració, als motius reals de Myra, que intenta ser l'invers del seu marit Myron, un homosexual dominat pels hòmens, i que elegirà una parella d'alumnes per a les seues maquinacions. A ell, Rusty, acabarà violant-lo, i deixant-lo en mans d'una busca-talents, mentre que a ella, Mary-Ann, intentarà enamorar-la.

El que passa és que Myra realment és Myron, un transsexual operat de fa dos anys, que acaba enamorant-se de Mary-Ann, i que, aprofitant un accident que la deixa a les portes de la mort, acabarà tornant a ser de nou un home, i formant una família amb Mary-Ann.

En fi, com diuen a Barcelona: Roda el món i torna al Born.

Per cert, les coses que Myra diu, m'han recordat enormement les que diu al seu bloc Morenteardila68, altrament anomenada: "La diosa del amor":

Vegeu com a exemple el primer capítol:

Soy Myra Breckinridge, que no será nunca poseída por ningún hombre. Llevando puestos solamente un portaligas y el escudo de un vestido, he mantenido alejada a toda la élite de isleños de Trobriand, una raza en cuyo idioma no existen las palaras "por qué" ni "porque". Esgrimiendo un hacha de piedra corto los brazos, los miembros, los testículos de sus mejores guerreros, deslumbrados por mi belleza, como sucede a todos los hombres, acobardándolos, reduciéndolos, como hizo la bella Fay Wray con King Cong, a quejicosos simios; Fay Wray a quien me parezco de medio perfil si la luz cae sobre mi rostro desde una altura de metro y medio en la instantánea a primer término.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Cazadores de Dune. Brian Herbert & Kevin J. Anderson

Fa una pila d'anys, va caure a les meues mans un llibre de ciència ficció, Dune, que em va semblar esplèndid, tant per la seua factura literària, com per la quantitat de lectures que s'endevinaven sota la seua història.
Aquest llibre formava part d'una trilogia: Dune, El mesías de Dune i Hijos de Dune. Aquesta trilogia, per mi, és una gran novel·la èpica, que no es conforma amb la narració de la ferotge rivalitat entre dos famílies (Harkonnen i Atreides) sota la supervisió d'una tercera (Corrino), sinó que ens parla de la dependència de la humanitat d'una certa droga (l'espècia), produïda pràcticament como a monocultiu en un planeta desèrtic (d'aquí el nom que hom li dóna: Dune), encara que el nom oficial sigui "Arrakis".
Parla també dels habitants "indígenes" d'aquest desert, els Fremen (Homes lliures, evidenment), de la seua rebel·lio, catalitzada pel duc Atreide, Leto, perdedor en la batalla entre Atreides i Harkonnen, i la guerra d'expansió que els hi porta al domini en un curt temps de l'univers, a través d'una yihad.
I parla d'una organització, les Bene Gesserit, que, a través de la religió, intenten dominar el món (l'univers), i d'una organització de transports (La Cofradia) que depèn de l'espècia per realitzar els viatges, però de la qual, depèn la humanitat, ja que si no, quedaria incomunicada i fraccionada.
I de com, l'intent de transformar el desert, està a punt de produir una catàstrofe ecològica, que acabarà amb la producció de l'espècia, i per tant amb la mateixa humanitat.
Vull dir, amb aquests comentaris, que aquesta primera trilogia, no només recordava la Il·líada, on Troya, seria el planeta Arrakis, sinó també, l'Odisea, i l'expansió de l'Islam al segleVIII i la recerca californiana en aquells anys de la psiquedèlia, de drogues potenciadores de la ment, i la preocupació ecològica de la supervivència del planeta.
Frank Herbert, l'autor, va continuar la saga, encara que ja no amb aquesta qualitat, amb Dios Emperador de Dune, Herejes de Dune, i Casa Capitular Dune. Després morí.
Al cap d'uns anys, el seu fill, Brian Herbert, que ja havia escrit alguna novel·la en col·laboració amb son pare, va continuar publicant, aquesta vegada amb la col·laboració d'un altre escriptor, Kevin J. Anderson, segons ells, a través de la ingent quantitat de papers que son pare havia deixat.
Reconec que no arriba a l'alçada de la trilogia original, però estic enganxat, així que vaig llegint conforme van apareixent els nous llibres.
Fins ara, han fet una "preqüela" com a preludi de la saga:
Dune. La Casa Atreides
Dune. La Casa Harkonnen
Dune. La Casa Corrino.
Una altra preqüela, titulada: Leyendas de Dune:
Dune. La Yihad Butleriana
Dune. La cruzada de las máquinas
Dune. La batalla de Corrin
y últimament, el llibre que m'ocupa, i que acabe de llegir, continuació dels llibres de son pare, que ells anomenen Crónicas, i que ha estat
Cazadores de Dune.
Aconselle els tres primers. Els altres, bé, sóc un friquie de Dune.
Ah, les pel·lícules que s'hi han fet, una de David Lynch, i una minisèrie a la tele, no li fan honor a la primera tril·logia.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Cuentos completos vol. 4 Philip K Dick

He acabat de llegir aquest volum quart, i penúltim, dels contes complets del gran novel·lista de ciència ficció, Philip K. Dick

Possiblement la primera cosa que vaig llegir d'ell, va ser una novel·la, "l'home en el castell" que em va fer conèixier l'I Ching o llibre de les mutacions.

Philip K. Dick és un neuròtic, obsessionat com molts dels seus coetanis per la guerra freda, el mercantilisme, el domini de les màquines, i la fràgil realitat que ens envolta, on res no és el que aparenta.

La quotidianetat més absoluta, deixa pas, a poc que gratem en la superfície, a un món on ens trobem perduts, un món estrany per a nosaltres els seus lectors, però pacientment suportat pels protagonistes dels relats.

Molts dels seus contes han estat la base de films de certa nomenada, com Blade Runner, o Paycheck, o Desafío total, o Minority Report.

Com a mostra del que dic, pujaré al meu bloc general Minority Report.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Bailaré claqué sobre tus sombras. José Carlos García Fajardo

Ahir vaig acabar de llegir el darrer llibre del professor José Carlos García Fajardo: "Bailaré claqué sobre tus sombras", publicat a Miraguano Ediciones, i que, per cert, m'ha costat déu i ajuda poder aconseguir.

No em resulta gens fàcil classificar aquesta lectura, la qual, d'altra banda, trobe molt recomanable.

No és un llibre d'apòlegs i contes orientals, però també.
No és un llibre d'autoajuda, però déu n'hi dó
No és una fàbula d'iniciació, però quina altra cosa és l'evolució de Sergei, la petita llebre mongola?

Inclassificable, doncs, amè i divertit, educatiu, per tant.

Només una discordança, un retret:

El llibre presenta tres parts molt diferenciades, però amb un encadenament deficient, o, sota el meu pobre punt de vista, poc aconseguit.

A la primera, assistim a la formació de Sergei, un xicot despert, bellugadís, d'ulls i orelles atentes, d'aquí el qualificatiu de llebre, a través d'un seguit de preciosos contes fonamentalment sufís. Veiem evolucionar Sergei de xiquet a adolescent a home.

A la segona, molt curta, assistirem a la formació de Sergei a través dels llibres, millor dit, de cites i comentaris als llibres fets per un dels seus companys-mestres, Ting Chang. Aquesta part, petita part, poques pàgines, ens ofereixen unes poques i clàssiques sentències-instruccions de Confuci. Sergei evoluciona d'home que segueix a home que decideix, d'home del ramat a pastor.

La tercera, mínima, ens presenta un besllum d'allò que ha succeït a la Xina, els últims anys, de com l'època de Mao ha estat un interregne, possiblement necessari, ineludible, després del qual, la Xina de sempre, l'Imperi del Centre, continuarà existint, renovat, com un far cultural en aquest món convuls.

Com he dit abans, totalment recomanable.
Al meu bloc general, deixaré un dels capítols amb què més coincidesc, "Melocotones"

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Los misterios de Osiris. Christian Jacq. Tetralogia

Vaig conèixer l'obra de Christian Jacq ja fa uns anys a través d'una pentalogia sobre Ramsès que em va resultar francament amena.
L'autor és un egiptòleg que, a banda de la seua producció acadèmica, ha produït una sèrie de novel·les centrades a l'Egipte dels faraons, que bé podrien ser qualificades tant d'històriques per la informació tan acurada que subministren sobre l'època, els rites i els costums, com d'"espasa i bruixeria"
Més tard, vaig llegir la trilogia "El Juez de Egipto", y avui he finalitzat la tetralogia "Los misterios de Osiris"
En aquesta última sèrie Jacq ens narra la història d'un aprenent d'escriba, Iker, en temps del faraó Sesostris I, que arriba a ser nomenat fill predilecte i amic real casant-se amb una filla del propi faraó.
Llibre d'aventures, on Egipte es troba enfrontat a l'Anunciador, un profeta monoteïsta, que intenta destruir la tolerant i politeïsta civilització egípcia per construir un món fanàtic i intolerant.
L'estructura narrativa recorda els grans noms de la novel·la d'aventures del XIX, Jules Verne, o Salgari, amb tot un reguitzell de perills hàbilment sortejats pel protagoniste tot i que sempre amb l'eficaç ajuda dels déus que el protegiran continuament per què pugui alcançar el seu destí de salvador d'Egipte i pugui obtenir l'amor de la sacerdotesa Isis de qui, ja ben avançat el llibre, ens enterem que és filla del faraó.
L'últim dels quatre llibres, el més fantàstic de tots, si cap, ens narra la mort i resurrecció del protagonista, Iker, seguint tots els rituals (autèntics d'acord amb tot el que coneixem de la religió egípcia a través dels papirs recuperats i dels jeroglífics desxifrats) de la mort i resurrecció d'Osiris, que en aquest cas, deixaran de ser simbòlics, per passar a ser reals.
En resum, novel·la (novel·les) ben agradables de llegir, que combinen unes aventures ben trabades, tot i que molt fantàstiques per la intervenció contínua de la màgia i dels déus, amb una informació absolutament ben documentada, però incorporada al text sense que en cap moment resulte pesada o sobrant.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero. Alvaro Mutis

Alguna vegada heu patit perquè un llibre s'acabava?. Alguna vegada heu llegit un llibre que hauríeu desitjat que mai no s'acabés?

Això és el que m'ha passat amb aquest llibre, amb aquesta sèrie de set novel·les d'Àlvaro Mutis, publicades per Alfaguara amb el títol de "Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero".


La nieve del Almirante
Ilona llega con la lluvia
Un bel morir
La última escala del Tramp Steamer
Amirbar
Abdul Bashur, soñador de navíos
Tríptico de mar y tierra


Només amb un altre llibre (sèrie de llibres més bé) m'ha passat el mateix: amb el Ciclo Barroco de Neal Stephenson. Algun dia parlaré d'aquest immens llibre. 

A través d'elles assistim a les aventures d'un outsider, Maqroll, però Mutis no pretén en cap moment ser un Salgari, ni un Verne, senzillament ens presenta un home que ha viscut una llarga vida, sempre amb una total i incombustible innocència, sempre al marge de la llei, etern perdedor, però que mai no es queixarà d'allò que li envia la vida.

Curiosament, les aventures narrades en aquests llibres, d'aquest mariner que ningú sap d'on ve, ni on va nàixer, aquest gavier que ha recorregut tots els mars, transcorren a terra ferma, en improbables negocis que acaben deixant-lo sempre més pelat que una rata, i d'on ha d'acabar fugint amb la cua entre cames i molts cops perseguit per les forces de l'ordre. Però sempre acompanyat de la tendresa de les dones i homes que el tracten, sempre amb la complicitat d'un narrador que tant s'hi assembla al propi novel·lista. 

És difícil dir què m'ha agradat més, però si tingués que quedar-me amb un o dos relats, possiblement elegiria la segona novel·la: "Ilona llega con la lluvia", o la tercera història de l'última novel·la: "Jamil"

Llibre a revisitar i absolutament recomanable.

dijous, 14 d’agost de 2008

La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre. Naomí Klein

He acabat de llegir un llibre, assaig-document-denúncia, que, com diem al meu poble, m’ha esborronat, dit d’una altra forma, m’ha deixat els pèls com escàrpies. El llibre, de Naomí Klein, l’autora de “No Logo”, es titula “La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre” i el resultat són unes aproximadament sis-centes pàgines de lletra atapeïda, sense desaprofitaments. (No incloc altres cent pàgines amb lletra encara més petita amb bibliografia i agraïments)

La tesi del llibre, exhaustivament documentada per cert, és que, aquestes set o vuit últimes dècades hem patit una contrarevolució neoconservadora, impulsada i protagonitzada per l’escola de Chicago, i recolzada per la CIA amb un quasi únic objectiu clar i confessat, desterrar la socialdemocràcia i el keynesianisme, i buidar l’estat de competències i poder.

Però aconseguir aquest objectiu, amb les inevitables seqüeles d’increment de l’atur, i ampliació de les desigualtats socials, no resulta gens fàcil quan hom parteix d’una democràcia consolidada, i això implica la necessitat (o conveniència) bé d’una dictadura, a ser possible implantada amb l’ajut d’un cop d’estat quant més violent millor (Pinochet, Videla, Bánzer, Suharto), o bé d’una crisi natural (tsunami al sud-est asiàtic, huracà Katrina) o bé política (guerres d’Iraq o de les Malvines, 11-S, canvis de règim a Polònia o Rússia o Sud-Àfrica) o bé económica (daltabaixos econòmics al sud-est asiàtic, a Argentina (corralito), o a Mèxic (tequila))

Una vegada amb la por al cos, les persones tendeixen a “obsessionar-se” en sobreviure, i se n’obliden dels canvis econòmics de privatització, dels serveis estatals, de seguretat social, d’assistència sanitària, de seguretat pública, etc. Quan, al remat, acaben adonant-se, l’economia ja ha canviat de mans, les autoritats han privatitzat i malvenut les millors empreses i les riqueses del país a preus inconcebiblement baixos, l’atur s’ha incrementat desmesuradament, la inflació ha assolit quotes sorprenents, el percentatge de pobres ha crescut fins a límits insospitats i s’ha concentrat la riquesa en un molt reduït nombre de plutòcrates, cada vegada més i més rics. Rics que han aconseguit la seua riquesa gràcies al seu poder, o a les seues amistats amb gent poderosa, a la manca de lleis en les crisis, o dit en altres paraules, gràcies a la corrupció generalitzada que en aquells moments s’instal•la, ja que en els moments de crisi els governants sol•liciten i aconsegueixen poders especials per a governar per decret, saltant-se tots els controls democràtics parlamentaris (si és que no, directament, s’utilitza la policia, o inclús l’exèrcit, per ofegar les protestes populars)

L’altra tesi del llibre ens informa sobre la connexió entre aquesta escola i les teories d’un psiquiatra, Ewen Cameron, dels anys trenta, que va tindre la pelegrina idea de pensar i intentar demostrar que podia curar certes disfuncions psíquiques, tot desmuntant la personalitat dels seus pacients, a base d’un còctel d’electroxocs, drogues i desorientació sensorial. Les idees, errònies, per no dir clarament criminals, d’aquest psiquiatra canadenc, patrocinat i finançat per la CIA, han estat la base de tots els manuals actuals de tortura, utilitzats arreu del món. La regressió, la tabula rasa, que aquest psiquiatra preconitzava per, a partir d’ella, reconstruir la personalitat individual, i que implicava tortura i desorientació sensorial, és aplicada a nivell estatal: la tortura ja no és un mitjà d’interrogatori sinó d’anorreament, la ineficiència en la reconstrucció després d’una catàstrofe com la de New Orleans, no és ineptitud, sinó “aprofitament de l’oportunitat” brindada pel desastre.

Com l’autora ens explica a les conclusions, no cal acudir a teories de la conspiració per explicar el ràpid aprofitament de les catàstrofes naturals i provocades, per part dels neocons. Són precisament aquestes catàstrofes, aquestes crisis, les que els donaran l’oportunitat de poder implantar les seues “solucions” sense que la gent, atordida pel xoc, tinga la possibilitat d’oposar-se d’una forma eficient. No solament els permeten imposar les seues solucions, sinó que a més els ajuda a enriquir-se a la nostra costa.

Conclusió: Capitalisme salvatge, corrupció i tortura no són més que diverses facetes d’un mateix fenomen, d’unes mateixes màfies, cada cop més globalitzades.

Malgrat to, a les conclusions, l’autora es mostra optimista, no està tot perdut, encara podem guanyar els partidaris de les solucions socialdemòcrates.

En definitiva, un llibre imprescindible, però no apte per aquells que només cerquen distracció en les seues lectures.

Deixe aquí la seua taula de temes, com a mostra de tot allò que tracta.


INTRODUCCIÓ
1. La buidor és bella: Tres dècades d’esborrar i refer el món
  • a. Nova Orleans i l’escola de Xicago
  • b. La tortura com a metàfora
  • c. La gran mentida
PRIMERA PART. ELS DOS DOCTORS XOC:
RECERCA I DESENVOLUPAMENT
1. El Laboratori de tortura: Ewen Cameron, la CIA i la recerca maníaca per esborrar i refer la ment humana
  • a. Gail Kastner
  • b. Al taller de xocs
  • c. A la recerca de la buidor
  • d. La ciència de la por
  • e. El fracàs de la reconstrucció
2. L’altre doctor xoc: Milton Friedman i la recerca d’un laboratori laissez-faire
  • a. Milton Friedman
  • b. La guerra contra el desenvolupisme
  • c. Lliçons sobre què s’ha de fer per canviar un règim: El Brasil i Indonèsia
SEGONA PART. LA PRIMERA PROVA: ELS DOLORS DEL PART
1. Estats de xoc: El naixement sagnant de la contrarevolució
  • a. El cop d’estat a Xile
  • b. El front econòmic
  • c. El mite del miracle xilè
  • d. La revolució s’estén, les persones s’esfumen
  • e. Un testimoni en temps difícils
  • f. La tapadora de “la guerra del terror”
2. Començar de cap i de nou: El terror continua fent la seva feina
  • a. L’assassinat d’Orlando Letelier
  • b. Cultures netejadores
  • c. Qui va morir i per què
  • d. Tortura patrocinada per l’empresa
  • e. La tortura com a “cura”
  • f. Nens “normals”
3. “Sense cap relació”: Com una ideologia queda neta dels seus crims
  • a. Friedman aconsella Pinochet
  • b. Els invisibilitzadors dels “drets humans”
  • c. Lliure de tota culpa
TERCERA PART. SOBREVIURE A LA DEMOCRÀCIA: BOMBES FETES AMB LLEIS
1. Salvada per una guerra: El thatcherisme i els seus enemics útils
  • a. Hayek, Thatcher i Pinochet
  • b. Una guerra per salvar-se
2. El nou doctor xoc: La guerra econòmica substitueix la dictadura
  • a. Bolívia: Sachs i Hugo Banzer
3. Les crisis funcionen: El paquet de la teràpia de xoc
  • a. L’hiperinflació com a oportunitat.
  • b. El traspàs dels odiosos deutes
  • c. El xoc del deute
QUARTA PART. ATRAPATS EN LA TRANSICIÓ: MENTRE PLORÀVEM, MENTRE TREMOLÀVEM, MENTRE BALLÀVEM
1. Cop de porta a la història: Crisi a Polònia, massacre a la Xina
  • a. Gdansk i Solidaritat
  • b. El xoc del poder
  • c. Una abraçada molt vacil•lant
  • d. El xoc de la plaça de Tiananmen
2. Una democràcia nascuda encadenada: la llibertat limitada de Sud-Àfrica
  • a. Nelson Mandela i la traïció de Mbeki
  • b. El xoc de les bases
  • c. Indemnitzacions a l’inrevés
3. La foguera d’una democràcia jove: Rússia tria “l’opció Pinochet”
  • a. Gorbatxov i Ieltsin. El fracàs de Sachs
  • b. En cas de dubte, culpeu la corrupció
4. La identitat del capitalisme: Rússia i la nova era del mercat salvatge
  • a. Sachs se’n penedeix
  • b. La “negligència estadística” de Washington. El cas de Trinitat i Tobago
5. Deixeu que es cremi: El saqueig del Sud-est asiàtic i la caiguda del segon mur de Berlin
  • a. Atac a Tailàndia. Crisi al Sud-est asiàtic
  • b. La revelació
  • c. Alimentar-se de les ruïnes
CINQUENA PART. TEMPS DE XOC: EL DESENVOLUPAMENT DEL COMPLEX DEL CAPITALISME DEL DESASTRE
1. La teràpia del xoc als EUA: La bombolla de seguretat de la pàtria
  • a. Rumsfeld inicia l’atac al Pentàgon
  • b. Cheney i Rumsfeld: Capitalisme del protodesastre
  • c. L’11-S i el retorn del servei civil
  • d. Un New Deal empresarial
  • e. Un mercat per al terrorisme
2. Un estat corporativista: Treure la porta giratòria i posar-hi un arc
  • a. Llei d’autorització de defensa. Una adició perillosa
  • b. El poder dels exs
SISENA PART. L’IRAQ, EL CERCLE TANCAT: EL SOBREXOC
1. Esborrar l’Iraq: a la recerca d’un “model” per a l’Orient Mitjà
  • a. L’intent de creació d’una nació inexistent
  • b. La guerra com a tortura col•lectiva
  • c. L’estratègia d’infondre por
  • d. Els objectes personals amb valor sentimental
2. Conseqüències ideològiques no intencionades: Un desastre molt capitalista
  • a. El fracàs de Bremer
3. Cercle tancat: De la taula rasa a la terra arrasada
  • a. Revolta a l’Iraq contra les mesures econòmiques
  • b. El desmantellament de la democràcia
  • c. Xocs corporals
  • d. El fracàs, la nova cara de l’èxit
SETENA PART. LA INESTABLE ZONA VERDA: ZONES DE PROTECCIÓ I MURS DESTRUÏTS
1. Buidar la platja: El segon tsunami
  • a. El cas de Sri Lanka
  • b. Abans de l’onada: Els plans frustrats
  • c. Després de l’onada: Una segona oportunitat
  • d. L’onada més grossa
  • e. L’aburgesament militaritzat
2. L’apartheid del desastre: Un món de zones verdes i zones vermelles
  • a. Nova Orleans, després de la catàstrofe
3. Perdre l’al•licient per a la pau: Israel com a veu d’alarma
  • a. El dilema de Davos
  • b. Sense necessitat de conspiracions
  • c. Israel i la permanència de l’estat de l’apartheid del desastre
CONCLUSIONS
1. El xoc s’esvaneix: La puixança de la reconstrucció dels pobles
  • a. Espanya i l’11-M, Venezuela, Ecuador, Bolívia, Brasil. És possible escapar.

dimecres, 23 de juliol de 2008

El teorema del lloro. Denis Guedj

Acabe de rellegir aquesta novel·la que aconselle a tots els docents i ensenyants, encara que no es dediquen a les matemàtiques, però també a tot aquell que vulga passar una agradable i no curta estona, llegint una història d'intriga i aventura.

Sinopsi:

Un vell llibreter de 84 anys, Monsieur Pierre Ruche, hemiplègic, i propietari de la llibreria parisina "Mil i un fulls" té llogada part de sa casa a la seua dependenta, Perrette, fadrina amb dos bessons, Jonathan-i-Lea, i amb un altre fill adoptat, Max, que és sord. Max, ha salvat un lloro de les mans d'uns gànsters, a qui anomenaran Nofutur, i que passa a formar part d'aquesta família tan especial. A més, hi trobem un taxista que "visita" ciutats estrangeres, elegint els clients a l'aeroport, i un botiguer magrebí, Habibi.

Un amic de Ruche, en Grossrouve, a qui no ha vist des de la segona guerra mundial, li anuncia en una primera carta i li envia des de Manaus, una biblioteca sencera de llibres de Matemàtiques que ha anat recollint, segons confessa a la seua carta, a vegades, amb mètodes no excessivament ortodoxes. Als pocs dies de la recepció d'aquesta biblioteca, Ruche rep una carta de la policia de Manaus, on li comuniquen la mort d'en Grossrouve en un incendi, amb una segona cart on Grossrouve diu haver trobat la solució de la conjectura de Fermat i la de Goldbach.

Ruche, recolzat per la família, interpreta la carta del seu amic, com una clau per descobrir el què pot haver passat, així que a través dels llibres rebuts, i citats a la carta, comença una investigació sobre allò que pot haver passat. Assistim, doncs, a una història novel·lada de l'evolució de les matemàtiques, que els fa avançar en les diferents hipòtesis sobre la sort del seu amic.

Finalment, són trobats per un antic amic, Tavio, don Ottavio, capo mafiós a Sicília, que està convençut que és el lloro el dipositari de les demostracions d'en Grossrouve, que ell ha intentat conseguir infructuosament.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Novel·la ben construïda, que manté l'intriga fins el final, amb una ironia que et fa somriure ben a sovint, i que et fa redescobrir amb un llenguatge molt planer, molt d'anar per casa, la gran aventura de les matemàtiques.

Absolutament aconsellable. Ho assegure.

dimecres, 2 de juliol de 2008

La Herejia. Romain Sardou

Fa uns anys, quan va aparéixer a Espanya la novel·la "La Herejia" de Romain Sardou, vaig llegir molt bones crítiques d'aquest llibre, així que, quan fa poques setmanes vaig veure que el regalaven junt amb una revista per menys de cinc euros, vaig decidir comprar-me'l.

La narració resulta entretinguda, pero d'aquí a considerar-la novel·la històrica, va un salt massa gran per a la meua mentalitat.

L'època en què es desenvolupa l'acció (finals del segle XIII) és una època que conec amb cert detall, ja que, fa uns anys, vaig traduir la Crònica de Ramón Muntaner, escrita per un soldat català coetani.

No em resulta verosímil que en pocs anys, una comunitat occitana, per aillada que es trobi, passi a parlar un llatí barroer amb paraules mescla d'oc, oil (francès en diu la novel·la) i ni-se-sap.

Quant a la conspiració que ha donat lloc a tota la trama, i que acaba resolent-se en una sèrie de falsos miracles i d'assassinats, selectius i en massa, és poc creïble, tant per la gran quantitat de gent que abarca, com pels seus orígens.

Novel·la hereva de les fantasies de Peter Berling, descriu una edat mitjana tòpica, però en absolut real.

Lectura d'estiu sense més transcendència.

dimecres, 25 de juny de 2008

El niño con el pijama de rayas. John Boyne




contadores de visitas


Aquest Nadal, la dona em va regalar el llibre, i ja li ha tocat el torn de llegir-lo.

És tracta d'una petita fàbula, on tota l'escriptura de les escases pàgines, s'encamina absolutament a mostrar un desenllaç, d'altra banda, bastant previsible.

Els personatges: Bruno i la família, Schmuel, absolutament inverosímils, sobretot els dos protagonistes, Bruno i Schmuel. Bé que ambdós tinguin nou anys, però no és possible tanta ceguesa, que els impedeixi veure allò que passa al seu voltant.

Anoto a la part positiva, la senzillesa en l'escriptura, que l'autor no hagi fet us de fàcils truculències per tal de convertir la fàbula amb missatge en un conte lacrimògen.

Es deixa llegir, té bona intenció i és curt. Poca cosa més.

Recomanat com a lectura d'uns pocs dies al transport públic, o d'una tarda a casa. Fàcilment oblidable.

dilluns, 23 de juny de 2008

El juego del ángel. Carlos Ruiz Zafón




contadores de visitas


Ahir vaig acabar de llegir l'última novel·la de Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel.

I m'ha agradat.

La utilització de la tècnica del fulletó em fa la impressió que no ha de resultar gaire fàcil, i menys en aquesta època.

Novel·la de línia blanca, truculenta, gòtica, amb innombrables morts a l'últim capítol, m'ha recordat els escriptors del segle dinové, però també pel·lícules com El corazón del ángel, d'Alan Parker, crec.

Bona i recomanable lectura d'estiu, vora mar, a poder ser amb un refresc a la mà, sota una qualsevol ombra.

diumenge, 8 de juny de 2008

El metall impur. Una novel·la de Julià de Jòdar

He dit alguna vegada que sóc un lector omnívor, empedreït, compulsiu. Als catorze anys ja estalviava els diners de l'autobús, tornant a peu del col·legi on feia el cinquè de batxillerat al carrer de Misser Mascó a València, fins a la Malva-rosa on els escolapis tenien el seu seminari. Diners que emprava per comprar-me llibres.

I en quan vaig començar a guanyar un sou estable vaig subscriure'm a un club del llibre i a una col·lecció editorial que completés amb l'atzar, la resta de llibres que anava adquirint per notícies dels papers, o dels amics, o del llibreter (com recorde la llibreria de la meua amiga Fernanda Romeu, "Ambito", i el seu erudit i amigable llibreter)

Dic açò perquè els llibres que llegesc, m'obligue a acabar-los (poques vegades això no ha passat, i citaré com a mostra "Caballo de Troya 1" i algun més que ara no recorde)

Un dels llibres arribats a mi per atzar, a través de la col·lecció "Proa a tot vent" ha estat "El metall impur" de Julià de Jòdar que acabe de llegir.

Un tal senyor Lotari troba un manuscrit que relata un tros de la vida de Gabriel Caballero, un curt període de temps entre la seua incorporació com a empleat d'una fundició prop del Camp de la Bota, a les rodalies de Barcelona, fins a la seua desaparició degut a una riuada. La narració ve intercalada per les investigacions del senyor Lotari, on sembla clar que, tot i que basada en fets reals, els noms, les situacions, i les persones han estat canviats per l'autor.

L'escriptura m'ha semblat freda, distanciada, difícil i una vegada acabada, me n'adono que possiblement hagués estat distint si prèviament hagués llegit dues obres anteriors amb les que aquesta narració constitueix trilogia: L'àngel de la segona mort, i El trànsit de les fades.

dissabte, 10 de maig de 2008

La sábana santa. Estudio de un cirujano. José de Palacios Carvajal

He acabat de llegir el llibre "La sábana santa. Estudio de un cirujano" de José de Palacios Carvajal, eminent traumatòleg. El motiu?, el seu fill Pablo és el traumatòleg de la meua dona, i d'alguna forma m'hi trobava obligat.

Si deixem a banda les presentacions i pròlegs i el capítol d'agraïments, el llibre té quatre parts ben diferenciades:

1.- Definició i història del llençol (o sudari o sindone). La relíquia d'Oviedo, és un mocador que va cobrir el cap de Crist, res a veure amb la sindone de Torí que és el llençol amb què el van amortallar i sepultar. De lectura àgil, i ben documentat, la línea de seguiment d'aquesta relíquia només es trenca dues vegades, però sembla bastant fixada.


2.- Interpretació de les dades que la sindone ofereix des d'un punt de vista mèdic, més encara, des d'un punt de vista traumatològic. El capítol resulta una mica àrid per a una persona no experta en medicina. Però per mi és el millor capítol del llibre.


3.- Capítol dedicat al què diu la ciència sobre la sindone. Aquest capítol l'he trobat redundant i tendenciós. Dedicat a rebatre els resultats de la prova del C-14, no m'ha quedat clar si perquè la prova va estar mal feta, o perquè fou una estafa, o perquè el C-14 no serveix, o perquè la calor d'un incendi va rejovenir la tela a efectes del C-14. Queda clar que hi han altres mètodes. La conclusió a què arriba és que la sindone és del temps de Crist


4.- Un capítol dedicat a parlar de la resurrecció, a càrrec d'un jesuïta, i des del meu punt de vista d'argumentació absolutament feble. Parlar de física quàntica per dir que la resurrecció és possible, em sembla molt forçat.

En poques paraules, un llibre per convèncer els ja convençuts.

diumenge, 6 d’abril de 2008

La grieta. Una novel·la de Doris Leasing

Avui he acabat de llegir "La grieta", i he de reconèixer que no m'ha fet el pes. Interessant com és, m'ha deixat tanmateix amb un regust de cosa inacabada, amb la sensació de que podria haver estat una història més rodona.

L'inici, però, em va resultar francament prometedor: un patrici romà, de l'època de Neró, historiador, que es troba en possessió d'uns documents molt antics, documents amagats, censurats ja que parlen d'un origen de la humanitat molt distint del comunament acceptat.

En l'origen del temps eren les dones, una comunitat partenogenètica no individualitzada, vivint a unes coves vora mar, amb naixements regits per les fases de la lluna. Animals pràcticament marins, vivint al mar i de la mar, el narrador en alguns moments arriba a pensar si no provenen d'algun tipus de foca.

Més tard, comencen a parir esporàdicament "monstres", nadons que ja no tenen l'esquerda entre les cames, sinó unes estranyes protuberàncies. Aquests monstres repugnants són eliminats, i a vegades torturats fins la mort.

Aleshores apareixen les àguiles. Aquestes ataquen les dones, impedint el sacrifici dels bebès i s'enduen els xiquets cap als seus nius. Alguns d'ells sobreviuen gràcies a la llet d'una cérvola.

El nombre de naixements de monstres va incrementant-se amb el temps, i la comunitat de xiquets va creixent.

El relat de la primera trobada d'una "esquerda" (dona) amb els "dolls" (xiquets) acaba en una violació massiva, violació tanmateix innocent.

La segona trobada, però, ja representa l'inici d'una relació dones-homes, on les primeres es converteixen en mestres (el llenguatge dels xiquets és molt infantil), i al mateix temps deprenen alguns conceptes novells per elles, com el de la importància de tenir cura dels infants.

A poc a poc la comunitat de les dones, va dividint-se en dos faccions, la que continua considerant els homes com a monstres que hi ha que eliminar o en tot cas ignorar, i la que se n'ha adonat que l'època de la partenogènesi s'ha acabat, i a partir d'ara es necessitarà el concurs dels homes per poder engendrar noves generacions tant d'esquerdes com de dolls.

Malgrat tot, la separació homes dones, tant física (les dones a les seues coves, els homes a les seues cabanyes) com mental (les dones són tranquil·les i sensates, els homes són juganers i investigadors) continua.

Al remat, la conjunció de dos desastres, (ambdós ocasionats pels homes), l'un el fracàs d'una expedició de cabotatge per intentar trobar noves platges, amb la mort de gran part dels xiquets més menuts, l'altre la tornada a les coves, amb l'activació involuntària del volcà a la falda del qual viuen les dones, amb la conseqüent destrucció del seu hàbitat, portarà a la acceptació d'una vida en comú de les dones i els homes, i la fi de la novel·la.

divendres, 8 de febrer de 2008

El mundo. J.J. Millás i un article "Titelles"

Fa pocs dies he acabat de llegir "El mundo", l'última novel·la del meu admirat columnista Juanjo Millás. Reconec que com a novel·lista no m'ha fet mai el pes, però aquesta vegada m'ha colpit.

Els últims anys he anat decantant-me per aquest tipus de novel·la autobiogràfica, i vull subratllar el mot novel·la perquè estic convençut que en el binomi invenció literària / realitat, és el primer component el que prima.

Com a exemples del què dic, en venen a la memòria entre molts d'altres, els de Víctor Mora (guionista de "El Capitán Trueno"): Perduts al parking, Els plàtans de Barcelona, i París Flash Back, el de Ferran Torrent, Gràcies per la propina, Orígens d'Amin Maalouf, Pa negre d'Emili Teixidor o Poders Terrenals d'Anthony Burgess (sí, el de La Naranja Mecánica)

Però, com deia, Juanjo, per mi, és el columnista perfecte, a qui espere cada divendres poder llegir a l'última pàgina de El País.

Avui, no em resisteix a anotar l'última aportació a la disecció de la rabiosa actualitat (bisturí elèctric, talla i cauteritza),

Títeres:

El ventrílocuo y su muñeco son enemigos porque compiten por los mismos aplausos. No se trata, pese a las apariencias, de una relación fácil. Hay temporadas en las que el muñeco es más listo que su dueño, más brillante también, más ingenioso, más agudo, más veloz en las réplicas. Por decirlo rápido, hay temporadas en las que el muñeco es el ventrílocuo. Quizá el Vaticano naciera como una suerte de muñeco de Dios, pero hoy es su dueño. La naturaleza diabólica del títere le empuja a ocupar el puesto de su creador (Lucifer). Si ustedes se fijan, hasta en la expresión del pelele más tosco se advierte ese instinto de autonomía, ese afán por seducir que tanto gusta e inquieta al respetable. Entre los mejores artistas sale tarde o temprano a relucir este conflicto de intereses con sus monigotes.

Al principio de la legislatura, la Conferencia Episcopal parecía un eco político del PP. Un monseñor Rouco como de medio metro, ataviado con las ropas de colores propias de su rango, aparecía sentado en los muslos de Rajoy, que lo manipulaba por la espalda con la habilidad de un artista ducho en la materia. Rouco se limitaba entonces a ampliar el mensaje de su dueño con la gracia y el desparpajo que le faltaban a él. Mas de repente, como suceden estas cosas, el muñeco devino en persona y ahora es un Rajoy de madera el que aparece sentado sobre las rodillas de Rouco, obligado a decir cosas sobre el aborto, el divorcio o el matrimonio que ponen en evidencia a su partido. El debate entre Zapatero y Rajoy (si finalmente se ponen de acuerdo) promete mucho, no decimos que no, pero lo que pulverizaría todas las marcas de audiencia conocidas sería un encuentro televisivo entre Rajoy y Rouco (o entre Zaplana y monseñor Camino). Hay un problema: quizá no se pusieran de acuerdo en quién debería aparecer en las rodillas de quién.