dilluns, 29 de desembre de 2014

Los durmientes. Victoriano Javier Santana Cabrera

Segona novel·la de Victoriano. Si la primera, El camino de mis pecados, la vaig qualificar de barreja entre Dickens i Tarantino, aquesta no puc més que qualificar-la de tarantiniana pura; barreja entre Kill Bill i Inglorious Basterds.

La història que narra, un heterogeni grup de sicaris a sou d'un fantasmagòrica societat sempre en risc de ser ells mateixos assassinats pels seus propis companys resulta tan inversemblant com les dues pel·lícules abans citades.

Quant a les interminables aventures on res no és allò que abans semblava, diria que donen per a unes quantes històries; una sèrie de novel·les curtes amb les successives aventures protagonitzades pels personatges evitarien un previsible cansament del lector.

L'autor ha millorat en evitar les explicacions innecessàries que llastaven la narració en l'anterior novel·la, cosa que afavoreix la lectura. Allò que no ha millorat, desafortunadament, és la gran quantitat d'errors ortogràfics que va incrementant-se conforme avança la història. Fa tota la impressió que, al final, ja es trobava cansat de les correccions.

Només per incondicionals o amics.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Esperanza. Rosa y Víctor Estrada Díez.

Astúries, 2088. Pedro, un dels protagonistes, malgré lui, de Wanik, l'anterior novel·la d'aquesta trilogia prevista, sobreviu, a una residència d'ancians, a la desaparició de les seues dona, filla i néta. Mori, un planeta a molts anys llum de la terra, 2011. Rel i Pot, amics de Pit, un altre dels protagonistes de Wanik, amb l'ajuda de Leilani, organitzen una expedició de recerca i rescat, ja que no saben res del seu amic des de la seua sortida de la terra.

Una narració que, alternant en els seus capítols aquests dos punts espacio-temporals, ens retorna junt amb nous personatges, (Fran Amed, el policia que és molt més que un policia; Lila, la directora i propietària de la residència; Ekel, la periodista) d'altres ja coneguts pels lectors de Wanik (Abdel, Alika, Pedro i família) a més una entitat, una intel·ligència artificial que intenta venjar en Pit la desaparició de la raça dels seus creadors.

La narració ha millorat respecte a l'anterior novel·la. L'antagonista ja no és una conspiració informe que no treu cap ni desllorigador, sinó un personatge amb motius clars, equivocats o no. Han disminuït les divagacions científiques que poc aportaven a la història cosa que ha aconseguit agilitzar-la. Hom podria llegir-la sense haver llegit la primera, tot i que, supose, algun passatge podria quedar coix. I, last but not least, l'absència d'un final convencional (més bé es tracta d'un to be continued) ens fa quedar-nos a l'espera del final de la trilogia.

Un consell només: convindria que, abans de l'edició, els textos passessin per les mans d'un corrector. Certs dubtes entre "por qué" y "porque"; certs errors ortogràfics com "cabilar" per "cavilar", o aquest costum que va imposant-se de posar-li adjectius del gènere masculí a paraules clarament del gènere femení com aigua, arma, etc. podrien ser evitats.


dissabte, 13 de desembre de 2014

Wanik. Rosa y Víctor Estrada Díez.

Aquesta novel·la, de ciència-ficció en la seua vessant ecològica, va ser escrita fa uns anys per una amiga de les xarxes socials. Llegir-la m'ha retornat als meus anys joves, quan mon pare, ja malalt del cor, bescanviava novel·les a casa la Carpena. Novel·les (de cow-boys, policíaques, de ciència ficció) que, a les meues vacances, jo també aprofitava per llegir. Novel·les enquadernades en tapa blana (allò que, més tard i a partir d'en Tarantino, coneixeríem per novel·les pulp), entre les quals, de quan en quan, se n'escolava alguna perla inesperada (en recorde, per exemple, una de Daphne de Maurier que em va impactar)

Allò que intente dir és que, tot i no ser una novel·la antològica, és de bon llegir. Potser l'afavoreix haver estat escrita a dues mans, cosa que propicia salts no tant d'estil com temporals, una acumulació de flash-backs que obliguen el lector a replantejar-se permanentment una història que va confluint sense excessives estridències.

En contra, una ferotge conspiració tan inversemblant com inexplicada; uns personatges escassament dibuixats i mancats, doncs, de profunditat; una història massa condicionada per la voluntat i ideologia dels autors; un excés d'explicacions en busca d'un innecessari vernís científic.

Defectes, no obstant, que no impedeixen una agradable lectura.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Cuentos de detectives victorianos. Diversos autors

Una correcta col·lecció de contes de detectius que ens demostra que no tot acaba amb Poe i Conan Doyle. I que podien haver-hi no només detectius sinó també detectives. Inclús un dels detectius està especialitzat en casos paranormals. Deduccions, de vegades, una mica forçades; detectius francesos a Londres que es burlen de la ineficàcia de la policia britànica; detectius que fumen haixix i són capaços de resoldre qualsevol cas sense abandonar l'habitació; una detectiva amb un ajudant; i molt d'humor a les seues pàgines. Quant a la qualitat dels relats, fluctua com no podia ser menys. Però de qualsevol forma, una digna i interessant col·lecció de contes.