dijous, 25 de febrer de 2010

La Ilíada. Homer

Acabe de llegir La Ilíada, aquest llibre de fa quasi tres mil anys, i no seré tan insensat com per dir que m'ha apassionat, però quasi.

La traducció d'Emilio Crespo, d'una fèrria literalitat de gust arcaic, no ens arriba en cap moment a destorbar la lectura.

Reportatge d'una guerra absurda, com totes, ens narra amb un detall abassegador, exhaustiu, només uns pocs dies, els que van des del desplant d'Agamèmnon a Aquil·les i la conseqüent ira (hybris) d'aquest, cosa que fa que es retire de la batalla, ell i les seues tropes, fins a la seua reincorporació a la lluita -arran de la mort del seu amic Pàtrocle a mans del troià Hèctor-.

I quan dic que els detalls són exhaustius, ho dic a consciència. Homer m'ha recordat, salvant les enormes distàncies, al Matias Prats (pare) quan, en radiar una correguda de toros, era capaç de contar-te no només l'ascendència del bou, fins una quinta generació, sinó també més d'una anècdota intrascendent del cunyat d'una amiga del torero, que li havia estat contada per un amic veí d'aquest.

Citaré només els últims versos. Príam, pare de Paris i d'Hèctor, amb l'ajut dels déus ha aconseguit rescatar el cadàver d'Hèctor, i prepara el funeral:

"Enseguida erigieron un túmulo y apostaron vigías por doquier,
por si los aqueos, de buenas grebas, atacaban de antemano.
Tras verter el montón del túmulo, volvieron a irse. Después
se reunieron y participaron del eximio banquete fúnebre
en las moradas de Príamo, el rey criado por Zeus.
Así celebraron los funerales de Héctor, domador de caballos."

Com podeu comprovar un senzill i lacònic reportatge que signaria sense problemes qualsevol corresponsal de guerra.

Ara, després d'aquesta lectura, m'han entrat ganes de rellegir Roger Zelazny, i la seua versió del Ramayana, "El senyor de la llum".

diumenge, 7 de febrer de 2010

El quinto día. Frank Schätzing

Acabe de llegir aquesta extensa novel·la (em resistesc a qualificar-la de llarga, a mi se m'ha fet curta) de prop de mil pàgines, i encara em ballen pel cap les imatges de l'apocalipsi tan versemblant que aquest relat ens porta.

Ciència Ficció dura, d'aquella que aprofita l'acció per anar explicant-nos als lectors els coneixements científics emprats pels múltiples protagonistes, sense que aquestes digressions arriben mai a ser un llast per a la narració. Com tampoc no ho és el clar missatge ecologista subjacent a tota la història.

Llegint aquest llibre he recordat Jules Verne i Arthur C. Clarke, amb alguna lleu pinzellada d'H.P. Lovecraft i, per suposat, de Carl Sagan amb la seua Contact. O de Solaris d'Stanislaw Lem.

Perquè aquesta història és la d'un contacte in extremis entre la humanitat i una altra intel·ligència, una cursa contra rellotge per aturar, més que siga provisionalment, una guerra on els humans hi tenim totes les de perdre.

I, si bé el títol prové d'aquest conegut passatge del Gènesi:


Digué Déu: "Que les aigües s'omplin d'una multitud d'éssers vius i que volin ocells sobre la terra, per l'extensió del cel".

I Déu creà els grans monstres marins, les diverses menes d'éssers vius que omplen les aigües lliscant sobre elles i totes les espècies d'animals amb ales. I veié Déu que això era bo.

Aleshores els beneí, dient: "Que siguin fecunds y es multipliquin; que omplin les aigües dels mars y que les aus es multipliquin sobre la terra".

I així hi hagué una tarda i un matí: aquest fou el cinquè dia.


el desenllaç de la novel·la ens planteja, no obstant, la dificultat de seguir confiant en un déu creador que ens haja fet els homes, i només els homes, a la seua imatge i semblança.

dijous, 4 de febrer de 2010

Josep Pla - Joan Fuster. Un llibre en fascicles de la revista Temps

He acabat de llegir aquest llarg reportatge doble sobre aquests dos homenots, Josep Pla i Casadevall de Palafrugell i Joan Fuster i Ortells de Sueca.

Vides més paral·leles, si cap, que les escrites per Plutarc de Queronea, les d'aquests dos periodistes volgudament de poble i en tant que molt de poble, universals com pocs.

Si amb uns versos poguéssim resumir la seua trajectòria, empraríem de segur els d'Espriu:


"Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"


I clar, acabes sabent i comprenent els motius (però no compartint-los) de que Pla no rebés mai el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No compartint-los, perquè Josep Pla, malgrat el seu tarannà conservador, malgrat les seues idees dretanes, no va renunciar mai a la seua insubornable catalanitat, mai no va deixar de treballar per Catalunya, encara que, de vegades, no ho semblés gaire.

I ens va deixar tal quantitat de bona literatura que si resulta difícil llegir-la tota en una vida, més difícil sembla poder-la escriure.

Quant a Joan Fuster, només podem parlar d'agraïments a un deixeble confés de Voltaire, que preferí deixar de banda la seua tranquil·litat per baixar a la trinxera i dedicar-se a formar la joventut en la rebel·lia i en la disconformitat.

Pare del País, reconegut per tots aquells que ens sabem valencians, i odiat per tots aquells que voldrien que el valencianisme no passés de ser una afició simple i acrítica al futbol i a les falles.

Joan Fuster, l'autor de frases tan certes com aquesta: "Que ningú no s'enganye, l'acompliment de la llibertat és el llibertinatge. Jo en sóc partidari, siga dit de passada" o aquesta: "Et fan una foto, la mires i penses:'sort que és provisional'. Quina imprudència, deixar-te retratar!"

o d'aquest epitafi:


Ací jau
J.F.
va morir com va viure
sense ganes


Difícilment tornarem a tindre dues persones com aquestes.