dijous, 29 de gener del 2009

Los ojos de Heisenberg. Frank Herbert

Torne a rellegir aquesta novel·la, "Los ojos de Heisenberg", d'un dels meus escriptors preferits de ciència ficció, Frank Herbert.

Frank Herbert no és solament l'autor d'una de les més interessants sagues, d'un dels més aconseguits universos de la ciència ficció, la trilogia Dune i totes les seqüeles i preqüeles actualment continuades pel seu fill. També és un dels autors més preocupat pel medi ambient, per la manipulació genètica i per l'evolució humana facilitada per certes drogues o per implants mecànico-biònics.

En aquesta narració torna a visitar un "brave new  world" huxlerià, allò que en feliç traducció hispana hom coneix com un món feliç i la seua radical i indefugible inestabilitat essencial, amb la seua ineludible caducitat.

En aquest cas el món es troba classificat entre els Optimen dirigents, pràcticament immortals i estèrils, els Sterri, estèrils com el seu mateix nom indica, els Folk, gent normal, amb capacitat de descendència, però que només pot reproduir-se amb el necessari permís dels Optimen, i una gestació exògena genèticament controlada i supervisada per una sèrie de metges especialitzats i indefinidament clonats.

Però l'equilibri esdevindrà amb el temps, milers d'anys, precari: dins dels Folk, un cert grup amagat, una secta, recolzats pels proscrits i aparentment extingits cyborg (a mitjan camí entre home i robot) conspira per aconseguir embrions viables i tornar a donar-li pas a la naturalesa, a una evolució interrompuda fa tant de temps per la enginyeria genètica imposada pels Optimen a través de l'obligatòria fecundació artificial.

Lluita de poder, per tant, entre dues classes irreconciliables, Optimen i Cyborg, que acabarà guanyant el grup menys especialitzat i, per tant, versàtil: els Folk.

Com dic, una altra visió bastant reeixida de la utopia ja descrita per Huxley, aquesta escrita en 1967.

dimarts, 27 de gener del 2009

Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsson

Confesse que em parava el títol, però havia llegit comentaris per tot arreu, tots bons, així que, aquests nadals vaig adquirir aquesta novel·la de més de sis-centes pàgines tot creuant els dits.

I, francament, una vegada començada, no he pogut deixar-la fins que l'he acabada. Ho reconec, un magnífic exemplar de novel·la negra, digne de pertànyer a qualsevol antologia d'aquest gènere.

La investigació realitzada a contracor i amb molt d'escepticisme sobre un possible crim ocorregut fa molts anys, pel protagonista, un periodista, Mikael Blomkvist, que acaba de ser condemnat per difamació, contractat per un ric empresari, Henrik Vanger, president d'un grup empresarial que ja no es troba al seu millor moment, ens transporta a un món ple de misèries on res no és el que sembla; ens introdueix a unes famílies desestructurades on tothom va contra tothom; però també ens mostra el poder de l'amistat i l'honradesa.

L'altra gran protagonista és una noia, Lisbeth Salander, free-lance en una agència de seguretat, gairebé autista, asocial, sotmesa a tutelatge legal, hacker, sense gaire escrúpols si convé prendre's la justícia per la pròpia mà, i que en un moment de la trama és contractada per ajudar el periodista en les seues investigacions.

El tempo de la novel·la, les dades facilitades amb compta-gotes mai no supèrflues, la descripció dels diversos personatges, l'enquadrament de l'acció, la senzillesa del llenguatge, tot mesclat, fa que siga una novel·la, una narració que t'enganxa i que no et deixa, una narració que se't fa difícil abandonar perquè sempre esperes que la pàgina següent et proporcione més informació, o bé una nova sorpresa.

Absolutament recomanable.

Jo, per la meua part, ja m'he comprat la segona: "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina"

Ja us diré

divendres, 16 de gener del 2009

Estremida memòria. Jesús Moncada

Repetidament he manifestat la meua incondicional admiració per Jesús Moncada (1941-2005) aragonès de la Franja, catalanoparlant, d'una escasa però molt elaborada i estimable obra pròpia.

Des que va arribar a les meues mans la seua primera novel·la: Camí de sirga, vaig fer mans i mànigues per trobar altres obres seues, ço que em va portar a llegir dos reculls anteriors de contes: El cafè de la Granota, i Històries de la mà esquerra.

Més tard em vaig posar a esperar nous escrits, i així, anys més tard, vaig poder llegir dues novel·les més La galeria de les estàtues, i Estremida memòria que ara acabe de tornar a rellegir. Com a última aportació literària, ens va deixar un altre recull de contes: Calaveres atònites, magnífic com tota la seua obra.

Estremida memòria, la seua última novel·la ens narra d'una forma minimalista, amb capítols que en alguns casos tenen dues escases pàgines, el trasbals de la seua vila, Mequinensa, per un robatori comès al 1877, amb el resultat d'uns quants morts, entre ells dos guàrdia civils, el judici amb nul·les garanties -gairebé una venjança- i l'execució dels assaltants a Mequinensa.

Els capítols són petites escenes quasi fotogràfiques de les persones relacionades amb els implicats, basats en uns papers escrits per un escrivà del jutjat de Casp, L'Agustí Montolí, que han arribat a mans del novel·lista, originari de Mequinensa però veí de Barcelona, i complementats amb les cartes - comentari que un vell parent seu li envia i que van introduïnt el lector, a poc a poc, en l'ambient i la història narrada.

D'alguna forma la tècnica utilitzada en aquesta novel·la em recorda la de Rayuela, igual que la de la seua primera i grandíssima novel·la, Camí de Sirga, em recordava la de Cien Años de Soledad.

Aquestes mínimes escenes, pertanyents tant al moment del crim, a finals d'agost de 1877, com al de l'execució mesos més tard, al novembre del mateix any, van donant forma a un fresc que ens mostra un poble dividit en dues faccions irreconciliables.

Novel·la per paladejar com, tot siga dit, la resta de l'obra d'aquest gran escriptor.

dimecres, 7 de gener del 2009

Les històries naturals. Joan Perucho

Vaig conéixer Joan Perucho, allà a principis dels setanta, en una antologia de contes sobre els mites de Ctulhu, si mal no recorde publicada a Alianza Editorial.

Anys més tard va arribar a les meues mans aquesta novel·la que aquests dies he tornat a rellegir: "Les històries naturals"

Situem-nos a mitjan segle XIX, a l'any 1840. Antoni de Montpalau, noble il·lustrat barceloní, científic, lliberal, interessat entre moltes altres coses per la botànica i la zoologia, un seu cosí, marí, que s'està recuperant a Barcelona d'una greu malaltia, i el seu criat Amadeu, emprenen viatge cap a les terres de l'Ebre, a un poblet anomenat Pratdip, intentant esbrinar què hi ha de cert en l'existència d'un vampir que està castigant el poble i les rodalies.

El vampir, Onofre de Dip, un cavaller de la cort de Jaume I, pertanyent a l'ambaixada que aquest rei enviara a Hongria, per negociar el seu matrimoni amb Violant d'Hongria, i que havia estat vampiritzat per la comtessa de Meczyr, ara, set-cents anys més tard, s'ha vist obligat a retornar a la seua terra natal, després que la comtessa haja estat morta, i el seu castell cremat.

La narració iniciada a Barcelona, on tenim l'oportunitat d'assistir a una vetlada en honor de Chopin i George Sand, arribats a la ciutat camí de Valldemossa, ens transporta als darrers mesos de la primera guerra carlina, on el nostre heroi, Montpalau, verificarà l'existència real del vampir, salvarà Pratdip dels seus atacs, i en la seua arriscada persecució contra rellotge, (el vampir ha adoptat la personalitat d'un sanguinari guerriller carlí que actua en solitari, el Mussol) serà capturat pel general Cabrera, malalt -segons la novel·la a conseqüència d'estar essent vampiritzat- a qui aconseguirà millorar, i finalment salvar-lo de la seua maledicció, amb la mort del vampir. El general Cabrera, una vegada sa, acceptarà la fi de la guerra, amb la rendició a les tropes lliberals les quals, al seu torn, permetran que, tant ell com les seues tropes, puguen passar a França, exiliats.

Novel·la perfectament ambientada a l'època que retrata i que, com podeu comprovar pels meus comentaris, m'apassiona, i més d'un cop he rellegit, sempre amb gust.

divendres, 2 de gener del 2009

Les senyoretes de Lourdes. Pep Coll

Qui són les senyoretes de Lourdes?

La mitologia popular gascona fa habitar certes grutes, com pot ser "era tuta de Massabielha" per fades, dites també blanquetes o senyoretes, uns petits éssers benefactors, que algunes vegades apareixen en forma de nena vestida de blanc, d'aquí el nom de blanquetes.

Pep Coll fa parlar Bernadeto (aquest és el nom gascó per Bernadette) Subirous qui, a través de les pàgines de la novel·la, ens contarà la seua vida i les seues escasses visions, tot introduint-nos en la vida d'una petita ciutat rural de la França del segle XIX.

Novel·la que retrata diverses crisis, la personal de Bernadeto, la familiar, la lingüística, la religiosa, inclús la de la pròpia novel·lista en la ficció,distinta del narrador Pep Coll, tal com Saramago preconitza en els seus papers no de ficció.

Al final ens queda un regust agredolç de muntatge, on Bernardeto no és més que una pobra xiqueta víctima de les seues crisis asmàtiques, de les idees transmeses per una àvia mig bruixa, de la capacitat de negoci d'una tia, i de les paraules del seu confessor que anirà guiant-la cap a unes visions induïdes que siguin capaces de deslliurar-lo del seu sentit de pecat i perdonar-li la seua homosexualitat.

Apassionant