Alicia a través del espejo. Lewis Carroll

Segona incursió de Carroll en el món d'Alícia, aquesta vegada, pel que sembla, reproduint una partida d'escacs molt sui gèneris, on l'única cosa important és fer arribar, com siga, un peó (la pròpia Alícia) fins a la casella final a fi de convertir-la en reina.

Més surrealista si cap que el primer conte, ha perdut, o al menys així ho veig jo, la frescor que aquell tenia.

La ladrona de libros. Markus Zusak

És ben sabut que els contes de fades, els reals, no aquells edulcorats que ens contaven de menuts, solen ser cruels. I aquest, aquesta història sobre una xiqueta que furtava llibres, no és cap excepció. Només que la seua crueltat no és inventada. Com tampoc la tendresa que traspua gràcies, potser, a la narradora del llibre, la mort.

Una mort molt més humana que algunes de les persones que viuen al llibre.

I uns personatges entranyables. Malparlats i esquerps, però entranyables.

I de transfons el mal quasi absolut del nazisme.

Un llibre extremadament recomanable, quasi quasi imprescindible.

El secreto del bosque viejo. Dino Buzzati

Un conte llarg, com diuen els francesos, una nouvelle, no tan infantil, però, com La famosa invasió de Sicília pels ossos, més semblant al Petit príncep, diria jo.

Un estricte coronel de cinquanta anys hereta, junt amb un nebot de deu, un antic bosc d'arbres mil·lenaris, on encara hi viuen els esperits, els ocells parlen, i els vents amenacen uns i altres amb tronades i divulguen les notícies.

El coronel allibera i s'alia amb un vent, que els esperits havien tancat fa molts anys, per matar el seu nebot.

Però ni el vent és ja el que solia, ni tampoc el coronel, tot i que cap dels dos no vol reconèixer-ho. I molt menys en presència de l'altre.

Un llibre per llegir, vora foc, i en veu alta, als nostres nets.

La famosa invasión de Sicilia por los osos. Dino Buzzati

Un conte infantil amb uns dibuixos preciosos fets pel mateix autor. Ossos, homes, ogres, gats gegants salvatges, porcs senglars fent part de l'exèrcit, caçadors dolents, serps de mar, fantasmes i un màgic que no és gaire bo, però que acaba redimint-se...

I la decadència moral induïda pels diners fàcilment guanyats. I la traïció. I el retorn a la vida senzilla.

Com dic, un conte infantil simpàtic, senzill, moralista. I molt menys cruel que els clàssics per molt edulcorats que ens els hagin volgut presentar.

Recomanable per a pares amb nanos de guarderia. I per a tots aquells que, independentment dels anys que tinguin, encara no hagin abandonat la infància.

La pirámide brillante. Arthur Machen

Un conte curt de l'autor galès on Dyson, un detectiu que ens recorda Sherlock Holmes, però que, a diferència d'aquest, no descarta les solucions sobrenaturals.

Una jove desapareguda, uns estranys dibuixos fets amb pedres, uns ulls pintats sobre un mur, la persistència a la regió de llegendes de fades i nans... Lligar tots aquests fets d'una forma coherent serà la funció de Dyson.

Allò que no podran fer serà salvar la xicota. Tampoc no sembla que els importi gaire. Una altra diferència amb els contes de sir Conan Doyle.

De qualsevol forma, un conte d'horror sobrenatural fàcil de llegir.

El juego de Ender (novel·la curta). Orson Scott Card

Arran de l'estrena de la pel·lícula El joc d'ender, i comentant amb alguns amics, me n'adone que no havia llegit res d'aquesta famosa saga de SF.

I he començat per aquest conte qualificat com a novel·la curta, origen de la famosa novel·la i de la posterior saga.

He de confessar que aquesta introducció m'ha agradat. La idea original és bona: aprofitar la capacitat de joc dels nens, per a conduir, sense dir-los-ho, la guerra.

Immoral? Per suposat. Contra-prudent? No ho arribem a esbrinar. Quan Ender, el genial jugador de dotze o tretze anys se n'assabenta de com l'han utilitzat, s'acaba la història.

Continuaré amb la novel·la del mateix títol.

Los misterios del gusano. Stephen King

Un altre conte curt (com el fa poc comentat en aquestes pàgines: "El gos de la polaroid") digne de formar part del corpus literari que coneixem com a mites de Cthulhu. Am la diferència que, a diferència del citat, aquest és prou més gòtic.

I és que, com la del xiprer, l'ombra de l'escriptor H.P. Lovecraft és allargada.

Ur. Stephen King

Les històries basades en móns paral·lels, abunden en la SF. Una bona mostra podria ser L'home en el castell, de Philip K. Dick. No ho són tant les històries basades en allò que els físics han popularitzat com el "multivers", aquest conjunt d'universos probabilísticament afins. Aquests universos que van obrint-se fractalment en successives bifurcacions fins a l'infinit.

Entre aquests destacaria El número de la bèstia, de Heinlein, Anatema, de Neal Stephenson, o 23/11/63 del mateix Stephen King.

Aquest conte curt, Ur, explota també aquest multivers. En aquest cas des d'un punt de vista literari. Què passaria si, gràcies a un cert lector, un kindle experimental, poguéssim accedir a les obres que els grans autors han pogut escriure en altres universos?

Però clar, Stephen King, és un escriptor de misteri, de terror. I, com és lògic, hi clava cullerada. Perquè una de les funcions d'aquest kindle, encara en construcció, li permet al nostre protagonista llegir les notícies de l'endemà, cosa que li farà caure en la temptació de modificar el futur, i això...

Agradable de llegir, com no podia ser menys.

Almuerzo en el restaurante Gotham. Stephen King

Un conte curt del famós autor de terror, Stephen King. Típic del seu corpus literari: la persona que, desgraciadament, es troba on no li convé, en el moment menys esperat i la seua reacció davant l'inesperat.

A diferència d'allò que acostumen altres autors, la seua heroica reacció no li servirà de res. O potser sí. Qui sap.

Afortunadament no ha fet una novel·la llarga, d'aquesta historieta. Cosa que se li agraeix.

La alargada sombra del amor. Mathias Malzieu

Mentre que els dos llibres que anteriorment he llegit d'aquest escriptor, Metamorfosi al cel i La mecànica del cor, els vaig qualificar de contes, aquest, tot i que conserva una estructura molt similar i una poètica pràcticament idèntica, el qualificaria, més bé, d'exteriorització del dol d'una persona molt estimada, en aquest cas, la mare.

Inevitablement m'ha recordat que, dins de dues setmanes, farà nou anys de la mort de la meua.

I, com ja passava amb els altres, la innocència que traspua és abassegadora. És igual que el protagonista tinga trenta anys, com si en vol tindre cinc; la mort de la mare sempre acaba sent un colp massa dur i només els records bons i dolents, tots, et poden tornar a situar-te de nou a la vida quotidiana.

Paga la pena de llegir-lo. Sobretot perquè no intenta en cap moment ser un altre llibre d'auto ajuda.

La mecánica del corazón. Mathias Malzieu

Un altre deliciós conte de Malzieu (el primer que vaig llegir fou Metamorfosis en el cielo) que bé mereixeria ser dut a la gran pantalla per Tim Burton.

Immediatament m'ha recordat La Invención de Hugo, gran pel·lícula homenatge a George Meliès filmada per Martin Scorsese (aquest home no envellirà mai, afortunadament) i que, segons llegesc està basada en La Invenció d'Hugo Cabret del novel·lista nordamericà Brian Selznick.

M'intriga que ambdues novel·les, tant la francesa com la nordamericana, siguen del mateix any 2007.

El protagonista d'aquest novel·la, duu un rellotge al cor, tal com l'autòmat de la pel·lícula. I com Pinotxo, una altra referència universal, acabarà creixent gràcies a l'amor, ajudat pels seus amics. Un rellotge que el pot destruir o salvar, però que, al cap i a la fi, haurà d'abandonar si vol realment viure.

No és literatura infantil, tot i que ho semble pel format i l'extensió.

Això sí, l'autor continua fent gala de la seua insubornable innocència.

Per llegir d'una tirada

Metamorfosis en el cielo. Mathias Malzieu

Història de difícil classificació aquesta del jove Tom Hematoma Cloudman, el de la inveterada mala sort, el pitjor especialista del món, el dels continus accidents, que un dia després d'un de tants, desperta a l'hospital amb un càncer terminal.

Estranya història d'un amor inesperat que acabarà transformant-lo en un ocell com aquells que l'acompanyaven en els seus espectacles de carrer.

Un conte deliciós amb unes fantàstiques descripcions de la vida a l'hospital.

Història de una gaviota y del gato que le enseñó a volar. Luís Sepúlveda

He rellegit un conte que vaig llegir fa anys, "Historia de una gaviota y el gato que le enseñó a volar" de Luís Sepúlveda, i l'he tornat a gaudir.

Sense ser una obra mestra de la literatura, es tracta del clàssic conte que pots contar als teus fills o els teus néts, amb garantia d'atenció i aplaudiments finals.

Conte ecologista i cant a l'amistat, a l'acompliment dels deures assumits i a la valoració de les diferències, tot i que una mica massa ben intencionat pel meu gust.

Aconsellable.

En el bosque. Ryunosuke Akutagawa

Acabo de llegir aquest petit i curt conte japonès, aconsellat, crec recordar, per Lamberto, un amic a Facebook i m'ha semblat fantàstic.

En el bosque, de Ryunosuke Akutagawa, ens presenta les successives declaracions testimonials d'una investigació judicial oberta arran d'un assassinat trobat a la vora del camí. El llenyataire que ha trobat el cos, el policia, la mare de l'assassinat, el monjo, la dona del mort, novençana encara, i desapareguda, l'assassí confès, i el propi assassinat a travès d'una mèdium.

Una petita joia que es llig en un moment.

Historia de una gaviota y el gato que la enseñó a volar. Luís Sepúlveda

Fa pocs dies, al bloc de Lola, vaig trobar la referència d'un conte que desconeixia: "La història d'una gavina i el gat que la va ensenyar a volar" de Luís Sepúlveda.

Tant el post de Lola com els comentaris dels amics, m'indicaven que es tractava d'una bella fàbula dedicada a l'amistat i el pundonor en l'acompliment de la paraula dada.

Avui, per fi, l'he pogut llegir, i l'aconselle. Zorbas, aquest gat, gros, negre i gras, els seus amics, i el poeta resulten entranyables.

I el final, amb un regust a l'última escena de Casablanca, em sembla rodó.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

"—¡Vuelo! ¡Zorbas! ¡Puedo volar! —graznaba eufórica desde la vastedad del cielo gris.

El humano acarició el lomo del gato.

—Bueno, gato, lo hemos conseguido —dijo suspirando.

—Sí, al borde del vacío comprendió lo más importante —maulló Zorbas.

—¿Ah, sí? ¿Y qué es lo que comprendió? —preguntó el humano.

—Que sólo vuela el que se atreve a hacerlo —maulló Zorbas."

Cuentos completos vol. 4 Philip K Dick

He acabat de llegir aquest volum quart, i penúltim, dels contes complets del gran novel·lista de ciència ficció, Philip K. Dick

Possiblement la primera cosa que vaig llegir d'ell, va ser una novel·la, "l'home en el castell" que em va fer conèixier l'I Ching o llibre de les mutacions.

Philip K. Dick és un neuròtic, obsessionat com molts dels seus coetanis per la guerra freda, el mercantilisme, el domini de les màquines, i la fràgil realitat que ens envolta, on res no és el que aparenta.

La quotidianetat més absoluta, deixa pas, a poc que gratem en la superfície, a un món on ens trobem perduts, un món estrany per a nosaltres els seus lectors, però pacientment suportat pels protagonistes dels relats.

Molts dels seus contes han estat la base de films de certa nomenada, com Blade Runner, o Paycheck, o Desafío total, o Minority Report.

Com a mostra del que dic, pujaré al meu bloc general Minority Report.

Bailaré claqué sobre tus sombras. José Carlos García Fajardo

Ahir vaig acabar de llegir el darrer llibre del professor José Carlos García Fajardo: "Bailaré claqué sobre tus sombras", publicat a Miraguano Ediciones, i que, per cert, m'ha costat déu i ajuda poder aconseguir.

No em resulta gens fàcil classificar aquesta lectura, la qual, d'altra banda, trobe molt recomanable.

No és un llibre d'apòlegs i contes orientals, però també.
No és un llibre d'autoajuda, però déu n'hi dó
No és una fàbula d'iniciació, però quina altra cosa és l'evolució de Sergei, la petita llebre mongola?

Inclassificable, doncs, amè i divertit, educatiu, per tant.

Només una discordança, un retret:

El llibre presenta tres parts molt diferenciades, però amb un encadenament deficient, o, sota el meu pobre punt de vista, poc aconseguit.

A la primera, assistim a la formació de Sergei, un xicot despert, bellugadís, d'ulls i orelles atentes, d'aquí el qualificatiu de llebre, a través d'un seguit de preciosos contes fonamentalment sufís. Veiem evolucionar Sergei de xiquet a adolescent a home.

A la segona, molt curta, assistirem a la formació de Sergei a través dels llibres, millor dit, de cites i comentaris als llibres fets per un dels seus companys-mestres, Ting Chang. Aquesta part, petita part, poques pàgines, ens ofereixen unes poques i clàssiques sentències-instruccions de Confuci. Sergei evoluciona d'home que segueix a home que decideix, d'home del ramat a pastor.

La tercera, mínima, ens presenta un besllum d'allò que ha succeït a la Xina, els últims anys, de com l'època de Mao ha estat un interregne, possiblement necessari, ineludible, després del qual, la Xina de sempre, l'Imperi del Centre, continuarà existint, renovat, com un far cultural en aquest món convuls.

Com he dit abans, totalment recomanable.

Al meu bloc general, deixaré un dels capítols amb què més coincidesc, "Melocotones"

El niño con el pijama de rayas. John Boyne

contadores de visitas


Aquest Nadal, la dona em va regalar el llibre, i ja li ha tocat el torn de llegir-lo.

És tracta d'una petita fàbula, on tota l'escriptura de les escases pàgines, s'encamina absolutament a mostrar un desenllaç, d'altra banda, bastant previsible.

Els personatges: Bruno i la família, Schmuel, absolutament inverosímils, sobretot els dos protagonistes, Bruno i Schmuel. Bé que ambdós tinguin nou anys, però no és possible tanta ceguesa, que els impedeixi veure allò que passa al seu voltant.

Anoto a la part positiva, la senzillesa en l'escriptura, que l'autor no hagi fet us de fàcils truculències per tal de convertir la fàbula amb missatge en un conte lacrimògen.

Es deixa llegir, té bona intenció i és curt. Poca cosa més.

Recomanat com a lectura d'uns pocs dies al transport públic, o d'una tarda a casa. Fàcilment oblidable.