diumenge, 6 d’abril del 2008

La grieta. Una novel·la de Doris Leasing

Avui he acabat de llegir "La grieta", i he de reconèixer que no m'ha fet el pes. Interessant com és, m'ha deixat tanmateix amb un regust de cosa inacabada, amb la sensació de que podria haver estat una història més rodona.

L'inici, però, em va resultar francament prometedor: un patrici romà, de l'època de Neró, historiador, que es troba en possessió d'uns documents molt antics, documents amagats, censurats ja que parlen d'un origen de la humanitat molt distint del comunament acceptat.

En l'origen del temps eren les dones, una comunitat partenogenètica no individualitzada, vivint a unes coves vora mar, amb naixements regits per les fases de la lluna. Animals pràcticament marins, vivint al mar i de la mar, el narrador en alguns moments arriba a pensar si no provenen d'algun tipus de foca.

Més tard, comencen a parir esporàdicament "monstres", nadons que ja no tenen l'esquerda entre les cames, sinó unes estranyes protuberàncies. Aquests monstres repugnants són eliminats, i a vegades torturats fins la mort.

Aleshores apareixen les àguiles. Aquestes ataquen les dones, impedint el sacrifici dels bebès i s'enduen els xiquets cap als seus nius. Alguns d'ells sobreviuen gràcies a la llet d'una cérvola.

El nombre de naixements de monstres va incrementant-se amb el temps, i la comunitat de xiquets va creixent.

El relat de la primera trobada d'una "esquerda" (dona) amb els "dolls" (xiquets) acaba en una violació massiva, violació tanmateix innocent.

La segona trobada, però, ja representa l'inici d'una relació dones-homes, on les primeres es converteixen en mestres (el llenguatge dels xiquets és molt infantil), i al mateix temps deprenen alguns conceptes novells per elles, com el de la importància de tenir cura dels infants.

A poc a poc la comunitat de les dones, va dividint-se en dos faccions, la que continua considerant els homes com a monstres que hi ha que eliminar o en tot cas ignorar, i la que se n'ha adonat que l'època de la partenogènesi s'ha acabat, i a partir d'ara es necessitarà el concurs dels homes per poder engendrar noves generacions tant d'esquerdes com de dolls.

Malgrat tot, la separació homes dones, tant física (les dones a les seues coves, els homes a les seues cabanyes) com mental (les dones són tranquil·les i sensates, els homes són juganers i investigadors) continua.

Al remat, la conjunció de dos desastres, (ambdós ocasionats pels homes), l'un el fracàs d'una expedició de cabotatge per intentar trobar noves platges, amb la mort de gran part dels xiquets més menuts, l'altre la tornada a les coves, amb l'activació involuntària del volcà a la falda del qual viuen les dones, amb la conseqüent destrucció del seu hàbitat, portarà a la acceptació d'una vida en comú de les dones i els homes, i la fi de la novel·la.