He llegit aquesta novel·la recomanada pel professor Rafael Arenas, un antic i virtual conegut a la Comunitat de Blocaires de El País primer, a Blogspot més tard i, actualment, a Facebook, el criteri del qual em resulta molt fiable, i no parlo només de literatura.
Va ajudar també la meva decisió el record d'un blocaire de El País que atenia al mateix nom del protagonista de la història: Valdemar Canaris, i que, tot i no prodigar-se, escrivia uns articles molt mesurats i, almenys així ho recordo, d'una polidesa literària exemplar.
La història, senzilla com la vida i amb un depurat llenguatge farcit de termes mariners sense que això ens faci la impressió d'una erudició forçada i fatigosa, ens descriu en primera persona, i amb transcripcions del quadern de bitàcola, la crònica de la volta al món en solitari protagonitzada per un cap de trons, un trinxeraire que no dura gaire en cap treball, acabat d'eixir de la presó per un delicte que desconeixem i que tampoc no ens importa.
Com tampoc no ens importen gaire els motius reals que té el contractador (respectar la memòria d'un fill mort a un accident del que ho desconeixem tot o quasi tot a través de la subrogació del viatge llargament projectat en una persona casualment nascuda el mateix dia?) ni quina serà la vida futura de Valdemar un cop finalitzat el seu periple.
Historia d'un enamorament sobtat, a primera vista, del vagabund i el vaixell, un amor correspost. Si em feu cas i ho llegiu sabreu què vull dir.
I sobretot, com tota bona història de viatges, el viatge extern i l'intern van paral·lels, es confonen, se solapen. Com l'Odiseu d'Homer, com el Maqroll de Mutis, l'Ulisses de Joyce, o la Lyra Bellacqua de Pullman, el Valdemar que inicia la singladura esdevindrà més savi, més escèptic, més ell mateix.
Novel·la, per mi, absolutament recomanable.
