dilluns, 29 de desembre de 2014

Los durmientes. Victoriano Javier Santana Cabrera

Segona novel·la de Victoriano. Si la primera, El camino de mis pecados, la vaig qualificar de barreja entre Dickens i Tarantino, aquesta no puc més que qualificar-la de tarantiniana pura; barreja entre Kill Bill i Inglorious Basterds.

La història que narra, un heterogeni grup de sicaris a sou d'un fantasmagòrica societat sempre en risc de ser ells mateixos assassinats pels seus propis companys resulta tan inversemblant com les dues pel·lícules abans citades.

Quant a les interminables aventures on res no és allò que abans semblava, diria que donen per a unes quantes històries; una sèrie de novel·les curtes amb les successives aventures protagonitzades pels personatges evitarien un previsible cansament del lector.

L'autor ha millorat en evitar les explicacions innecessàries que llastaven la narració en l'anterior novel·la, cosa que afavoreix la lectura. Allò que no ha millorat, desafortunadament, és la gran quantitat d'errors ortogràfics que va incrementant-se conforme avança la història. Fa tota la impressió que, al final, ja es trobava cansat de les correccions.

Només per incondicionals o amics.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Esperanza. Rosa y Víctor Estrada Díez.

Astúries, 2088. Pedro, un dels protagonistes, malgré lui, de Wanik, l'anterior novel·la d'aquesta trilogia prevista, sobreviu, a una residència d'ancians, a la desaparició de les seues dona, filla i néta. Mori, un planeta a molts anys llum de la terra, 2011. Rel i Pot, amics de Pit, un altre dels protagonistes de Wanik, amb l'ajuda de Leilani, organitzen una expedició de recerca i rescat, ja que no saben res del seu amic des de la seua sortida de la terra.

Una narració que, alternant en els seus capítols aquests dos punts espacio-temporals, ens retorna junt amb nous personatges, (Fran Amed, el policia que és molt més que un policia; Lila, la directora i propietària de la residència; Ekel, la periodista) d'altres ja coneguts pels lectors de Wanik (Abdel, Alika, Pedro i família) a més una entitat, una intel·ligència artificial que intenta venjar en Pit la desaparició de la raça dels seus creadors.

La narració ha millorat respecte a l'anterior novel·la. L'antagonista ja no és una conspiració informe que no treu cap ni desllorigador, sinó un personatge amb motius clars, equivocats o no. Han disminuït les divagacions científiques que poc aportaven a la història cosa que ha aconseguit agilitzar-la. Hom podria llegir-la sense haver llegit la primera, tot i que, supose, algun passatge podria quedar coix. I, last but not least, l'absència d'un final convencional (més bé es tracta d'un to be continued) ens fa quedar-nos a l'espera del final de la trilogia.

Un consell només: convindria que, abans de l'edició, els textos passessin per les mans d'un corrector. Certs dubtes entre "por qué" y "porque"; certs errors ortogràfics com "cabilar" per "cavilar", o aquest costum que va imposant-se de posar-li adjectius del gènere masculí a paraules clarament del gènere femení com aigua, arma, etc. podrien ser evitats.


dissabte, 13 de desembre de 2014

Wanik. Rosa y Víctor Estrada Díez.

Aquesta novel·la, de ciència-ficció en la seua vessant ecològica, va ser escrita fa uns anys per una amiga de les xarxes socials. Llegir-la m'ha retornat als meus anys joves, quan mon pare, ja malalt del cor, bescanviava novel·les a casa la Carpena. Novel·les (de cow-boys, policíaques, de ciència ficció) que, a les meues vacances, jo també aprofitava per llegir. Novel·les enquadernades en tapa blana (allò que, més tard i a partir d'en Tarantino, coneixeríem per novel·les pulp), entre les quals, de quan en quan, se n'escolava alguna perla inesperada (en recorde, per exemple, una de Daphne de Maurier que em va impactar)

Allò que intente dir és que, tot i no ser una novel·la antològica, és de bon llegir. Potser l'afavoreix haver estat escrita a dues mans, cosa que propicia salts no tant d'estil com temporals, una acumulació de flash-backs que obliguen el lector a replantejar-se permanentment una història que va confluint sense excessives estridències.

En contra, una ferotge conspiració tan inversemblant com inexplicada; uns personatges escassament dibuixats i mancats, doncs, de profunditat; una història massa condicionada per la voluntat i ideologia dels autors; un excés d'explicacions en busca d'un innecessari vernís científic.

Defectes, no obstant, que no impedeixen una agradable lectura.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Cuentos de detectives victorianos. Diversos autors

Una correcta col·lecció de contes de detectius que ens demostra que no tot acaba amb Poe i Conan Doyle. I que podien haver-hi no només detectius sinó també detectives. Inclús un dels detectius està especialitzat en casos paranormals. Deduccions, de vegades, una mica forçades; detectius francesos a Londres que es burlen de la ineficàcia de la policia britànica; detectius que fumen haixix i són capaços de resoldre qualsevol cas sense abandonar l'habitació; una detectiva amb un ajudant; i molt d'humor a les seues pàgines. Quant a la qualitat dels relats, fluctua com no podia ser menys. Però de qualsevol forma, una digna i interessant col·lecció de contes.

dimecres, 26 de novembre de 2014

En la corte de Ronnie. John Le Carré

Que John Le Carré és un gran novel·lista, no en tinc cap dubte. Fins ara només havia llegit novel·les. Aquest llibre, que la contraportada presenta com a autobiogràfic, no m'ho sembla realment. Perquè el personatge principal no és ell, sinó son pare. Son pare, un estafador impenitent, i com a tal, un narrador de primera, tot i que no literari, és blasmat, però tanmateix estimat, per un fill que l'odia cordialment, que no el voldria a prop, però que, com tots aquells que ell denomina com la cort de Ronnie, també ha sucumbit al seu encís, manta vegada.

Alliçonador.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Diez veces siete. Maruja Torres

Una revenja, un passar comptes, amb forma d'autobiografia. Amb El País, amb sa mare, fonamentalment. Però també un cant a l'amistat, a l'orgull del treball ben fet, a la fidelitat a un mateix, a la supervivència malgrat tot.

Una reordenació de la vida, amb múltiples flashbacks, en trams de set anys. Interessant, quasi quasi apassionant, m'atreviria a dir.

Llegible. Recomanable inclús per a una generació com la meua, la dels que ja hem fet els seixanta.

dijous, 20 de novembre de 2014

El secreto del calígrafo. Rafik Schami.

La desaparició, al Damasc del anys cinquanta, de Nura, la dona d'un famós cal·lígraf, els rumors que aquest fet originaran, i les conseqüències per als seus protagonistes, li permeten a l'autor aprofundir en la societat pluriètnica i pluricultural damascena de l'època.

Així, anirem assistint a l'evolució de Salman, un xicot cristià; de Karam, propietari d'un cafè; de Hamid, el cal·ligraf i de la pròpia Nura. Tots ells amb unes relacions més o menys complicades amb les seues respectives famílies.

Història d'amors correspostos i no correspostos, d'amistats, de fanatismes i de toleràncies, de colps d'estat, conspiracions i societats secretes i, sempre planant per sobre totes les històries, la cal·ligrafia.

Una novel·la apassionant d'un autor apassionant.

dilluns, 10 de novembre de 2014

La delicadeza. David Foenkinos

Feia temps que tenia pendent de llegir aquesta novel·leta de la que me m'havien parlat bé.

Amb uns personatges excessivament esquemàtics: una jove que ha enviudat fa pocs més, el seu cap a l'empresa on treballa i un jove empleat de l'equip que ella mateixa capitaneja, ens mostra com ens pot assaltar l'amor i de quantes maneres: a primera vista (el difunt marit) o amb la persona més impensada (el company de feina). Com la timidesa pot ser un actiu tan important com el festeig. Però sobretot com la delicadesa és fonamental per a cimentar una relació estable.

De bon llegir, no passa de ser un conte allargassat, una faula romàntica.

divendres, 7 de novembre de 2014

Anna Karénina. Lev Tolstoi

Una altra novel·la russa magnífica i grandiosa. La vida d'unes quantes famílies de la noblesa terratinent a la Rússia de finals de segle XIX, relacionades entre elles per lligams familiars, permet a l'autor fer una dissecció de la Rússia de l'època, així com expressar les seues dèries polítiques, filosòfiques, socials i religioses.

Anna Karènina, amb el seu amor contracorrent per Wronski que acabarà conduint-la al suïcidi, Levin i Kitty, amb el seu apassionat amor, reblit de gelosies i malentesos que, tanmateix sobreviurà al camp, lluny de la "civilitzada" vida dels urbanites de Moscou i Sant Petersburg. Aleksei, el marit d'Anna, oscil·lant entre el perdó i la venjança. Stepan, que enganya Dolly, la dona, però que, tanmateix no sabria viure sense ella. I els dubtes religiosos de Levin...

Tots ells personatges d'una complexitat extraordinària, personatges vius que ens encomanen les seues inquietuds, les seues aspiracions, els seus dubtes.

El que deia, una novel·la magnífica, grandiosa, imprescindible.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

La verdad sobre el caso Harry Quebert. Joel Dicker

Enlluernat encara per aquesta novel·la, per aquesta investigació a tomba oberta, aquesta muntanya russa, aquesta espiral de culpables indubtables, seguríssims, que acabem descartant, un a un, a última hora.

Qui era realment la víctima? Com era? Àngel o dimoni?

Qui ha estat el seu assassí? Què amaga el petit poble d'Aurora?

Història d'una amistat insubornable, d'un amor irrevocable (de més d'un amor, si volíem ser exactes), de la confecció d'una novel·la (de més d'una novel·la, si no volíem faltar a la veritat), d'una investigació criminal sobre uns fets ocorreguts fa trenta tres anys.

Esplèndida. Apassionant.

Caldrà seguir aquest autor.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

El último día. Glen Cooper.

Un altre llibre entretingut de Cooper. I poc més. En aquest cas assistim a l'aparició d'una droga que porta els consumidors a una experiència com les que asseguren haver tingut aquells que han eixit d'un coma a les portes de la mort. Ja sabeu: la visió del propi cos des del sostre de l'habitació, el túnel lluminós, el riu i, a l'altra vora, el familiar, l'amic, acollint-te. I la sensació d'una presència benigna i amagada que t'espera.

I els efectes que aquesta nova droga té sobre la societat: meninfotisme, suïcidis, pacifisme, religiositat new age...

I el naixement d'una secta apocalíptica.

I aquesta història, en sí no tan distinta d'Un món feliç, o de la barrera Santaroga, es barreja amb la investigació d'uns assassinats que duran l'inspector del FBI al cap de la secta: un famós metge i sociòpata descobridor de la substància.

Eficaç i de bon llegir com les altres novel·les de l'autor.

dimarts, 23 de setembre de 2014

Los hermanos Karamázov. Fiódor Dostoievski

Llegir una novel·la russa com aquesta, o com Guerra i Pau, el Don de plàcides aigües, Doctor Givago o Arxipèlag Gulag, és com submergir-se en un riu torrencial ple d'esculls i de trampes, però també de bellesa salvatge, de vegetació esponerosa. Novel·les riu en diuen, on cada història pot ramificar en mil històries, on cada detall és important, on a l'autor no li cal amagar les claus de la narració per a que el suspens hi domini i ens apassioni. Comparar una novel·la com aquesta amb els best sellers actuals, per bons que siguin, és com comparar una simfonia clàssica, amb una cançó de tres minuts, per bona que aquesta sigui.

Feia temps que no m'entusiasmava tant amb aquest tres germans, Dmitri, Ivan i Aleksei, tan distints i tan similars alhora, i amb son pare Fiódor, i amb el germà bord, Smerdiakof, i amb Katerina, i Grúixenka, i Kòlia, i Ratikin, i... I amb un assassinat que no és un parricidi però sí que ho és. I amb un judici que acaba condemnant la persona equivocada, perquè totes les proves hi són sobre la taula i tan extraordinàriament clares...

Imprescindible.

divendres, 5 de setembre de 2014

Las crónicas de Spiderwick. Tony DiTerlizzi y Holly Black.

Continue aquest estiu amb literatura infantil amb una novel·la de la que, no fa molt, vaig poder veure la versió cinematogràfica. En l'estela de l'Història interminable, o de les Cròniques de Nàrnia, tres germans s'enfrontaran a un món màgic a tocar de porta, i aconseguiran vèncer, amb l'ajuda de diferents amics que aniran fent.

Una mostra més de que els contes clàssics poden tenir continuïtat als nostres dies.

dissabte, 30 d’agost de 2014

En mi no hi ha res. Sebastià Perelló.

Llibre que conté la crítica d'uns altres dos: Climent, de Josep Maria Fonalleras, i Llefre de tu, de Biel Mesquida. Crítiques, cal dir, pretensioses i gairebé insuportables. No coneixia res d'en Perelló, però se m'han llevat les ganes.

El juego de Ripper. Isabel Allende

Darrera novel·la, aquest cop políciaca amb assassí en sèrie inclòs, de l'autora d'aquella ja llunyana i mítica Casa dels esperits. Una mica decebedora, amb personatges massa esquemàtics i/o estrafolaris pel meu gust, i algunes incongruències i buits en el desenvolupament de la narració. Però Isabel Allende té ofici llarg i se li nota. La història, malgrat tots els seus defectes, enganxa i es fa de bon llegir.

En poques paraules, una agradable lectura d'estiu, amb un final trepidant i tràgic.

dimarts, 19 d’agost de 2014

Los siete mensajeros y otros relatos. Dino Buzzati

Un altre recull de contes del gran Dino Buzzati. El problema (i la sort, cal dir-ho tot) de les antologies, dels reculls, és que hi ha lectures que es repeteixen, contes que ja havies llegit. En aquest recull hi venen incorporats els dos primers contes que li vaig llegir: Pànic a la Scala (Paura alla Scala) i El gos que ha vist Déu (Il cane che ha visto a Dio), un conte, aquest darrer, que no em cansaria mai de rellegir.

Difícil, molt difícil, destacar-ne cap, però aquí en va un molt amarg:

La niña olvidada

La señora Ada Tormenti, viuda de Lulli, fue a pasar unos días al campo, invitada por sus primos los Premoli. Por el pueblo iba y venía mucha gente. Como era verano, la sobremesa de la noche se hacía en el jardín, charlando hasta la una o las dos. Una noche la conversación se refirió a las casas de la ciudad. Había allí un tal Imbastaro, tipo inteligente, pero antipático. Decía:

–Siempre que dejo mi casa de Nápoles, sucede algo, ¡je, je! –continuaba, riendo así, sin motivo; ¿o el motivo era, en cambio, hacer daño al prójimo?–. Salgo, por decirlo así, ni siquiera recorro dos kilómetros, y se sale el agua del lavadero o se incendia la biblioteca por haber olvidado una colilla encendida, o se meten ratas de los barcos y devoran hasta las piedras. ¡Je, je!, o en la portería, la única persona que soporta allí el verano, recibe un golpe seco y por la mañana se la encuentra preparadita para el entierro, con cirios, el sacerdote y el ataúd. ¿No es así la vida?

–No siempre –dijo con gravedad Tormenti–, por fortuna.

–No siempre, es verdad. Pero usted, señora, por ejemplo, ¿podría jurar haber dejado su casa en perfecto orden, no haberse olvidado nada? Piénselo bien, piénselo bien. ¿Exactamente en orden?

A estas palabras Ada se puso del color de los muertos; de repente tuvo un horrendo pensamiento. Para poder ir a casa de los Premoli había llevado a su hija de cuatro años a una tía. 0 mejor dicho, había decidido llevarla. Porque ahora, al volver a pensar en ello, con todo y estar segura de haberlo hecho, no conseguía recordar cómo y cuándo había llevado a Luisella a casa de su tía. ¡Qué extraño! No recordaba ni cuándo habían salido de casa juntas, ni el camino recorrido, ni las despedidas en casa de su tía. Como si en su memoria se hubiese abierto un agujero.

En resumen, la duda era la siguiente: que ella, Ada, se había olvidado de llevar a la niña a casa de su tía y sin advertirlo, al irse, la había encerrado en casa, Era una sospecha absurda; pero la imaginación fabrica a veces cosas muy extrañas. Insensato, de loco, pero bastaba, no obstante, para helarle la sangre en las venas. Con sorpresa la vieron ponerse bruscamente de pie y abandonar la compañía de todos. Uno preguntó a Imbastaro:

–Perdone, pero, ¿le ha dicho usted alguna cosa desagradable?

–¿Yo? Nada de particular, ¡je, je! No comprendo.

Ada entró en la casa y, sin decir nada a nadie, se dirigió al teléfono. Llamó urgentemente a Milán, dando el número de casa. Esperó, retorciéndose las manos.

La comunicación se la dieron casi en seguida. En el acto.

–¿Es usted quien ha llamado a Milán, al 40079277

–Sí, sí.

–Hablen.

–¿Hable?

¿Con quién? Al llamar, esperaba que nadie le respondería. ¿No estaba la casa cerrada y vacía? Si alguien acudía al aparato significaba, por lo tanto, que su primera sospecha estaba fundada, que Luisella se había quedado encerrada dentro. (Aunque apenas tuviera cuatro años, sabía contestar al teléfono). Habían pasado ya 10 días; hacía un calor espantoso y en casa Ada no había dejado ni un bocado de comida. ¡El calor! En los días de la canícula se cuecen los muebles en las casas abandonadas, y se quedan sin aliento los seres vivos, si permanecen en ellas. Ada se sintió morir. Temblando, dijo:

–¡Oiga!

–Diga –dijo desde Milán una voz de hombre.

Y con la velocidad de un relámpago, Ada imaginó lo ocurrido: Luisella, encerrada y sola en casa, incapaz de abrir la puerta, sus gritos, la primera alarma en el barrio, la policía, la puerta forzada, la niña enloquecida de miedo.

–Diga. ¿Quién es? –preguntó el hombre.

–Soy yo, la mamá. Pero, ¿quién es usted?

–¿Qué mamá? ¡Yo no tengo mamá! Se ha equivocado de número.

Y colgó.

Ada volvió a llamar inmediatamente a Milán (pero la angustia había ya cedido). Dio el número exacto, oyó la señal de línea y esta vez nadie le respondió.

Respiró aliviada. Menos mal. ¿Qué estupidez había imaginado? Ante un espejo se puso unos pocos polvos y salió afuera al jardín. La miraron, pero nadie dijo nada.

Sin embargo, cuando se acostó y en la enorme casa de campo se estableció el plúmbeo silencio de la noche y solamente por la ventana entornada entraban las voces de los grillos, volvió a sentir miedo. En aquella hora imaginó a la niña, muerta de calor y de hambre que, de rodillas, agarrada al pestillo de la puerta y con los ojos desorbitados, lanzaba sus postreros lamentos. Pensó que, en el peor de los casos, alguien debía de haber oído sus gritos. Otra voz, pérfida, objetaba: si alguien la hubiese oído, ya la habrían socorrido; ya han pasado 10 días y a estas alturas te habrían avisado. Pudo ocurrir también que los pisos contiguos estuvieran desocupados en este período de vacaciones. La portera, cinco pisos más abajo, ¿qué podía oír?

Miró el reloj, eran las cuatro. A las seis salía un tren. Ada saltó de la cama, se vistió, hizo la maleta. Acaso empieza así la locura, se dijo. Pero no podía contenerse.

Dejó una nota excusándose, Cautelosamente salió, abrió la puerta del jardín y se dirigió a la estación. Había cuatro kilómetros de camino.

Cuanto más avanzaba él tren, mayor era su angustia. Llegó a Milán hacia las tres de la tarde. La ciudad ardía en un halo de polvo tórrido y húmedo. Balbuceando, dio al taxi la dirección.

¡Por fin, su casa! No se notaba nada anormal. Las persianas del piso estaban todas bajadas, como las había dejado días antes.

Pasó corriendo ante la portería. La portera le hizo el acostumbrado saludo. Bendito sea Dios, pensó Ana. Ha sido todo una pesadilla, nada más.

Silencio y quietud en el rellano del quinto piso. Pero, ¿por qué temblaba tanto su mano al introducir la llave en la cerradura? Se descorrió el pestillo. Al abrirse la puerta, salió un vaho caliente y denso.

De pronto, cuando abrió la puerta interior, Ada sintió en el pecho un nudo doloroso; porque, un poco por encima de su cabeza, flotó, ansioso de huir, un pequeñísimo e incomprensible humo, una minúscula nubecilla, oblonga y pálida, que no despedía olor.

Corrió a la ventana del recibidor, abrió los postigos y se volvió.

Sobre el suelo, a dos metros de ella, se veía algo, como una larga y recortada mancha, pero de notable espesor. Se acercó, la tocó con el pie. Cenizas. Estaban esparcidas uniformemente como formando una especie de dibujo. Aquel nudo que tenía en el pecho se hizo fuego, infierno. Las cenizas tenían exactamente la forma de Luisella.

dissabte, 16 d’agost de 2014

Cataconya, la via ridiCULista d'accès a la independència. David Duran

Llibre publicat al 96 i que ens situa als lectors en un hipotètic futur proper, any dos mil i escaig, amb una Catalunya independent, on una publicació (un CD-Rom interactiu) del ministeri de cultura explica als alumnes com Catalunya va conquistar la independència d'una forma absolutament pacífica, però sobretot, ridícula.

Llibre d'un humor arrauxat i en algun cas una mica bròfec que es llegeix d'una tirada entre somriures i alguna que altra riallada.

M'ha recordat alguna que altra novel·la d'en Pedrolo, però també una tàctica molt utilitzada els primers dies de la democràcia: Quan volies fer callar algú bastava ofegar la seua veu amb forts aplaudiments i bravos i visques.

Perquè aquesta és precisament la via elegida per a la independència, ridiCULitzar ferotgement els espanyols simulant un patriotisme abrandat fins que els espanyols reals es cansin i els expulsin. Vegeu-ne una mostra:

"Una fou l'operació anomenada entre els culistes "Caravana per la independència", però que públicament fou donada a conèixer sota l'eslògan "Pongamos una pica en Flandes". L'organització de l'acció va anar a càrrec dels mateixos protagonistes de la gesta britànica, amb Bonet al capdavant.

Així, a principis d'agost una caravana de cotxes i motocicletes -també més contaminants i sorolloses que les actuals- partia de la ciutat de València amb destinació Brussel·les. A mesura que passava per capitals catalanes, s'hi anaven afegint vehicles. A Perpinyà es comptabilitzaren més de seixanta cotxes i una vintena de motos.

Tal com mostren les imatges següents, els vehicles lluïen tota mena de distintius espanyols, com les exagerades "E" que cobrien quasi per complet el vidre posterior de l'automòbil. Sobre el sostre, els cotxes traginaven un rètol on podia llegir-se l'eslògan de la campanya -referit a Flandes- o d'altres desbordants de patriotisme espanyol, com ara "Espana de mis amores". El toc de color anava a càrrec de les banderetes, espanyoles evidentment, que tots els automòbils duien al davant, com si de cotxes oficials es tractés.

La matrícula amb la M de Madrid, que veieu en pantalla, correspon a un cotxe llogat expressament per a l'ocasió per l'individu que ara ensenya el cul i que, com es pot apreciar, anava vestit de torero.

L'objectiu de la caravana, fàcil d'endevinar, era captar l'atenció dels europeus en un gest clarament ridiculista, basat en la suposada reivindicació de la pertinença del territori flamenc a l'imperi espanyol.

Per a l'usuari que no hagi superat la UI 4 "L'Espanya Imperial, tela marinera", li recordarem que Carles V heretà de la seva àvia, Maria de Borgonya, uns extensos terrenys als Països Baixos, que donaven per a diversos milers d'urbanitzacions. Aquest senyor era rei -un ofici sortosament en extinció i consistent a acaparar antidemocràticament el màxim de poder- al mateix temps de diferents corones, com ara la castellana amb annexos americans, l'aragonesa amb annexos italians, etc. Els seus successors van acabar perdent part d'aquest patrimoni, empetitiren els dominis de l'Imperi espanyol. Així, les places de Flandes les perderen, malgrat tot l'or d'Amèrica invertit, pocs anys abans de l'ocupació militar de Catalunya.

Els nostres protagonistes, coneixedors d'història i molts d'ells llicenciats, sembla que volien posar en evidència la contradicció que els catalans haguéssim de suportar la fal·lera imperial espanyola i els flamencs no. A més, la tria de Brussel·les d'entre tot el territori flamenc, no era gens casual.

Brussel·les, a part de seu del Govern de la Unió Europea, era una ciutat polvorí pel fet que essent de majoria francòfona es trobava dins del flamant Estat flamenc, acabat d'estrenar justamant aquell any, després de la divisió de l'antiga Bèlgica. Prou embolic tenien ja a l'ex-Bèlgica, amb els flamencs, els valons i la minoria alemanya, com perquè a més un grup de pertorbats hi anés a reivindicar la sobirania espanyola.

Se sap que els governs de Flandes i Valònia demanaren explicacions urgents a les autoritats espanyoles. Després, també feren el mateix l'Estat francès i l'holandès.

Tot i així, la caravana creuà mitja Europa sense gaire pena ni glòria i fortament vigilada per dispositius policials. Són remarcables els petits incidents que es registraren en diverses localitats, travessades a altes hores de la matinada. L'estridència dels clàxons i la música oficial que presidia la caravana -un tema popular espanyol de l'època anomenat "Porompompom"- molestà alguns ciutadans que es mostraren poc comprensius i gens acollidors al pas dels nostres lluitadors.

La nota positiva vingué en allò que podríem qualificar de primer precedent de la reacció que el culisme pretenia provocar en l'Estat espanyol. Així, José Ballestero, diputat i líder del PEE -Partido de la Espana Entera- efectuà unes declaracions en roda de premsa, que pel caràcter històric no traduïm, sinó que subtitulem:

...el paperina aquell que va sortir l'altre dia per televisió parlant de Carles V i reivindicant l'espanyolitat de Flandes, i de Nàpols, i de Sicília, i de mitja Àustria i jo què sé més... no era un veritable patriota. Se li escapava el riure per sota el nas, que jo ho vaig veure. Tot plegat és una maniobra separatista que fa mesos que es cou a València i Barcelona... No ens hem de deixar impressionar, en realitat tots aquests paios no són espanyols... i ara!

Aquesta darrera frase fou molt celebrada entre els independentistes que veien com riure començava a posar nerviosos els espanyolistes i esdevenia una autèntica arma d'alliberament nacional. Amb motiu de l'Onze de Setembre aparegueren samarretes amb la inscripció "Espanyol? I ara!".

Resumint, arribà el moment en què, farts de tot, i sense ningú amb qui poder negociar, Espanya va muntar un referèndum on no va deixar votar ni catalans, ni balears, ni valencians (i per cert, encara que haguessin pogut fer-ho, els de la Franja no votaren tampoc) on formalment se'ns va expulsar. Això sí, fins el 2100 no s'hi podrà utilitzar el nom de Catalunya, només el de Cataconya. Però els catalans diuen que ja els hi va bé.

Divertit.


Menudas historias de la historia. Nieves Concostrina

Un fresc i refrescant llibre fet a base d'anècdotes i historietes contades amb humor però no per això menys reals. Valga com a exemple aquest capítol:

La penicilina, asesina de estafilococos

El hallazgo más extraordinario del siglo xx, aún sin parangón en lo poco que llevamos del xxi, es la penicilina, la primera sustancia que demostró ser capaz de mantener a raya a las bacterias dentro del organismo humano.A mediados de agosto de 1928 el profesor de bacteriología británico Alexander Fleming, harto de ver la cara sólo de los microbios que criaba en su laboratorio, decidió tomarse unas vacaciones.Y era 22 de septiembre cuando el profesor Fleming regresó a sus probetas y sus pipetas y descubrió que era un genio. Por casualidad, pero un genio.

Fleming, prototipo del investigador desordenado, por no decir cochino, antes de irse de vacaciones olvidó sobre una de las mesas del laboratorio una placa de cultivo con bacterias, concretamente estafilococos. A su regreso comprobó que en aquel cultivo bacteriano se había instalado un hongo. Un «hongo okupa» al que nadie había invitado. Igual que cuando te olvidas en un rincón de la nevera un bote de tomate frito y cuando meses después te apetecen un par de huevos con tomate descubres que dentro del bote hay una decorativa capa de moho verde y blanco. Eso sucedió en el laboratorio de Fleming.Y menos mal que se fijó en el hongo, porque estuvo a punto de tirarlo.

Pero se fijó, sobre todo, en que sus estafilococos, aquellos que se olvidó cuando se fue de vacaciones,y justo los que estaban en contacto con aquel hongo, estaban aniquilados. Al asesino le puso por nombre penicilina.

Como la envidia es muy mala, a Fleming le dieron en principio un par de palmaditas en la espalda y le dijeron que, bueno, para curar un par de infecciones sencillitas la penicilina estaría bien. Años después, las palmaditas en la espalda se las dio el rey de Suecia cuando le entregó el Nobel de Fisiología y Medicina. La penicilina había salvado miles de vidas en la Segunda Guerra Mundial, y aún hoy las sigue salvando.

Tanto, que hasta los toreros agradecidos le dedicaron un monumento en Madrid, porque morían más de infecciones que de cornadas. No hay japonés que pase por la plaza de Las Ventas que no se pregunte qué pinta un torero de bronce haciendo un brindis al busto del doctor Fleming.

I com aquest un fum.

El que dic, lectura d'estiu, agradable i lleugera que, a sobre i com qui no ho vol, t'instrueix.


dimecres, 30 de juliol de 2014

El colombre y otros relatos. Dino Buzzati

Una nova tongada de contes del gran escriptor italià. Com és habitual en ell, amb una barreja agredolça de lleu pessimisme respecte de la condició humana i suau cristianisme redemptor.

Açò ho podem comprovar, entre d'altres contes, amb el "Viatge als inferns del segle", on ens narra l'experiència d'un reporter que accedeix a l'infern a través d'una porteta trobada fent una nova estació de metre a Milan.

O amb el magnífic "L'ou" on podem assistir a la irresistible força desencadenada a través d'una mare en defensa de la seua filla.

Tot i que m'ha semblat una mica irregular -alguns dels contes són excessivament didàctics- recomanable sempre i sens dubte.

dissabte, 26 de juliol de 2014

La investigación. Stanislaw Lem

Rellegesc aquesta novel·la de misteri del prolífic i polifacètic escriptor polonès Stanislaw Lem, La investigació, que ja havia llegit als vells setanta. No recorde ara si aquesta fou la primera cosa que vaig llegir d'en Lem, o per contra va ser La febre del fenc. Més tard seguirien Solaris, Diaris de les estrelles, Ciberiada, Buit perfecte, Un valor imaginari, etc. etc.

La novel·la tracta sobre la investigació portada per un jove tinent de Scotland Yard sobre uns casos de desaparició de cadàvers a diferents morgues properes a Londres. Estafa o miracle? es pregunta el tinent Gregory, inclinant-se més bé per la primera opció. I això el durà a sospitar d'un científic assessor de la policia.

Finalment, l'inspector en cap, li oferirà una alternativa (no tot és blanc o negre, hi ha una graduació infinita enmig) que els permetrà tancar el cas. En fals? Probablement. Però no tancar-lo hagués estat reconèixer que el món en què vivim no és allò que sembla.

Un clar homenatge al G.K. Chesterton de L'home que fou dijous.

dimecres, 23 de juliol de 2014

El desierto de los tártaros. Dino Buzzati.

Sens dubte la novel·la més kafkiana de Buzzati, i no precisament en sentit pejoratiu. D'alguna forma em recorda El procés. Un militar acabat d'eixir de l'acadèmia és enviat a una guarnició quasi desconeguda a la frontera nord. Davant d'ella el desert. Un desert per on, conten les llegendes, fa anys i panys campaven els tàrtars. Una frontera on ningú espera res, però que tanmateix alimenta les il·lusions dels militars allí destacats. Teòricament, només hi van voluntaris. Teòricament, qualsevol se'n pot tornar a la ciutat quan vulga. I, el nostre protagonista, Giovanni Drogo, anirà passant el temps en un continu dubte, sempre esperant. Fins que un dia, quan ja ningú no ho espera, quan ja és vell i malalt, l'inesperat es produeix.

Una petita joia.

dissabte, 19 de juliol de 2014

La mirada de los ángeles. Camilla Lackberg

Una més de la sèrie de Fjällbacka, amb l'escriptora Erica, la seua germana Anna, el seu marit policia, i la resta de personatges de la comisaria.

Com ja és habitual, la història es remunta a unes quantes generacions enrere: una assassina de xiquets, la "partera d'àngels"; la seua filla, Dagmar, boja; la seua néta, Laura, calculadora y freda; la besnéta, Inez, desapareguda junt amb tota la seua família, sense que la policia haja pogut mai esclarir el cas; y, finalment, la seua rebesnéta, Ebba, que ha tornat a Fjällbacka, i en poc temps ha patit dos atemptats.

I en mig de tot, cinc amics, que, de joves, hi eren al col·legi-campament d'estiu, i que, després de molts anys fent cadascú la seua vida, han retornat al poble, i potser siguen la clau per resoldre el misteri.

Una intriga ben ordida, molt ben portada i amb un ritme excel·lent.

Na Camilla Lackberg va millorant llibre a llibre.

dimarts, 15 de juliol de 2014

El herrero de Wootton Mayor. J.R.R. Tolkien.

Petita i esplèndida miniatura de Tolkien amb la història d'un xiquet afavorit per les hades, pel món de Fantasia.

En aquest cas serà la possessió d'un estel màgic la que farà que el xiquet, i més tard l'home, el pare, l'avi en que anirà convertint-se, tingui accès al món de Fantasia. Fins que algú (el Cuiner Major, també Rei de Fantasia, tot i que ningú ho sap) li demanarà que torni l'estrella en benefici d'un altre xiquet.

Històries de generositat a les que ens té acostumats l'autor d'El Senyor dels Anells.

Preciosa i curta història.

Las noches difíciles. Dino Buzzati

Magnífic llibre de contes, o llibre de magnífics contes -com tots els de Buzzati, o quasi-. En aquest llibre, a diferència d'altres col·leccions de contes que he llegit d'ell, trobe certes agrupacions: Soledades, Inventos, Progresiones, amb exemples d'antologia.

Una delícia.

diumenge, 13 de juliol de 2014

Historias fantásticas. Stephen King.

Una col·lecció de relats i poemes (no ho sabia que S. King també n'escrivia) una mica poti-poti i amb menys qualitat de la que sol. Temes molt visitats i als que no aporta gran cosa, com a L'home que no volia encaixar mans (l'home subjecte a una maledicció) o La imatge de la mort (l'espill que anuncia la mort); i algun conte interessant com L'ordinador dels déus (un ordinador que interactua amb la realitat) o el Repartiment matutí (desconfia del camió que reparteix la llet fresca de matinada). Inclús un conte de ciència-ficció a l'estil de les Cròniques marcianes de R. Bradbury.

Decebedor.

dimecres, 9 de juliol de 2014

El secreto del bosque viejo. Dino Buzzati

Un conte llarg, com diuen els francesos, una nouvelle, no tan infantil, però, com La famosa invasió de Sicília pels ossos, més semblant al Petit príncep, diria jo.

Un estricte coronel de cinquanta anys hereta, junt amb un nebot de deu, un antic bosc d'arbres mil·lenaris, on encara hi viuen els esperits, els ocells parlen, i els vents amenacen uns i altres amb tronades i divulguen les notícies.

El coronel allibera i s'alia amb un vent, que els esperits havien tancat fa molts anys, per matar el seu nebot.

Però ni el vent és ja el que solia, ni tampoc el coronel, tot i que cap dels dos no vol reconèixer-ho. I molt menys en presència de l'altre.

Un llibre per llegir, vora foc, i en veu alta, als nostres nets.

dilluns, 7 de juliol de 2014

El abuelo que saltó por la ventana y se largó. Jonas Jonasson.

Me n'havien parlat d'aquesta novel·la com una divertida lectura d'estiu, i diré que s'han quedat curts. Un iaio, el mateix dia que complia cent anys, decideix escapolir-se de la residència geriàtrica on s'hi està. Dit i fet. Sense cap rumb prefixat arriba a l'estació d'autobusos i agafa el primer autobús que en surt. Cap on? no importa. Fins on? fins on pugui pagar amb 50 corones (aproximadament 5€) Amb ell s'enduu una maleta d'un xicot (una mica mal educat, això sí). I aquí comencen els desficacis. Perquè la maleta conté cinquanta milions de corones fruits d'una venda de drogues. Així que darrere del vell prompte tindrà la policia local i la banda de traficants. Un mes frenètic amb cada cop més "socis" amb dret a una part dels diners, alguns morts accidentals (o no tant) i la narració intercalada de la vida del iaio. Una vida amb la que repassem la història recent: Guerra d'Espanya, segona guerra mundial, guerra freda, etc. etc. les grans fites històriques de la qual queden totes influenciades per la intervenció, voluntària o no, del vell.

Inversemblant i divertida, molt divertida.

Una bona lectura d'estiu.

dijous, 3 de juliol de 2014

La famosa invasión de Sicilia por los osos. Dino Buzzati

Un conte infantil amb uns dibuixos preciosos fets pel mateix autor. Ossos, homes, ogres, gats gegants salvatges, porcs senglars fent part de l'exèrcit, caçadors dolents, serps de mar, fantasmes i un màgic que no és gaire bo, però que acaba redimint-se...

I la decadència moral induïda pels diners fàcilment guanyats. I la traïció. I el retorn a la vida senzilla.

Com dic, un conte infantil simpàtic, senzill, moralista. I molt menys cruel que els clàssics per molt edulcorats que ens els hagin volgut presentar.

Recomanable per a pares amb nanos de guarderia. I per a tots aquells que, independentment dels anys que tinguin, encara no hagin abandonat la infància.

dimecres, 2 de juliol de 2014

El clan Inugami. Seishi Yokomizo

Les condicions d'un testament enormement envitricollat i alambinat portarà els hereus afectats a un dur enfrontament entre ells. Un enfrontament que acabarà resolent-se amb quatre assassinats i un suïcidi.

La policia tornarà boja mentre els assassinats van succeint-se sense poder fer-hi res per impedir-ho. I no només la policia. També un detectiu privat interessat en el cas precisament per la primera persona assassinada: un advocat de la notaria dipositària del testament.

Una trama ben portada sense pistes amagades però que, això sí, fa tota la impressió de novel·la per fascicles.

Una bona lectura d'estiu a l'estiu d'Agatha Christie o de Georges Simenon.

diumenge, 29 de juny de 2014

El gran dios Pan. Arthur Machen.

Sens dubte la millor novel·la de terror d'aquest escriptor galès, almenys de les que jo li he llegit. Estructurada com una petita col·lecció d'històries que van confluint, a poc a poc, en un final no per esperat menys efectista.

Com sol passar en aquest gènere, el màxim exponent del qual és H.P. Lovecraft, la moral de la narració és que la nostra civilització és increïblement fràgil i inestable. Que els monstres hi són al nostre costat, a l'altra banda de l'espill esperant impacients que els evoquem, i que resulta terriblement perillós despertar-los.

Recomanable només per als addictes.

dissabte, 28 de juny de 2014

Un amor. Dino Buzzati

Si hagués de subtitular aquesta novel·la de Buzzati diria:"Un enamorament d'adolescència a cinquanta anys complits". O potser "Model de Kübler-Ros aplicat a l'enamorament no desitjat". Perquè d'això precisament parla, de l'enamorament gradual d'un burgès ja granat, matxutxo en diríem al poble, envers una joveneta de vida lleugera, per no qualificar-la directament de prostituta, que li fa passar les de sant Amaro.

Com gran part dels personatges d'en Buzzati, el punt ridícul que indubtablement té, queda totalment oblidat per la humanitat amb que l'autor ens el mostra, per la compassió, l'empatia que sentim cap a ell.

I al llarg de la novel·la el veiem deambular seguint el procés magníficament descrit per Kübler-Ros per al dol:

Negació: No estic enamorat
Ira: Per què m'afecta tant si no n'estic enamorat?
Negociació: Establim un vincle econòmic de relació que ens deixi lliures
Depressió: Això tampoc no em serveix.
Acceptació: Les coses són com són.

Una gran novel·la, amb un tema que se n'ix dels seus habituals.

Absolutament recomanable.

dijous, 26 de juny de 2014

La pirámide brillante. Arthur Machen

Un conte curt de l'autor galès on Dyson, un detectiu que ens recorda Sherlock Holmes, però que, a diferència d'aquest, no descarta les solucions sobrenaturals.

Una jove desapareguda, uns estranys dibuixos fets amb pedres, uns ulls pintats sobre un mur, la persistència a la regió de llegendes de fades i nans... Lligar tots aquests fets d'una forma coherent serà la funció de Dyson.

Allò que no podran fer serà salvar la xicota. Tampoc no sembla que els importi gaire. Una altra diferència amb els contes de sir Conan Doyle.

De qualsevol forma, un conte d'horror sobrenatural fàcil de llegir.

dimarts, 24 de juny de 2014

El gran retrato. Dino Buzzati

Sóc fan de Buzzati des dels disset anys quan, setembre del 1968, a un quiosc de l'estació de tren de Granada, camí d'Almeria, vaig comprar un llibre de butxaca de la col·lecció "Clásicos del siglo XX" titulat "Pánico en la Scala - El perro que ha visto a Dios". Llibre que, per cert, he comprat i perdut diverses vegades (la pantanada del 82, i algun amic que no me'l tornà mai) fins que va quedar descatalogat.

Tornant a l'últim relat d'ell que he llegit, El gran retrat, una nouvelle com diuen els francesos, una narració entre el conte i la novel·la, m'ha semblat esplèndid. Una revisió del mite de Frankestein que, n'estic segur, hagués entusiasmat a Mary Shelley.

Magnífic.

dilluns, 23 de juny de 2014

La gente blanca. Arthur Machen

La primera vegada que vaig saber alguna cosa d'aquest escriptor galès fou a El retorn dels bruixots. Més tard, en una col·lecció de contes a Alianza Editorial, Els mites de Cthulhu, també se'l mencionava.

I, efectivament, pel que he pogut constatar, és un clar antecedent de Lovecraft. Amagant, deixant entreveure més que dient, ens submergeix a través d'una espècie de diari, a un món recòndit, accessible només per als iniciats, on les nimfes o fades, la gent blanca del títol, és viva i present, i capaç d'influir a la vida de la gran majoria que desconeix i minusvalora el perill.

Un món on el Mal, amb majúscules, existeix.

Imagine que aquest nou estil de literatura de l'horror, successor de l'anomenada literatura gòtica, suposà un revulsiu, però no acaba de fer-me el pes.

Bárnabo de las montañas. Dino Buzzati

Una narració curta del gran escriptor italià amb un argument senzill i casolà. Un grup de guardaboscos és l'encarregat de vigilar la polvoriera, una caseta on hom desa els explosius per construir una carretera de muntanya fa temps abandonada per manca de pressupost. Bàrnabo, un d'ells, és testimoni casual de l'atac d'uns bandits i, paralitzat per la por, no hi fa res per impedir-ho. Tot i que ningú ho arriba a saber, sí que és expulsat del cos, per no haver-hi estat al seu lloc. Passats els anys, i havent tornat del pla a la muntanya, se li presenta l'ocasió d'esmenar aquella antiga falta. No ho farà però. I, precisament aquesta omissió de venjança que, com fa anys, ningú tampoc no sabrà, el redimirà per fi i el reconciliarà amb ell mateix.

dissabte, 21 de juny de 2014

El legado de Bourne. Eric Van Lustbader

Efectivament, tal com sospitava, el personatge psicològicament complex creat per Ludlum, ha quedat transformat, en mans de Lustbader, en un 007 linial i pla.

Involucrat sense menjar-ho ni beure-ho en un atemptat terrorista txetxè (però secretament instigat per un doctor No de cartó pedra), anirà com cagalló per sèquia, de banda a banda, perseguit per un assassí a sou tan bo com ell (que acabarà sent un seu fill que ell creia mort), pels seus propis companys, i pel doctor No de pacotilla que abans citava, un aparent filàntrop que, secretament, és un sociòpata amb unes dots de lideratge increïbles i que, a més, té una forma física envejable que el converteix en un agent tan bo com els millors.

Entretinguda però poca cosa més. Literatura d'estiu.

dilluns, 16 de juny de 2014

La interpretadora de sueños. Rafael R. Costa

Segona novel·la que llegesc d'aquest autor (la primera fou Valdemar Canaris, novel·la que vaig qualificar al seu moment d'extraordinaria) i em promet que no serà pas l'última.

Història d'uns anys convulsos, els que transcorren entre la fi de la gran guerra i el trencament del pacte Ribbentrop-Mólotov, que se'ns mostren a través de la vida d'una jove vídua jueva, Sarah Georginas Parker, a qui veurem relacionar-se amb el més granat de la intel·ligència i el poder de l'època.

Gent com Franz Kafka, Sigmund Freud, Anna Freud, Harry Houdini, Ernest Hemmingway, Scott Fizgerald, Chaim Weizmann o el mateix Adolf Hitler desfilen per unes pàgines que se m'han fet curtes.

Perquè aquesta narració apassionant no és una lliçó d'història, o no és només una lliçó d'història, és una tragèdia. Una tragèdia on la protagonista està a mercè dels déus (o d'un destí inclement i cec) com una fulla sota un vendaval. I com a tal tragèdia acaba, amb un final tan casual, inesperat i tràgic com la resta de la seua vida.

dimarts, 10 de juny de 2014

El caso Bourne. El mito de Bourne. El últimátum de Bourne. La traición de Bourne. Robert Ludlum. Eric Van Ludbaster

Com ja he dit a l'entrada anterior, he passat uns dies, quinze, a Cantàbria, i, entre excursió i excursió, m'ha donat temps de llegir aquesta col·lecció(trilogia amb afegitó més ben dit, ja que les tres primeres narracions (El cas Bourne, el mite Bourne i l'ultimàtum Bourne) degudes a la ploma de Ludlum, són bastant diferents a La traició de Bourne de Ludbaster. (Per cert, me n'adone que n'hi ha una altra anterior, també de Ludbaster, que se m'havia passat: El llegat de Bourne)

Com que havia vist prèviament les pel·lícules de Bourne imaginava que aquestes seguien a major o menor fidelitat les novel·les. La meua sorpresa ha estat majúscula. Només la primera pel·lícula hi té relació. Les altres dues pel·lícules són continuacions de la primera, però en cap cas transcripció o adaptació de les novel·les. I és una llàstima, perquè tenen qualitats cinematogràfiques que ho permetrien.

Història basada en un personatge amb personalitat múltiple que, accidentalment, pateix una amnèsia que l'obligarà a reinventar-se per sobreviure, al mateix temps que escapa dels seus "creadors" que intenten eliminar-lo. Aquest seria el primer llibre, on haurà de sortejar no només la persecució del seu objectiu, el terrorista Carlos, sinó la del servei secret americà que és qui li ha marcat el mencionat objectiu.

Quant al segon llibre, els serveis secrets americans, faran desaparèixer la seua dona i els seus dos fills, reproduint així els seus orígens, i obligant-lo a deixar sortir la seua personalitat d'assassí, per utilitzar-lo en una crisi xinesa. Serà ajudat pels seus amics Conklin que en l'anterior llibre intentà matar-lo i per Mo, el psiquiatre que el va tractar a la primera narració.

Al tercer llibre, és ell l'amenaçat directament per Carlos, cosa que el farà tornar a l'acció, novament en una de les personalitats assassines, per intentar acabar amb el terrorista internacional, ajudat pels seus grans amics Concklin i Mo.

D'alguna forma, en aquesta trilogia l'hem vist créixer ajudat per la seua dona i els seus amics, amb unes trames endiabladament complicades, però amb una consistència psicològica que trobe a faltar en el llibre de Ludbaster on el personatge és molt més lineal, com un 007 qualsevol guiat no tant pel patriotisme com per l'amistat, però a qui no li sap gens greu assassinar, cosa que no passava als llibres anteriors. Potser siga perquè m'he perdut un llibre (El llegat) que intentaré llegir abans de fer-li la creu a Van Ludbaster.

Aconselle les novel·les de Ludlum, com a lectura d'estiu. Sense més complicacions.

Cuentos. Anton P. Txékhov.

Torne d'unes petites vacances en què he tingut l'ocasió d'acabar un llibre amb uns seixanta contes de Txékhov, autor del que, entone el mea culpa, no havia llegit mai res.

Impressionant. M'ha deixat bocabadat. Tant la varietat com la humanitat de les seues narracions. Narracions on un humor lleu plana sobre les penúries d'uns sers (xiquets, pagesos, dones) tan innocents que ni tan sols imaginen com n'estan d'oprimits.

Un exemple ho aclarirà, el conte titulat Vanka

Vanka
(1886)

Vanka Zhúkov, un muchacho de nueve años que tres meses antes había entrado como aprendiz en el taller del zapatero Aliajin, no se fue a la cama en Nochebuena. Esperó a que el patrón y sus ayudantes acudieran a los maitines, y una vez solo cogió del armario del patrón un frasquito con tinta, una pluma con la punta cubierta de herrumbre y, tras desplegar ante sí una arrugada hoja de papel, se puso a escribir. Antes de trazar la primera letra, dirigió varias miradas temerosas a la puerta y las ventanas, contempló de reojo el oscuro icono a cuyos lados se extendían estantes con hormas y se le escapó un suspiro entrecortado. Se había arrodillado delante de un banco sobre el que previamente había dispuesto el papel.

«¡Querido abuelo Konstantín Makárich! –escribió–. Voy a escribirte una carta. Te felicito la Navidad y te deseo todos los bienes de Dios. No tengo padre ni madre, sólo me quedas tú.»

Vanka dirigió la mirada a la oscura ventana, en la que parpadeaba el reflejo de la vela, y se imaginó vivamente la figura de su abuelo Konstantín Makárich, que trabajaba como vigilante nocturno para los señores Zhivárev. Era un viejo de sesenta y cinco años, pequeño y enjuto, pero extraordinariamente ágil y vivaracho, con cara siempre sonriente y mirada de borracho. De día dormía en la cocina de servicio o bromeaba con las cocineras y de noche, envuelto en una amplia zamarra, recorría la propiedad y daba golpes con su chuzo. Tras él, con la cabeza gacha, iban la vieja perra Kashtanka y el perro Anguila, que debía ese nombre a su color negro y a su cuerpo largo como el de una comadreja. Ese Anguila era sumamente respetuoso y zalamero, y miraba con idéntica ternura tanto a propios como a extraños, aunque no inspiraba demasiada confianza. Bajo su actitud respetuosa y su humildad se escondía la mayor de las perfidias. Nadie mejor que él sabía acercarse con cautela y morder la pierna a alguien, entrar en la despensa o robarle una gallina a un mujik. Le habían golpeado varias veces en las patas traseras, en un par de ocasiones estuvo a punto de ser ahorcado y todas las semanas recibía una paliza de muerte, pero siempre se recuperaba.

Ahora, seguramente, el abuelo está junto al portón, mirando con los ojos entornados las ventanas de la iglesia de la aldea, de un rojo brillante, y taconea con sus botas de fieltro, mientras bromea con la servidumbre. Lleva el chuzo colgado del cinturón. A causa del frío, encoge los hombros y agita las manos, y, con una risita de viejo, pellizca unas veces a la doncella y otras a la cocinera.
–¿Un poco de rapé? –dice, alargando a las criadas su tabaquera.

Ellas aspiran y estornudan. Del abuelo se apodera un júbilo indescriptible, estalla en una sonora carcajada y grita:

–¡Arráncalo que está pegado!

Luego les da a oler a los perros. Kashtanka estornuda, mueve el hocico y, ofendida, se aparta a un lado. Anguila, como es tan respetuoso, no estornuda y se limita a mover la cola. El tiempo es excelente. Corre un aire suave, transparente y fresco. La noche es oscura, pero se ve toda la aldea con sus tejados blancos y los regueros de humo que se escapan de las chimeneas, los árboles plateados por la escarcha, las montoneras de nieve. Todo el cielo está sembrado de estrellas que parpadean alegremente y la Vía Láctea se dibuja con tanta claridad como si la hubieran limpiado con motivo de las fiestas y la hubieran frotado con nieve…

Vanka suspiró, mojó la pluma y siguió escribiendo:

«Ayer recibí una paliza. El dueño me arrastró por los pelos hasta el patio y me azotó con el tirapiés porque me quedé dormido sin querer mientras acunaba a su hijo. Hace una semana la dueña me ordenó limpiar un arenque, yo empecé por la cola y ella cogió el arenque y me dio con él en los morros. Los ayudantes se ríen de mí, me mandan a la taberna por vodka y me obligan a robar los pepinos del patrón, y éste luego me golpea con lo primero que encuentra. Y casi no me dan de comer. Por la mañana recibo un trozo de pan, a mediodía papilla de avena y por la noche otra vez pan, mientras los patrones toman té y sopa de col. Me obligan a dormir en el zaguán y cuando su hijo llora no puedo pegar ojo, porque tengo que acunarlo. Querido abuelo, por el amor de Dios, llévame contigo a casa, a la aldea, ya no puedo más… Me inclino a tus pies y rogaré por ti eternamente, llévame de aquí o me moriré»…

Vanka torció la boca, se secó los ojos con su puño negro y sollozó.

«Te picaré el tabaco –continuó–, rezaré a Dios por ti y si hago algo mal, azótame todo lo que quieras. Si piensas que no puedo ocuparme de ninguna tarea, le pediré al mayordomo que me tome como limpiabotas o iré de zagal en lugar de Fedka. Abuelo querido, ya no puedo más, esto es sencillamente la muerte. Quisiera irme andando a la aldea, pero no tengo botas y me da miedo el frío. Cuando me haga mayor te alimentaré y no permitiré que nadie te ofenda, y cuando mueras rezaré por la paz de tu alma, igual que rezo ahora por mi madre Pelagueia.

»Moscú es una ciudad muy grande. Todas las casas son de señores y hay muchos caballos, pero no hay ovejas y los perros no son malos. Los niños no llevan estrellas y en el coro no dejan entrar a nadie. Una vez vi una tienda en la que vendían anzuelos y sedales para toda clase de peces, todo de muy buena calidad; hasta había un anzuelo que podría incluso con un siluro de quince kilos. También he visto tiendas en las que hay escopetas de todas clases, parecidas a las del señor; deben de costar unos cien rublos cada una… Y en las carnicerías hay urogallos, ortegas y liebres, pero los vendedores no te dicen dónde los cazan.

»Querido abuelo, cuando los señores pongan el abeto con las golosinas, coge una nuez dorada para mí y guárdala en el cofre verde. Pídesela a la señorita Olga Ignátievna, dile que es para Vanka.»

Vanka suspiró convulsivamente y de nuevo fijó la vista en la ventana. Recordó que era el abuelo quien se encargaba de ir al bosque por el abeto de los señores, y que siempre le llevaba con él. ¡Qué época más feliz! El abuelo se aclara la garganta, el hielo cruje y Vanka, imitando esos ruidos, carraspea. Antes de cortar el abeto, el abuelo enciende su pipa, pasa un buen rato oliendo tabaco, se ríe del aterido Vania… Los jóvenes abetos, cubiertos de escarcha, se alzan expectantes, sin saber cuál de ellos va a morir. De pronto, una veloz liebre pasa volando por los montículos de nieve… El abuelo no puede dejar de gritar:

–¡Cógela, cógela… cógela! ¡Demonio de bicho!

El abuelo llevaba el abeto talado a la casa señorial y allí empezaban a adornarlo… La que más se ocupaba de esa tarea era la señorita Olga Ignátievna, la favorita de Vanka. Cuando aún vivía su madre Pelagueia, que trabajaba como doncella en casa del señor, Olga Ignátievna le daba dulces a Vanka y, como no tenía nada que hacer, le había enseñado a leer, a escribir, a contar hasta cien e incluso a bailar la cuadrilla. Cuando Pelagueia murió, llevaron al huérfano Vanka a la cocina de servicio, junto a su abuelo, y de allí pasó a Moscú, a casa del zapatero Aliajin…

«Ven, querido abuelo –continuó Vanka–, te lo pido por el amor de Dios, llévame de aquí. Ten piedad de mí, un pobre huérfano. Todos me pegan, tengo un hambre horrible, mi tristeza es tan grande que no se puede contar y me paso todo el tiempo llorando. Hace unos días el patrón me golpeó la cabeza con una horma, me dio tan fuerte que me caí al suelo y me costó mucho levantarme. Mi vida es muy triste, peor que la de un perro… Saluda también a Alena, al tuerto Yegorka y al cochero, y no le des a nadie mi acordeón. Un saludo de tu nieto Ivan Zhúkov. Querido abuelo, no dejes de venir.»

Vanka dobló en cuatro partes la hoja escrita y la metió en un sobre que había comprado la víspera por un kopek. Tras reflexionar un rato, mojó la pluma y escribió la siguiente dirección:

Para el abuelo, que está en la aldea.

Luego se rascó la cabeza, se quedó unos instantes pensativo y finalmente añadió: «Para Konstantín Makárich». Satisfecho de que no le hubieran molestado mientras escribía, se caló la gorra y, sin ponerse la zamarra, en mangas de camisa, salió corriendo a la calle…
Los dependientes de la carnicería, a los que había preguntado la víspera, le habían dicho que las cartas había que depositarlas en los buzones de correos, desde donde cocheros borrachos las distribuían por toda la tierra en coches de postas con tintineantes campanillas. Vanka corrió hasta el primer buzón e introdujo la valiosa carta por la ranura…

Al cabo de una hora, mecido por dulces esperanzas, dormía profundamente… Soñó con una estufa. Sobre ella estaba sentado el abuelo, descalzo, con las piernas colgando, leyendo la carta a las cocineras… Anguila daba vueltas junto a la estufa, moviendo el rabo…

dilluns, 5 de maig de 2014

El archivo de Sherlock Holmes. Arthur Conan Doyle.

Quan pensava que ja havia acabat amb les aventures de Sherlock Holmes, almenys per les escrites per sir Arthur Conan Doyle, em trobe amb aquest llibre darrer amb alguns contes nous.

El problema del pont de Thor. Un suïcidi induït per la gelosia i que incrimina una persona innocent.

L'aventura de l'home que reptaba. Un professor ja entrat en anys que, enamorat d'una dona jove, pren una droga experimental per rejovenir.

L'aventura de la melena del lleó. La mort d'un jove professor deguda a la intoxicació d'una medusa.

L'aventura de la inquilina del vel. Una dona narra la història d'un vell crim que havia estat considerat un accident.

L'aventura de Shoscombe Old Place. Un propietari de cavalls de carreres es comporta d'una forma estranya. Holmes trobarà la seua germana morta, però tot té una explicació. I al final veurem que el germà no l'ha assassinada.

L'aventura del fabricant de colors retirat. Holmes és contractat per un fabricant de colors retirat que intenta trobar la seua dona desapareguda. Realment és ell qui l'ha assassinada.

El cas dels set rellotges. (Aquest conte pertany a Las Hazañas de Sherlock Holmes, una recopilació feta per Adrian Conan Doyle i John Dickson Carr) Holmes és contractat per una dama de companyia enamorada que pensa que el seu enamorat s'està tornant boig. No sap que es tracta d'un noble rus perseguit per anarquistes russos que intenten assassinar-lo per mitjà d'una bomba de rellotgeria. D'aquí la seua aversió als rellotges.

El Hospital de la Transfiguración. Stanisław Lem.

En la meua joventut havia llegit bastantes coses d'aquest escriptor polonès,fonamentalment ciència ficció, com Solaris o Ciberiada, però també policíaca, com La fiebre del heno o La investigación, o inclús crítica literària sobre llibres inexistents com Vacío Perfecto.

Aquest Hospital de la Transfiguració, tot i ser una obra primerenca, ja mostra el potencial del prolífic escriptor. Centrada en els primers moments de la invasió nazi de Polònia, ens conta la curta estada, interrompuda per la guerra, d'un jove metge en un hospital psiquiàtric. A través dels ulls del protagonista contemplem les dèries i obsessions d'uns alienistes possiblement tan bojos com els seus pacients. El manicomi es transforma, doncs, en un microcosmos d'una societat en descomposició a l'espera de l'arribada dels invasors.

Aconsellable

dissabte, 26 d’abril de 2014

Paisaje pintado con té. Milorad Pavic.

Milorad Pavic és un escriptor estrany i molt personal. D'ell ja havia llegides el "Diccionari Khàzar" i "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)".

Dues novel·les on, la primera, el Diccionari Khàzar, queda configurada com una triple enciclopèdia (Cristiana, Musulmana, Jueva) on les entrades (moltes d'elles comunes) ens duen a històries compartides i, tanmateix, distintes. Perquè la història mai no és única, sempre depèn de l'historiador que la interpreti.

Quant a la segona, La cara interna del vent, dues novel·les independents (la de la universitària Hero i la del manyà Leandre) però interconnectades per multitud d'històries que s'entrecreuen i ens sorprenen.

Ara llegesc aquest Paisatge pintat amb té, història d'un arquitecte fracassat al seu ofici i al seu país, però triomfador en un altre ofici i país, també dividida en dues parts ben diferenciades: la primera, una recerca als monestirs grecs d'un pare que va desaparèixer a la guerra, un pare que no és el seu biològic, i la segona, un memorial homenatge on d'altres expliquen allò que li va succeir més tard: el canvi de nom, de llengua i de país, el canvi de parella, la fortuna sobrevinguda... I l'enyorança, el retorn als orígens.

I en mig, amb un llenguatge exquisit, multitud d'històries que trufen la narració, històries de les que no em resistesc a incorporar-ne una de tantes, la de l'avi i el net:

"Erase un abuelo que puso a su nieto sobre sus rodillas para contarle un cuento. Pero el niño, como todos los niños, no se estaba quieto e interrumpió al abuelo.

-Abuelo -dijo-, he oído a la gente mencionar nombres raros como Chernobyl o algo parecido... ¿Qué es eso?

-¡Ay, hijo mío!, es una antigua y larga historia, -respondió el abuelo, acariciando las cabezas del niño."

Doncs això, magistral.

dissabte, 19 d’abril de 2014

Cuentos de los hermanos Grimm. Philip Pullman

Philip Pullman, a qui vaig llegir per primera vegada amb la trilogia de "La matèria fosca" i de qui, més tard, he llegit "El bon Jesús i Crist el dolent" és un escriptor que em fascina.

Ara he tingut l'ocasió de gaudir d'aquesta selecció de contes dels germans Grimm, la major part dels quals no coneixia, reescrits mínimament com li pertoca a un bon conta-contes, i amb unes anotacions que ens ajuden a situar-los en el seu context universal i a esbrinar llur significat, si és que això és possible.

La similitud anotada per Pullman entre els contes elegits i altres similars russos, francesos, anglesos i italians m'ha fet plànyer el desconeixement per part de l'autor de les "Rondalles valencianes" d'Enric Valor que, estic segur, haguessin estat citats junt amb els del llibre.

Desavantatges de pertànyer a una nació sense estat.

dijous, 17 d’abril de 2014

Su último saludo. Arthur Conan Doyle.

Darrer llibre d'aquest volum anomenat La Col·lecció de Sherlock Holmes (Spanish Edition) els contes del qual són:

L'aventura del pavelló Wisteria. Un sanguinari ex-dictador escapa d'una conjura contra ell, assassinant el conjurat encarregat d'assassinar-lo a ell.

L'aventura de la capsa de cartró. Dues orelles dins d'una capsa de cartró rebuda per correus portaran Holmes a descartar una broma macabra i trobar l'assassí. Un assassí ple de gelosia i odi ja penedit.

L'aventura del cercle roig. Un hoste que no surt de l'habitació porta a Holmes a assistir a l'assassinat en defensa pròpia d'un gàngster.

L'aventura dels plànols del "Bruce-Partintong". La mort d'un enginyer naval trobat amb uns compromesos plànols del submarí en el que treballa ens introdueix en una història d'espionatge. L'encàrrec d'aquest cas li'l fa el seu germà Mycroft.

L'aventura del detectiu agonitzant. Les grans dots teatrals i histriòniques de Holmes enganyaran el seu amic Watson que el creurà prop de la mort i, així, l'ajudarà a resoldre un cas d'assassinat a través de l'auto-inculpació del propi assassí, tot cofoi creient que ha pogut assassinar també el nostre detectiu.

La desaparició de Lady Frances Carfax. Una aristòcrata soltera ha desaparegut. La busquen la seua antiga nodrissa qui contrata Holmes, i un antic nuvi. Serà rescatada, in extremis, d'una mort quasi inevitable a mans d'una parella de malfactors.

L'aventura del peu del diable. Una persona morta i dues més embogides a causa d'un terror desconegut. A l'endemà, el principal sospitós apareix mort en circumstàncies molt paregudes. Holmes descobrirà la trama que s'hi amaga i deixarà anar l'últim implicat en el cas.

El seu darrer comiat dalt l'escenari. Última aventura de Holmes desmuntant una xarxa d'espionatge alemanya en vespres de la Gran Guerra.

Ha estat llarga la lectura i, en ocasions, desesperant (La vall del terror i Sherlock Holmes segueix al tall) però en general gratificant. Poca cosa coneixia d'aquesta ingent col·lecció de contes i les poques novel·les de la primera època. Ara canviaré de tema, però hi tornaré. Junt amb aquest llibre vaig comprar "L'arxiu de Sherlock Holmes".

Però ara per ara em meresc un descans.

dilluns, 14 d’abril de 2014

Sherlock Holmes sigue en pie. Arthur Conan Doyle.

Un altre llibre amb contes curts de Sherlock Holmes, i, com ja va passar amb un altre dels llibres inclosos en aquesta Col·lecció, "La vall del terror", amb una traducció infame, digna de presó.

Els contes, dels que no he pogut, desgraciadament, gaudir són:

L'aventura del client il·lustre. Una jove aristòcrata s'enamora perdudament d'un don Joan qui és, alhora, un criminal. Sherlock Holmes li obrirà els ulls i impedirà la inconvenient boda.

L'aventura del soldat de la pell descolorida. Un ex militar busca un antic company desaparegut, amb l'oposició de la família del company. Holmes tranquil·litzarà la família sobre la malaltia que pateix.

L'aventura de la gemma Mazarino. Holmes recupera una joia robada i aconsegueix capturar un altre geni del crim de l'estil de Moriarti.

L'aventura dels tres pinacles. La recuperació d'una novel·la manuscrita a canvi de diners suficients per a que la mare de l'escriptor pugui acomplir el seu somni: fer la volta al món.

El vampir de Sussex. Un cas d'aparent vampirisme resolt per Holmes. La mare no li xuplava la sang al fill per vampirisme, sinó per treure-li un verí.

L'aventura dels tres Garridebs. Una història molt semblant a la narrada en el club dels pèl-rojos: una estafa per fer que un home abandoni temporalment la casa on viu.

I una mostra de l'aberrant traducció que he hagut de suportar:

"El galardonado boxeador, un duramente edificado joven con una estúpida, obstinada y endurecida cara, permanecía torpemente en la puerta, mirando con expresión desconcertada. La cortés manera de Holmes era una nueva experiencia, y aunque vagamente notaba que era hostil, no sabía como contrarrestarla."


dissabte, 12 d’abril de 2014

La reaparición de Sherlock Holmes. Arthur Conan Doyle.

Però els lectors no deixaven de protestar i a n'Arthur C. Doyle no li quedà més remei que "ressuscitar" el seu famós detectiu, Sherlock Holmes en aquest nou volum de contes titulat "la reaparició de Sherlock Holmes".

L'aventura de la casa buida. Holmes, que no és mort, torna per atrapar el coronel Moran, lloctinent de Moriarti quan aquest encara vivia.
L'aventura del constructor de Norwood. Un jove és incriminat en un crim inexistent pel fals assassinat que és precisament qui, per venjança, ha organitzat aquesta pantomima.
L'aventura de la ciclista solitària. Una jove institutriu és salvada, in extremis, d'un matrimoni forçat.
L'aventura del Col·legi Priory. Un fill natural segresta el seu germanastre, amb el consentiment de son pare.
L'aventura de Peter el Negre. Un capità balener ja retirat és assassinat. Tot apunta a un jove, fill d'un banquer desaparegut. Holmes capturarà un arponer.
L'aventura dels sis Napoleons. De com l'estrafolari lladre que anava trencant busts de guix de Napoleó, allò que realment buscava era una perla robada anys enrere.
L'aventura dels tres estudiants. Un examen robat per un dels tres opositors que s'hi presenten a la beca.
L'aventura de les ulleres d'or. Un homicidi per accident a casa d'un vell professor que amaga una vella història de traïció als seus companys revolucionaris.
L'aventura del Tres Quarts desaparegut. Un jugador de rugbi desaparegut en vespres d'un important partit. Hom sospita segrest. Però la realitat és molt més dolorosa: la seua dona, a qui ell ha mantingut en secret, està a les portes de la mort.
L'aventura d'Abbey Grange. Un fals robatori encobreix un homicidi en legítima defensa. Holmes deixa anar l'homicida mentre confia en la ineptitud de la policia.
L'aventura de la segona taca. Un important document diplomàtic desaparegut. Holmes el trobarà i salvarà l'honor de la dona del diplomàtic.

dijous, 10 d’abril de 2014

Las memorias de Sherlock Holmes. Arthur Conan Doyle.

Una altra tanda d'històries curtes del famós detectiu.

Estrella de plata. Un cavall de carreres ha desaparegut i el seu entrenador ha aparegut mort.
El rostre grog. Una mare amaga del seu marit, que ho desconeix, la seua filla negra d'un anterior matrimoni a la casa del costat.
L'escrivent del corredor de Borsa. Preparació d'un robatori amb suplantació de personalitat.
La corbeta Gloria Scott. Xantatge a un ex-presidiari
El ritual de Musgrave. Les mansions antigues conserven tresors insospitats i els rituals incomprensibles poden amagar instruccions oblidades.
El geperut. Com una persona aparentment irreprotxable pot amagar un passat inconfessable.
El malalt intern. Un criminal pot amagar-se de la policia i de la societat, però difícilment dels seus antics companys traïts
L'intèrpret grec. Un segrest que ni Holmes ni el seu germà Mycroft, per primer cop aparegut a aquestes històries, podran resoldre a temps.
El tractat naval. Uns documents robats i amagats a la mateixa cambra del propietari.
El problema final. Segon cop que apareix Moriarti a les històries de Holmes. La primera fou al cas del perseguit pel KKK. És precisament en aquest conte on l'autor mata un protagonista de qui ja començava a estar cansat.
El gentilhome de Reigate. Una disputa rural amb robatori, xantatge i assassinat.


dilluns, 31 de març de 2014

Las aventuras de Sherlock Holmes. Arthur Conan Doyle.

Continue llegint aquest immens volum, llibre de llibres, titulat La Colección Sherlock Homes (Spanish Edition i, afortunadament, torne a traduccions, si més no, intel·ligibles.

En aquest cas, es tracta de dotze històries curtes sota el títol de "Las Aventuras de Sherlock Holmes". Històries, moltes de les quals, ni tan sols amb crim implicat. Són les següents:

1-Escàndol a Bohèmia ens parla de l'intent de recuperació d'una foto compromesa per evitar un xantatge inexistent.

2-La lliga dels pèls-rojos ens conta un intent de robatori a un banc a través dels soterranis d'una casa, el propietari del qual ha estat convenientment allunyat.

3-Un cas d'identitat. La desaparició inexplicada del nuvi, porta a Holmes a detectar la conxorxa dels pares de la núvia.

4-El misteri de Boscombe Valley. La mort d'un criminal i l'empresonament erroni del seu fill.

5-Els cinc pinyols de taronja. Una revenja del Ku-Kux-Klan.

6-L'home del llavi tort. La doble personalitat d'un benestant pare de família, pidolaire d'amagat.

7-El carboncle blau. La història del robatori d'una joia amagada a l'estómac d'una oca.

8-La banda de llunars. Un assassinat programat amb escurçó inclòs, evitat in extremis.

9-El dit polze de l'enginyer. Una banda de falsificadors de moneda i un enginyer a qui, un cop arreglada la màquina avariada intenten matar.

10-L'aristòcrata fadrí. La desaparició sobtada d'una novençana al dinar de boda.

11-La corona de berils. L'estafa a un prestador, i el seu conflicte amb el seu fill.

12-El misteri de Copper Beeches. L'estranya contractació d'una mainadera només pel seu aspecte.

No les coneixia, i m'han reconciliat amb el llibre.

dijous, 27 de març de 2014

El valle del terror. Arthur Conan Doyle.

Quarta novel·la d'aquest volum anomenat "La colección Sherlock Holmes (Spanish Edition)" que vaig adquirir a Amazon per, crec, 0,89€

Com passava a la primera, Estudi en escarlata, la novel·la té dues parts: la investigació i una història anterior que explica el que ha passat en l'actualitat.

En aquest cas, i si ho entès bé, ja que la traducció d'aquesta novel·la és infame i encara em quede curt, Holmes i Watson, reclamats per la policia, acudeixen a l'escenari d'un crim on el mort no és qui ens volen fer creure la dona i un bon amic, sinó precisament l'assassí enviat per carregar-se'l. La primera part és la història de la investigació duta a cap per Holmes, mentre que la segona ens retrotrau anys enrere a la "vall del terror" on trobem els protagonistes d'aquest intent d'assassinat (l'assassí i la buscada víctima) i la seua rivalitat.

Primera novel·la on apareix Moriarti del que només sabem que, sempre segons Holmes, és un geni del crim, un infalible consultor de delinqüents, un digne contrincant per al detectiu, que no deixarà que el "no-assassinat" pugui escapar amb vida.

I no em resistesc a donar una mostra de la, diguem-ne, traducció perquè pugueu entendre com he hagut de patir per acabar-la.

"- ¿Pero por qué motivo?

- Porque está realizado por un hombre que no puede permitirse fallar, uno cuya toda su única posición depende del hecho de que debe salir exitoso. Un gran cerebro y una enorme organización habían sido empleadas para la extinción del hombre. Es como estrujar una nuez con una máquina trituradora, un absurdo desperdicio de energía, aunque la nuez es eventualmente aplastada toda.

- ¿Cómo vino este hombre a tener algo que ver con esto?

- Solamente puedo decir que el primer mensaje que nos llegó de este asunto fue de uno de sus lugartenientes. Estos americanos estaban bien aconsejados. Teniendo una labor inglesa que hacer, hicieron sociedad, como cualquier otro criminal extranjero haría, con este gran consultor del crimen. Desde ese momento el hombre estaba condenado. Al comienzo se contentaría usando su maquinaria para hallar su víctima. Tras ello indicaría cómo el problema debería ser tratado. Finalmente, cuando leyó en los reportes sobre el fracaso de su agente, se haría a un lado para dar un toque magistral. Me oyó prevenir a este hombre en Birlstone Manor House que el peligro que venía era más grande que el pasado. ¿Estuve en lo correcto?

Barker golpeó su cabeza con su puño cerrado en su ira impotente.

- ¿No me diga que tendremos que sentarnos así bajo esto? ¿Dice usted que nadie puede llegar al nivel de este rey de los diablos?

- No, yo no dije eso – pronosticó Holmes, y sus ojos parecían estar observando lejos en el futuro -. No dije que no puede ser vencido. ¡Pero deben darme tiempo, deben darme tiempo!

Todos nos sentamos en silencio por algunos minutos mientras esos ojos funestos aún hacían un esfuerzo para traspasar aquel velo."

UFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFF!

dimarts, 25 de març de 2014

El sabueso de los Baskerville. Arthur Conan Doyle.

Tercera aventura de Sherlock Holmes. La trama es complica respecte de les anteriors, donant-li un major protagonisme a Watson, tot i que només que aparent.

Una llegenda de malediccions familiars, amb un gos infernal i fantasmagòric que acaba amb la vida dels hereus Baskerville que Sherlock Holmes desmuntarà transformant-la en les maquinacions d'un hereu desconegut per deixar fora de combat tots aquells que el precedeixen en drets d'herència.

I tot això en mig d'un erm inhòspit i pantanós que afavoreix la llegenda.

divendres, 21 de març de 2014

El signo de los cuatro. Arthur Conan Doyle.

Segona novel·la del cicle de Sherlock Holmes, on l'autor ens introdueix en la bipolaritat i en la utilització de la cocaïna i la morfina per part el detectiu com a pal·liatiu dels seus estats depressius.

Una noia els hi demana ajut, a ell i a Watson: que l'acompanyin a una cita amb un desconegut. Un assassinat, un tresor indi desaparegut, un indígena de les illes Andaman, i un expresidiari.

I una persecució frenètica pel Tàmesi.

Al final, com a la novel·la anterior, una confessió auto-justificativa de l'assassí, però, a diferència amb L'Estudi Escarlata, l'assassí no té justificació moral per al seu acte criminal.

dijous, 20 de març de 2014

Estudio en Escarlata. Arthur Conan Doyle

No fa molt vaig comprar a Amazon la col·lecció completa de novel·les de Sherlock Holmes, per 0,89€ Com que es tracta d'un llibre voluminós, aniré ressenyant-lo a poc a poc, tal com en vagi llegint les novel·les.

La primera és aquest "Estudi en Escarlata" on Watson coneix Holmes i observa per primera vegada les capacitats deductives del seu company de pensió.

Un criminal justicier que perpetra una revenja llargament buscada i en la que ha invertit tota la seua vida. Una visió esbiaixada dels mormons als quals retrata com a fanàtics. I un assassí a qui la justícia divina deslliura benignament amb la seua mort de la justícia humana.

dimarts, 18 de març de 2014

Doctor Sueño. Stephen King.

Anys després que el petit Dan Torrance aconseguís sobreviure junt amb sa mare al desastre de l'hotel Overlock, el menut del "Resplendor" s'ha convertit en un alcohòlic que ha tocat fons.

Malgrat tot, com la major part dels personatges protagonistes de King, no deixa de ser un boy scout que, entre gatera i gatera, ajuda els moribunds a traspassar.

Però una xiqueta que, casualment, és una desconeguda i inesperada neboda per part de pare, és amenaçada per una colla (el Nus Veritable) d'ésser vampírics que s'alimenten del "resplendor" que alguns xiquets com ell mateix, o la neboda Abra, tenen.

I el que sempre havia intentat evitar, la tornada als llocs de la infància on va patir la tragèdia narrada a "El Resplendor", esdevindrà indispensable.

Una novel·la eficaç com acostumen a ser les de l'autor.

divendres, 14 de març de 2014

The Mongoliad, libro primero. Neal Stephenson, Greg Bear y otros

Primer llibre d'una trilogia de ficció històrica, aquesta vegada centrada a l'Edat Mitja, en plena invasió europea per part dels mongols.

Al nordest d'Europa, mentre els mongols ja han arribat i assolat Kiev, un petit grup de monjos-cavallers de l'Ordo Militum Vindicis Intactae emprenen un viatge cap a l'est amb la missió d'assassinar Ogodei, el fill de Gengis Khan que ha heretat l'imperi.

Els capítols van alternant-se entre Karakorum, cort del Kagan Ogodei, Legnica, Kiev, on ha arribat l'expedició dels monjos, i Legnica, ciutat polonesa, on s'han quedat la resta dels cavallers de l'Ordre.

Apassionant. Espere que traduesquen aviat la resta del cicle.

divendres, 7 de març de 2014

Hijos de la mente. Orson Scott Card.

Darrer llibre de la saga d'Ender aquest "Fills de la ment" on assistim a una carrera contra rellotge per aconseguir salvar Lusitània, els Pequeninos, els Fòrmics, i Jane.

Però també per salvar Ender, o millor dit els seus "fills de la ment": Val i Peter.

Val, la jove Valentine, de qui Miro no sap si està, o no, enamorat, i que acabarà allotjant Jane, juntament amb els arbres "pequeninos" i els circuits electrònics "ansibles".

I Peter, que acabarà allotjant Ender.

I, per últim, el planeta dels "descoladors", amb qui Miro i Val han establit un primer contacte, i que mantindran en quarantena en comptes de destruir-los a l'espera de poder establir si la pau és, o no, possible.

M'ha deixat amb les ganes de llegir altres coses d'aquest autor.

dimecres, 5 de març de 2014

Sombras a la fuga. Orson Scott Card

Darrer llibre de la Saga de les Ombres. Bean i els seus tres fills viatgen a velocitats relativistes intentant descobrir una cura al seu síndrome. El gegantisme de Bean el manté confinat a la bodega, de mica en mica amb menys esperances de trobar la cura cercada.

De sobte troben una nau alienígena: una nau insectora on, malgrat que la reina ha mort, encara hi queden vius uns quants mascles. Els fills de Bean el traslladaran a la nau, on Bean es posarà en contacte amb els mascles supervivents. Tot i que ell ja no arribarà a temps de trobar una cura i morirà, ens queda l'esperança dels seus fills que podran establir una colònia i seguir treballant en els ses estudis genètics.

La sombra del gigante. Orson Scott Card

Si a les novel·les anteriors de la saga, L'ombra d'Ender, L'ombra de l'Hegemon i Titelles de l'Ombra, trobàvem Bean ajudant Ender o ajudant un joveníssim Peter, en aquesta ens trobem amb un món que ha evolucionat cap a uns quants grans blocs: Rússia, Xina, Índia, el Bloc Musulmà, tots ells amb algun membre de l'Escola de Batalles a la direcció dels seus exèrcits i permanentment enfrontats entre ells, i un bloc naixent: la Unió de Pobles Lliures de la Terra, sota la direcció política de Peter, l'Hegemon, i la direcció militar de Julian Delphiki, Bean.

Però sobretot assistim a la cerca incansable per part de Bean i Petra dels seus fills, alguns d'ells amb el mateix síndrome de Bean.

Al final, la guerra iniciada entre els blocs citats acabarà amb l'exili voluntari dels xiquets de l'escola de batalles inclòs Bean i tres dels seus vuit fills -aquells amb el seu síndrome-, el predomini final de Peter i la unificació pacífica de la Terra.

dimarts, 25 de febrer de 2014

Marionetas de la sombra. Orson Scott Card.

Peter, l'Hegemon, comet l'imperdonable error de creure que podrà controlar Aquiles. Els xinesos pràcticament han conquistat tot el continent asiàtic. Bean i Petra decideixen casar-se i, malgrat les reticències de Bean, tenir fills. Peter, a poc a poc, anirà adonant-se que els seus pares no són tan badocs com ell creu.

A partir d'aquesta base, l'autor continua mostrant-nos un món canviant on els "xiquets" de l'escola de batalles, ja no tan menuts, tenen un paper protagonista.

Bean acabarà matant Aquiles, Xina acabarà doblegant-se davant la força de les nacions musulmanes, i s'albira ja la guerra entre India i Pakistan, fins ara aliats.

Com en les novel·les anteriors de la saga, un bon estudi sobre manipulacions, manipuladors i manipulats.

dilluns, 24 de febrer de 2014

Ender el xenocida. Orson Scott Card.

El planeta-Colònia Lusitània assetjat per les forces armades dels "Cent Planetes" contra-ataca, a través de Jane, l'entitat virtual resident als ordenadors, interrompent les comunicacions entre l'exèrcit que se li aproxima amb ànim de destruir-lo i el Congrés Estel·lar, màxim òrgan de poder de la humanitat.

Qing-Jao, una adolescent "agraciada" del planeta-Colònia Sender rep l'encàrrec de descobrir què pot haver passat amb la flota i revertir-ho.

Mentrimentres, a Lusitània, hi ha una veritable carrera contra rellotge, intentant desactivar el virus de la descolada abans que tant els insectors com els cerdis abandonin el planeta intentant fugir de la destrucció total del planeta. De no aconseguir-ho en el poc temps que els hi resta, només quedaran dues alternatives: o la destrucció total d'ambdues espècies (doble xenocidi) o la destrucció total de la humanitat en cas contrari. Quant a Jane, corre també el greu perill de desaparèixer quan la flota desconnecti tots els ordinadors alhora.

I com ho resol l'autor? amb un triple salt mortal al buit: el descobriment del multivers i a través d'ell el viatge instantani, la creació ex-novo, la màgia en resum.

Hem passat, doncs, d'un món possible tot i que estrany, a un món màgic on tot és possible. Està cansant-se ja l'autor de la saga? O és que s'ha ficat en tal merder que ara ja no sap per on sortir-se'n?

Un final que decep.

divendres, 21 de febrer de 2014

La sombra del Hegemon. Orson Scott Card.

Si a L'Ombra d'Ender l'autor ens deixava entreveure que, darrere d'Ender, dels seus èxits, hi havia una altra persona que el recolzava i el complementava, Bean, en aquesta nova història, serà Peter, el germà d'Ender qui serà ajudat per Bean.

Novel·la èpica, on tornem a trobar Aquiles, el psicòpata que vam conèixer a l'Ombra d'Ender, intentant el domini del món i la venjança sobre Bean, a través de la manipulació de russos, indis, paquistanís i, finalment, xinesos.

Manipulacions sobre manipulacions, fintes darrere de les fintes.

I, mentrimentres, Julian Delphiki, àlies Bean, que continua creixent, i no només en la seua intel·ligència emocional, sinó físicament, cosa que acabarà sent la seua Nèmesi.

Amb ganes de llegir la següent.

diumenge, 16 de febrer de 2014

La voz de los muertos. Orson Scott Card

Han passat tres mil anys des de l'exterminació dels insectors. Ender, que ha estat saltant de planeta en planeta des de llavors i, degut a la paradoxa relativista dels bessons, va només per la quarantena, és reclamat com a "Portaveu dels morts" des de Lusitània, un planeta on hom ha trobat la primera espècie intel·ligent alienígena des del genocidi fòrmic.

Una història que explora la pràcticament impossible comprensió de les activitats i motivacions dels "altres". Així, la colònia humana s'enfrontarà al cruel "assassinat" de dos antropòlegs.

Una apassionant història que acaba en una situació espectacular: Lusitània en rebel·lia, assetjada i posada en quarantena per la resta de la humanitat, "els cent planetes", amb tres espècies convivint: els cerdis, els insectors i els homes. Per no parlar de Jane, una intel·ligència nascuda, al més pur estil Arthur C. Clarke, dins de la multiplicitat de comunicacions entre els planetes colonitzats per la humanitat.

divendres, 14 de febrer de 2014

Ender en el exilio. Orson Scott Card

Una novel·la de la saga d'Ender que continua aprofundint en la psicologia del personatge. Un personatge obsessionat amb la seua participació en la mort dels insectors que, a la fi, trobarà una pupa, un insector viu.

Interessant també la visió que dóna dels pares d'Ender, sempre en segon pla, però tan intel·ligents o més encara que els seus tres fills.

Una història, com les anteriors de la saga que he llegit, de manipulacions successives, de manipuladors manipulats, d'intel·ligència, en suma.


dilluns, 10 de febrer de 2014

Guerra de regalos. Orson Scott Card

Una novel·la curta, quasi un conte, enquadrada en la saga d'Ender.

Un xiquet és elegit per a ser format a l'escola de batalla. El problema és que aquest menut és fill d'un fanàtic predicador totalment oposat a la guerra, ni que siga contra els aliènigenes que han estat a punt de destruir la terra.

Aquest xiquet aprofitarà qualsevol oportunitat per crear conflictes i intentar l'expulsió per tornar a casa.

I serà Ender qui li trencarà la cuirassa, qui el guarirà.

Entretinguda.

La sombra de Ender. Orson Scott Card

No sol passar que un escriptor torni a la història narrada molts anys abans, i en faci una altra novel·la complementària amb un dels personatges secundaris. Un experiment molt interessant i que, a més, he trobat molt reeixit.

Bean, un dels caps d'esquadra d'Ender, realment el seu segon a partir d'un cert moment de la novel·la "El joc d'Ender", passa en aquesta nova novel·la "L'ombra d'Ender" a ser això, l'ombra, l'impulsor, l'espoleta d'algunes de les decisions crucials d'Ender.

En aquesta història veiem créixer un menut molt intel·ligent i maniobrer que l'única cosa que pretén és sobreviure en un món hostil. I el veiem créixer d'un egoisme indispensable i primari fins a l'amistat que el transformarà en algú digne de pertànyer a una família.

Interessant aquest contra-heroi que realment no ho és.

I interessant aquesta novel·la que transforma l'anterior completant-la i engrandint-la.

En Deuda. David Graeber

Acabe de llegir l'interessant assaig "En Deuda. Una historia alternativa de la economia" de l'antropòleg David Graeber el qual m'havia estat molt recomanat pel meu nebot i pel meu germà.

I bé, no ha acomplert les meues expectatives. O millor dit, no les ha acomplertes tant com m'havien fet esperar.

Cert que desmunta una gran fal·làcia que venim arrossegant des de l'inici de la revolució industrial i que s'havia exacerbat aquestes darreres dècades com molt bé descriu Naomi Klein a "La doctrina del shock", la dels mercats independents de l'estat, capaços ells tot sols d'auto-regular-se.

Cert que ofereix, com a bon antropòleg, un munt d'exemples divertits i alliçonadors que ens fan veure les inconseqüències amb que hem de bregar si acceptem la història oficial.

I, tal com anava llegint-lo, em venia al cap una conferència d'un ex-ministre d'economia de Brasil, a què vaig assistir a finals del 80 o principis del 81, on sense cap ironia ens explicava que allò que els deutes s'han de pagar només serveix a nivell individual, no entre nacions, justificant així la negativa de Brasil a plegar-se a les ordres del FMI.

O en allò que a la segona meitat dels setanta, m'explicaven al CUNEF, que la cosa important no eren les monedes sinó el crèdit. Que era precisament el crèdit allò que creava els diners, i no a l'inrevès.

Doncs bé, aquest llibre, basant-se en les documentades i històriques amnisties periòdiques de deute, en sol·licita una. I ens avisa que la crisi actual ha estat deguda a la sensació creada (recordem Fukuyama i el seu assaig "La fi de la història") que podíem continuar creixent indefinidament, origen de les successives i creixents bombolles (punt.com, immobiliària, financera...)

Molt interessant, tot i que m'hagi defraudat una mica.



dimecres, 8 de gener de 2014

La Guardia Blanca. Arthur Conan Doyle

Coneixia Sir Arthur Conan Doyle pel seu personatge Sherlock Holmes del qual n'he llegit totes les novel·les escrites per aquest autor, més unes quantes més i un munt de pel·lícules més o menys afortunades. També havia sentit parlar d'una novel·la, El món perdut, de la que se n'han fet vàries pel·lícules, i que, per algun motiu, solia atribuir a Bourroughs.

El relat que acabe de llegir pertany a l'anomenada novel·la històrica d'arrel romàntica, i ens transporta a la segona meitat del segle XIVè, en plena guerra dels cent anys. La Guàrdia Blanca, un mític cos d'arquers on aniran a parar Roger, un noble, fill segon criat a un monestir, i Tristan, un novici exclaustrat del mateix monestir, és enviada des de l'Aquitània fins Espanya com avançada de les tropes d'Eduard, el Príncep Negre, en recolzament De Pere I de Castella, el Cruel, contra Enric de Trastamara el qual li disputa la Corona de Castella.

Novel·la romàntica amb final feliç: Roger heretarà les possessions de la seua família en morir el seu germà major, i es casarà amb la filla del seu comandant, el senyor de Morel. Tristan tornarà carregat de diners. El senyor de Morel, a qui tots creien mort, acabarà tornant, junt amb el capità dels arquers, Simon, que havia estat qui havia enrolat Roger i Tristan.

Quant al treball d'investigació i l'exactitud geogràfica i històrica, excel·lent.

dijous, 2 de gener de 2014

Brevísima historia de la destrucción de las Indias. Fra Bartolomé de las Casas (o Casaus)

Un curt opuscle referit exclusivament al comportament dels espanyols a les tres illes de la Española, San Juan i Jamaica.

Un exemple del que diu:

"(...)Entraban en los pueblos, ni dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas ni paridas que no desbarrigaban e hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría el hombre por medio, o le cortaba la cabeza de un piquete o le descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres, por las piernas, y daban de cabeza con ellas en las peñas(...)"

Exagerat? Potser. Però només en el còmput de víctimes. Quan parla d'una estimació de "quince cuentos" (quinze milions)en quaranta anys, de morts indígenes a les illes del Carib, és clar que exagera. Però no crec que ho faça quan descriu les malvestats, els horrors. I molt menys encara quan analitza les formes d'actuar:

"Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado, que se llaman cristianos, en estirpar y raer de la haz de la tierra a aquellas miserandas naciones. La una, por injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o sospirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), oprimiéndolos con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas."

Quan algú us malparli de la "Black Legend" i, com a la pàgina hispana cregui que certes coses poden encara considerar-se presumptes o suposades

Caricatura del holandés Theodor de Bry (1528–1598) mostrando la supuesta quema de indios en América. La obra de Theodor de Bry es característica de la propaganda antiespañola que surgió en países protestantes como Holanda y el Reino Unido a finales del siglo XVI a raíz de la fuerte rivalidad comercial y militar con el Imperio español.


citeu-li el bisbe de Chiapas:

"Hacían unas horcas largas, que juntasen casi los pies a la tierra, e de trece en trece, a honor y reverencia de Nuestro Redemptor e de los doce apóstoles, poniéndoles leña e fuego los quemaban vivos."

M'el crec molt més a ell que no a tots els revisionistes que volen fer-nos creure que això no ha passat mai.

Yo soy Malala. Malala Yousafzai y Christina Lamb.

Supose que la contribució estilística de la periodista anglesa Christina Lamb haurà estat important en la confecció d'aquest llibre, però no crec equivocar-me si dic que el contingut, l'emoció, les idees, corresponen fonamentalment a Malala, una noia del Swat, amb només setze anys que ha tingut la sort de viure en un ambient familiar on l'accés a la cultura i l'educació era una aspiració irrenunciable, i la desgràcia de veure com l'ambient exterior anava fent-se irrespirable a marxes forçades en mans de la reprimible (però no reprimida) ascensió dels talibans.

I dic que me la crec, perquè quan jo tenia setze anys, em trobava fent Preu, i encara recorde com pensava, com em veia, com m'enfrontava al món, i això que jo, afortunadament o desafortunada, no havia viscut ni una dècima part del que li ha tocat viure a aquesta xica.

Aquest llibre està plantejat com un thriller, com una novel·la negra, amb una mort anunciada que, afortunadament, no arribà a produir-se gràcies sobretot a un pistoler maldestre també de poca edat. Però sobretot ens mostra com les persones ho són amb independència de la religió que professen, que no tenim l'exclusiva de la bondat, ni de la felicitat, que la tan denigrada aliança de civilitzacions no és cap impossible absolut, només necessitaria una mica de bona voluntat per part de tots. I també que alimentar criminals amb l'excusa del mal menor, no només és una mala política, sinó que inevitablement acabarà esdevenint un càncer amb metàstasi irrecuperable que ens anihilarà a la mínima de canvi.

Molts anys, Malala.