dimecres, 23 de juliol de 2014

El desierto de los tártaros. Dino Buzzati.

Sens dubte la novel·la més kafkiana de Buzzati, i no precisament en sentit pejoratiu. D'alguna forma em recorda El procés. Un militar acabat d'eixir de l'acadèmia és enviat a una guarnició quasi desconeguda a la frontera nord. Davant d'ella el desert. Un desert per on, conten les llegendes, fa anys i panys campaven els tàrtars. Una frontera on ningú espera res, però que tanmateix alimenta les il·lusions dels militars allí destacats. Teòricament, només hi van voluntaris. Teòricament, qualsevol se'n pot tornar a la ciutat quan vulga. I, el nostre protagonista, Giovanni Drogo, anirà passant el temps en un continu dubte, sempre esperant. Fins que un dia, quan ja ningú no ho espera, quan ja és vell i malalt, l'inesperat es produeix.

Una petita joia.