dissabte, 30 de març del 2013

Bodas reales. Pérez Galdós

Darrer llibre de la tercera sèrie, aquest Bodas Reales ens situa a finals de l'any 1845 i pràcticament tot el 46 (fins el 10 d'octubre, setzè aniversari de la reina Isabel II) amb l'enorme quantitat d'intrigues, pronunciamientos i conxorxes tant nacionals com internacionals per arribar a concertar el matrimoni de la mencionada reina, i el de la seua germana Luísa. Tot això contemplat des de l'òptica d'una família d'origen manxec, la dels Carrasco, establida a Madrid a causa de la carrera política de l'home, Bruno.

Una novel·la que traspua tristor i malastrugança per tots els porus mentre ens descriu el progressiu esllanguiment de la mestressa; un esllanguiment que avui qualificaríem de depressió severa i que acabarà portant-la de primeres a una paràlisi, més tard a una fugida psicològica, com més va més irreversible, de la realitat i per últim a la mort.

Perquè la senyora Leandra morirà a Madrid sense haver pogut mai tornar (només en els seus malaltissos somnis-al·lucinacions) a l'enyorada i necessària pàtria.

Per cert, a l'història, i només de passada, ens avisen que l'heroi d'aquesta tercera sèrie, don Fernando Calpena, viu, amb la seua dona, un daurat exili al sud de França. Sortosos ells.

diumenge, 24 de març del 2013

Casa inhòspita. Charles Dickens.

No havia tornat a llegir Charles Dickens des de la meua primera adolescència, quan estalviava diners tornant a peu del Col·legi Nou dels Escolapis, a València ciutat, on estudiava, al seminari menor dels mateixos pares que tenien a la Malvarrosa, a peu de platja; diners que utilitzava per anar comprant-me llibres. Fou així com a catorze - quinze anys passaren per les meues mans -i per suposat pels meus ulls- novel·les com Oliver Twist, David Copperfield, Grandes esperanzas o Papeles póstumos del club Pickwick.

I ara fa poc, Vilaweb va anar publicant diumenges en format pdf, la traducció de Casa inhòspita, en una esplèndida traducció de Josep Tebé. De manera que em vaig abaixar els successius fascicles, els vaig apegar, els vaig transformar a epub i avui he acabat la seua lectura.

Si alguna cosa li hem de reconèixer a Dickens (i n'hi han moltes que reconèixer-li) és la gran habilitat per enganxar el lector amb les seues històries, potser una mica lacrimògenes, però sempre amb un final optimista i feliç.

Casa Inhòspita és una història trufada de personatges increïblement bons i generosos com la pròpia protagonista Esther, el seu tutor John, el paperaire Snagsby, l'ex militar George o el metge Allan. Personatges que s'hi trobaran assetjats per les insídies d'alguns personatges, més que dolents, ridículs i tot això sota la presència inevitable d'un llarguíssim procès judicial, Jarndyce contra Jarndyce, que dura de generació en generació y no acabarà fins que els discutits diners de l'herència s'esgotin totalment.

Una crítica ferotge del sistema judicial britànic i una història d'amor, d'amistat, de generositat que eixampla el cor del lector.

Ja ho sé que no és real, però està contat d'una forma tan versemblant amb un tempo tan acurat -tempo que esdevé frenètic a l'ultima part de la història- que aquests darrers dies m'ha costat bona cosa deixar la lectura a l'hora d'anar-me'n al llit.

Absolutament recomanable

divendres, 8 de març del 2013

Los ayacuchos. Pérez Galdós.

Penúltima novel·la de la tercera sèrie dels "Episodios Nacionales", l'autor torna de nou a l'estructura epistolar que ja ha utilitzat en d'altres novel·es anteriors, i amb tan bons resultats, per cert.

Estem als anys 41, 42 i principis del 43, i Fernando Calpena, protagonista de bona part de les anteriors novel·les d'aquesta tercera sèrie, emprèn la cerca desesperada del seu amic Santiago Ibero, a qui ja havíem conegut a l'anterior novel·la, des de Madrid a Barcelona, on el trobarà ja a punt de cantar missa.

El motiu, l'encàrrec que Demètria, ja per fi la seua promesa, li fa com a condició indispensable per poder-s'hi casar. Complir amb la comanda de la seua xicota l'obligarà a segrestar l'amic per anul·lar la influència que els capellans han arribat a tenir sobre ell.

I tot això amb el rerefons de la revolta de Barcelona contra la política lliurecanvista del regent Espartero que serà ofegada amb el bombardeig de la ciutat, des de Montjuic, ordenat pel capità general Van Halen.

La novel·la acabarà feliçment amb el doble casament de Fernando i el seu amic Santiago amb, respectivament, Demetria i la seua germana menuda, Gracia.

diumenge, 3 de març del 2013

La hermandad de la buena suerte. Fernando Savater.

Primer llibre de ficció que llegisc, aconsellat per Enrique Pérez de la Blanca, un amic a Facebook, del filòsof (sota el meu punt de vista seria més apropiat titllar-lo de moralista) Fernando Savater. De no ficció ja havia tingut l'ocasió de llegir l'Ética para Amador, llibre de lectura recomanada al meu fill Enric quan feia el batxillerat i que no em va fer el pes.

A Savater feia molt temps que el coneixia. De quan la mítica revista Triunfo dels meus anys d'Universitat, on periòdicament escrivia un llarg article descrivint una de les seues més arrelades aficions: l'hípica. A banda, clar, dels seus articles de crítica literària, o de crítica social.

I d'hípica tracta aquesta novel·la que sembla més bé un conte llarg, una nouvelle, com diuen els francesos amb contraposició al roman.

Un patètic grup (el príncep, el professor, el doctor i el comandant) són contractats pel "Dueño", un personatge amb múltiples negocis, no tots excessivament legals, propietari entre altres coses de diversos cavalls de competició, per trobar Pat Kinane, un hoquei desaparegut de fa algunes setmanes, i que tots consideren l'únic capaç de portar el pura sang Espíritu Gentil a la victòria.

Enfront d'ells tindran el Sultan (un altre personatge tan mafiós o més, si cap, que el Dueño i propietari de quadres com ell) i els seus goril·les, tan patètics o més que el grup de què parlem.

Tot i que el relat es bo de llegir, l'autor no ens estalvia algunes digressions erudites sobreres i diria que gratuïtes. En poques paraules, preferesc Dashiell Hammett: les seves novel·letes tenen prou més consistència i són més versemblants.