diumenge, 28 d’octubre de 2012

El hombre que fue Jueves. G. K. Chesterton

Torno a llegir aquesta petita història, aquest "malson" com el qualifica l'autor, El hombre que fue Jueves.

Seria realment possible que la infiltració en una organització criminal fos tan efectiva i completa que la cúpula directiva només es compongués d'infiltrats que ni tan sols es coneixen?

Aquesta és la base. Un policia que ha aconseguit formar part del consell rector de la pitjor organització anarquista de la història, va trobant, en intentar desmuntar l'execució d'un atemptat programat per acabar amb la vida del Tsar i del President de França, que tots els membres del consell són tan policies com ell. Més encara, que tots pertanyen al mateix grup i han estat captats pel mateix misteriós Director.

Però la narració dóna un gir inesperat quan el cap anarquista els confessa que era ell i no cap altre, el desconegut i misteriós director de la policia que els hi va incorporar a la tasca.

Un divertiment amb teologia inclosa i bona cosa d'humor.

divendres, 26 d’octubre de 2012

El Terror de 1824. Pérez Galdós

Novel·la, aquesta de El Terror de 1824, amb pràcticament un protagonista només, o, per ser més exactes, dos. El mestre Sarmiento, abrandat lliberal en ple temps de domini i represàlies absolutistes, i Sola, aquella noia òrfena protegida per Salvador Monsalud, el qual, actualment, s'hi troba a Londres, exiliat.

Sarmiento, el qual ha perdut el seu fill a la guerra, nou Quixot embogit davant el fracàs de les idees lliberals, és cuidat per Sola, filla d'un antic antagonista polític del mestre, i, ambdós, s'hi trobaran involucrats en una conspiració lliberal amb què no tenen res a veure.

Condemnats a mort, Sola serà salvada in extremis per la seva rival amorosa, Jenara, mentre que Sarmiento acabarà morint penjat a la forca.

Esplèndida l'evolució del preceptor des del ridícul més sagnant a la lúcida dignitat davant la immerescuda mort.

Repeteixo, Sarmiento, un nou Quixot del segle XIX.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

22/11/63. Stephen King

Novel·la que m'ha recordat el que per al meu entendre és el millor que ha escrit Stephen King, aquest novel·lista que no pot ser encasellat de cap forma en els contes de terror; em refereixo a la monumental saga de La Torre Oscura.

Centrada teòricament en l'assassinat de JFK, es tracta, realment, d'una història d'amor per damunt del temps i l'espai.

L'existència d'una finestra al passat, porta a un professor de literatura a intentar evitar l'assassinat de Kennedy, cosa que aconseguirà finalment, tot i que al preu de la mort de la seva núvia.

En tornar a la seva època, la nostra, se n'adona que ha canviat el món per a molt pitjor, i que només hi ha una forma de solucionar-ho, però això farà que certes persones que ha anat salvant en la seva aventura, no només el president Kennedy, hauran de complir amb el seu destí.

Recomanable.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Los cien mil hijos de San Luís. Pérez Galdós

A l'anterior novel·la "7 de julio" havíem vist com Salvador Monsalud, un dels protagonistes d'aquesta segona sèrie dels Episodios Nacionales se n'anava de casa, després d'interminables dubtes, amb una dona desconeguda, però que tot ens feia suposar que era la dona d'un marquès i antiga amant seva.

Doncs bé, en aquesta Los cien mil hijos de San Luís, ens assabentem que no era pas així, que la dona amb qui havia finalment fugit era Jenara, la seva antiga núvia, casada amb el guerriller don Carlos, i separada posteriorment.

Serà precisament aquesta Jenara qui mamprèn la narració que, en aquesta novel·la, adopta la forma de memòries com ja havia passat anteriorment amb les de Memorias de un cortesano de 1815 y La segunda casaca, aquelles a mans de Pipaón, un altre, com Jenara, dels protagonistes i paisans de Salvador.

Heroïna romàntica, d'extremades passions que oscil·len constantment entre l'amor i l'odi, acompanyarà les tropes franceses que donen nom a aquesta narració, des de París fins a Cadis, sempre a la cerca i "captura" del seu enamorat. Però el destí és un déu ben cruel i quan no per una cosa per una altra anirà fent fracassar totes les cites i encontres previstos.

Mentimentres, a Espanya, l'últim reducte liberal, Cadis, ha acabat caient a mans de l'exèrcit francès i les forces absolutistes.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Soy un gato. Natsume Soseki

No sé a sant de què va caure a les meves mans aquesta novel·la que m'atreveixo a classificar de costumista a l'estil, per posar un exemple, del madrileny Mesonero Romanos.

I és que tant l'època, -cert que la del japonès una mica més tardana ja que l'acció, cas de poder-la definir així, transcorre a principis del passat segle XX, uns pocs anys, doncs, posterior a les "Escenas matritenses"- com l'actitud desencantada cap a la mentalitat tancada dels seus paisans.

Visió sarcàstica, doncs, de la societat de la seua època, a través de l'ensopida vida d'un mestre enamorat de la cultura occidental, i alguns dels seus amics a quin més estrafolari i/o surrealista.

I tot això vist a través dels ulls i les filosòfiques reflexions del gat de casa, un gat de carrer sense ni tans sols nom, un gat sense el més mínim pedigree (però no li ho diguéssiu pas: s'ofendria i molt).

Novel·la lenta, amb acurades descripcions i històries absurdament sorprenents o sorprenentment absurdes, sobretot les degudes a un dels amics més torracollons de la literatura universal: Meitei.

Com deia, no sé a quin sant va caure a les meves mans aquesta novel·la, però no me'n penedeixo gens d'haver tingut l'ocasió de llegir-la.