dimecres, 3 d’octubre de 2012

Soy un gato. Natsume Soseki

No sé a sant de què va caure a les meves mans aquesta novel·la que m'atreveixo a classificar de costumista a l'estil, per posar un exemple, del madrileny Mesonero Romanos.

I és que tant l'època, -cert que la del japonès una mica més tardana ja que l'acció, cas de poder-la definir així, transcorre a principis del passat segle XX, uns pocs anys, doncs, posterior a les "Escenas matritenses"- com l'actitud desencantada cap a la mentalitat tancada dels seus paisans.

Visió sarcàstica, doncs, de la societat de la seua època, a través de l'ensopida vida d'un mestre enamorat de la cultura occidental, i alguns dels seus amics a quin més estrafolari i/o surrealista.

I tot això vist a través dels ulls i les filosòfiques reflexions del gat de casa, un gat de carrer sense ni tans sols nom, un gat sense el més mínim pedigree (però no li ho diguéssiu pas: s'ofendria i molt).

Novel·la lenta, amb acurades descripcions i històries absurdament sorprenents o sorprenentment absurdes, sobretot les degudes a un dels amics més torracollons de la literatura universal: Meitei.

Com deia, no sé a quin sant va caure a les meves mans aquesta novel·la, però no me'n penedeixo gens d'haver tingut l'ocasió de llegir-la.