divendres, 21 de novembre del 2008

El espejismo de Dios. Richard Dawkins

El Espejismo de Dios (The God delusión) Richard Dawkins.

Richard Dawkins, darwinista convençut, ateu militant, catedràtic de la Facultt de Coneixement Públic de la Ciència a la Universitat d’Oxford, autor entre altres llibres de "El Gen egoista" ens regala amb un nou llibre de divulgació, aquesta vegada dedicat a allò que, molt apropiadament, defineix com a la Hipòtesi Déu.

Unes poques idees força recorren l’entramat d’aquest llibre, entre les quals podem citar:

-Si bé ni l’existència de Déu, ni la inexistència poden ser provades, la probabilitat de l’existència és científicamente molt i molt inferior a la de la previsible inexistència.

-El darwinisme és un sistema d’acumulació del coneixement de baix cap a dalt (grua), molt més efectiu i cièntific que el creacionisme i les actuacions d’un hipotètic ser superior(ganxo)

-No hi ha cap prova de que la moralitat depengui de l’existència i reconeixement d’un ser superior. Més encara, la intepretació literal de la Bíblia tal com pregonen els fonamentalistes religiosos ens portaría a una moralitat afortunadament  incompatible amb les lleis actuals.

-No existeixen xiquets catòlics (o musulmans o...) sino xiquets fills de seguidors d’una qualsevol religió. La indoctrinació dels fills en un sistema religiós és un abús infantil que hauria de ser penalitzat com es fa amb els abusos sexuals. Potser més i tot.

-Poden haver ateus males persones i immorals, però mentre hi han guerres per motius clarament d’etiquetatge religiós, no és probable cap guerra per motius d’ateïsme.

-La religió es difícilmente explicable directament des de la perspectiva del darwinisme. Però molt bé pot ser un resultat un subproducte erroni d’una altra ventaja darwinista. Dóna com a especulació teòrica, la necessitat durant la infància de creure sense restriccions en allò que expliquen els pares i els majors en general.

-La religió sempre atenta contra la curiositat mare de la ciència, i per tant contra la racionalitat de l'home, tot intentant continuament impedir noves investigacions.

-Inclús aquelles persones religioses que s'autodefineixen com a moderades, mantenen un nucli dur de creences que quan hom el contradeix, els indueix immediatament reaccions fanàtiques.

El llibre està molt ben escrit, amb la clàssica ironia i humor anglesos, cosa que no invalida en cap momento la documentación aportada, i els motius, absolutamente seriosos de l’autor.

Cert que propagandístic, com qualsevol obra militant de divulgació, siga en el camp que siga, i utilitzant les tècniques dels injustament vilipendiats sofistes grecs, desmunta sense compasió les falàcies dels partidaris de la religió al llarg dels seus deu capítols que són un model de claredat expositiva, encara que hi ha un capítol, el cinqué, que queda una mica enlaire, en intentar explicar les arrels darwinistas de la ideologia religiosa.

Personalment m’ha reforçat el meu ateïsme penosament adquirit a l'edat ja madura de vint-i-set anys, i m’ha aportat noves argumentacions que, al seu momento, no se’m van ocórrer.

En resum, un llibre recomanable no solament per als ateus convençuts, sinó per als agnòstics, i per a tots aquells que no vulguin, mai millor dit, combregar amb rodes de molí.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Solo el misterio. Lorca y su maestro. Juan José Ceba

Acabe de llegir aquest llibre, escrit per una persona a qui vaig conéixer ara fa quaranta anys, a Almeria, jo com a educador a un col·legi menor, i ell intern en aquest mateix col·legi. Ambdós amb la mateixa edat, vam fer una certa amistat, que va anar diluint-se amb el temps, només per culpa meua, i la meua permanent itinerància.

Ceba, amb qui jo feia broma del seu cognom i que em va ensenyar a estimar el jazz, Ceba amb qui podia parlar de poesia, mentre endevinava en ell un nou poeta en formació, Ceba que em va regalar un Crist, a l'estil del famós de Dalí, que em va desaparéixer en la pantanada d'octubre del 82.

Un post de Lola sobre "Bodas de sangre" i la seua condició d'almerienca, em van impulsar a eixir del meu anonimat a la comunitat i demanar-li si acàs el coneixia. Aquesta senzilla pregunta ha desencadenat moltes coses. Entre elles el que establíssim una coneixença personal Lola i jo, i el que, alguns mesos després, Lola tingués l'amabilitat de regalar-me una edició facsímil del Romancero Gitano i aquest llibre sobre Lorca escrit pel meu amic.

El llibre presenta dues parts molt diferents, cert, però amb la mateixa intenció didàctica.

En la primera ens explica la relació de Federico amb el seu mestre Antonio Rodríguez Espinosa, i d'ambdós amb la ciutat d'Almeria. Aquesta primera part explica també els fets del 28 que donaren lloc a "Bodas de Sangre", i altres articles relacionant alguns temes del poeta amb poemes de  Francisco Villaespesa.

La segona part ens mostra tot un seguit de propostes didàctiques per a xiquets de primària i de secundària, en base a lectures de poemes i fragments del teatre de Lorca. Algunes de les quals són veritables happenings, ço que em fa saber que la persona que vaig conéixer, el poeta, l'amant del teatre i de la música, encara hi és dins del mestre en que s'ha convertit.

Des d'aquí, la meua felicitació més sincera. I la meua admiració pels magnífics cal·ligrames amb que ha il·lustrat aquest llibre que espere que moltes escoles segueixin i facin servir.

Els xiquets s'ho mereixen.

Gràcies, Juan José. No va poder ser a l'agost, però algun dia ens hem de retrobar.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Myra Breckinridge. Gore Vidal

Myra Breckinridge. Una novel·la de Gore Vidal

Un dia, el meu fill Jordi va trobar, al costat dels contenidors municipals de les deixalles (o escombraries, o fems com diem al meu país valencià), unes quantes caixes amb llibres i revistes diverses, la majoria de les quals de continguts eròtics. Com que té la mateixa afició que jo pels llibres, va escollir els llibres i va pujar a casa tots els que va poder.

La majoria no semblava que paguessin la pena, però entre tots ells vaig trobar-ne un de Gore Vidal, i, immediatament me'l vaig agenciar.

De Gore Vidal ja havia llegit unes quantes coses, entre les quals: En directe des del Gólgota, La institució Smithsoniana, i Creació, i tenia notícies de la seua participació en el guió de Ben-Hur.

Myra Breckinridge no és pas una gran novel·la, però no m'ha defraudat. 

Publicada en el 68 ens conta la història d'una viuda despampanant, Myra, que arriba a Hollywood a una acadèmia d'actors, l'amo de la qual, Buck Loner, és oncle del seu difunt marit, i a qui reclama, per motius d'herència, la meitat del negoci.

Narrada en primera persona, amb alguns capítols intercalats, transcripció dels comentaris deixats al dictàfon per Buck, assistim, al llarg de la narració, als motius reals de Myra, que intenta ser l'invers del seu marit Myron, un homosexual dominat pels hòmens, i que elegirà una parella d'alumnes per a les seues maquinacions. A ell, Rusty, acabarà violant-lo, i deixant-lo en mans d'una busca-talents, mentre que a ella, Mary-Ann, intentarà enamorar-la.

El que passa és que Myra realment és Myron, un transsexual operat de fa dos anys, que acaba enamorant-se de Mary-Ann, i que, aprofitant un accident que la deixa a les portes de la mort, acabarà tornant a ser de nou un home, i formant una família amb Mary-Ann.

En fi, com diuen a Barcelona: Roda el món i torna al Born.

Per cert, les coses que Myra diu, m'han recordat enormement les que diu al seu bloc Morenteardila68, altrament anomenada: "La diosa del amor":

Vegeu com a exemple el primer capítol:

Soy Myra Breckinridge, que no será nunca poseída por ningún hombre. Llevando puestos solamente un portaligas y el escudo de un vestido, he mantenido alejada a toda la élite de isleños de Trobriand, una raza en cuyo idioma no existen las palaras "por qué" ni "porque". Esgrimiendo un hacha de piedra corto los brazos, los miembros, los testículos de sus mejores guerreros, deslumbrados por mi belleza, como sucede a todos los hombres, acobardándolos, reduciéndolos, como hizo la bella Fay Wray con King Cong, a quejicosos simios; Fay Wray a quien me parezco de medio perfil si la luz cae sobre mi rostro desde una altura de metro y medio en la instantánea a primer término.