dissabte, 26 de gener de 2013

Después del anochecer. Stephen King

Un altre recull de contes més o menys curts -alguns dels quals amb suficient extensió com per ser qualificats de nouvelles- del conegut escriptor de fantasia i terror Stephen King.

Willa, La chica de pan de jengibre, El sueño de Harvey, Área de descanso, La bicicleta estática, Las cosas que dejaron atrás, Tarde de graduación, N., El gato del infierno, The New York Times a un precio de ganga, Mudo, Ayana y Un lugar muy estrecho son els tretze relats que conformen el llibre.

No tots, evidentment, de la mateixa qualitat -aquest és un dels desavantatges (defectes?) de tota recopilació, però amb alguns d'ells (Willa, La chica de pan de jengibre, N., El gato del infierno o Un lugar muy estrecho) el clímax atès és digne de les seves novel·les més famoses.

Per cert, N. m'ha recordat H.P. Lovecraft i els seus mites de Cthulhu. Malgrat que el propi autor fa referència a Arthur Machen i la seva novel·la "El gran déu Pan", la porta a una altra dimensió amb uns éssers indescriptibles que esperen l'ocasió per apoderar-se de la terra, i la seva referència a CTHUN em semblen pistes indiscutibles que entronquen aquest relat amb els mites lovecraftians.

Es pot llegir.

dimarts, 22 de gener de 2013

La campaña del Maestrazgo. Pérez Galdós

Havíem deixat, a l'anterior novel·la Luchana, el protagonista d'aquesta tercera sèrie, Fernando Calpena, a Bilbao a punt de descobrir que la seva enamorada, Aura, s'havia casat (o potser no, en la intriga ens quedàrem) amb un seu cosí.

En aquesta nova novel·la, però, canviem provisionalment de protagonista amb un vell aristòcrata, don Beltrán de Urdaneta, arruïnat a la percaça d'alguns diners que li pugui donar un vell amic aragonès com ell.

Aquesta recerca el durà a ser capturat per les tropes de Cabrera, cosa que li permetrà a l'autor mostrar-nos la ferocitat i crueltat de la campanya del Maestrat, amb els seus afusellaments a dojo dels presoners.

I, com no? una tràgica i romàntica història d'amor entre un oficial carlí, Nelet Santapau, i una monja feréstega, Marcela Luco, filla de l'amic de don Beltrán.

O siga que continuarem esperant saber si Aura s'ha casat o no, i que passa amb don Fernando Calpena.

dijous, 17 de gener de 2013

Tenemos que hablar de Kevin. Lionel Shriver.

Són els pares els últims responsables dels pecats i els crims dels fills?

Les llargues hores d'espera a l'hospital arran de la malaltia d'un familiar, m'han permès finalitzar ràpidament la lectura d'aquest apassionant llibre on la mare d'un jove assassí, un monstre autor d'una massacre a l'institut on estudia, repassa la vida del fill, i les seves interaccions amb ella, amb son pare, i amb la seva germana menuda.

Narració escrita en forma epistolar, amb extenses cartes dirigides al marit absent on, a poc a poc, va desgranant les difícils relacions mare-fill (entre l'odamor i l'amodi com diria el professor Kreyssler), les aparentment magnífiques relacions pare-fill, i les unidireccionals relacions germana-germà.

La història registra un progressiu crescendo des del naixement de Kevin fins al clímax de l'assassinat múltiple amb una inesperada (i tanmateix lògica) revelació final.

I les inevitables preguntes: es podria haver evitat el crim? hi existia alguna oportunitat de preveure el desastre? Fins on arriba la responsabilitat dels pares?

Apassionant, torno a repetir.

dimarts, 15 de gener de 2013

Luchana. Pérez Galdós

Finals de 1836. Continuen, amb el rerefons de la primera guerra carlina, les aventures de don Fernando Calpena, el nostre enamorat heroi, qui, un cop curat de les seves ferides, continua, com pot i els elements el deixen, el seu camí cap a, l'assetjada per les forces de Carles V, Bilbao on confia trobar la seva enamorada Aura.

Mentre Fernando fa el seu camí, Aura serà festejada per un cosí seu qui, al final, aconseguirà imposar la seva voluntat a la seva família i a ella mateixa, i malgrat la resistència de la jove, forçar la boda per a la vespra de Nadal.

L'autor aprofita aquesta romàntica història per mostrar-nos, amb l'èpica acostumada de què ja havíem pogut gaudir a la primera sèrie, els efectes del setge a la ciutat de Bilbao, on els seus ciutadans esperen l'ajut i socors d'Espartero. Ajuda que arribarà, per fi, la nit de Nadal.

La novel·la acaba amb l'entrada de Fernando, junt amb les tropes d'Espartero, el dia de Nadal i l'arribada a la casa on s'hi està Aura amb la seva família.

Casada? No ho sabem. Aquesta és una carta que l'autor manté amagada a la màniga. Tindrem, per tant, que esperar la pròxima novel·la per escatir-ho.


divendres, 11 de gener de 2013

El camino de mis pecados. Francisco G. Sánchez Benítez y Victoriano J. Santana Cabrera

Fa poc, un antic amic blocaire dels temps en que jo també tenia un bloc al país, em va comunicar que, per fi, havia publicat la seva primera novel·la. De manera que la vaig comprar, me la vaig baixar i avui l'he acabada.

La novel·la, titulada El camino de mis pecados, m'ha semblat una barreja de Dickens i Tarantino, i amb això vull dir que la truculència més extrema està servida, amb un protagonista a qui ja no li podrien passar més desgràcies i que, tanmateix, no deixa de conservar en cap moment una inesgotable innocència que no li impedeix, no obstant, actuar, quan toca, com el més consumat assassí.

La narració manté un ritme irregular que podria haver estat trepidant si els autors, haguessin eliminat totes les referències i documentació innecessàries per al lector, tot i que indispensables per als autors si és que volien donar-li cos a la història.

Perquè de no fer-ho així, de no amagar els fonaments sota l'edifici bastit, com ha estat el cas en aquesta història, la novel·la acaba sent en, aproximadament, les seves tres quartes parts, una filial de la wikipedia, o de la Britannica, tant és.

Una altra observació a fer afecta al llenguatge emprat als diàlegs. No resulta versemblant que tots parlin amb un nivell cultural d'experts en qualsevol matèria de què tractin. I molt menys que s'entestin en explicar les característiques i història de cada cosa de què estiguin parlant, sigui la pistola que utilitzaran, la casa on viuran o el plat que menjaran al restaurant.

Per acabar, tot i que la novel·la està escrita en primera persona, la veu del narrador es correspon amb un narrador omniscient, cosa que no té gaire sentit. Possiblement una multiplicitat de veus hagués resultat més convincent i versemblant.

Malgrat tots aquests defectes imputables segurament a la seva qualitat d'òpera prima, reconec que l'he llegida no només amb gust sinó amb un interès creixent.



dilluns, 7 de gener de 2013

De Oñate a La Granja. Pérez Galdós

En aquesta novel·la, continuació de "Mendizábal", Galdós torna a allò que millor li surt: l'acció individual de l'heroi solitari i escèptic en defensa de la dama indefensa de la que podria enamorar-se si no ho estigués ja d'una altra dona.

Fernando Calpena, com abans, a la segona sèrie, Salvador Monsalud, es debatrà entre l'amor abrandat i romàntic a Aurora (Aura) Negretti i l'estima fraternal (o així almenys ho creu) i Demetria, una jove a qui, junt amb la seva germana i son pare, ha ajudat a escapar dels "facciosos", tal com els constitucionalistes anomenaven els tradicionalistes.

Mentrestant, continuem amb la incògnita de la benefactora i protectora del jove, que ha acabat acceptant, tot i que de mala gana, la passió de Fernando per Aura. Incògnita que ja no ho és per a don Pedro Hillo, el capellà que s'ha convertit en el mentor de Fernando y pont entre la secreta benefactora i el nostre heroi.

Quant al títol de la novel·la "De Oñate a La Granja" només sóc capaç d'interpretar-lo com a la contraposició entre les dues corts entre les que els nostres protagonistes es mouen: la carlina a Oñate i la isabelina a La Granja.

Veurem com continuen aquestes aventures.

dimarts, 1 de gener de 2013

Valdemar Canaris. El navegante solitario. Rafael R. Costa

He llegit aquesta novel·la recomanada pel professor Rafael Arenas, un antic i virtual conegut a la Comunitat de Blocaires de El País primer, a Blogspot més tard i, actualment, a Facebook, el criteri del qual em resulta molt fiable, i no parlo només de literatura.

Va ajudar també la meva decisió el record d'un blocaire de El País que atenia al mateix nom del protagonista de la història: Valdemar Canaris, i que, tot i no prodigar-se, escrivia uns articles molt mesurats i, almenys així ho recordo, d'una polidesa literària exemplar.

La història, senzilla com la vida i amb un depurat llenguatge farcit de termes mariners sense que això ens faci la impressió d'una erudició forçada i fatigosa, ens descriu en primera persona, i amb transcripcions del quadern de bitàcola, la crònica de la volta al món en solitari protagonitzada per un cap de trons, un trinxeraire que no dura gaire en cap treball, acabat d'eixir de la presó per un delicte que desconeixem i que tampoc no ens importa.

Com tampoc no ens importen gaire els motius reals que té el contractador (respectar la memòria d'un fill mort a un accident del que ho desconeixem tot o quasi tot a través de la subrogació del viatge llargament projectat en una persona casualment nascuda el mateix dia?) ni quina serà la vida futura de Valdemar un cop finalitzat el seu periple.

Historia d'un enamorament sobtat, a primera vista, del vagabund i el vaixell, un amor correspost. Si em feu cas i ho llegiu sabreu què vull dir.

I sobretot, com tota bona història de viatges, el viatge extern i l'intern van paral·lels, es confonen, se solapen. Com l'Odiseu d'Homer, com el Maqroll de Mutis, l'Ulisses de Joyce, o la Lyra Bellacqua de Pullman, el Valdemar que inicia la singladura esdevindrà més savi, més escèptic, més ell mateix.

Novel·la, per mi, absolutament recomanable.