dijous, 26 de novembre de 2009

Les nits difícils. Dino Buzzati

Sóc un enamorat dels contes de Buzzati, des que, a l'estació de Granada, un llunyà octubre del 68, vaig comprar per a llegir en el tren, un llibre de butxaca, crec recordar que de Bruguera, edicions B, o alguna cosa similar, titulat "Pánico en la Scala y El perro que ha visto a Dios"

Em va enlluernar la seua barreja entre Kafka i Borges.

Diversos prèstecs a amics, i alguna que altra riuada, em deixaren sense aquells rebregats i rellegits llibres de butxaca que, més tard, quedaren descatalogats.

Així que em vaig endur una gran alegria quan, fa uns anys, a la fira del llibre, vaig trobar "Seixanta contes", volum que contenia bona part dels relats, entre els quals el mític "El gos que va veure Déu".

Ara, he acabat de llegir "Les nits difícils" Un recull de 51 contes escrit i publicat poc abans de la mort de l'autor, on ens torna a delectar amb la seua prosa tan periodística i neta -Com defenia el gran Josep Pla l'esplèndida escola d'escriptura que el periodisme significa!-

Més obscurs, més trists de l'habitual en ell, potser no tots a l'altura esperada, però amb alguns d'ells genials, colpidors.

Com aquest "El detergent" del relat "Progressions":

"Disculpi'm senyora l'hora que és només serà un minut per desgràcia per nosaltres els fabricants no hi ha horaris sempre escales amunt i avall no li repeteixo senyora només un minut una petita demostració senyora es tracta d'un nou detergent realment revolucionari per favor no s'enfadi senyora un detergent gegant ah ah vostè també se sorprèn totes se sorprenen ah ah gegant no per les dimensions evidentment senyora al contrari n'hi ha prou amb una miqueta una miqueta li dic molt bé senyora té alguna peça de roba per rentar? Si ens ho permet podem fer la prova a la cuina o la lavabo miri senyora vostè està realment una mica nerviosa oh permeti'm senyora sí sí sí estigues quieta dolça nina estigues quieta i deixa't fer no no cridis pel que més vulguis no cridis així així ara ja no cridaràs més nena va mou-te et dic ara què et passa? Mare de Déu què he fet?"

O el conte "L'ermità" on un sant eremita és convençut per fra Basilio, un dimoni disfressat de confessor, de que la mortificació de l'ànima a través del pecat és el millor camí per arribar al cel. Quan, després d'una vida de cràpula, violacions i crims, sota capa de santedat, finalment atrapat i condemnat, el botxí li talla el cap a l'ermità, aquest se n'adona del seu error, es penedeix al darrer moment, i se salva.

Buzzati acaba el conte, però, amb aquest paràgraf que ens mostra perfectament el seu tarannà:

"Aleshores el que s'havia fet passar per fra Basilio va fugir obrint-se pas a empentes entre la multitud. Havia triomfat en una empresa fins aleshores mai duta a terme en la història del món. En l'empresa, per a un diable, més deshonrosa i absurda de totes: la de portar un home a la glòria de Déu a força de pecats immunds."

-Diantre -imprecava-, doncs, és veritat: els camins del Senyor són infinits."

Absolutament recomanable.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Només socis. Ferran Torrent

Acabe de llegir un nou llibre del meu paisà Ferran Torrent, àlias (ja fa molts anys) "El Tigre de Sedaví" de quan, a la mili, va practicar amb relatiu èxit el "noble esport" de la boxa.

Aquesta vegada el llibre ha estat "Només socis", una diguem-ne continuació, un spin off, de la trilogia de Lloris, conformada per "Societat Anònima", "Espècies protegides" i "Judici Final".

En certa forma, l'abundor de personatges de novel·les anteriors: els germans Torres (Gràcies per la propina, La mirada del tafur), Butxana l'investigador privat i Tordera l'ex comissari (de tantes i tantes novel·les), Albert i Miquel (Judici final), Lloris (de la trilogia citada), el Mossad (de Judici Final) m'ha recordat aquella pel·lícula mítica, embogida comèdia, de James Bond (Casino Royale, la del 67 of course).

Novel·la negra, doncs, amb vocació de comèdia, on deixa entreveure una possible eixida de l'armari de l'ex comissari Tordera en futures històries (o no, tot podria ser)

En poques paraules, una altra novel·la de gènere (negre) de bon llegir.

dijous, 12 de novembre de 2009

L'home més buscat. John Le Carré

Acabo la lectura d'aquesta última història de John Le Carré, on l'autor torna novament al món dels espies en actiu, on torna a presentar-nos aquest món claustrofòbic i desencantat que tan bé va descriure a les novel·les de Smiley, ressuscitat després de l'atemptat de l'11-S per mor de l'amenaça del terrorisme islàmic.

Un tros de vida amb tot de personatges perdedors: la família de Melik el turk, Issa el txetxè, Annabel la seua advocadessa, Tommy el banquer, frau Elli la secretària, Abdul·là el doctor filantrop musulmà amb només un cinc per cent de dolenteria... i Bachmann, l'espia dels vells temps, caigut en desgràcia.

Tots perdedors, com sempre passa a les històries de Le Carré, tots manipulats, terriblement manipulats pels que estan a l'ombra de l'ombra. Un joc d'escacs, o millor encara de Go, on precisament els més cínics acabaran sent els més morals.

Recomanable sempre, aquest John Le Carré, de qui espero que continuï escrivint durant molts i molts anys.

dilluns, 2 de novembre de 2009

La reina al palau dels corrents d'aire. Stieg Larsson

Aprofite una incòmoda fractura al peu per llegir la tercera part de la trilogia d'aquesta hacker creada pel malaguanyat Stieg Larsson, Lisbeth Salander.

Com ja em va passar amb els dos llibres anteriors, una vegada iniciada la lectura, se m'ha fet realment difícil tancar el llibre, un llibre, la violència del qual a diferència dels anteriors, no ha estat física, malgrat els morts que acabaran havent-hi.

El llibre manté i incrementa, en un crescendo continuat, capítol a capítol, tota la tensió acumulada, fonamentalment, des del segon i, llevat d'un capítol que m'ha resultat una mica prolix, on s'allarga en excès sobre els origens i funcionament de la Sapö, el ritme de la investigació i de la preparació del judici, resulta tan trepidant com les, per a mi clàssics indiscutibles, novel·les de Dashiell Hammet, Collita Roja, o La Clau de Vidre.

Si, a la primera novel·la, Lisbeth Salander ens apareix com un personatge aparentment secundari que ajuda el periodista investigador 'Kalle' Blomkvist, i que va prenent cos a poc a poc, a la segona ja és la protagonista absoluta, relegant a un segon pla el periodista, i en aquesta tercera, és la pedra angular sobre la que gira tota l'acció i tots els esforços dels seus amics, intentant capgirar un judici on sembla que la nostra amiga ho té tot en contra.

Llibre, per tant, centrat en descriure un joc d'escacs contra rellotge, entre els amics de la Salander i els enemics, aquest grup d'intervenció a l'ombra, aquesta "secció" sense escrúpols.

I una darrera anotació: si el llibre no hagués tingut l'epílog "Inventari de Successió" podríem haver pensat en possibles i previsibles continuacions.

Afortunadament, l'autor no va caure en aquest parany, i amb aquest llibre tancà un cicle pràcticament perfecte.

No sé si hi ha, sembla que sí, una quarta novel·la inacabada, ni si acabarà publicant-se -segur que sí-. Però si aquest arriba a ser el cas, i en ella participen el Blomkvist i/o la Salander, ja no estarem llegint la història de la hacker, sinó una història en la que participarà Lisbeth.

Diferència no petita, per cert. Al temps m'encomane.

Si encara no ho heu fet, llegiu-los. Els tres llibres com si fossin, que ho són, un de sol. A què espereu?