diumenge, 24 de novembre de 2013

Nunca la jodas. Jens Lapidus

Segon llibre de la trilogia d'Estocolm. L'autor, Jens Lapidus, continua mostrant-nos uns personatges outsiders la vida dels quals es trobarà entrellaçada per una sèrie de casualitats que duran la història a un desenllaç fatal.

Un ex-mercenari, Niklas Brogren, obsessionat amb una missió: castigar els maltractadors de les dones. Un policia, Thomas, que fa la viu-viu amb petites corrupteles, però que arribat el cas, s'embarcarà en la investigació d'un assassinat i xocarà amb tota una conspiració que el sobrepassarà, i un ex-presidiari, Mahmud que, fugint de les brases d'un deute amb una banda de moters filonazis, acabarà en mans de la màfia iugoslava.

Com a la novel·la anterior, ni els bons són totalment bons (el policia n'és un bon exemple) ni els dolents (Mahmud) deixen de tenir el seu honor, ni els bojos i violents (Niklas) deixen de tenir una bona intenció absurdament perillosa.

Realista. Fatalista. Magnífica.

dissabte, 16 de novembre de 2013

El juego de Ender (novel·la curta). Orson Scott Card

Arran de l'estrena de la pel·lícula El joc d'ender, i comentant amb alguns amics, me n'adone que no havia llegit res d'aquesta famosa saga de SF.

I he començat per aquest conte qualificat com a novel·la curta, origen de la famosa novel·la i de la posterior saga.

He de confessar que aquesta introducció m'ha agradat. La idea original és bona: aprofitar la capacitat de joc dels nens, per a conduir, sense dir-los-ho, la guerra.

Immoral? Per suposat. Contra-prudent? No ho arribem a esbrinar. Quan Ender, el genial jugador de dotze o tretze anys se n'assabenta de com l'han utilitzat, s'acaba la història.

Continuaré amb la novel·la del mateix títol.

Dolores Clairbone. Stephen King

Llarg monòleg-confessió de Dolores, acusada de l'assassinat d'una vella i rica dona a qui ha servit durant molts anys. Terror i bogeria dosificats en un conte allargassat artificialment i innecessària.

Es deixa llegir, però es fa llarg.

dijous, 14 de novembre de 2013

Liquidación final. Petros Màrkaris

Segon llibre d'una trilogia de la crisi (el primer fou Amb l'aigua al coll) on el comissari Kostas Kharitos haurà d'enfrontar-se amb un "recaptador" que assassina aquells evasors i defraudadors a Hisenda que no regularitzen en el termini de cinc dies el seu deute amb l'Erari Públic.

Novel·la on l'humor (un humor molt negre, cal dir) adquireix una importància més elevada encara que en anteriors llibres, i on, com sempre, va alternant els problemes de la investigació, amb la situació sociològica real del país i els problemes personals i familiars.

Heroi públic i assassí alhora, el "recaptador" aconseguirà, en un temps rècord, uns ingressos espectaculars al Tresor Públic, deixant al descobert la ineficàcia i la corrupció de l'estat i la classe política.

Malgrat l'humor no és cap divertimento, ni molt menys.

Aconsellable.

diumenge, 10 de novembre de 2013

El nombre del viento. Patrick Rothfuss

Un llibre que duia temps dormitant a la biblioteca sense que m'atrevís a encetar-lo. I, per fi, l'altre dia el vaig agafar. Només tinc un paraula: apassionant.

Un taverner, en un poble perdut, és reconegut per Cronista, un famós escrivà rodamón a qui ha salvat d'una mort segura la nit anterior. Aquesta circumstància serà l'inici de la narració per part del fals hostaler de la seua vida.

On comença i on acaba allò que és real? Com distingir les llegendes acumulades sobre el protagonista? Embelleix o ennegreix la història el narrador?

Preguntes sense resposta i sense cap importància, perquè quan un narrador parla els oients han de callar, escoltar i acceptar. Més tard arribarà el moment de triar i muntar una altra història més: la de l'oient/lector, per poder contar-la a uns altres oients i així anar engrandint-la, escampant-la, diversificant-la.

Els tresors rebuts, només ho són si els comparteixes.

Ara sé que he de llegir el següent llibre. Però abans en llegiré algun altre per reduir la tensió, per augmentar el desig. Per poder gaudir-ne com si fos, de nou, una primera vegada.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Blockade Billy. Stephen King

Dos contes curts del prolífic Stephen King, i no dels millors, precisament. El primer, Blockade Billy, sobre un jugador de baseball que no és qui diu. Excessivament centrat en la descripció del joc, per al meu gust.

Quant al segon, Moralitat, amb bastant més ritme que l'anterior, un experiment, una proposició "indecent", d'un capellà moribund a la seua infermera. Pot un petit acte de violència comès sense cap més motivació que els diners, un munt indecent de diners, modificar tota la conducta posterior d'aquells que l'han exercida?

S'hi deixa llegir.

diumenge, 3 de novembre de 2013

El fin de los escribas. Glen Cooper

Tercer i últim llibre de la trilogia que va començar amb "La biblioteca dels morts". De nou, Will Piper, s'hi veurà enfrontat a una crisi que l'obligarà a abandonar el seu retir daurat i acudir en rescat del seu fill.

I tot això, en portes de "la fi dels dies". Una fi dels dies anunciada per la biblioteca de Vectis i que tot lo món espera amb candeletes.

Però la fi dels dies no ho és tal, perquè hi ha una altra biblioteca continuadora de la de Vectis que es disputaran xinesos, americans i britànics i que acabarà sent incendiada per Piper.

Un incendi en el qual moriran els darrers escrivans.

Els darrers? No s'apresseu a assegurar-ho. L'autor deixa les portes obertes a una continuació de la saga dels escrivans,

S'hi deixa llegir sempre que no us feu la pregunta que caldria fer-se:

I tot aquest esforç sobrehumà de registre universal i anticipat de naixements i defuncions, quin sentit té?

dissabte, 2 de novembre de 2013

Con el agua al cuello. Petros Màrkaris

Grècia ja s'hi troba en plena crisi. Els funcionaris (el comissari Kharitos entre ells) comencen a sofrir les conseqüències: retallada en les pagues extres, salt endavant en l'edat de jubilació... Les manifestacions als carrers d'Atenes se succeeixen dia sí, dia també, comencen a saber-se els primers suïcides...

I enmig de tot aquest maremàgnum un banquer jubilat apareix mort a sa casa, decapitat.

Com ja hem vist a anteriors novel·les de la sèrie, la guerra soterrada entre els distints cossos de policia aflora immediatament. I, malgrat la resistència de Kharitos, el cas és adjudicat a la brigada anti-terrorista, cosa que no impedeix que el nostre comissari, mal que bé i fent la viu-viu, continue investigant pel seu compte i risc.

Però al primer assassinat, li'n segueixen més, tots amb la mateixa firma: decapitació per espasa, i una D llatina (no oblidem que estem a Grècia on l'alfabet és el grec)

Com passa amb el comissari Maigret a qui cada cop s'hi assembla més, amb la resolució del cas acabarà transmetent-nos l'empatia per l'assassí; ja ho va fer a l'anterior novel·la de la sèrie: Mort a Istanbul. Un assassí moribund que no fa més que arribar allà on la justícia humana no podria (ni, en cap cas, deuria) arribar mai.