dissabte, 21 de febrer del 2009

Un món sense fi. Ken Follet

Durant molt de temps, m'havia resistit a llegir "Els pilars de la terra" degut a una errònia associació amb "El misterio de las catedrales" de Fulcanelli. Quan, per fi, m'hi vaig decidir, vaig trobar un best-seller molt digne, ben documentat i ben escrit, amb molt bon llegir.

He acabat avui aquesta segona part, no exactament continuació, i he de reconèixer que he tingut la pruïja d'acabar-lo ràpidament, però per motius lleugerament distints. El senyor Follet, amb la lliçó ben apresa de com construir un super-vendes, ha repetit estil i documentació, però aquesta vegada ens ha embarcat en una muntanya russa, on cada vegada que els malastrucs protagonistes han tingut un cop de sort, els veiem novament enfonsar-se. Excessius daltabaixos amb personatges d'una peça, els bons molt bons, i els dolents molt i molt dolents.

Per tots aquells a qui els agrade la història, jo mateix sense anar més lluny, una novel·la de molt bon llegir, sense inconsistències històriques, i digna hereva del fulletó de Dickens.

Però, si voleu divulgació històrica, millor us recomane London d'Edward Rutherford

Quant a la traducció anotaria l'abús d'emplenar en comptes d'omplir, la confusió de la civada amb l'ordi (per favor, la cervesa es fa amb ordi no amb civada) i l'ús de cortejar en comptes de festejar.

dijous, 5 de febrer del 2009

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsson

Segona novel·la de Stieg Larsson, de la trilogia Mil·lenium.

En aquesta trepidant entrega, el novel·lista ens contarà la història de Lisbet Salander, la hacker que en la novel·la anterior va salvar la vida del periodista Mikael Blomkist.

Més de set-centes pàgines que m'he llegit pràcticament d'una tirada, aprofitant unes llargues hores d'hospital.

Les empremtes digitals sobre una pistola, porta a la policia a sospitar d'ella com a assassina d'un periodista i la seua dona que estan treballant sobre les xarxes de prostitució a Suècia.

El llibre, com l'anterior, un cant a l'amistat, ens narra tres investigacions entrecreuades i paral·leles, la de la policia que la considera culpable, la del director de Milton Security, antic cap de la Salander, que no sap a quina carta quedar-se, i la de Mikael Blomkist, convençut que Lisbet Salander no pot haver estat l'assassina d'unes persones que intentaven desemmascarar els homes que no estimen les dones.

Amb un final angoixant on, aquest cop, la que és a punt de morir és la Salander, i on Mikael Blomkist no és capaç d'arribar a temps d'intervenir per ajudar-la. Sí per telefonar demanant l'assistència sanitària que, previsiblement, podrà salvar-li la vida.

Ara a esperar impacientment juny, quan sortirà a la llum en Espanya l'última de la sèrie: "La reina del palau dels corrents d'aire"

dimarts, 3 de febrer del 2009

Pedres i Vent. Marius Verdaguer i Travesí

L'amic Frederic, fa unes setmanes, quan ens vam trobar a casa de Marta, em va, ens va regalar millor dit, aquesta novel·la, "Pedres i Vent", que duu com a subtítol "La novel·la de Menorca"

La primera cosa que haig de dir és que m'ha resultat una narració estranya.

Narrada en primera persona, el protagonista que torna, al cap de molts anys, a l'illa on va néixer, evoluciona d'un rebuig primari cap a una rendició incondicional als encants de Menorca, pedres i vent, i mar.

La història que el protagonista ens conta, transcorre parale·la a una altra història cent cinquanta anys anterior, al temps de la dominació anglesa, que va llegint i lliurant-nos.

Amb unes descripcions que recorden el Gabriel Miró de "Las cerezas del cementerio", amb uns diàlegs vius, i amb la intercalació de contes i llegendes de l'illa, manté l'interés fins a un final que no acaba res, deixant-nos la impressió de novel·la inacabada, d'obra inconclusa.

I jo, que vaig passar, als meus vint-i-pocs anys, aquesta evolució en una altra illa de l'arxipèlag balear, Eivissa, comprenc aquest encisament de les illes, aquest encanteri que t'atrapa i a poc que et deixes, et convertirà en un illenc que ja sempre durà l'illa (pedres i vent i mar) al cor.

Possiblement, aquesta personal història, també ha contribuït a que m'haja agradat.