dimarts, 3 de febrer de 2009

Pedres i Vent. Marius Verdaguer i Travesí

L'amic Frederic, fa unes setmanes, quan ens vam trobar a casa de Marta, em va, ens va regalar millor dit, aquesta novel·la, "Pedres i Vent", que duu com a subtítol "La novel·la de Menorca"

La primera cosa que haig de dir és que m'ha resultat una narració estranya.

Narrada en primera persona, el protagonista que torna, al cap de molts anys, a l'illa on va néixer, evoluciona d'un rebuig primari cap a una rendició incondicional als encants de Menorca, pedres i vent, i mar.

La història que el protagonista ens conta, transcorre parale·la a una altra història cent cinquanta anys anterior, al temps de la dominació anglesa, que va llegint i lliurant-nos.

Amb unes descripcions que recorden el Gabriel Miró de "Las cerezas del cementerio", amb uns diàlegs vius, i amb la intercalació de contes i llegendes de l'illa, manté l'interés fins a un final que no acaba res, deixant-nos la impressió de novel·la inacabada, d'obra inconclusa.

I jo, que vaig passar, als meus vint-i-pocs anys, aquesta evolució en una altra illa de l'arxipèlag balear, Eivissa, comprenc aquest encisament de les illes, aquest encanteri que t'atrapa i a poc que et deixes, et convertirà en un illenc que ja sempre durà l'illa (pedres i vent i mar) al cor.

Possiblement, aquesta personal història, també ha contribuït a que m'haja agradat.

1 comentari:

colombine ha dit...

Yo las prefieo así,...no todas ..pero sin son buenas si...y podder imaginar posibles finales...