L'Odisea. Homer

Ahir acabí de llegir l'Odisea.

Possiblement, si no em falla la memòria, vaig intentar llegir-la a la meua joventut, però el que és cert és que no la recordava. No vull dir que no em sonés a cosa sabuda, perquè la història ha estat repetida milers de vegades, tant al cinema com als papers

Grandíssima novel·la d'aventures, amb un tempo que ja voldrien molts narradors actuals, que et fa desitjar seguir i seguir la lectura, per veure com resol la narració l'autor. Narració com abans deia, absolutament coneguda de tothom.

I és que si l'Ilíada era una crònica de guerra d'uns pocs dies, l'Odisea és la narració d'un viatge de retorn, permanentment obstaculitzat pels déus i pel destí.

En fí, l'he llegida en castellà, en una traducció que primava el ritme dels versos, i ara em quede esperant la propera traducció al català de València que he sabut que prepara el meu admirat J.F. Mira.

Promet no perdre-me-la.

La Ilíada. Homer

Acabe de llegir La Ilíada, aquest llibre de fa quasi tres mil anys, i no seré tan insensat com per dir que m'ha apassionat, però quasi.

La traducció d'Emilio Crespo, d'una fèrria literalitat de gust arcaic, no ens arriba en cap moment a destorbar la lectura.

Reportatge d'una guerra absurda, com totes, ens narra amb un detall abassegador, exhaustiu, només uns pocs dies, els que van des del desplant d'Agamèmnon a Aquil·les i la conseqüent ira (hybris) d'aquest, cosa que fa que es retire de la batalla, ell i les seues tropes, fins a la seua reincorporació a la lluita -arran de la mort del seu amic Pàtrocle a mans del troià Hèctor-.

I quan dic que els detalls són exhaustius, ho dic a consciència. Homer m'ha recordat, salvant les enormes distàncies, al Matias Prats (pare) quan, en radiar una correguda de toros, era capaç de contar-te no només l'ascendència del bou, fins una quinta generació, sinó també més d'una anècdota intrascendent del cunyat d'una amiga del torero, que li havia estat contada per un amic veí d'aquest.

Citaré només els últims versos. Príam, pare de Paris i d'Hèctor, amb l'ajut dels déus ha aconseguit rescatar el cadàver d'Hèctor, i prepara el funeral:

"Enseguida erigieron un túmulo y apostaron vigías por doquier,
por si los aqueos, de buenas grebas, atacaban de antemano.
Tras verter el montón del túmulo, volvieron a irse. Después
se reunieron y participaron del eximio banquete fúnebre
en las moradas de Príamo, el rey criado por Zeus.
Así celebraron los funerales de Héctor, domador de caballos."

Com podeu comprovar un senzill i lacònic reportatge que signaria sense problemes qualsevol corresponsal de guerra.

Ara, després d'aquesta lectura, m'han entrat ganes de rellegir Roger Zelazny, i la seua versió del Ramayana, "El senyor de la llum".