Acabe de llegir La Ilíada, aquest llibre de fa quasi tres mil anys, i no seré tan insensat com per dir que m'ha apassionat, però quasi.
La traducció d'Emilio Crespo, d'una fèrria literalitat de gust arcaic, no ens arriba en cap moment a destorbar la lectura.
Reportatge d'una guerra absurda, com totes, ens narra amb un detall abassegador, exhaustiu, només uns pocs dies, els que van des del desplant d'Agamèmnon a Aquil·les i la conseqüent ira (hybris) d'aquest, cosa que fa que es retire de la batalla, ell i les seues tropes, fins a la seua reincorporació a la lluita -arran de la mort del seu amic Pàtrocle a mans del troià Hèctor-.
I quan dic que els detalls són exhaustius, ho dic a consciència. Homer m'ha recordat, salvant les enormes distàncies, al Matias Prats (pare) quan, en radiar una correguda de toros, era capaç de contar-te no només l'ascendència del bou, fins una quinta generació, sinó també més d'una anècdota intrascendent del cunyat d'una amiga del torero, que li havia estat contada per un amic veí d'aquest.
Citaré només els últims versos. Príam, pare de Paris i d'Hèctor, amb l'ajut dels déus ha aconseguit rescatar el cadàver d'Hèctor, i prepara el funeral:
"Enseguida erigieron un túmulo y apostaron vigías por doquier,
por si los aqueos, de buenas grebas, atacaban de antemano.
Tras verter el montón del túmulo, volvieron a irse. Después
se reunieron y participaron del eximio banquete fúnebre
en las moradas de Príamo, el rey criado por Zeus.
Así celebraron los funerales de Héctor, domador de caballos."
Com podeu comprovar un senzill i lacònic reportatge que signaria sense problemes qualsevol corresponsal de guerra.
Ara, després d'aquesta lectura, m'han entrat ganes de rellegir Roger Zelazny, i la seua versió del Ramayana, "El senyor de la llum".
La traducció d'Emilio Crespo, d'una fèrria literalitat de gust arcaic, no ens arriba en cap moment a destorbar la lectura.
Reportatge d'una guerra absurda, com totes, ens narra amb un detall abassegador, exhaustiu, només uns pocs dies, els que van des del desplant d'Agamèmnon a Aquil·les i la conseqüent ira (hybris) d'aquest, cosa que fa que es retire de la batalla, ell i les seues tropes, fins a la seua reincorporació a la lluita -arran de la mort del seu amic Pàtrocle a mans del troià Hèctor-.
I quan dic que els detalls són exhaustius, ho dic a consciència. Homer m'ha recordat, salvant les enormes distàncies, al Matias Prats (pare) quan, en radiar una correguda de toros, era capaç de contar-te no només l'ascendència del bou, fins una quinta generació, sinó també més d'una anècdota intrascendent del cunyat d'una amiga del torero, que li havia estat contada per un amic veí d'aquest.
Citaré només els últims versos. Príam, pare de Paris i d'Hèctor, amb l'ajut dels déus ha aconseguit rescatar el cadàver d'Hèctor, i prepara el funeral:
"Enseguida erigieron un túmulo y apostaron vigías por doquier,
por si los aqueos, de buenas grebas, atacaban de antemano.
Tras verter el montón del túmulo, volvieron a irse. Después
se reunieron y participaron del eximio banquete fúnebre
en las moradas de Príamo, el rey criado por Zeus.
Así celebraron los funerales de Héctor, domador de caballos."
Com podeu comprovar un senzill i lacònic reportatge que signaria sense problemes qualsevol corresponsal de guerra.
Ara, després d'aquesta lectura, m'han entrat ganes de rellegir Roger Zelazny, i la seua versió del Ramayana, "El senyor de la llum".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada