diumenge, 7 de febrer de 2010

El quinto día. Frank Schätzing

Acabe de llegir aquesta extensa novel·la (em resistesc a qualificar-la de llarga, a mi se m'ha fet curta) de prop de mil pàgines, i encara em ballen pel cap les imatges de l'apocalipsi tan versemblant que aquest relat ens porta.

Ciència Ficció dura, d'aquella que aprofita l'acció per anar explicant-nos als lectors els coneixements científics emprats pels múltiples protagonistes, sense que aquestes digressions arriben mai a ser un llast per a la narració. Com tampoc no ho és el clar missatge ecologista subjacent a tota la història.

Llegint aquest llibre he recordat Jules Verne i Arthur C. Clarke, amb alguna lleu pinzellada d'H.P. Lovecraft i, per suposat, de Carl Sagan amb la seua Contact. O de Solaris d'Stanislaw Lem.

Perquè aquesta història és la d'un contacte in extremis entre la humanitat i una altra intel·ligència, una cursa contra rellotge per aturar, més que siga provisionalment, una guerra on els humans hi tenim totes les de perdre.

I, si bé el títol prové d'aquest conegut passatge del Gènesi:


Digué Déu: "Que les aigües s'omplin d'una multitud d'éssers vius i que volin ocells sobre la terra, per l'extensió del cel".

I Déu creà els grans monstres marins, les diverses menes d'éssers vius que omplen les aigües lliscant sobre elles i totes les espècies d'animals amb ales. I veié Déu que això era bo.

Aleshores els beneí, dient: "Que siguin fecunds y es multipliquin; que omplin les aigües dels mars y que les aus es multipliquin sobre la terra".

I així hi hagué una tarda i un matí: aquest fou el cinquè dia.


el desenllaç de la novel·la ens planteja, no obstant, la dificultat de seguir confiant en un déu creador que ens haja fet els homes, i només els homes, a la seua imatge i semblança.