dimarts, 29 de desembre del 2009

La ciutat invisible. Emili Rosales

Que Emili Rosales, a la seua darrera novel·la, "La ciutat invisible", ens done com a protagonista i narrador en primera persona un personatge (galerista d'art) anomenat Emili Rossell, no és fruit de cap casualitat, sinó de l'intent de construir una història versemblant partint d'una inversemblant invenció: un quadre perdut del Tièpolo.

La història transcorre a cavall del segle XVIII (regnat de Carlos III) a través d'un manuscrit d'un arquitecte italià, Andrea Rosselli, que arriba misteriosament i anònima, a les mans del nostre protagonista, i l'època actual (la del boom immobiliari i la invasió de les platges mediterrànies per la rajola)

Relat de bona factura i de bon llegir, m'ha resultat, no obstant, una mica massa esquemàtic, amb alguns personatges francament desaprofitats, entre els quals, la dona del seu amic Jonàs i antiga amant, Sofia, que sota el meu punt de vista podria haver donat lloc a tota una altra novel·la molt més complexa, i de més calat psicològic, i que, per a la nostra desgràcia de lectors ha quedat només mínimament esbossada.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Un llarg diumenge de prometatge. Sebastien Japrisot

A Sebastien Japrisot (Jean-Baptiste Rossi) ja fa anys que el coneixia, d'haver llegit una novel·la negra seua: "Parany per una noia", publicada a la mítica col·lecció novament ressuscitada "La cua de palla", dirigida per Manuel de Pedrolo, que també en feu la traducció.

Acabe de llegir avui una altra novel·la, aquest "Un llarg diumenge de prometatge" i encara estic commocionat, com em va colpir al seu dia la pel·lícula -una de les primeres de Stanley Kubrick- "Paths of Glory".

La història, una història d'amor i tossudesa. Una noia invàlida, des de la seua cadira de rodes, arran d'unes confidències d'un sergent moribund, iniciarà una tenaç investigació sobre la mort, a les acaballes de la primera guerra mundial, del seu promès, a les trinxeres de primera línia, a la frontera amb Bèlgica, prop del Canal de la Màniga.

Novel·la negra i antibel·licista, ens mostra tot un seguit de persones, -una balzaquiana comèdia humana-, amb les seues febleses i mentides, però també amb el seu altruïsme, amb la seua capacitat de reacció, amb la seua humanitat.

Història de perdedors, la d'aquest grup de soldats condemnats a una mort ignominiosa, a un no-ajusticiament ràpidament oblidat, i que la tenacitat de Mathilde anirà, a poc a poc, traient a la superfície.

Història d'una decisió injusta, d'una vilesa indigna, però també de companyonia, d'altruisme, de pors, de records voluntàriament soterrats i oblidats, que aniran eixint, però, a la superfície, gràcies a la insistència de la nostra protagonista.

I un final no per més esperat i desitjat menys emotiu. Un final obert que podria arribar a ésser l'inici d'una nova vida. O no. Qui ho podria saber.

Absolutament recomanable.

dissabte, 12 de desembre del 2009

El professor d'història. Joan Francesc Mira

Acabe de llegir aquesta darrera novel·la de Joan Francesc (Quico) Mira, aquest esplèndid i melancòlic viatge interior-exterior d'un protagonista catedràtic d'història en la ratlla de la jubilació.

I pense que si Joyce, amb el seu Ulisses, va escriure la novel·la inoblidable de Dublin, Mira, amb aquesta "El professor d'història" (2008) i dues altres anteriors: "Els treballs perduts" (1989) i "Purgatori" (2002), ens ha regalat la novel·la de València, anava a dir imprescindible, però no hi ha res d'imprescindible en aquesta vida.

Aquest professor, amb la dona afectada d'un Parkinson que avança inclement, aquest professor a qui una ridícula entropessada el mateix dia que anava a començar un nou semestre -possiblement l'últim de la seua llarga carrera- li capgira la vida i l'impulsa a abandonar sobtadament l'ensenyança d'una història que amb el temps se li ha fet cada cop més incomprensible, aquest professor que canvia de casa, de barri, d'imatge, de vida, transportat per unes forces que el sobrepassen, com una fulla al vent de la tardor, ens mostra una València actual barrejada i enfrontada a una València anterior, la de la seua infantesa (i l'infantesa de Mira i la meua, malgrat els dotze anys que ens separen)

Un any en dotze capítols d'una prosa límpida, plàcida, magnífica, com la d'una mar en calma, un viatge sense retorn a la maduresa, a la comprensió.

dijous, 26 de novembre del 2009

Les nits difícils. Dino Buzzati

Sóc un enamorat dels contes de Buzzati, des que, a l'estació de Granada, un llunyà octubre del 68, vaig comprar per a llegir en el tren, un llibre de butxaca, crec recordar que de Bruguera, edicions B, o alguna cosa similar, titulat "Pánico en la Scala y El perro que ha visto a Dios"

Em va enlluernar la seua barreja entre Kafka i Borges.

Diversos prèstecs a amics, i alguna que altra riuada, em deixaren sense aquells rebregats i rellegits llibres de butxaca que, més tard, quedaren descatalogats.

Així que em vaig endur una gran alegria quan, fa uns anys, a la fira del llibre, vaig trobar "Seixanta contes", volum que contenia bona part dels relats, entre els quals el mític "El gos que va veure Déu".

Ara, he acabat de llegir "Les nits difícils" Un recull de 51 contes escrit i publicat poc abans de la mort de l'autor, on ens torna a delectar amb la seua prosa tan periodística i neta -Com defenia el gran Josep Pla l'esplèndida escola d'escriptura que el periodisme significa!-

Més obscurs, més trists de l'habitual en ell, potser no tots a l'altura esperada, però amb alguns d'ells genials, colpidors.

Com aquest "El detergent" del relat "Progressions":

"Disculpi'm senyora l'hora que és només serà un minut per desgràcia per nosaltres els fabricants no hi ha horaris sempre escales amunt i avall no li repeteixo senyora només un minut una petita demostració senyora es tracta d'un nou detergent realment revolucionari per favor no s'enfadi senyora un detergent gegant ah ah vostè també se sorprèn totes se sorprenen ah ah gegant no per les dimensions evidentment senyora al contrari n'hi ha prou amb una miqueta una miqueta li dic molt bé senyora té alguna peça de roba per rentar? Si ens ho permet podem fer la prova a la cuina o la lavabo miri senyora vostè està realment una mica nerviosa oh permeti'm senyora sí sí sí estigues quieta dolça nina estigues quieta i deixa't fer no no cridis pel que més vulguis no cridis així així ara ja no cridaràs més nena va mou-te et dic ara què et passa? Mare de Déu què he fet?"

O el conte "L'ermità" on un sant eremita és convençut per fra Basilio, un dimoni disfressat de confessor, de que la mortificació de l'ànima a través del pecat és el millor camí per arribar al cel. Quan, després d'una vida de cràpula, violacions i crims, sota capa de santedat, finalment atrapat i condemnat, el botxí li talla el cap a l'ermità, aquest se n'adona del seu error, es penedeix al darrer moment, i se salva.

Buzzati acaba el conte, però, amb aquest paràgraf que ens mostra perfectament el seu tarannà:

"Aleshores el que s'havia fet passar per fra Basilio va fugir obrint-se pas a empentes entre la multitud. Havia triomfat en una empresa fins aleshores mai duta a terme en la història del món. En l'empresa, per a un diable, més deshonrosa i absurda de totes: la de portar un home a la glòria de Déu a força de pecats immunds."

-Diantre -imprecava-, doncs, és veritat: els camins del Senyor són infinits."

Absolutament recomanable.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Només socis. Ferran Torrent

Acabe de llegir un nou llibre del meu paisà Ferran Torrent, àlias (ja fa molts anys) "El Tigre de Sedaví" de quan, a la mili, va practicar amb relatiu èxit el "noble esport" de la boxa.

Aquesta vegada el llibre ha estat "Només socis", una diguem-ne continuació, un spin off, de la trilogia de Lloris, conformada per "Societat Anònima", "Espècies protegides" i "Judici Final".

En certa forma, l'abundor de personatges de novel·les anteriors: els germans Torres (Gràcies per la propina, La mirada del tafur), Butxana l'investigador privat i Tordera l'ex comissari (de tantes i tantes novel·les), Albert i Miquel (Judici final), Lloris (de la trilogia citada), el Mossad (de Judici Final) m'ha recordat aquella pel·lícula mítica, embogida comèdia, de James Bond (Casino Royale, la del 67 of course).

Novel·la negra, doncs, amb vocació de comèdia, on deixa entreveure una possible eixida de l'armari de l'ex comissari Tordera en futures històries (o no, tot podria ser)

En poques paraules, una altra novel·la de gènere (negre) de bon llegir.

dijous, 12 de novembre del 2009

L'home més buscat. John Le Carré

Acabo la lectura d'aquesta última història de John Le Carré, on l'autor torna novament al món dels espies en actiu, on torna a presentar-nos aquest món claustrofòbic i desencantat que tan bé va descriure a les novel·les de Smiley, ressuscitat després de l'atemptat de l'11-S per mor de l'amenaça del terrorisme islàmic.

Un tros de vida amb tot de personatges perdedors: la família de Melik el turk, Issa el txetxè, Annabel la seua advocadessa, Tommy el banquer, frau Elli la secretària, Abdul·là el doctor filantrop musulmà amb només un cinc per cent de dolenteria... i Bachmann, l'espia dels vells temps, caigut en desgràcia.

Tots perdedors, com sempre passa a les històries de Le Carré, tots manipulats, terriblement manipulats pels que estan a l'ombra de l'ombra. Un joc d'escacs, o millor encara de Go, on precisament els més cínics acabaran sent els més morals.

Recomanable sempre, aquest John Le Carré, de qui espero que continuï escrivint durant molts i molts anys.

dilluns, 2 de novembre del 2009

La reina al palau dels corrents d'aire. Stieg Larsson

Aprofite una incòmoda fractura al peu per llegir la tercera part de la trilogia d'aquesta hacker creada pel malaguanyat Stieg Larsson, Lisbeth Salander.

Com ja em va passar amb els dos llibres anteriors, una vegada iniciada la lectura, se m'ha fet realment difícil tancar el llibre, un llibre, la violència del qual a diferència dels anteriors, no ha estat física, malgrat els morts que acabaran havent-hi.

El llibre manté i incrementa, en un crescendo continuat, capítol a capítol, tota la tensió acumulada, fonamentalment, des del segon i, llevat d'un capítol que m'ha resultat una mica prolix, on s'allarga en excès sobre els origens i funcionament de la Sapö, el ritme de la investigació i de la preparació del judici, resulta tan trepidant com les, per a mi clàssics indiscutibles, novel·les de Dashiell Hammet, Collita Roja, o La Clau de Vidre.

Si, a la primera novel·la, Lisbeth Salander ens apareix com un personatge aparentment secundari que ajuda el periodista investigador 'Kalle' Blomkvist, i que va prenent cos a poc a poc, a la segona ja és la protagonista absoluta, relegant a un segon pla el periodista, i en aquesta tercera, és la pedra angular sobre la que gira tota l'acció i tots els esforços dels seus amics, intentant capgirar un judici on sembla que la nostra amiga ho té tot en contra.

Llibre, per tant, centrat en descriure un joc d'escacs contra rellotge, entre els amics de la Salander i els enemics, aquest grup d'intervenció a l'ombra, aquesta "secció" sense escrúpols.

I una darrera anotació: si el llibre no hagués tingut l'epílog "Inventari de Successió" podríem haver pensat en possibles i previsibles continuacions.

Afortunadament, l'autor no va caure en aquest parany, i amb aquest llibre tancà un cicle pràcticament perfecte.

No sé si hi ha, sembla que sí, una quarta novel·la inacabada, ni si acabarà publicant-se -segur que sí-. Però si aquest arriba a ser el cas, i en ella participen el Blomkvist i/o la Salander, ja no estarem llegint la història de la hacker, sinó una història en la que participarà Lisbeth.

Diferència no petita, per cert. Al temps m'encomane.

Si encara no ho heu fet, llegiu-los. Els tres llibres com si fossin, que ho són, un de sol. A què espereu?

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Judici final. Ferran Torrent

Acabe de llegir aquest tercer llibre de la trilogia encetada amb aquella primera novel·la Societat Limitada i la segona Espècies Protegides, on la petita i divertida història de Juan LLoris el constructor i Francesc Petit el polític valencianista, queda transformada en la història de Liam.

Ferran Torrent torna a la seva primera literatura negra intemporal, rescatant el Toni Butxana, i el comissari Tordera.

Tercera part? dubto que així sigui, i li ho agraesc a l'autor.

Aprofitant un petits personatges (per més que ells es considerin proteics - i a la petita escala valenciana bé que ho són) ja coneguts, que segueixen amb les seves dèries (Juan LLoris continua aspirant a l'alcaldia de València, Francesc Petit intentant mantenir-se l'eix central de la política valenciana) construeix un protagonista, l'irlandès Líam, ex-Ira, ex-Mossad, ex-mercenari, assassí a sou, creïble i humà i cansat, una mica a l'estil dels personatges de Le Carré.

I si bé continue pensant que el seu cim el va fer amb dues novel·les intimistes: Gràcies per la propina, i La mirada del tafur, llegir els seus llibres, inclús els menors, sempre resulta gratificant.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

La mano de Fátima. Ildefonso Falcones

Fa poc, la dona em va regalar aquest segon best seller de l'Ildefonso Falcones, "La mano de Fátima" (reconec no haver llegit encara "La Catedral del mar" però després d'aquest, promet emmenar el meu error).

Llibre històric? diguem que fulletó magníficament documentat i ambientat a l'Espanya de principis del segle dissetè. I, si us plau, aclarim les coses, el qualificatiu de fulletó no és, de cap manera, ni en cap sentit, pejoratiu. Sóc un incondicional lector de Dickens, del Dickens de, posem per exemple, Oliver Twist.

Aquesta vida del morisc Hamid ibn Hamid, alias Hernando Ruíz, per més que exagerada (en aquest sentit em decanto més per la novel·lística russa a l'anglesa, ja que no intenta encabir en un únic personatge tota l'acció) és com una muntanya russa, tant que hi ha per acabar marejat.

I algunes coses a agrair-li a l'autor:

que el final no sigui l'esperat, el que ens hagués, segurament, donat Dickens;

que m'hagi fet interessar per coses que desconeixia, com la biblioteca plúmbia o l'evangeli de Bernabéu;

que s'hagi posat clarament a favor dels vençuts, encara que aquests siguin els moriscs finalment expulsats.

I, encara que no li hagués vingut mal una mica més d'atenció al joc polític internacional, només mínimament apuntat, lectura ben recomanable per a qui vulgui saber com podem arribar a ser de fillsdeputa els homes contra aquells que no pertanyen a la nostra tribu.

Ah, i llegiré La Catedral del Mar. M'han entrat les ganes.

dimarts, 22 de setembre del 2009

El contador de Historias. Rabih Alameddine

No sóc neutral, ho reconec.

Des que, fa molts anys va arribar a les meues mans Lleó l'Africà d'Amin Maalouf, i anys més tard, Els narradors de la nit de Rafik Schami, aquest racó del món que coneixem com l'Orient Mitjà (Líban, Síria) ha esdevingut el meu país literari de la infància.

Perquè jo sóc d'una generació que encara es reunia, les nits d'hivern, després de sopar, al voltant del foc a l'aixumenera (magnífic encreuament de xemeneia i fumeral) i escoltava els contes fantàstics que els majors contaven (de gegants i fades i bruixes i princeses) mentres els gats dormien vora les brases, i deixàvem granets de dacsa sobre la cendra calenta, que anaven rebentant en blanques borles. (Poc després arribà la televisió al poble i la màgia anà desapareixent a marxes forçades)

I avui, acabe de llegir El Contador d'historias (Hakawati), de Rabih Alameddine, que m'ha tornat a dur l'aroma dels contes inacabables, entrellaçats entre ells i amb la realitat. Històries màgiques de la història (quina altra cosa, sinó, el conte que creua gran part del llibre, sobre les aventures de Baybar i els seus amics?)

2003. Osama Al-Kharrat, resident a L.A. Califòrnia, torna a Beirut a l'hospital on son pare, amb qui fa anys que no es parla) està morint-se. La familia retrobada, el Beirut desfet per la guerra civil, les llargues nits a l'hospital, desfermen els records de la seua joventut, de la seua infantesa, del seu oncle, del seu avi, de la peculiar història de la seva família d'origens anglesos, francesos, armenis, drusos...

(Peculiar? després d'haver llegit Orígens d'Amin Maalouf, o El lado oscuro del amor de Rafik Schami he d'admetre que aquesta història, per estranya que ens resulti és -o era- absolutament normal en un país que està desapareixent -desafortunadament i acceleradament- sota les botes d'un uniformisme absurd que acabarà -si no ho ha fet ja, d'una forma irreversible- matant-los.)

I tots aquests records encreuats per contes que donen lloc a més contes, que donen lloc a... un últim homenatge a son pare qui, possiblement, ja no podrà escoltar-lo: a l'última línea de la novel·la, Osama iniciarà una nova història que ja no serem (quina llàstima) a temps d'escoltar.

dimecres, 9 de setembre del 2009

El ocho. Katherine Neville

Feia temps, anys, que m'havien parlat d'aquesta novel·la, EL OCHO, que encara no havia llegit, degut possiblement, a la meva prevenció contra els (més ben dit contra "certs") best-sellers.

I l'altre dia, encara de vacances a Cullera, junt a les caixes d'un supermercat, la vaig trobar, en edició de butxaca, als estatges giratoris que hi sol haver.

La meva primera impressió ha estat de decepció. No vull dir que la trama no resulte animada, però sí bastant previsible, i molt inverosímil.

Només pensar que un pobre gosset siga capaç d'acollonir i paralitzar tot un cap de la policia secreta algeriana és per començar a riure i no acabar.

I ja sé que tot lo món parla sobre que el món és un mocador, però el retrobament dels dos germans a l'última part de la novel·la, té molt de mèrit.

Quant als dos bàndols enfrontats, els blancs i els negres, havia arribat a albergar la secreta esperança que eren tractats per igual, i que no eren bons o dolents per sí mateix, sinó només rivals en el joc, però el final desmentint aquesta esperança, també m'ha acabat decebent.

Per últim, i per no allargar-me més, havia esperat que el secret estigués més en la línia de l'aconseguiment d'una "fusió freda" en base a l'aplicació de certes vibracions musicals (tant de temps parlant dels sons i de Pitàgoras) i, novament defraudat, aquest poder tan llargament ansiat i perseguit, consisteix només en l'allargament alquímic de la vida.

Malgrat tot, en alguns moments m'ha recordat (molt pobrement, és cert) Nueve Príncipes de Ambar d'en Roger Zelazny.

Lectura d'estiu per a incondicionals.

I, com podeu endevinar, jo no ho sóc pas.

dilluns, 24 d’agost del 2009

La encantadora de Florencia. Salman Rushdie

Fa molt temps arribà a les meves mans un llibre enlluernant d'un autor indi, Salman Rushdie, per mi absolutament desconegut: Fills de la mitja nit.

Quan, poc després, vaig llegir Els versicles satànics, i Harun o el mar de les històries, em vaig endur la impressió de que Rushdie havia fet un cim amb la primera novel·la i que, difícilment, tornaria a retrobar la màgia desplegada.

No fa molt vaig tornar a la càrrega amb Furia, cosa que em va reafirmar en la meva idea.

Avui, afortunadament, em veig obligat a rectificar.

He acabat la lectura de La encantadora de Florencia i he tornat a trobar la màgia de la creació en estat pur.

Aquesta història de l'emperador Akbar el Gran (i recordem que akbar significa gran) capaç de crear una reina imaginària més real que les demés reines del seu harem, que topa amb l'aventurer italià de múltiples noms, narrador d'històries, més que descarat insolent, que assegura ser el seu oncle, ens introdueix no solament a la cort oriental d'un emperador mogol al segle setzé, sinó a la vida no menys fantàstica d'una ciutat occidental renaixentista com Florència.

Malgrat el seu forçat exili, degut al criminal integrisme religiós (no us resulta tautològic?), l'autor ha sabut retrobar els seus origens, la seva veu i ens ha brindat una novel·la entre dos mons tan distints i, no obstant, tan similars

Absolutament recomanable

dilluns, 17 d’agost del 2009

Gusanos de arena de Dune. Brian Herbert i Kevin J. Anderson

Sembla que, ara sí, s'ha acabat la saga Dune.

Aquesta novel·la, "Gusanos de arena de Dune", continuació de "Cazadores de Dune" ens transporta a la hegeliana batalla final, el kralizek, amb el resultat de la improbable i inesperada síntesi entre els dos enemics irreconciliables, humanitat i màquines intel·ligents, representades aquestes darreres per Omnium.

Si alguna cosa hem d'agrair-los a Brian Herbert, fill del gran creador de Dune Frank Herbert i a Kevin J. Anderson, és haver fet una digna i coherent continuació, amb les seves preqüeles, mites, i seqüeles, fins arribar en aquest èpic i inesperat final, no obstant coherent amb les idees originals d'en Frank Herbert.

Un digne colofó, on retrobem totes les races, ètnies, religions, associacions, banderies que han anat enfrontant-se a través de tota la saga, i no solament això, sinó els propis personatges, convenientment clonats com a instruments per aquesta batalla final.

Reconec, com ja vaig dir l'octubre passat, que no sóc imparcial, però em sembla que qualsevol futur llibre sobre el tema ja no em resultarà útil.

diumenge, 9 d’agost del 2009

El viaje del elefante. José Saramago

Em reconec un incansable seguidor d'aquest magnífic i lúcid escriptor, merescudament premi nobel.

I ja tardava en llegir la seua darrera novel·la, "El viaje del elefante".

A partir d'una anècdota intrascendent i pràcticament oblidada: el regal del rei de Portugal a l'arxiduc i futur emperador d'Àustria d'un elefant, reconstrueix el viatge d'aquest animal: Lisboa - Castelo Rodrigo - Valladolid - Roses - Gènova - Viena.

Cronista de la quotidianitat com sempre, i dels pensaments de la gent humil, la imprescindibilitat de la qual no sol ser reconeguda en les històries i cròniques oficials, ens introduirà a les petites ruïndats i vileses, però també als emotius comiats.

Com de costum un mestre de la narració.

Ara a esperar-ne un altre.

dimarts, 4 d’agost del 2009

La historia de Lisey. Stephen King

Feia ja temps que no llegia cap novel·la del prolífic Stephen King. La lectura fa dos anys i mig de la sèrie "La Torre Oscura" -possiblement la millor cosa que ha escrit i que escriurà- m'havia deixat assaciat per una temporada.

Fa poc em vaig baixar aquesta novel·la "La Historia de Lisey" on torna a introduir-nos en aquesta cruïlla terrorífica (aquí es mostra clar hereu de Lovecraft) entre dos mons que per a certa gent inestable psiquicament, són transitables a través del lleuger tel del son al punt del despertar.

La història de Lisey, és la d'una vídua d'un escriptor de fama, la qual, davant d'una refotuda crisi existencial decideix retornar al món fantàstic de l'home, malgrat tots els riscs, entre els quals la locura no serà pas el més important, cosa per a la qual necessitarà anar recordant a través d'una gimkana que la durà als límits de la follia, i que, un cop guarida, serà capaç de retornar al nostre món, no només sencera sinó amb la possibilitat de tancar les portes.

D'alguna forma m'ha recordat històries com la de Vértigo o la de Marnie la ladrona. Però sobretot m'ha recordat el millor Lovecraft.

I és que Stephen King, i les seves obsessions, van donant a poc a poc, no només un gran escriptor de best-sellers de misteri, sinó un gran escriptor a seques.

divendres, 31 de juliol del 2009

Ángeles y Demonios. Dan Brown

Continuant amb les meues lectures d'estiu, l'altre dia vaig veure que la meua cunyada, tenia aquesta novel·la del famós autor d'"El Codi da Vinci"

Si el Codi em va semblar una novel·la tramposa, un pastitx, un patchwork, que no deia res de nou, però es deixava llegir, aquesta m'ha semblat directament penosa, infumable.

I a més a més incoherent, no només inversemblant.

A veure: si com l'autor deixa veure al final de la narració (no m'atrevesc, per vergonya, a dir-ne novel·la) els il·luminati dels collons realment feia temps que s'havien extingit, com, en un petitíssim lapse de temps, dues persones tan distintes com "Jano" (no diré de qui es tracta per no molestar qui vulgui, malgrat tot, llegir aquesta cosa) i el professor Langdon -barreja entre Indiana Jones i Superman- són capaços de reconstruir la "senda de la il·luminació" cosa que no ha aconseguit ningú des dels temps de Galileu?

Ja he fet bé en no gastar-me ni un euro més en aquest autor.

Quina barra!

I sobretot quina diferència amb l'única novel·la que he pogut llegir del creador dels Illuminati, Robert Anton Wilson (RAW): La tierra trema (Earth shake).

Aquest estiu intentaré llegir la trilogia inicial. Allò que passa és que no està traduïda i el meu anglès és molt deficient. Veurem què surt.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Sol de medianoche.Stephenie Meyer. O la versió "b" (inacabada) de Crepúsculo

Vaig acabar el meu anterior comentari dient que l'última novel·la de la sèrie Crepúsculo m'havia semblat una altra cosa que anar repetint llibre rere llibre una fórmula guanyadora amb els mateixos ingredients.

I ara acabe de llegir el repicó -no oficial i inacabat- de la sèrie.

Realment aquest llibre és una versió molt exacta del primer, (fins on arriba, es clar) només que contada per Edward, en comptes de per Bella.

Mentre que en el primer llibre havíem assistit a un enamorament incondicional de Bella envers Edward, -enamorament molt tòpicament femení, tot hi ha que dir-ho, basat en una entrega absoluta- en aquest assistim a la transformació de les ànsies depredadores d'Edward que contravenen la seua moral, primer en un afany proteccionista i finalment en un enamorament tan incondicional o més que el de Bella.

Com que es tracta d'una versió no oficial, les dificultats de lectura, encara que no tan fortes com en el cas del darrer llibre comentat, són importants.

Vull dir que estic basant-me en apreciacions molt subjectives extra-literàries, i únicament tenint en compte la història i el tempo de la narració, no pas la qualitat literària original, ni la de la traducció.

I amb aquest comentari declare oficialment acabat aquest marató vampíric.

Ara a cercar més lectures d'estiu.

divendres, 24 de juliol del 2009

Amanecer. Stephenie Meyer

Quart i últim capítol de la saga, aquesta lectura d'Amanecer, com les anteriors, a partir d'una baixada d'arxius des d'Internet, em deixa un sentiment contradictori.

A diferència dels altres tres llibres, que contenien les traduccions publicades a Espanya, aquest és l'obra d'un grup de fans que han efectuat laboriosament la traducció, amb la lògica quantitat no només d'imperfeccions -no són traductors professionals- sinó també de manca d'unitat en el text, degut a la barreja de nacionalitats dels traductors amateurs.

Malgrat totes les dificultats de lectura, malgrat les retraduccions que he hagut de fer (intentar averiguar l'original anglès i retraduir-lo per copsar-ne el sentit original) considere que l'autora ha donat un important pas endavant.

Primer, ja no es tracta d'un únic narrador, incorporant a la narració Jake, l'home llop, en alguns dels capítols.

Segon, incorpora un nou element al mite: el problemàtic embaraç d'una humana, Bella, per un vampir, Edward, i les conseqüències per a la mare que aquest embaraç presenta.

Com d'habitud, assistim a una batalla final èpica, entre els vampirs bons, aliats amb una altra sèrie de vampirs -aquests no "vegetarians"- i la colla d'homes llop, contra els "reis" els Vulturi tot intentan defendre la filla de Bella i Edward.

Batalla que, a diferència de les dels tres llibres anteriors, tot i presentar una violència extrema, es resol més com un joc d'escacs, sense arribar al vessament de sang.

Haig de reconèixer que l'escriptora ha millorat sensiblement, i que, segurament, sentirem a parlar d'ella. Té potencial.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Eclipse. Stephenie Meyer

Tercera entrega de la saga vampírica iniciada amb Crepúsculo, aquest cop ens narra l'aliança (provisional) entre la colla d'homes llops (i una dona) quileute, i la família Cullen, en defensa de Bella Swan dels atacas d'una colla de neòfits (vampirs de nova creació), creats explícitament contra la nostra protagonista.

Continuem assistint a la lluita sorda entre els dos enamorats de Bella, Edward Cullen el vampir i Jacques Black l'home llop.

I al reconeixement per part d'aquesta de que, si bé està enamorada de tots dos, el grau és molt distint, i el seu cor pertany, sense fisures, a Edward.

Com en els dos llibres anteriors, als capítulos finals, hi presenciem una batalla campal entre l'aliança i els vampirs neòfits, que anima una mica la narració.

El llibre acaba amb el compromís de boda entre Edward (tan xapat a l'antiga que no vol sexe fora del matrimoni) i Bella. La transformació a vampiresa de Bella haurà d'esperar a després de la boda.

Quant a Jake Black fugirà cap al nord en forma de llop, en un inútil intent d'oblidar la seua estimada.

dijous, 16 de juliol del 2009

Luna Nueva. Stephanie Meyer

Segon llibre de la saga vampírica Crepúsculo, amb el que continue la meua particular marató estiuenca.

Si en el primer llibre assistíem a l'enamorament d'Isabella "Bella" Swan per Edward Cullen, el vampir bo pertanyent a una "família" de vampirs "vegetarians", i el salvament in extremis de Bella de les urpes, o caldria dir dels ullals? d'un vampir normal, vull dir, dolent, en aquest segon llibre, assistirem a l'allunyament de la família Cullen, intentant no interferir en la vida de Bella, i a l'enamorament de Jacob "Jake" Black, per Bella, un indi quileute que acabarà transformat en licàntrop d'una manada "protectora" de la tribu contra els vampirs que tornen a amenaçar les rodalies d'aquella contrada de l'estat de Washington.

I és que la pobra Bella sembla un parallamps preparat per atreure monstres quant a les seues relacions personals.

Com que sembla que l'escriptora ha trobat el filó de l'estructura, en aquest segon llibre també hi ha uns capítols finals frenètics, amb un viatge a vida o mort, que si en l'anterior havia estat a Phoenix, Arizona, ara serà a un poblet d'Itàlia, en aquest cas, per intentar salvar Edward de les mans de la família Vulturi.

divendres, 10 de juliol del 2009

Crepúsculo. Stephanie Meyer

Acabada la novel·la d'en Pedrolo, i aprofitant tant l'estiu com la projecció a Taquilla de Digital Plus de la pel·lícula Crepúsculo, he començat una marató de lectura de la tetralogia oficial, i pentalogia real si incloem "Sol de Medianoche.

Parlem doncs de la primera de la sèrie: Crepúsculo.

Més hereva d'Anne Rice, la d'"Entrevista amb el vampir" que del clàssic dels clàssics, "Dràcula" de Bram Stocker, i adreçada al públic adolescent, es tracta d'una història romàntica, on una pobra noia solitària que es veu a ella mateixa com un aneguet lleig, i que ha hagut de deixar el sol d'Arizona per anar a viure a un poblet de Washington fred, plujós i boirós, s'enamora d'un company d'institut que pertany a una família de "vampirs bons".

Malgrat les seves tres-centes pàgines, el llibre es llegeix d'una tirada, i hauré de fer menció d'un dels darrers capítols, on la fugida d'un vampir caçador, on és protegida per la família del seu estimat, adquireix un to una mica més elevat.

Lectura d'estiu, com suposava.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Hem posat les mans a la crònica. Manuel de Pedrolo

L'altre dia, amb motiu de l'aniversari de la mort de Pedrolo, 25-06-90, vaig rescatar de la meua caòtica biblioteca una de les innumerables novel·les d'aquest prolífic escriptor: "Hem posat les mans a la Crònica"

Publicada, com de costum, anys després d'acabada, -eren temps de rígides censures- quan vaig tenir ocasió de llegir-la em va causar una forta impressió, tot i tractar-se d'un tema recurrent tant a les seues novel·les com als seus contes.

L'acció es desenvolupa en una societat poruga, anorreada sota una dictadura ferotge que ens recorda els excesos de la revolució cultural a Xina, més o menys de l'època en què està escrita aquesta novel·la (acabada el 68 encara que no publicada fins al 77) o d'un epígon que encara no havia succeït, la dominació de Cambotja pels khmers rojos.

És possible en aquests casos la rebel·lió, la revolta popular?

La novel·la, escrita com una crònica continuada per diferents persones (els narradors van morint successivament, en diferents redades policíaques) ens va mostrant com unes condicions progressivament insuportables poden acabar afavorint una revolució que començarà estant individual i acabarà sent popular.

Una acció que ens durà des de l'assassinat en defensa pròpia a la creació d'una guerrilla urbana i finalment a transformació d'aquesta en exèrcit.

Afortunadament, la novel·la finalitza abans de la victòria, abans que els revoltats passin a ser vencedors i comencin a protagonitzar els seus propis excesos.

dilluns, 29 de juny del 2009

El dragón en el mar. Frank Herbert

Revisite la meua caòtica biblioteca i trobe aquesta novel·la primerenca (1956) de Frank Herbert, l'autor de Dune.

La història queda centrada en un món hereu de la guerra freda, on sembla que hi haja hagut una guerra nuclear (la Gran Bretanya, o al menys Escòcia són massa radiactives com per poder-hi viure) dividit en dos blocs, est i oest, on la necessitat de combustibles fòssils porta a l'oest a explotar d'amagat (piratejar més bé) els jaciments de petroli de la zona est.

Per aconseguir aquest suministre, hi han uns submarins nuclears amb mínima tripulació (quatre persones) que duen a cap les arriscades missions. Tan arriscades que les vint últimes de les quals han estat frustrades (els 20 submarins han desaparegut, enfonsats se suposa)

L'estabilitat mental de les tripulacions se'n ressenteix i un psicòleg és ensinistrat per substituir un tripulant que ha tornat boig, amb una doble missió: localitzar un possible espia dorment, i averiguar la causa de la insanitat de les tripulacions dels submarins.

La novel·la és un tour de force de quatre persones engabiades en una atmosfera claustrofòbica, que aconseguiran acomplir la missió d'arribar al pou de petroli, carregar i tornar a la base.

Més tard va escriure Dune i bona part de les seues seqüeles, però aquest tema serà el seu tema durant tota la seva llarga vida literària: L'adaptació de la humanitat a qualsevol ambient i com la psicologia, les drogues i la religió, poden ajudar en aquesta adaptació necessària per la supervivència.

Com la resta de les seues novel·les, té més d'una lectura possible.

diumenge, 28 de juny del 2009

El curioso incidente del perro a medianoche. Mark Haddon

Aquest passat nadal la meua germana m'havia aconsellat llegir aquesta novel·la, i no fa molt, vaig trobar una adreça: bibliotheka que no puc més que aconsellar a visitar els lectors empedreïts com jo.

Però entrem en matèria. La novel·la en qüestió: "El curioso incidente del perro a medianoche" m'ha sorprés per la versemblança del protagonista, un xiquet autista, exactament amb síndrome d'Asperger que escriu, sota control de la seua professora d'educació especial, les seues investigacions sobre la mort del gos d'una veïna.

Novel·la que, per la seua curta extensió, i per una trama de misteri i investigació molt ben travada, es llegeix d'una tirada.

Absolutament recomanable.

dimarts, 23 de juny del 2009

La Conspiración de la Virgen. Graham Phillips

La dona em va passar aquest llibre, anava a dir inclassificable, però que té una molt immediata classificació: la de refregit pseudo-històric i trampós a l'estil dels Von Daniken de la meua joventut.

L'autor, en clau de treball de camp -i per tant amb un jo, jo, jo, i més jo, digne d'un Indiana Jones- ens explica les seues deduccions detectivesques, viatjant del Vaticà a Israel i Palestina, a Èfes, i finalment a les Illes Britàniques, on, a l'illa galesa d'Anglesey, trobarà les restes d'una tomba amb el signe zodiacal de la verge, cosa que li confirmarà les seues teories adquirides durante el seu periple:

1.- El Jesús històric era fill de Myriam-Maria-Mariamne i Herodes Antipater, primogènit del rei Herodes qui intentava cedir el seu regne al fill de Salomé. D'aquí la matança dels innocents, intentant carregar-se el seu net. (Hi ha una novel·la de Robert Graves: Rei Jesús, on desenvolupa aquesta teoria, casualment no està citada a la seua bibliografia)

2.- Ponç Pilat ho sabia, per això mateix diu que no hi troba delicte en que Jesús es declarés rei: ho era realment, per herència.

3.- Jesús trenca amb els seus mentors, els essenis, i amb la seua família, al no assumir el seu paper de Messies guerrer que alliberarà els jueus del jou romà, i predicar, al contrari, una religió d'amor no restringida als jueus.

4.- Josep d'Arimatea era germà de Jesús, i per tant qui tenia l'obligació d'enterrar-lo i de cuidar de sa mare.

5.- Josep d'Arimatea i sa mare Maria, viatjaren a Britania on formaren la primera comunitat cristiana, i on acabà la seua vida Maria

6.- Un dels Grials (n'hi ha més d'un, en compta fins a quatre) és precisament Maria.

Tot açò, convenientment adobat amb abundant bibliografia, i unes intuïcions que farien morir-se d'enveja a Sherlock Holmes, i que li serveixen per desxifrar qui fou realment el rei Artús històric, on queia Avalon, i un munt de coses que el farien ser candidat a un qualsevol succedani de premi nobel.

Quant a la conspiració del títol, sembla que és deguda a que Roma (els papes de) volen eliminar una competència certa del papa britó descendent directe de l'església fundada pel mencionat germà de Jesús i sa mare, Josep d'Arimatea.

Prescindible, excepte que us agrade molt la història ficció.

diumenge, 21 de juny del 2009

Anna Édes. Dezső Kosztolányi

Diumenge passat vaig acabar de llegir aquesta curta novel·la ambientada al Budapest del 1919.

En una Hongria acabada de sortir de la gran guerra i de la curta experiència revolucionària i comunista de Béla Kun, envaïda pels romanesos, i amb una aristocràcia ridícula i revanxista, una pagesa de les rodalies del llac Balaton, és contractada com a criada per una família benestant.

La novel·la, escrita en 1926, ens ofereix un fresc d'una casa de veïns en el barri de Krisztina, però més que tot això ens mostra una forma de vida feliçment extingida, on la diferència, la distància vital, entre amos i criats és abismal,

Només un personatge, el metge, és tractat per l'autor amb clara simpatia, a banda, evidentment, de la protagonista, Anna.

El final, inesperat i tràgic, però sobretot inexplicable, et deixa amb un regust amarg. Quins han pogut estar els motius d'Anna, de la treballadora Anna, de la pacífica Anna, per fer el que ha fet?

dimarts, 9 de juny del 2009

Sayonara Barcelona. Joaquim Pijoan

Acabe de llegir aquesta novel·la premiada amb el Sant Jordi 2006 i m'ha quedat el regust d'obra primerenca amb totes les expectatives i defectes d'aquesta circumstància.

Abraham, un pintor fracassat torna a Barcelona després de 25 anys a fora, viscuts al Japó, on ha refet la seua vida.

Torna per tancar dues ferides obertes:

Una, per demanar disculpes a Mariona, una antiga amiga, a qui va abandonar sense acomiadar-se'n deixant-la embarassada d'un fill seu.

L'altra, per demanar disculpes a Quim, un amic i company de taller, a qui va abandonar sense tampoc acomiadar-se'n, amb un lloguer que l'amic no seria capaç de suportar.

I mentre no aconsegueix localitzar aquestes dues persones, ens va donant la seua visió de Barcelona, la visió ja d'un estrany, d'un occidental orientalitzat que no acaba de comprendre les coses que veu mentre passetja i fa gestions per la ciutat.

També ens ofereix una visió bastant acceptable sobre l'evolució dels "fills del 68" i el seu aburgesament (o no, com en el cas de Quim)

Finalment, acomplerts els seus dos objectius, retorna al Japó, a la seguretat i tranquilitat de la seua actual parella, Michimo.

La història oscil·la entre la crítica a una Barcelona cada cop més irlandesitzada (podia haver donat més joc), l'estranyesa davant d'uns costums als que ja no n'està avesat (no he llegit suficient literatura japonesa com per jutjar si és acertat o no), i alguns intents d'introduir un narrador extern (superflus i inacabats).

A banda de tot, la tornada es converteix en una nova fugida d'una cita demanada pel seu antic amor en un capítol que ni encaixa ni és explicat en la novel·la.

I algunes disquisicions sobre art que em semblen molt tòpiques.

Encara que és de bon llegir, no la trobe mereixedora d'un premi literari tan important com vol ser el Sant Jordi.

No ho sé. Segur que no sóc un bon crític. Però no puc recomanar-la. Esperem que l'autor haja millorat en les següents novel·les i ja no necessite demostrar res, i es puga centrar en acabar millor les seues històries.

diumenge, 31 de maig del 2009

Les benignes. Jonathan Littell

Molt m'ha costat llegir aquesta novel·la, i molt em costa fer aquí el comentari al que m'he obligat des que vaig començar fa un temps.

Escrita a la manera autobiogràfica, un antic oficial nazi de les SS ens conta la seua vida al front d'Ucraïna primer i més tard, ja a l'acabament de la guerra, a Berlin, durant els anys de la segona guerra mundial.

Amb una narració detallista fins al minimalisme, purament descriptiva, indescriptiblement aliena a qualsevol sentiment que puga semblar-nos compasiu, amb una insensibilitat inhumana, les mil dues-centes pàgines, farcides de termes alemanys, ens transporten a l'horror d'un antisemitisme asèptic, neutre.

Quant a la guerra que ens descriu, està absolutament mancada d'èpica, dominada per la descoordinació entre els distints grups de poder que van fent-se i desfent-se al voltant d'uns pocs i molt poderosos personatges llunyans, carismàtics com Hitler, o a l'ombra com uns amics de son pare, i protectors seus.

I, barrejat amb això, uns escadussers retalls de la seua vida privada, d'un seu amic, que l'introdueix a les SS tot salvant-lo d'una condemna segura per la seua homosexualitat, d'unes petites, però significatives, incursions a la història de les relacions amb la seua germana bessona, d'una persistent investigació sobre la seua participació en la mort de sa mare i el seu marit, descripcions dels seus malsons, dels seus somnis...

Aquesta novel·la et transporta a un infern glaçat, sense sentiments, inclement, a un món transformat en un angoixant museu dels horrors.

Morosa, desesperant, que t'invita a deixar-te-la a cada pàgina, a llençar el llibre a les escombraries, o al foc.

I tanmateix, per aquell que siga capaç de resistir fins el final, imprescindible.

dijous, 7 de maig del 2009

Watchmen. Alan Moore i Dave Gibson

He acabat fa poc de llegir els 12 volums del còmic Watchmen d'Alan Moore, qualificat de novel·la gràfica i sobre el que s'ha estrenat no fa molt una pel·lícula que confese no haver vist encara.

No puc amagar que, malgrat haver aprés a llegir en casa amb els tebeos, i ser un fan de Flash Gordon i Mandrake el Mag, per no parlar de Superman (aquelles edicions de Mèxic DF on vaig aprendre paraules com bizarro), preferesc des de menut la literatura escrita a la dibuixada. No li podria negar, però, una certa qualitat a ninotaires com Crepax, Pratt, Moebius, o, evidentment Moore.

Dit açó, haig de dir que Watchmen m'ha agradat. Que, a diferència de la majoria de còmics no es tracta d'una història plana, que els diversos personatges que hi pul·lulen, amb totes les limitacions que vulgueu, viuen a través de les pàgines d'aquesta història, prenent decisions que no sempre són les que realment desitjarien.

L'ambient d'apocalipsi proper, de por a una guerra freda que s'escalfa per moments, de forma accelerada, la persecució que pateixen els nostres herois quan ja fa temps que abandonaren les seues activitats, la historieta de pirates que un xiquet llegeix de franc en un quiosc mentre espera sa mare, i que, en certa forma, explica i s'interelaciona amb la història principal... Tot això fa la narració vaja prenent cos i ens empente a seguir llegint volum rere volum fins alcançar un final que m'ha semblat inesperat i digne.

Recomanable per xiquets de totes les edats, sempre que encara que siga a estones, no hagen deixat de ser xiquets.

dissabte, 28 de març del 2009

El lado oscuro del amor. Rafik Schami

Fa uns anys, a Coïmbra, de viatge per Portugal amb la família, em vaig quedar bocabadat contemplant com un obrer, a la plaça de la universitat, anava trencant amb un martell pedrots de diversos colors, col·locant-los a continuació sobre el sòl del carrer en una mena d'intermedi entre empedrat i mosaic.

Aquests dies, llegint aquesta novel·la de Rafik Schami, "El lado oscuro del amor" m'ha vingut la mateixa impressió d'acolorit mosaic de capítols, cada un dels quals una història curta, un conte que podria ser llegit independentment, tots ells al servei d'una història d'amor prohibit entre Farid (Romeo) i Rana (Julieta) dins de la història recent d'un país (Síria, però també Líban) on fins no fa res convivien cristians ortodoxos, catòlics, musulmans, asiris, drusos, palestins.

A Rafik Schami el coneixia d'antic, d'un extraordinari llibre de contes: "Els narradors de la nit" que havia estat la meua introducció a la zona.

Més tard, vaig continuar amb un altre escriptor cristià de la zona, aquest libanès, Amin Maalouf de qui aconselle qualsevol dels seus llibres, però possiblement "Orígens", una història de la seua família, novel·lada és clar, seria el millor complement a aquesta novel·la.

No cal que us diga que encara estic enlluernat. Tant que els pròxims posts meus al meu bloc general a la secció "dimecres relats d'altri" durant el mes d'abril el dedicaré a pujar uns quants capítols d'aquest llibre.

dimecres, 4 de març del 2009

Historia de una gaviota y el gato que la enseñó a volar. Luís Sepúlveda

Fa pocs dies, al bloc de Lola, vaig trobar la referència d'un conte que desconeixia: "La història d'una gavina i el gat que la va ensenyar a volar" de Luís Sepúlveda.

Tant el post de Lola com els comentaris dels amics, m'indicaven que es tractava d'una bella fàbula dedicada a l'amistat i el pundonor en l'acompliment de la paraula dada.

Avui, per fi, l'he pogut llegir, i l'aconselle. Zorbas, aquest gat, gros, negre i gras, els seus amics, i el poeta resulten entranyables.

I el final, amb un regust a l'última escena de Casablanca, em sembla rodó.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

"—¡Vuelo! ¡Zorbas! ¡Puedo volar! —graznaba eufórica desde la vastedad del cielo gris.

El humano acarició el lomo del gato.

—Bueno, gato, lo hemos conseguido —dijo suspirando.

—Sí, al borde del vacío comprendió lo más importante —maulló Zorbas.

—¿Ah, sí? ¿Y qué es lo que comprendió? —preguntó el humano.

—Que sólo vuela el que se atreve a hacerlo —maulló Zorbas
."



Cuentos Completos Volumen 5. Philip K. Dick

Últim volum de la col·lecció, interessant com tota la resta.

La guerra freda ha anat diluint-se, i el perill d'una conflagració nuclear que acabi amb la vida en la terra, deixa pas a unes altres preocupacions com la de l'avortament (hi ha un conte molt bèstia, Las prepersonas, on els xiquets fins a dotze anys han de dur sempre damunt un certificat de ser volguts pels seus pares, ja que en cas contrari són llaçats per un servei de recollida, com els dels gosos vagabunds, i de no ser adoptats en el termini d'un mes, seràn sacrificats), la incomunicació, l'existència de déu, i altres.

La setmana que ve, al meu altre bloc, en la secció dimecres, relat d'altri, pujaré un dels contes que més gràcia m'han fet d'aquest volum: La guerra contra els fnuls. Amb permís del novel·lista, que segurament ho negaria, la meua particular interpretació és que són precisament els petits vicis, els que ens fan créixer. Clar que, això aplicat als invasors extraterrestres...

dissabte, 21 de febrer del 2009

Un món sense fi. Ken Follet

Durant molt de temps, m'havia resistit a llegir "Els pilars de la terra" degut a una errònia associació amb "El misterio de las catedrales" de Fulcanelli. Quan, per fi, m'hi vaig decidir, vaig trobar un best-seller molt digne, ben documentat i ben escrit, amb molt bon llegir.

He acabat avui aquesta segona part, no exactament continuació, i he de reconèixer que he tingut la pruïja d'acabar-lo ràpidament, però per motius lleugerament distints. El senyor Follet, amb la lliçó ben apresa de com construir un super-vendes, ha repetit estil i documentació, però aquesta vegada ens ha embarcat en una muntanya russa, on cada vegada que els malastrucs protagonistes han tingut un cop de sort, els veiem novament enfonsar-se. Excessius daltabaixos amb personatges d'una peça, els bons molt bons, i els dolents molt i molt dolents.

Per tots aquells a qui els agrade la història, jo mateix sense anar més lluny, una novel·la de molt bon llegir, sense inconsistències històriques, i digna hereva del fulletó de Dickens.

Però, si voleu divulgació històrica, millor us recomane London d'Edward Rutherford

Quant a la traducció anotaria l'abús d'emplenar en comptes d'omplir, la confusió de la civada amb l'ordi (per favor, la cervesa es fa amb ordi no amb civada) i l'ús de cortejar en comptes de festejar.

dijous, 5 de febrer del 2009

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsson

Segona novel·la de Stieg Larsson, de la trilogia Mil·lenium.

En aquesta trepidant entrega, el novel·lista ens contarà la història de Lisbet Salander, la hacker que en la novel·la anterior va salvar la vida del periodista Mikael Blomkist.

Més de set-centes pàgines que m'he llegit pràcticament d'una tirada, aprofitant unes llargues hores d'hospital.

Les empremtes digitals sobre una pistola, porta a la policia a sospitar d'ella com a assassina d'un periodista i la seua dona que estan treballant sobre les xarxes de prostitució a Suècia.

El llibre, com l'anterior, un cant a l'amistat, ens narra tres investigacions entrecreuades i paral·leles, la de la policia que la considera culpable, la del director de Milton Security, antic cap de la Salander, que no sap a quina carta quedar-se, i la de Mikael Blomkist, convençut que Lisbet Salander no pot haver estat l'assassina d'unes persones que intentaven desemmascarar els homes que no estimen les dones.

Amb un final angoixant on, aquest cop, la que és a punt de morir és la Salander, i on Mikael Blomkist no és capaç d'arribar a temps d'intervenir per ajudar-la. Sí per telefonar demanant l'assistència sanitària que, previsiblement, podrà salvar-li la vida.

Ara a esperar impacientment juny, quan sortirà a la llum en Espanya l'última de la sèrie: "La reina del palau dels corrents d'aire"

dimarts, 3 de febrer del 2009

Pedres i Vent. Marius Verdaguer i Travesí

L'amic Frederic, fa unes setmanes, quan ens vam trobar a casa de Marta, em va, ens va regalar millor dit, aquesta novel·la, "Pedres i Vent", que duu com a subtítol "La novel·la de Menorca"

La primera cosa que haig de dir és que m'ha resultat una narració estranya.

Narrada en primera persona, el protagonista que torna, al cap de molts anys, a l'illa on va néixer, evoluciona d'un rebuig primari cap a una rendició incondicional als encants de Menorca, pedres i vent, i mar.

La història que el protagonista ens conta, transcorre parale·la a una altra història cent cinquanta anys anterior, al temps de la dominació anglesa, que va llegint i lliurant-nos.

Amb unes descripcions que recorden el Gabriel Miró de "Las cerezas del cementerio", amb uns diàlegs vius, i amb la intercalació de contes i llegendes de l'illa, manté l'interés fins a un final que no acaba res, deixant-nos la impressió de novel·la inacabada, d'obra inconclusa.

I jo, que vaig passar, als meus vint-i-pocs anys, aquesta evolució en una altra illa de l'arxipèlag balear, Eivissa, comprenc aquest encisament de les illes, aquest encanteri que t'atrapa i a poc que et deixes, et convertirà en un illenc que ja sempre durà l'illa (pedres i vent i mar) al cor.

Possiblement, aquesta personal història, també ha contribuït a que m'haja agradat.

dijous, 29 de gener del 2009

Los ojos de Heisenberg. Frank Herbert

Torne a rellegir aquesta novel·la, "Los ojos de Heisenberg", d'un dels meus escriptors preferits de ciència ficció, Frank Herbert.

Frank Herbert no és solament l'autor d'una de les més interessants sagues, d'un dels més aconseguits universos de la ciència ficció, la trilogia Dune i totes les seqüeles i preqüeles actualment continuades pel seu fill. També és un dels autors més preocupat pel medi ambient, per la manipulació genètica i per l'evolució humana facilitada per certes drogues o per implants mecànico-biònics.

En aquesta narració torna a visitar un "brave new  world" huxlerià, allò que en feliç traducció hispana hom coneix com un món feliç i la seua radical i indefugible inestabilitat essencial, amb la seua ineludible caducitat.

En aquest cas el món es troba classificat entre els Optimen dirigents, pràcticament immortals i estèrils, els Sterri, estèrils com el seu mateix nom indica, els Folk, gent normal, amb capacitat de descendència, però que només pot reproduir-se amb el necessari permís dels Optimen, i una gestació exògena genèticament controlada i supervisada per una sèrie de metges especialitzats i indefinidament clonats.

Però l'equilibri esdevindrà amb el temps, milers d'anys, precari: dins dels Folk, un cert grup amagat, una secta, recolzats pels proscrits i aparentment extingits cyborg (a mitjan camí entre home i robot) conspira per aconseguir embrions viables i tornar a donar-li pas a la naturalesa, a una evolució interrompuda fa tant de temps per la enginyeria genètica imposada pels Optimen a través de l'obligatòria fecundació artificial.

Lluita de poder, per tant, entre dues classes irreconciliables, Optimen i Cyborg, que acabarà guanyant el grup menys especialitzat i, per tant, versàtil: els Folk.

Com dic, una altra visió bastant reeixida de la utopia ja descrita per Huxley, aquesta escrita en 1967.

dimarts, 27 de gener del 2009

Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsson

Confesse que em parava el títol, però havia llegit comentaris per tot arreu, tots bons, així que, aquests nadals vaig adquirir aquesta novel·la de més de sis-centes pàgines tot creuant els dits.

I, francament, una vegada començada, no he pogut deixar-la fins que l'he acabada. Ho reconec, un magnífic exemplar de novel·la negra, digne de pertànyer a qualsevol antologia d'aquest gènere.

La investigació realitzada a contracor i amb molt d'escepticisme sobre un possible crim ocorregut fa molts anys, pel protagonista, un periodista, Mikael Blomkvist, que acaba de ser condemnat per difamació, contractat per un ric empresari, Henrik Vanger, president d'un grup empresarial que ja no es troba al seu millor moment, ens transporta a un món ple de misèries on res no és el que sembla; ens introdueix a unes famílies desestructurades on tothom va contra tothom; però també ens mostra el poder de l'amistat i l'honradesa.

L'altra gran protagonista és una noia, Lisbeth Salander, free-lance en una agència de seguretat, gairebé autista, asocial, sotmesa a tutelatge legal, hacker, sense gaire escrúpols si convé prendre's la justícia per la pròpia mà, i que en un moment de la trama és contractada per ajudar el periodista en les seues investigacions.

El tempo de la novel·la, les dades facilitades amb compta-gotes mai no supèrflues, la descripció dels diversos personatges, l'enquadrament de l'acció, la senzillesa del llenguatge, tot mesclat, fa que siga una novel·la, una narració que t'enganxa i que no et deixa, una narració que se't fa difícil abandonar perquè sempre esperes que la pàgina següent et proporcione més informació, o bé una nova sorpresa.

Absolutament recomanable.

Jo, per la meua part, ja m'he comprat la segona: "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina"

Ja us diré

divendres, 16 de gener del 2009

Estremida memòria. Jesús Moncada

Repetidament he manifestat la meua incondicional admiració per Jesús Moncada (1941-2005) aragonès de la Franja, catalanoparlant, d'una escasa però molt elaborada i estimable obra pròpia.

Des que va arribar a les meues mans la seua primera novel·la: Camí de sirga, vaig fer mans i mànigues per trobar altres obres seues, ço que em va portar a llegir dos reculls anteriors de contes: El cafè de la Granota, i Històries de la mà esquerra.

Més tard em vaig posar a esperar nous escrits, i així, anys més tard, vaig poder llegir dues novel·les més La galeria de les estàtues, i Estremida memòria que ara acabe de tornar a rellegir. Com a última aportació literària, ens va deixar un altre recull de contes: Calaveres atònites, magnífic com tota la seua obra.

Estremida memòria, la seua última novel·la ens narra d'una forma minimalista, amb capítols que en alguns casos tenen dues escases pàgines, el trasbals de la seua vila, Mequinensa, per un robatori comès al 1877, amb el resultat d'uns quants morts, entre ells dos guàrdia civils, el judici amb nul·les garanties -gairebé una venjança- i l'execució dels assaltants a Mequinensa.

Els capítols són petites escenes quasi fotogràfiques de les persones relacionades amb els implicats, basats en uns papers escrits per un escrivà del jutjat de Casp, L'Agustí Montolí, que han arribat a mans del novel·lista, originari de Mequinensa però veí de Barcelona, i complementats amb les cartes - comentari que un vell parent seu li envia i que van introduïnt el lector, a poc a poc, en l'ambient i la història narrada.

D'alguna forma la tècnica utilitzada en aquesta novel·la em recorda la de Rayuela, igual que la de la seua primera i grandíssima novel·la, Camí de Sirga, em recordava la de Cien Años de Soledad.

Aquestes mínimes escenes, pertanyents tant al moment del crim, a finals d'agost de 1877, com al de l'execució mesos més tard, al novembre del mateix any, van donant forma a un fresc que ens mostra un poble dividit en dues faccions irreconciliables.

Novel·la per paladejar com, tot siga dit, la resta de l'obra d'aquest gran escriptor.

dimecres, 7 de gener del 2009

Les històries naturals. Joan Perucho

Vaig conéixer Joan Perucho, allà a principis dels setanta, en una antologia de contes sobre els mites de Ctulhu, si mal no recorde publicada a Alianza Editorial.

Anys més tard va arribar a les meues mans aquesta novel·la que aquests dies he tornat a rellegir: "Les històries naturals"

Situem-nos a mitjan segle XIX, a l'any 1840. Antoni de Montpalau, noble il·lustrat barceloní, científic, lliberal, interessat entre moltes altres coses per la botànica i la zoologia, un seu cosí, marí, que s'està recuperant a Barcelona d'una greu malaltia, i el seu criat Amadeu, emprenen viatge cap a les terres de l'Ebre, a un poblet anomenat Pratdip, intentant esbrinar què hi ha de cert en l'existència d'un vampir que està castigant el poble i les rodalies.

El vampir, Onofre de Dip, un cavaller de la cort de Jaume I, pertanyent a l'ambaixada que aquest rei enviara a Hongria, per negociar el seu matrimoni amb Violant d'Hongria, i que havia estat vampiritzat per la comtessa de Meczyr, ara, set-cents anys més tard, s'ha vist obligat a retornar a la seua terra natal, després que la comtessa haja estat morta, i el seu castell cremat.

La narració iniciada a Barcelona, on tenim l'oportunitat d'assistir a una vetlada en honor de Chopin i George Sand, arribats a la ciutat camí de Valldemossa, ens transporta als darrers mesos de la primera guerra carlina, on el nostre heroi, Montpalau, verificarà l'existència real del vampir, salvarà Pratdip dels seus atacs, i en la seua arriscada persecució contra rellotge, (el vampir ha adoptat la personalitat d'un sanguinari guerriller carlí que actua en solitari, el Mussol) serà capturat pel general Cabrera, malalt -segons la novel·la a conseqüència d'estar essent vampiritzat- a qui aconseguirà millorar, i finalment salvar-lo de la seua maledicció, amb la mort del vampir. El general Cabrera, una vegada sa, acceptarà la fi de la guerra, amb la rendició a les tropes lliberals les quals, al seu torn, permetran que, tant ell com les seues tropes, puguen passar a França, exiliats.

Novel·la perfectament ambientada a l'època que retrata i que, com podeu comprovar pels meus comentaris, m'apassiona, i més d'un cop he rellegit, sempre amb gust.

divendres, 2 de gener del 2009

Les senyoretes de Lourdes. Pep Coll

Qui són les senyoretes de Lourdes?

La mitologia popular gascona fa habitar certes grutes, com pot ser "era tuta de Massabielha" per fades, dites també blanquetes o senyoretes, uns petits éssers benefactors, que algunes vegades apareixen en forma de nena vestida de blanc, d'aquí el nom de blanquetes.

Pep Coll fa parlar Bernadeto (aquest és el nom gascó per Bernadette) Subirous qui, a través de les pàgines de la novel·la, ens contarà la seua vida i les seues escasses visions, tot introduint-nos en la vida d'una petita ciutat rural de la França del segle XIX.

Novel·la que retrata diverses crisis, la personal de Bernadeto, la familiar, la lingüística, la religiosa, inclús la de la pròpia novel·lista en la ficció,distinta del narrador Pep Coll, tal com Saramago preconitza en els seus papers no de ficció.

Al final ens queda un regust agredolç de muntatge, on Bernardeto no és més que una pobra xiqueta víctima de les seues crisis asmàtiques, de les idees transmeses per una àvia mig bruixa, de la capacitat de negoci d'una tia, i de les paraules del seu confessor que anirà guiant-la cap a unes visions induïdes que siguin capaces de deslliurar-lo del seu sentit de pecat i perdonar-li la seua homosexualitat.

Apassionant