Que Emili Rosales, a la seua darrera novel·la, "La ciutat invisible", ens done com a protagonista i narrador en primera persona un personatge (galerista d'art) anomenat Emili Rossell, no és fruit de cap casualitat, sinó de l'intent de construir una història versemblant partint d'una inversemblant invenció: un quadre perdut del Tièpolo.
La història transcorre a cavall del segle XVIII (regnat de Carlos III) a través d'un manuscrit d'un arquitecte italià, Andrea Rosselli, que arriba misteriosament i anònima, a les mans del nostre protagonista, i l'època actual (la del boom immobiliari i la invasió de les platges mediterrànies per la rajola)
Relat de bona factura i de bon llegir, m'ha resultat, no obstant, una mica massa esquemàtic, amb alguns personatges francament desaprofitats, entre els quals, la dona del seu amic Jonàs i antiga amant, Sofia, que sota el meu punt de vista podria haver donat lloc a tota una altra novel·la molt més complexa, i de més calat psicològic, i que, per a la nostra desgràcia de lectors ha quedat només mínimament esbossada.
La història transcorre a cavall del segle XVIII (regnat de Carlos III) a través d'un manuscrit d'un arquitecte italià, Andrea Rosselli, que arriba misteriosament i anònima, a les mans del nostre protagonista, i l'època actual (la del boom immobiliari i la invasió de les platges mediterrànies per la rajola)
Relat de bona factura i de bon llegir, m'ha resultat, no obstant, una mica massa esquemàtic, amb alguns personatges francament desaprofitats, entre els quals, la dona del seu amic Jonàs i antiga amant, Sofia, que sota el meu punt de vista podria haver donat lloc a tota una altra novel·la molt més complexa, i de més calat psicològic, i que, per a la nostra desgràcia de lectors ha quedat només mínimament esbossada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada