dimarts, 22 de setembre de 2009

El contador de Historias. Rabih Alameddine

No sóc neutral, ho reconec.

Des que, fa molts anys va arribar a les meues mans Lleó l'Africà d'Amin Maalouf, i anys més tard, Els narradors de la nit de Rafik Schami, aquest racó del món que coneixem com l'Orient Mitjà (Líban, Síria) ha esdevingut el meu país literari de la infància.

Perquè jo sóc d'una generació que encara es reunia, les nits d'hivern, després de sopar, al voltant del foc a l'aixumenera (magnífic encreuament de xemeneia i fumeral) i escoltava els contes fantàstics que els majors contaven (de gegants i fades i bruixes i princeses) mentres els gats dormien vora les brases, i deixàvem granets de dacsa sobre la cendra calenta, que anaven rebentant en blanques borles. (Poc després arribà la televisió al poble i la màgia anà desapareixent a marxes forçades)

I avui, acabe de llegir El Contador d'historias (Hakawati), de Rabih Alameddine, que m'ha tornat a dur l'aroma dels contes inacabables, entrellaçats entre ells i amb la realitat. Històries màgiques de la història (quina altra cosa, sinó, el conte que creua gran part del llibre, sobre les aventures de Baybar i els seus amics?)

2003. Osama Al-Kharrat, resident a L.A. Califòrnia, torna a Beirut a l'hospital on son pare, amb qui fa anys que no es parla) està morint-se. La familia retrobada, el Beirut desfet per la guerra civil, les llargues nits a l'hospital, desfermen els records de la seua joventut, de la seua infantesa, del seu oncle, del seu avi, de la peculiar història de la seva família d'origens anglesos, francesos, armenis, drusos...

(Peculiar? després d'haver llegit Orígens d'Amin Maalouf, o El lado oscuro del amor de Rafik Schami he d'admetre que aquesta història, per estranya que ens resulti és -o era- absolutament normal en un país que està desapareixent -desafortunadament i acceleradament- sota les botes d'un uniformisme absurd que acabarà -si no ho ha fet ja, d'una forma irreversible- matant-los.)

I tots aquests records encreuats per contes que donen lloc a més contes, que donen lloc a... un últim homenatge a son pare qui, possiblement, ja no podrà escoltar-lo: a l'última línea de la novel·la, Osama iniciarà una nova història que ja no serem (quina llàstima) a temps d'escoltar.

dimecres, 9 de setembre de 2009

El ocho. Katherine Neville

Feia temps, anys, que m'havien parlat d'aquesta novel·la, EL OCHO, que encara no havia llegit, degut possiblement, a la meva prevenció contra els (més ben dit contra "certs") best-sellers.

I l'altre dia, encara de vacances a Cullera, junt a les caixes d'un supermercat, la vaig trobar, en edició de butxaca, als estatges giratoris que hi sol haver.

La meva primera impressió ha estat de decepció. No vull dir que la trama no resulte animada, però sí bastant previsible, i molt inverosímil.

Només pensar que un pobre gosset siga capaç d'acollonir i paralitzar tot un cap de la policia secreta algeriana és per començar a riure i no acabar.

I ja sé que tot lo món parla sobre que el món és un mocador, però el retrobament dels dos germans a l'última part de la novel·la, té molt de mèrit.

Quant als dos bàndols enfrontats, els blancs i els negres, havia arribat a albergar la secreta esperança que eren tractats per igual, i que no eren bons o dolents per sí mateix, sinó només rivals en el joc, però el final desmentint aquesta esperança, també m'ha acabat decebent.

Per últim, i per no allargar-me més, havia esperat que el secret estigués més en la línia de l'aconseguiment d'una "fusió freda" en base a l'aplicació de certes vibracions musicals (tant de temps parlant dels sons i de Pitàgoras) i, novament defraudat, aquest poder tan llargament ansiat i perseguit, consisteix només en l'allargament alquímic de la vida.

Malgrat tot, en alguns moments m'ha recordat (molt pobrement, és cert) Nueve Príncipes de Ambar d'en Roger Zelazny.

Lectura d'estiu per a incondicionals.

I, com podeu endevinar, jo no ho sóc pas.