No sóc neutral, ho reconec.
Des que, fa molts anys va arribar a les meues mans Lleó l'Africà d'Amin Maalouf, i anys més tard, Els narradors de la nit de Rafik Schami, aquest racó del món que coneixem com l'Orient Mitjà (Líban, Síria) ha esdevingut el meu país literari de la infància.
Perquè jo sóc d'una generació que encara es reunia, les nits d'hivern, després de sopar, al voltant del foc a l'aixumenera (magnífic encreuament de xemeneia i fumeral) i escoltava els contes fantàstics que els majors contaven (de gegants i fades i bruixes i princeses) mentres els gats dormien vora les brases, i deixàvem granets de dacsa sobre la cendra calenta, que anaven rebentant en blanques borles. (Poc després arribà la televisió al poble i la màgia anà desapareixent a marxes forçades)
I avui, acabe de llegir El Contador d'historias (Hakawati), de Rabih Alameddine, que m'ha tornat a dur l'aroma dels contes inacabables, entrellaçats entre ells i amb la realitat. Històries màgiques de la història (quina altra cosa, sinó, el conte que creua gran part del llibre, sobre les aventures de Baybar i els seus amics?)
2003. Osama Al-Kharrat, resident a L.A. Califòrnia, torna a Beirut a l'hospital on son pare, amb qui fa anys que no es parla) està morint-se. La familia retrobada, el Beirut desfet per la guerra civil, les llargues nits a l'hospital, desfermen els records de la seua joventut, de la seua infantesa, del seu oncle, del seu avi, de la peculiar història de la seva família d'origens anglesos, francesos, armenis, drusos...
(Peculiar? després d'haver llegit Orígens d'Amin Maalouf, o El lado oscuro del amor de Rafik Schami he d'admetre que aquesta història, per estranya que ens resulti és -o era- absolutament normal en un país que està desapareixent -desafortunadament i acceleradament- sota les botes d'un uniformisme absurd que acabarà -si no ho ha fet ja, d'una forma irreversible- matant-los.)
I tots aquests records encreuats per contes que donen lloc a més contes, que donen lloc a... un últim homenatge a son pare qui, possiblement, ja no podrà escoltar-lo: a l'última línea de la novel·la, Osama iniciarà una nova història que ja no serem (quina llàstima) a temps d'escoltar.
Des que, fa molts anys va arribar a les meues mans Lleó l'Africà d'Amin Maalouf, i anys més tard, Els narradors de la nit de Rafik Schami, aquest racó del món que coneixem com l'Orient Mitjà (Líban, Síria) ha esdevingut el meu país literari de la infància.
Perquè jo sóc d'una generació que encara es reunia, les nits d'hivern, després de sopar, al voltant del foc a l'aixumenera (magnífic encreuament de xemeneia i fumeral) i escoltava els contes fantàstics que els majors contaven (de gegants i fades i bruixes i princeses) mentres els gats dormien vora les brases, i deixàvem granets de dacsa sobre la cendra calenta, que anaven rebentant en blanques borles. (Poc després arribà la televisió al poble i la màgia anà desapareixent a marxes forçades)
I avui, acabe de llegir El Contador d'historias (Hakawati), de Rabih Alameddine, que m'ha tornat a dur l'aroma dels contes inacabables, entrellaçats entre ells i amb la realitat. Històries màgiques de la història (quina altra cosa, sinó, el conte que creua gran part del llibre, sobre les aventures de Baybar i els seus amics?)
2003. Osama Al-Kharrat, resident a L.A. Califòrnia, torna a Beirut a l'hospital on son pare, amb qui fa anys que no es parla) està morint-se. La familia retrobada, el Beirut desfet per la guerra civil, les llargues nits a l'hospital, desfermen els records de la seua joventut, de la seua infantesa, del seu oncle, del seu avi, de la peculiar història de la seva família d'origens anglesos, francesos, armenis, drusos...
(Peculiar? després d'haver llegit Orígens d'Amin Maalouf, o El lado oscuro del amor de Rafik Schami he d'admetre que aquesta història, per estranya que ens resulti és -o era- absolutament normal en un país que està desapareixent -desafortunadament i acceleradament- sota les botes d'un uniformisme absurd que acabarà -si no ho ha fet ja, d'una forma irreversible- matant-los.)
I tots aquests records encreuats per contes que donen lloc a més contes, que donen lloc a... un últim homenatge a son pare qui, possiblement, ja no podrà escoltar-lo: a l'última línea de la novel·la, Osama iniciarà una nova història que ja no serem (quina llàstima) a temps d'escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada