dissabte, 26 de desembre de 2015

House of cards. Michael Dobbs

La llei de la selva o en política tot hi és permès. Llegir aquesta novel·la sobre unes eleccions al Regne Unit guanyades pels pèls i les conseqüències que se'n deriven és com fer un curs accelerat sobre la misèria humana.

Ja Thomas Hobbes va popularitzar aquell famós llatinisme: Homo hominis lupus, però aquesta història va prou més enllà; ens explica el procés i les conseqüències d'una venjança. Una revenja que acaba transformant-se en un assalt al poder i, sense transició, quan aquest ja és a tocar, en una successió de xantatges, i inclús d'assassinats, tot siga a fi de bé.

En poques paraules un magnífic thriller de política ficció que, de ficció en té molt poca, i, de política, un sac.

Més que aconsellable, diria que d'obligada lectura per tot aquell que vulga entrar al joc, o apuntar-se a qualsevol partit.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Enterrado en vida. Arnold Bennett

Un divertiment menor, una mostra de l'anomenat humor anglès que, tanmateix, no acaba d'amagar la seriositat subjacent de la història.

Un pintor famós d'una timidesa més que malaltissa, patològica, que l'ha portat a ser absolutament inidentificable per als seus contemporanis aprofita l'equivocació d'un metge per a usurpar la identitat del seu criat mort i fer veure que el mort és ell. Però, clar, deixar definitivament de pintar no és una opció i, d'altra banda, el seu estil és inconfusible, amb firma o sense, pels ulls d'un expert.

A partir d'aquí la situació anirà complicant-se més i més.

Divertida.

dilluns, 21 de desembre de 2015

El desajuste del mundo. Amin Maalouf

Un assaig magistral sobre els molts perills de tota mena -i avantatges, tot cal dir-ho- que ens depara l'actual situació de la humanitat. Com ja havia fet amb Identitats assassines, o amb Les Creuades vistes pels àrabs, Maalouf ens mostra que no és només un gran novel·lista o, més ben dit, que és un humanista com la copa d'un pi.

Nadant entre dues aigües, entre dues cultures, entre dues identitats sense renunciar a cap d'elles, ens diu que l'únic camí possible contra la desfeta és la integració, la lluita contra els estereotips, la curiositat i l'interès per l'altre, la cultura compartida.

La solució no serà mai l'aïllament, la globalització és imparable i això és la cara i la creu de la mateixa moneda, el perill i el salt endavant. No podem desaprofitar-ho. Ens hi juguem el nostre futur però, sobretot, el dels nostres fills.

dilluns, 7 de desembre de 2015

El marciano. Andy Weir

Feia temps que no llegia una novel·la de ciència ficció que em recordés tant Jules Verne. L'illa misteriosa seria una bona comparació de no ser que a "El marcià" el protagonista està tot sol i, més encara, se les ha d'arreglar sol la major part del temps. O qui sap si comparar-la amb "La volta al món en vuitanta dies" només que el nostre protagonista no lluita contra el temps. O sí, però sabent que realment contra allò que lluita és contra la mort.

Científicament correcta, més que correcta perfectament ajustada, no es perd, però, amb disquisicions científiques que només apunta com de passada, però que, ho tinc molt clar, són impecables.

Saber que n'ha fet una pel·lícula el meu admirat Ridley Scott, m'hi durà, indefectiblement, al cinema, per veure com s'ha traslladat aquesta gran història a la gran pantalla.

Una bona novel·la.

La nació dels valencians. Joan Francesc Mira

Que Joan Francesc (Quico) Mira és un dels millors articulistes actuals en català, és cosa que poca gent s'atreviria a dubtar. Que és un dels grans novel·listes que tenim al país, només cal llegir la trilogia de València (Els treballs perduts, Purgatori i el Professor d'història) o Borja Papa, introspectiva autobiografia de Roderic Borja, el gran Alexandre VI que gosà repartir el món entre Espanya i Portugal al tractat de Tordesillas.

A més a més, arriscat i afortunat traductor dels grans clàssics de la literatura occidental, tant del grec (L'Odissea, Els Evangelis) com de l'italià (La Divina Comèdia)

Aquests dies he tingut el plaer de llegir un assaig de fa vint anys, Sobre la nació dels valencians, reeditat fa molt poc i rebatejat amb el nom molt més ajustat de "La nació dels valencians", amb unes poques, escasses, notes a peu de pàgina que no fan sinó refermar allò que, quan va ser publicat, semblaven intuïcions potser agosarades.

No és estrany que, en plena batalla de València, la seua postura moderada desfermara entre certs lectors que tot s'ho queden a ull, agres reaccions contra un contingut que consideraven traïa una pàtria que no acabava d'arrancar el vol. Però ara, ben llegit i paït, des d'una distància temporal que ens permet una certa objectivitat, comprenem que les seues afirmacions no eren sinó el fruit d'una visió crítica, ben cimentada, i que no oblidava mai l'utopia del restabliment, lent però cert, del país.

Un llibre que cal llegir.

dijous, 26 de novembre de 2015

El domador de leones. Camilla Läckberg.

Novè llibre de la sèrie Fjällbacka on Erika continuarà ajudant Patrik a les seues investigacions policíaques. L'estructura de la història, com acostuma l'escriptora, combina una història passada que va transcorrent a l'inici de cada capítol i una sèrie d'històries actuals entrellaçades que transcorren simultànies, sense cap separació dins del capítol.

Com sempre, també, Patrik s'enfadarà davant la intromissió de la seua dona Erika, i Erika arriscarà la seua vida fins al punt de posar-se en perill de mort. Les pistes que l'escriptora va deixant ens portaran, els lectors i els protagonistes, a sospitar d'uns i altres fins arribar a una solució final inesperada tot i que no gaire.

Eficaç.

Per amants del gènere.

Aprendre a practicar Mindfulness. Vicente Simón y Christopher Germer

Manual entre autoajuda i propaganda de la meditació des d'una òptica occidental. Supose que convenç als prèviament convençuts.

Cuentos Completos. Primo Levi

Llegir els contes de Primo Levi és llegir la seua autobiografia a petites estampes, contemplar un àlbum de fotos dolorosament confegit tal com proposava Julio Cortázar a Rayuela.

Sobretot si parlem d'un dels seus reculls més important: "La taula periòdica".

Jueu italià al temps del feixisme, supervivent d'Auschwitz, químic, irònic, escriptor.

Supervivent.

Escriptor.

Imprescindible.

divendres, 23 d’octubre de 2015

Me refiero a los Játac. Carlos Peramo.

Una colla de menuts, companys de col·legi, acaben enfrontats a una altra colla, del mateix col·legi, de matons practicants de bullying. Un d'ells acaba morint d'una pallissa. Els matons desapareixen. Anys després, a través d'un d'ells, el qual actua com a narrador de la història, assistim a les conseqüències del trauma sofert pels supervivents, així com al desconegut desenllaç dels desapareguts homicides.

Interessant novel·la entre psicològica i negra. Història d'un fracàs existencial i d'una venjança reeixida que, malgrat to, no pot ni satisfer ni redimir el passat.

Aconsellable.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

El asesino de la Pedrera. Aro Sainz de la Maza

Un inspector de policia esquizofrènic, una subinspectora aficionada a samarretes amb eslògans, un bibliotecari francmaçó, un assassí en sèrie -que acabarà sent-ne dos- particularment sàdic i sanguinari i una relació, només evident per l'inspector, dels assassinats amb la ciutat de Barcelona i amb Gaudí.

La novel·la relata una investigació tenyida de bogeria i obstaculitzada pels companys de l'inspector, així com la cursa desenfrenada per salvar la vida d'una jutjessa, tercera víctima del botxí de la Pedrera, tal com han començat a anomenar-lo els média.

Recomanable pels amants d'aquest gènere de novel·la negra.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Lo que no te mata te hace más fuerte. David Lagercrantz

Una continuació bastant digna de la trilogia Millennium de Stieg Larsson. Possiblement li falte la càrrega ètica i política de les tres primeres, i siga més una novel·la d'aventures (no patiu ni us confongueu, no he dit una novel·la d'aventures més).

Un thriller ben construït, amb el protagonisme d'una Lisbeth Salander no tan neuròtica com Larsson ens la presentava i, per tant, més implacablement venjativa.

I l'aparició de Camilla Salander, la germana bessona de Lisbeth (no recorde res d'ella a la trilogia, però ja fa alguns anys que la vaig llegir, i tinc tendència a oblidar els personatges secundaris llevat que per algun motiu em resulten molt interessants. Una Camilla, absolutament sociòpata, el màxim afany de la qual és matar Lisbeth, cosa que la banalitza i la converteix en un personatge de còmic de Marvel.

Per cert, que Camilla haja escapat indemne de tota l'operació, potser ens estiga indicant la intenció d'una continuïtat de la sèrie. Cosa de la qual no sé si alegrar-me'n o témer-ho.

dimarts, 29 de setembre de 2015

El libro tibetano de los muertos (Bardo Thödol). Anónimo.

Feia temps que anava darrere de llegir aquesta mostra de la cultura budista tàntrica, una espècie de guia de viatge per al trànsit entre la mort i el nirvana o el renaixement, sempre indesitjat aquest darrer.

La veritat és que el llibre m'ha semblat ben interessant. Només hi ha que acceptar que existeix una part nostra, un cos espiritual que sobreviu, desorientada, la mort del nostre cos físic. Un cos espiritual al qual convé ajudar a reconèixer primer el seu nou estat i, segon, a atènyer la il·luminació o Nirvana, la dissolució en el no-res. Clar que, com que això no és sempre possible, també a orientar-lo cap a un renaixement favorable, si la solució anterior no ha estat possible. Un laberint amb múltiples eixides on, en teoria, la cosa més difícil és no escapar-ne.

Em sobta la fixació en explicar que tot allò que veu no és més que una creació intel·lectual pròpia, una il·lusió, un miratge, i que la por no és mai una opció correcta.

Cada cop estic més convençut que el budisme és una religió els déus de la qual no són més que creacions humanes, pura il·lusió dualista.

Interessant.

diumenge, 27 de setembre de 2015

El legado del valle. Jordi Badia y LuisJo Gómez.

Setena novel·la d'aquesta col·lecció de Novel·la negra del País, pel que es veu dedicada íntegrament a Barcelona, o al menys, a Catalunya. Però en aquest cas la tendència es trenca. La trama és deudora alhora de Peter Berling i la seua fantàstica teoria de que el Sant Grial és realment la Sang Real, o siga, la descendència del Crist i Maria Magdalena, i de Dan Brown i les seues conspiracions d'amagades sectes religioses irreconciliables a través del temps.

El protagonista, un jove empresari català que dirigeix un hotel a Uganda, els pares del qual van morir a l'atemptat d'Hipercor, rep la notícia que una tia seua, la qual l'havia criat de menut, ha mort a casa, a la Vall de Boí, on vivia.

La seua tornada a Espanya l'implicarà, ell i una antiga núvia, en una trama criminal que es remunta a l'Alta Edat Mitjana, i que anirà apareixent, capítol a capítol, de forma alternativa, entre els capítols que narren l'actualitat.

D'una lectura àgil i hàbil on els novel·listes ens van conduint a sospitar d'uns i altres com sol passar a les clàssiques novel·les del gènere.

Trama endeble i final clàssic. Història ficció.

dimecres, 23 de setembre de 2015

El libro de la vida. Deborah Harkness.

Tercer llibre de la trilogia "All Souls" on se'ns mostra un món en què l'home comparteix, sense saber-ho, el seu espai amb les "criatures": vampirs, bruixes i daimons. L'abrandat amor entre els protagonistes, un vampir i una bruixa xoca amb l'estricta separació, l'apartheid establert entre les tres menes de criatures.

I planant sobre tot, un llibre, un llibre reivindicat com a propi, com a origen, pels tres grups de criatures.

I una malaltia genètica, la ràbia de sang, que afecta certs vampirs, entre ells el protagonista, per a la curació de la qual acabaran acceptant l'ajuda d'un equip de genetistes humans.

Trepidant.

dilluns, 14 de setembre de 2015

La dama de Cachemira. Francisco González Ledesma

Segona novel·la que llegesc d'aquest escriptor a la col·lecció de novel·la negra que ens ha brindat enguany El País. I torne a sentir la mateixa impressió que anotava en la primera llegida: Una novel·la de barriada. El molt jubilable inspector Méndez, de nou protagonista de la investigació d'un crim que ni li pertoca, ni els seus superiors voldrien mai encarregar-li, acabarà traient-ne l'entrellat i descobrint el culpable després d'haver donat innombrables passos en fals.

La trama, correcta, enganxa el lector, amb un humor sarcàstic i alguna que altra complicitat anarcoide. Però els diàlegs, en un acurat llenguatge ravaler, continuen sent tan inversemblants com a la novel·la anterior. Repetesc, si aquests diàlegs s'haguessen circumscrit a un sol personatge, podrien haver arribat a ser creïbles.

De qualsevol forma, simpàtica i enganxosa la trama, i simpàtic i tendre inspector Méndez, barreja de Maigret, Torrente i aquell magnífic Sinatra del que Landa feu una memorable interpretació a la pel·lícula del mateix nom.

divendres, 11 de setembre de 2015

Ve y pon un centinela. Harper Lee.

Jean Louise, Scout, s'ha fet gran i viu a Nova York, molt lluny del seu poble, Maycomb, Alabama. Quan torna a passar uns dies les coses han canviat i molt. O així ho percep. Son pare, Atticus, Henry (Hank) el seu etern enamorat, sa tia Alexandra, el seu oncle Jack, la seua tata, Calpúrnia, tots, tots l'han traïda. L'acceptació de que ningú no és perfecte, ni tan sols son pare, la conduirà a la maduresa.

Se'm fa difícil acceptar que aquest llibre siga anterior al famós Matar un rossinyol, tal com diuen els diaris. Em sembla molt més probable que tant Matar un rossinyol com aquest Vés i aposta un sentinella, tinguen un origen comú en un manuscrit que m'agradaria llegir.

Si el primer era una defensa abrandada del respecte a la comunitat negra, el segon ho és de la llibertat d'expressió, del ciutadà front a l'estat, en una paraula del mode de vida americà, encara que això supose haver de permetre l'existència d'organitzacions com el KKK. Un joc d'equilibris a tots els nivells.

De qualsevol forma, encara que és recomanable llegir-los amb l'orde d'aparició, els continus flash-backs li donen una certa independència al darrer.

Una gran novel·la en dos llibres.

dimecres, 9 de setembre de 2015

La ladrona de libros. Markus Zusak

És ben sabut que els contes de fades, els reals, no aquells edulcorats que ens contaven de menuts, solen ser cruels. I aquest, aquesta història sobre una xiqueta que furtava llibres, no és cap excepció. Només que la seua crueltat no és inventada. Com tampoc la tendresa que traspua gràcies, potser, a la narradora del llibre, la mort.

Una mort molt més humana que algunes de les persones que viuen al llibre.

I uns personatges entranyables. Malparlats i esquerps, però entranyables.

I de transfons el mal quasi absolut del nazisme.

Un llibre extremadament recomanable, quasi quasi imprescindible.

divendres, 4 de setembre de 2015

Matar un ruiseñor. Harper Lee.

Havia vist, feia molt temps, la digníssima pel·lícula dirigida per Robert Mulligan, amb un magnífic Gregory Peck de protagonista. Quin programa el d'aquell últim dia de l'última sala de cine del meu poble: El Procés, d'Orson Welles i aquest Matar un rossinyol de Mulligan. Fa quasi cinquanta anys i encara me'n recorde.

Però no havia llegit encara la novel·la. Una història vista a través dels ulls d'una espavilada menuda de pocs anys, Scout, amb un germà de pocs anys més, Jem, tan espavilat i llest com ella, i un amic, Dill, hereu literari de Tom Sawyer. I un pare, Atticus, advocat, a qui han encomanat la defensa d'un negre acusat de violar una noia blanca.

Aquest judici i les seues conseqüències no són més que el canemàs que ens permetrà seguir la maduració de la xiqueta, la seua acceptació del món dels adults, i la seua rebel·lia contra les injustícies assumides per ells com a normals.

Al llibre veiem desfilar diversos personatges i observem com varia la visió que d'ells té la nostra protagonista i narradora.

I un fil conductor més, Boo Radley. Del pànic al desconegut a l'acceptació i compassió i estima.

Un paràgraf només d'una conversa entre pare i filla:

"-Atticus, és possible que t'equivoquis...

-¿Vols dir?

-Mira, sembla que molts creuen que són ells qui tenen raó i ets tu qui t'equivoques...

-Tenen tot el dret a creure-ho, cert, i tenen dret a que respectem absolutament les seues opinions -respongué Atticus-, però abans de poder viure amb els altres haig de viure amb mi mateix. L'única cosa que no se regeix per la regla de la majoria és la consciència d'un mateix."

Una novel·la, en fi, la lectura de la qual t'agafa i et corprèn.

Imprescindible. Sense desmerèixer el film, magnífic també.

diumenge, 30 d’agost de 2015

Negras tormentas. Teresa Solana

Títol que homenatja el primer vers del popular himne anarquista La Varsoviana, aquell famós que diu allò de "A les barricades, a les barricades".

Dos assassinats aparentment inconnexos separats per poques setmanes: un exiliat de la guerra tornat de no fa molts anys primer i un catedràtic d'història contemporània a punt de jubilar-se. La història, més que en la investigació del segon crim, se centra en la subinspectora dels mossos encarregada del cas i en la seua família un sí és no és estranya.

Un cas resolt que no podrà evitar, tanmateix, que l'inductor dels assassinats acabe, més que lliure, quiti i estalvi com deien els clàssics. Amb l'acceptació fatalista de les autoritats i inclús de la pròpia família del catedràtic. Però, això sí, amb una petita revenja de la subinspectora.

Passable.

dijous, 27 d’agost de 2015

Las ciudades invisibles. Italo Calvino.

Imperdonablement, fins avui no havia llegit cap cosa d'Italo Calvino. Aquestes Ciutats invisibles no seran pas l'últim. Diàleg entre Marco Polo i Kublai Khan, joc d'espills on les ciutats descrites, o simplement insinuades, no són sinó metàfores, petits poemes delicats i fràgils, esplèndids tresors.

D'indispensable lectura.

Un capítol com a exemple del que dic:

LAS CIUDADES Y LA MEMORIA. 5

En Maurilia se invita al viajero a visitar la ciudad y al mismo tiempo a observar viejas tarjetas postales que la representan como era antes: la misma plaza idéntica con una gallina en el lugar de la estación de autobuses, el quiosco de música en el lugar del puente, dos señoritas con sombrilla blanca en el lugar de la fábrica de explosivos. Para no decepcionar a los habitantes hace falta que el viajero elogie la ciudad de las postales y la prefiera a la presente, aunque cuidándose de contener dentro de límites precisos su pesadumbre ante los cambios: reconociendo que la magnificencia y prosperidad de Maurilia convertida en metrópoli, comparada con la vieja Maurilia provinciana, no compensan cierta gracia perdida, que sin embargo se puede disfrutar ahora sólo en las viejas postales, mientras que antes, con la Maurilia provinciana delante de los ojos, de gracioso no se veía realmente nada, y mucho menos se vería hoy si Maurilia hubiese permanecido igual, y que de todos modos la metrópoli tiene este atractivo más: que a través de lo que ha llegado a ser se puede evocar con nostalgia lo que fue.

Hay que guardarse de decirles que a veces ciudades diferentes se suceden sobre el mismo suelo y bajo el mismo nombre, que nacen y mueren sin haberse conocido, incomunicables entre sí. En ocasiones hasta los nombres de los habitantes permanecen iguales, y el acento de las voces, e incluso las facciones; pero los dioses que habitan bajo esos nombres y en esos lugares se han marchado sin decir nada y en su lugar han anidado dioses extranjeros. Es inútil preguntarse si éstos son mejores o peores que los antiguos, dado que no existe entre ellos ninguna relación, así como las viejas postales no representan a Maurilia como era, sino a otra ciudad que por casualidad se llamaba Maurilia como ésta.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Tarde, mal y nunca. Carlos Zanón

Quart llibre de la col·lecció de novel·la negra del País. Centrada en Barcelona com les anteriors, ens parla de marginats, de perdedors.

Un assassinat obre la història i un intent de suïcidi la tanca. Inútils tant l'un com l'altre. Perquè, quan es tracta de perdedors de debò, de marginats de debò, res del que faces o deixes de fer no canviarà gran cosa.

Amarga.

dijous, 20 d’agost de 2015

La luna es una cruel amante. Robert A. Heinlein.

Heinlein, un dels autors clàssics de SF en la seua vertent més dura. D'ell n'havia llegit una garbera de llibres, començant per una recopilació de contes i novel·les anomenada justament Història del Futur. Però aquesta novel·la, aquesta space opera, me l'havia perduda. Inexplicablement.

La lluna ha estat convertida en una mena de penal, a semblança de l'Austràlia de la primera època. Un penal on conviuen els nous convictes, amb les seues famílies, i els seus fills, aquests ja lliures, en una economia agrícola productora de cereals que exporten a una terra excessivament poblada.

La novel·la ens narra la conspiració i posterior revolució que durà la lluna a constituir-se en un estat independent.

Un cant èpic a la llibertat de l'individu enfront de les imposicions de l'estat. De qualsevol estat.

Representativa de la ideologia de l'autor.

diumenge, 16 d’agost de 2015

La mala mujer. Marc Pastor.

Novel·la basada en fets reals, la vampira del Raval, amb un narrador no gaire comú en literatura, la Mort, o millor dit, el senyor Mort, ja que l'autor li adjudica aquest gènere. Ben documentada, ens mostra una Barcelona convulsada encara per la setmana tràgica i les diferències socials. Una Barcelona que, de alguna forma, ja es prepara per a fer negocis amb la pròxima gran guerra.

Ben travada, amb un inspector obsedit per una sèrie de desaparicions de xiquets i els rumors d'un monstre que se'ls enduu, el qual haurà de bregar contra les ordres d'oblidar-ho dictades pel seu cap, un tal José Millán Astray que, segons he pogut esbrinar no fou altre que el pare del mala bèstia del general Millán-Astray de penosa memòria.

Història, doncs, d'una investigació obsessiva, sense mitjans, contra les ordres, més a l'estil del detectiu de la Continental creat per Dashiell Hammett, que no pels deductius Holmes o Lestrade.

Una bona història, en fi.

dissabte, 15 d’agost de 2015

El misterio de Salem's Lot. Stephen King

Una correcta versió actualitzada del Comte Dràcula. Una mica llarga, potser, però correcta. Uns personatges una mica esquemàtics: el novel·lista, la seua núvia, el professor, el metge, el capellà catòlic, el xèrif... I els paisatges i l'atmosfera de Maine que tant li agraden a l'autor. Una de les novel·les més conegudes i emblemàtiques de Stephen King la qual, tanmateix, encara no havia llegit, però, sota el meu punt de vista, no precisament de les millors.

De qualsevol forma, una digna lectura d'estiu.

diumenge, 9 d’agost de 2015

Sociedad Negra. Andreu Martín

Segon llibre de la col·lecció de novel·la negra de El País. Centrat també a Barcelona, aquesta vegada el narrador és un dels lladres, confident d'un inspector cansat, avorrit i amb problemes familiars. Història d'uns lladres poca-roba que preparen el robatori de la seua vida... a la màfia xinesa. En mig, la competència i desconfiança entre mossos i policia nacional, un advocat arribista, un cap de policia llepaculs, una filla mal-creguda...

De bon llegir. Lectura d'estiu.

dimarts, 4 d’agost de 2015

Honrarás a tu padre. Gay Talese

Biografia d'un capo de la màfia novaiorquesa o, més ben dit, d'una saga (avi, pare, fills), la dels Bonanno, la qual és, alhora, radiografia d'una societat, l'americana, i teoria-explicació d'un sistema econòmic, el capitalisme.

Perquè, al remat, quina cosa que no siga capitalisme pur i dur és l'activitat mafiosa? Que aquesta activitat es trobe for de la llei té una importància relativa ja que les lleis canvien obeint les necessitats econòmiques de la societat.

Biografia que hom llig com una novel·la, només que amb noms i cognoms totalment reals, sense cap necessitat d'invencions, subterfugis i pal·liatius.

Llibre que traspua tristesa i melancolia, que acaba mostrant-nos un final d'etapa, un final de camí, un atzucac.

Però que també i alhora ens senyala com s'hi pot eixir d'aquest món sòrdid, i reintegrar-se a una societat, això sí, acceptant les hipòcrites reconvencions barreja d'indignació i d'enveja dels veïns.

Periodisme de qualitat. Literatura en estat pur.

dissabte, 25 de juliol de 2015

La analfabeta que era un genio de los números. Jonas Jonasson

Segona novel·la de Jonas Jonasson, l'autor de la divertida "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra" reincideix en la fórmula que tant d'èxit li havia reportat, i ens presenta una nova història, "L'analfabeta que va salvar un país", tan inversemblant i boja com l'anterior, on uns extravagants i impossibles protagonistes, intervindran vulgues no vulgues en la història més recent.

Però com diuen, (quasi) mai les segones parts foren bones, o almenys no tan bones com ho era l'original.

De qualsevol forma, una entretinguda lectura d'estiu, irreverent amb el poder, amb qualsevol poder, repleta d'ironia i que, com en el cas anterior, podrà ser font d'una divertida pel·lícula.

Divertida i refrescant.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Una novela de barrio. Francisco González Ledesma.

Primera novel·la de la col·lecció que ara inicia El País i que, a diferència de la de l'any passat, sembla centrada en autors hispans. Com ja passava a "Sinatra", una de les grans pel·lícules de detectius ambientada també a Barcelona, la història va de perdedors, d'outsiders; però també, si em permeteu la llicència, d'out-timers. Méndez, Miralles, Eva, Erasmus, Mabel, Ruth, Amores...

Si algun defecte té, sota la meua opinió, és l'excessiva presència de l'autor en el text, amb alguns diàlegs inversemblants tot i que divertidament sarcàstics. I un acabament inesperat i, per què no dir-ho, una mica inversemblant també. O, si més no, poc treballat.

De qualsevol forma un autor interessant, amb més d'una novel·la en aquesta col·lecció. Vull dir que tindré ocasió de confirmar o desmentir aquesta primera opinió no excessivament favorable.

dilluns, 20 de juliol de 2015

El fin de la eternidad. Isaac Asimov.

Eficaç novel·la d'Asímov amb un missatge molt en la seua línia: la humanitat necessita de l'aventura, del perill i de la llibertat per poder subsistir. Història de viatges en el temps protagonitzats per una classe privilegiada i dominant a fi d'introduir correccions mínimes i evitar, així, desviacions perilloses per a la humanitat. Un despotisme il·lustrat a càrrec d'un grup reduït, absolutament desconegut i anònim, que viu amagat i fora del temps.

Harlan, el protagonista, s'hi veurà abocat a triar entre mantenir aquest sistema d'humanitat fora de perill o, com acabarà fent, introduir un petit canvi (una carta dirigida a un no explicitat Fermi) que introduirà el perill nuclear a mitjan segle XX.

I és que Asímov, a banda de ser un estimable científic i un gran escriptor de ciència ficció, era molt amant de les paradoxes.

Recomanable

dissabte, 18 de juliol de 2015

La espada de Damocles. Petros Màrkaris.

Recopilació d'articles del novel·lista Petros Màrkaris, escrits al llarg d'aquesta crisi que amenaça amb enfonsar no ja l'economia dels països del sud d'Europa, sinó la pròpia idea de Europa que ens havíem fet les darreres dècades.

Anàlisi dels motius propis i aliens que han dut Grècia a la situació en què s'hi troba sense estalviar ni crítiques ni autocrítiques.

Acaba amb una entrevista que ens ofereix la clau del seu pensament i del seu tarannà. No debades és un grec descendent d'armenis, nascut a Turquia i educat a Àustria.

Llegir aquestes pàgines ajuda a entendre també allò que passa a la península ibèrica.

Molt recomanable.

Hasta aquí hemos llegado. Petros Màrkaris.

Una nova aventura, la desena ja, del comissari Kharitos en una Atenes deprimida per la crisi. Un suïcidi d'un enginyer greco-alemany, deixarà pas a una sèrie d'assassinats reivindicats per un grup desconegut que adopta el nom de "grecs dels anys 50"

No és de les que més m'han agradat d'aquesta sèrie. Però m'ha fet gràcia el final hereu d'aquell famós: "¿Quién mató al Comendador? Fuente Ovejuna, Señor"

De qualsevol forma, un cant a l'emigració ja integrada i capaç d'explicar que ells, i només ells, malgrat la seua condició d'immigrats, són els veritables successors dels grecs dels anys cinquanta.

Recomanable

dimecres, 15 de juliol de 2015

Sueño en el pabellón rojo. Cao Xueqin

Llarga, quasi interminable història, ambientada en la Xina aristocràtica del segle XVIII. I vull insistir en aquest concepte: "aristocràtic" perquè l'exhaustiva descripció, quasi quasi d'espill, de les activitats del grup de joves que configura la narració, ens resulta tan llunyana com el món de les novel·les de cavalleria.

Però, malgrat tot, a pesar d'aquesta llunyania existencial, tot i la proliferació de persones, de generacions, d'actituds malaltisses davant la vida, l'autor ens mostra amb habilitat les esquerdes que estan apareixent en un món condemnat a l'extinció.

Un clàssic de la literatura xinesa ple de referències literàries, mitològiques i històriques, però també d'un feminisme avant-la-lettre, de rebel·lia contra les severes reglamentacions del confucianisme.

Després d'aquest tour de force de més d'un mes de lectura en ple estiu, m'han vingut ganes de tornar a llegir un altre clàssic tan o més gran que aquest, el Viatge a l'oest: Les aventures del rei mico.

Però amb aquesta calor en llegiré algunes de més lleugeres que he anat acumulant aquests darrers mesos.

diumenge, 7 de juny de 2015

Ofrenda a la tormenta. Dolores Redondo.

Apassionant final de la trilogia del Baztán.

Amb algun que altre element màgic heretat de la història contada als dos llibres anteriors (la relació de la inspectora Amaia amb el seu antic mentor al FBI, amb sa tia, o amb els antics déus de la mitologia basca: el Basajaun, o Mari), assistim a una investigació clàssica en la novel·la negra, tot i que sobre un grup criminal presumptament vinculat a la bruixeria.

Una crisi familiar (entre les tres germanes), una crisi de parella, un talp inesperat, successius fracassos que van conduint la investigació cap a un atzucac. I un final en clímax ben resolt.

Continue aconsellant aquestes tres novel·les que conformen una sola història màgica i negra. Bona novel·la policíaca, de realisme màgic i deutora de la mitologia basca.

dijous, 4 de juny de 2015

Legado en los huesos. Dolores Redondo.

Tot i que aquesta segona novel·la de la trilogia del Baztán, hom pot considerar-la una història completa i autosuficient, m'atrevesc a assegurar que les relacions entre aquesta, l'anterior i, previsiblement la següent, facen totalment aconsellable la lectura consecutiva de les tres.

Si en la primera, El Guardià invisible, assistíem a la ruptura del bloqueig infantil que patia la inspectora Amaia, en aquesta la màgia -i no només la literària-, la mitologia adquireix carta de naturalesa.

I quan parle de màgia i de mitologia no vull dir que aquesta novel·la no continga tots els ingredients d'una bona novel·la negra. Cert que l'inductor és una persona ressentida, intel·ligent i manipuladora, però persona de carn i ossos, al cap i a la fi, però tant l'amenaça que sobrevola Amaia i el seu fill, com els ajuts que rep excedeixen el camp psicològic entrant en el terreny màgic de la mitologia.

Apassionant.

dilluns, 1 de juny de 2015

El guardián invisible. Dolores Redondo.

Primer llibre de la trilogia del Baztán. Una història policíaca sobre un assassí en sèrie ambientada a Elizondo, a la vall del Baztàn. Amaia Salazar, inspectora de policia, oriünda d'Elizondo, és encarregada de la investigació d'un crim comés al seu poble. Aquesta circumstància l'obligarà a enfrontar-se amb els seus fantasmes personals, al xoc post-traumàtic d'un incident patit a la seua infància.

A diferència del que sol succeir amb aquest tipus de novel·les, el lector rep la suficient informació com per anar una mica per davant d'allò que va esbrinant la inspectora.

I tot açò combinat amb una mica de la mitologia de la vall, unes relacions familiars complicades i unes filtracions a la investigació que acabaran precipitant el final en una direcció indesitjada.

Recomanable.

dijous, 28 de maig de 2015

Esfera de Dyson y Mundo Anillo. Jorge Balej

Petit opuscle científic sobre les relaciones entre l'esfera de Dyson, les dimensions i la inestabilitat inherent, i la solució d'un món anell com la relatada en la tetralogia del Món Anell de Larry Niven.

Interessant i curt. Molt curt.

Hijos del Mundo Anillo. Larry Niven

I arribem per fi al final de la tetralogia. Realment una segona part de la segona. Arran de la primera expedició, els habitants dels móns coneguts s'han assabentat de l'existència del món anell. Això fa que vagen acumulant-se naus espacials de guerra en les rodalies. Qualsevol intent d'accés al Món Anell és rebutjat per les defenses anti-meteors que els constructors hi deixaren. Però això és observat pels invasors com una declaració de guerra amb el conseqüent perill de que acaben utilitzant armes d'anti-matèria.

Luís, el titerot i el Kzin hauran de desactivar aquesta amenaça, amb l'ajuda d'un protector.

Aprofitaran, en el darrer moment per escapar tant d'uns com dels altres.

Un digne final.

El trono de Mundo Anillo. Larry Niven

Tercera entrega de la tetralogia del Món Anell. Estabilitzat el món i mort el protector Teela (antiga humana arribada a l'anell amb el protagonista Luis Wu en la primera expedició) els nostres protagonistes es troben amb la impossibilitat d'abandonar l'anell.

Aquesta circumstància li serveix al novel·lista per fer-nos un tast de l'ecologia tan variada d'aquest univers i dels costums de relació entre les diferents espècies que el poblen.

També ens introdueix en la teoria evolutiva dels protectors de Pak, ancestres de la humanitat que no seria més que una fase larvària (la de criadors) que només podrien accedir a la fase adulta (protectors=déus) a través de les arrels de l'arbre de la vida (teoria bíblica de l'Edèn).

Resulta també molt interessant la teoria dels nínxols ecològics que a manca d'habitants importats pels creadors del món anell, han acabat omplint-se amb diverses espècies humanoides que han anat evolucionant en aquestes direccions.

Com es pot observar, una variació substancial centrada fonamentalment en l'ecologia, respecte a les dues primeres novel·les molt més tècniques i centrades en els problemes científics de construcció i origen del món.


dimarts, 19 de maig de 2015

Ingenieros de Mundo Anillo. Larry Niven

Segon llibre de la saga del Món Anell.

Han passat els anys des de la primera expedició al Món Anell, els protagonistes de la qual han experimentat diversa sort. El Kzin ha guanyat categoria entre la seua gent i ha adquirit un cognom important, un llinatge respectat. El titerot, s'ha emparellat amb el cap suprem del seu govern. Però hi ha hagut un canvi de govern, i la seua parella ha decidit muntar una nova expedició, l'èxit de la qual el puga dur de nou al govern. Quan a la parella d'humans, ella havia decidit restar al món anell, mentre que ell, etern disconforme, s'ha convertit en un addicte, un "cableta" teòricament irrecuperable.

De nou, un titerot, un kzin i un humà tornaran junts a un món que creien perfecte i perdurable, i es trobaran amb una situació inesperada: l'anell ha perdut la centralitat respecte al sol, cosa que implica la seua pròxima destrucció de no ser que puguen corregir aquesta situació.

Les discrepàncies entre ells, les mitges veritats respecte als motius reals del titerot acabaran deixant-los en terra i sense possibilitat d'escapar, cosa que els obligarà a anar relacionant-se amb els diversos pobles en diferents graus de civilització que aniran trobant pel camí.

Aquesta segona novel·la està condicionada per l'èxit de la primera entre els medis científics i universitaris. Fou des d'aquest àmbit des d'on evidenciaren la impossibilitat d'una estabilitat d'un món d'aquestes característiques sense una sèrie de correccions contínues de rumb.

La combinació de ciència, ecologia i ètica d'aquestes històries converteix la saga en una molt estimable sèrie de ciència ficció.

Aconsellable.

divendres, 15 de maig de 2015

Mundo anillo. Larry Niven

Un estrambòtic grup (un titerot, un kzin i una parella d'humans) emprenen la investigació d'una estranya construcció, un món artificial en forma de monumental anell rodejant una estrella. Els motius pels que s'han enrolat en l'aventura són ben distints i més d'un cop l'aventura és a punt de fracassar per les desconfiances i tradicionals enemistats entre les tres races.

Trufada de consideracions científiques i morals, això sí, tractades amb molt d'humor, recorda a estones Rama, la novel·la semblant del gran Arthur C. Clarke.

Una molt recomanable novel·la de gènere.

dimecres, 13 de maig de 2015

Leviatan. David Lynn Golemon.

Última, per ara, novel·la de la Saga Event. En aquesta nova aventura el grup s'haurà d'enfrontar a un extraordinari submarí comandat per una descendent d'un literari capità Nemo, descendent al seu torn, d'un també literari Comte de Montecristo.

Jack Collins, aparentment mort a la història anterior, reapareixerà per enfrontar-se a una amenaça que, com a la novel·la anterior, serà mundial. Però el millor del cas és que la batalla, al final, s'establirà entre la humanitat i uns estranys éssers marins que intenten expulsar del medi marí els humans.

Com ja ens té acostumats, el salvament serà in extremis, això sí, Jack Collins i Sarah ja no podran seguir amagant el seu amor mutu.

Amb aquesta novel·la done per finalitzada la meua exploració d'aquest autor i aquesta saga.

A risc de repetir-me, només per fanàtics del gènere. I, possiblement, ni això.

Atlantes. David Lynn Golemon

Tercera entrega de la saga Event. En aquest cas la conspiració contra la que haurà de lluitar l'ultra-secret grup Event, es remunta a Juli Cèsar. Més encara, la conspiració està alimentada pels hereus dels Atlants fraccionats en dos grups un dels quals conformat per la família Júlia a la qual pertany el Cèsar. A l'època actual, la fracció Júlia és la dominant i es troba en condicions de recuperar el poder dels antics atlants, utilitzant una arma sònica productora de terratrèmols, segons creuen localitzats.

El grup Event haurà de còrrer per evitar un desastre que pot destruir la terra, tal com, tretze mil anys enrere, ja ho ho havia fet amb l'Atlàntida.

I Jack Collins, l'heroic coronel i protagonista d'aquesta saga, trobarà la mort intentant salvar Tomlinson, l'ultra-dolent cap de la fracció Júlia, desesperat i deprimit per no haver pogut salvar Sarah, la seua enamorada.

Clar que l'autor és d'aquells que, com els tafurs, sempre guarda més d'un as a la màniga. I Sarah no és morta, cosa que ens fa pensar que tampoc no ho serà Jack. Ja ho comprovarem al llibre següent i últim, per ara, de la saga.

Només per fans d'en Golemon.

dilluns, 4 de maig de 2015

Leyenda. David Lynn Golemon

Una altra història d'aquesta saga de l'ultrasecret Grup Event. En aquest cas, seguint la pista d'El Dorado. Com en la història anterior, Event, basada en Roswell, amb unes pinzellades pseudo-científiques molt del gust de la ciència-ficció de poca qualitat. Llibre d'aventures a l'estil, com ja comentava en un apunt anterior, dels tebeos de "Hazañas Bélicas". I si allà parlava d'uns bons molt bons i uns dolents molt dolents, i d'unes conspiracions al més alt nivell, ara em cal rectificar i anotar una certa humanització de l'antagonista, l'espia mercenari francès.

No amb la pseudo-qualitat d'un best-seller, quedant-se a mig camí. Els trossos d'aventura trepidants, amb clares referències cinematogràfiques, en aquesta novel·la, per posar un exemple, la fugida desesperada de la piràmide-mina, fugint d'una col·lapse imminent, recorda la fugida sobre vagonetes d'El Temple Maleït.

Me'n queden dues.

dissabte, 2 de maig de 2015

Evento. David Lynn Golemon

Novel·leta pulp amb ínfules de best-seller. Com els tebeos de la infància, aquells d'Hazañas Bélicas, amb uns bons molt bons i molt valents, i uns dolents molt dolents. I una història que barreja Roswell amb les dues menes més famoses d'extraterrestres: l'homenet petit, verd i amigable i l'home gris de les abduccions. I un monstre, el Destructor, que recorda el monstre d'Alien, el vuitè passatger. I un salvament del planeta in extremis, a càrrec d'un grup ultra-secret, anomenat Grup Event.

En tinc tres més a la col·lecció. Crec que els llegiré tots seguits i després els oblidaré.

dimarts, 28 d’abril de 2015

El Hobbit. J. R. R. Tolkien

Reeixida novel·la que ens relata una història anterior a la magnífica i ben coneguda d'El Senyor dels Anells. El màgic Gandalf enrola un pacífic hobbit, Bilbo Bolson, en una companyia de tretze nans que busquen recuperar el seu reialme perdut a mans d'un dragó. Els hi caldrà lluitar contra trolls, wargos i trasgos i patir nombroses penalitats.

Homes, elfs i nans, enfrontats pel tresor, acabaran unint-se in extremis contra el veritable enemic, els trasgos.

Una deliciosa narració del fantàstic univers creat pel gran J. R. R. Tolkien.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Nos vemos allá arriba. Pierre Lemaitre

Una història de guerra, de la primera gran guerra per ser exactes. últims dies abans de l'armistici. Un oficial arribista i malànima i dos soldats que en patiran les conseqüències. Conseqüències que s'hi perllongaran als temps de la postguerra.

Melancòlica novel·la que m'ha recordat Un llarg diumenge de prometatge de Sebastien Japrisot, que relata la gènesi i execució de dues estafes, una de les dues, reeixida, tot i que amb la mort d'un dels dos soldats protagonistes.

Agredolça.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Solaris. Stanislaw Lem

He rellegit aquesta magnífica novel·la de ciència ficció la qual, sota la meua opinió va molt més enllà del gènere. Una història sobre la impossibilitat radical del contacte intercultural, llevat que acceptem que les coses, les persones, són només allò que ens semblen, llevat que comprenguem que el doble, la còpia, no és ni més ni menys que l'original.

Història d'amor, de segones oportunitats, de remordiments, de negacions i acceptacions, d'investigacions, d'anàlisis, l'autor ens evita l'ineludible final, per si algun primmirat disconforme volia donar-li el seu.

Impressionant. Imprescindible pels amants del gènere.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Un dinar un dia qualsevol. Ferran Torrent

Ferran Torrent és un correcte autor de novel·la negra i un admirable coneixedor de la delinqüència a València. Marc, un periodista a qui han fet fora tot i que li permeten treballar de free-lance, s'embarca en una investigació sobre el problemes financers del València C.F. Per fer un treball a fons, utilitzarà una coneixença, Albert el Negociador, a qui, anys enrere, li havia fet un favor no gaire legal. Aquest li explica que, tot i que hi ha per marro per donar i vendre, un article com aquest en aquests moments, pot ser contra prudent i perillós pel diari i, de retruc, pel propi periodista. L'orienta, amablement, cap a una notícia amagada i ràpidament desmentida, d'un jove mort trobat a les escombraries.

Seguir aquesta pista fins al seu esclariment, el durà a sol·licitar l'ajut d'antics amics: un propietari de sales de joc il·legals, un falsificador, un capellà que regeix un menjador social i un policia rebordonit.

Trufada de personatges reals, personatges ficticis més reals encara, amb algunes incursions de personatges de llibres anteriors, entre els quals un Ferran Torres (clar trassumpte de l'autor) que es compromet a fer una novel·la amb el material que el nostre protagonista, Marc (també imatge clara de l'autor) no pugui publicar.

O siga, literatura sobre literatura, ja que aquest ha estat exactament el cas. Aquesta novel·la sorgeix d'aquelles parts que, bé per imposició de les fonts, bé per manca de proves fefaents que el podrien dur a problemes amb la justícia, l'autor ha decidit contar com a pura ficció.

Molt interessant per aquells que vulguen saber alguna cosa més sobre València i la corrupció.

Una corrupció que, com diu a la novel·la, Torrent defineix com a "modus vivendi més que modus operandi"

El libro sagrado de las tortugas. Lamberto García del Cid

Llegidor llibre d'aforismes i petits apòlegs zen, molts d'ells amplament coneguts, d'altres no tant, encertats tots (o quasi). A l'autor, la seua ironia, i el seu bon ofici literari, ja el coneixia per la seua activitat primer a la plataforma (desgraciadament ja no d'utilització pública) de blocs del País i més tard a Facebook.

Divertit, agradable i alliçonador, deixaré unes poques mostres:

"La tradició és la fe viva de les tortugues mortes; el tradicionalisme, la fe morta de les tortugues vives."

"La intersecció entre un elefant i un bacteri és un bacteri."

"Qui tem patir, pateix de temor."

"No et preocupi tenir por de morir. En què millor empraràs la teua por?"

"Només quan declaris la guerra a totes les religions, estaràs en pau amb Déu."

Aconsellable.

dilluns, 13 d’abril de 2015

Cinco Novelas. Graham Greene

Cinc novel·les de l'escriptor britànic de les quals només n'havia llegit una. Històries de perdedors totes elles, de persones turmentades, arrossegades per la vida, per les voltes i revoltes que fa la vida.

Brighton Rock, història d'un adolescent a qui les circumstàncies han posat al front d'una banda dedicada a l'extorsió i la protecció. Un assassinat encobert que sembla una mort natural, i una dona divorciada que, insistent, acabarà descobrint què ha succeït.

L'agent confidencial. Un representant del govern de la República, vidu, en plena guerra civil, arriba a Londres amb la missió d'aconseguir un contracte de subministrament de carbó. Els sublevats també han enviat llur agent que intentarà repetits sabotatges contra d'ell. Novel·la negra hereva de les de Dashiell Hammett, Raymond Chandler o Chester Himes, on el protagonista rep bufetades per totes parts.

El tercer home. Un escriptor de novel·letes de l'oest, en plena postguerra, és invitat per un amic de la infància a Viena. Quan arriba, aquest és mort. La policia l'acusa de certes pràctiques il·legals, cosa que el subleva i l'impulsa a intentar netejar el seu nom. Però les coses són el que semblen i el llibre acabarà amb una ja famosa i cinematogràfica persecució per les clavegueres de Viena.

L'americà tranquil. Guerra d'Indochina. Un corresponsal britànic, divorciat i amistançat amb una vietnamita, coneix un jove americà de la legació comercial, idealista, volenterós, simpàtic. L'americà és assassinat. Però qui ho ha fet? Per què? L'anglès, sotmès a la investigació d'un policia francès, ens va introduint en els inicis d'una guerra que seria molt més dura encara del que ja ho era en temps dels francesos.

I, la que ja havia llegit, El nostre home a l'Havana, un petit comerciant britànic, establert fa molts anys a Cuba, divorciat i amb una filla, amb problemes de liquiditat, és enrolat pel servei secret britànic. A fi d'aconseguir diners, comença a inventar-se una xarxa d'informadors i unes construccions secretes a la muntanya. Però de sobte, algú comença a atemptar contra persones amb noms coincidents amb els seus ficticis informadors. I inclús intenten enverinar-lo i mor un vell amic de fa molts anys. Divertida i trista, molt trista.

Un escriptor del que ja no se sent parlar gaire, però les històries del qual són dignes representants de la vida sota la guerra freda.

dimarts, 24 de març de 2015

Trilogia de la Fundación. Isaac Asimov

He tornat a llegir aquests dies, seguides, les tres novel·les primeres d'aquesta famosa i interminable saga: Fundació, Fundació i Imperi, Segona Fundació. Un exemple perfecte de la space opera que evita alienígenes, civilitzacions estranyes i mutants de qualsevol mena (exceptuant el Mul, un petit gra inesperat en el "gran pla de Seldon")

Iniciada l'any 51, l'any que vaig naixer, és una mostra perfecta de la il·limitada confiança en una ciència que, si bé ha continuat avançant a marxes forçades, ha quedat lluny de satisfer les expectatives que havia creat. En aquest aspecte és un cant al determinisme, millor dit, a la relació entre determinisme i lliure albir que tant preocupava els físics alemanys del segle XX, entre els quals Max Plank o Max Born.

He gaudit, i com, amb la re-lectura d'aquestes tres novel·les.

dimecres, 18 de març de 2015

Todos los casos del agente de la Continental. Dashiell Hammett

Interessant recull compost per dos novel·les: Collita roja i La Maldició dels Dain, i un seguit de contes englobats sota el títol de L'agent de la Continental. La primera vegada que em vaig topar amb aquest autor, veritable creador del que avui coneixem com a novel·la negra, fou a una llibreria, Ámbito, la propietària de la qual era una amiga valenciana, historiadora, Fernanda Romeu Alfaro, on solia recalar les avorrides i grises vesprades de l'hivern madrileny.

La llibreria, com totes solitària i poc concorreguda, la duia un homenet d'edat indefinida, gran amant de la literatura, amb qui, a poc a poc, vaig començar a mantenir llargues i fructíferes converses.

Fou ell qui m'introduí al gènere, del que jo ho ignorava tot creien, pobre de mi, que tot acabava amb Sir Arthur Conan Doyle i Edgard Allan Poe.

Allà hi vaig poder de Collita Roja, La Clau de Cristall, o El Falcó Maltès.

Avui, he tornat a rellegir Collita Roja, recordant alhora els Germans Cohen i la seua magnífica Mort entre les flors basada en aquest relat i el de la Clau de Cristall. No coneixia, tanmateix, La Maldició dels Dain, alambicada història amb estafadors, escriptors, sectes i dones fatals, ni cap dels relats inclosos al recull de contes L'agent de la Continental.

Aconsellable pels amants del gènere.

dijous, 12 de març de 2015

La última noche en Tremore Beach. Mikel Santiago

Un famós músic en hores de sequera creativa i divorci recent coincideix a Tremore Beach, una solitària platja de Clenhburran, un petit llogaret irlandès, amb una simpàtica parella de jubilats americans que hi viuen tot l'any.

Però el músic pertany a una família els components de la qual solen tenir premonicions i els simpàtics vellets amaguen un secret perillós a la seua vida passada.

Història deutora dels relats de Stephen King, ben travada i agradable de llegir, conté tots aquells elements que esperem d'un relat d'aquesta mena: un nou amor, un perill que va anunciant-se a través de successives al·lucinacions, la incredulitat, l'heroisme i el final feliç.

Agradable de llegir, com dic.

dilluns, 9 de març de 2015

El don. Mai Jia.

Història d'un autista, matemàtic genial i la seua relació amb la criptografia. Ambientada a l'època de la revolució cultural xinesa, cosa que li dóna una mica d'interès suplementari, la història no acaba de convèncer i es fa una mica llarga. M'ha fet entrar ganes de tornar a llegir el Criptonomicó de Neal Stephenson.

Grandes Novelas. H. G. Wells

Em fa certa vergonya reconèixer que mai no havia llegit res de Herbert George Wells. Les novel·les incloses en aquest volum són totes quatre molt conegudes a partir de les múltiples versions cinematogràfiques que, amb major o menor fortuna, se n'han fet: La màquina del temps, L'illa del Doctor Moreau, L'home invisible o La guerra dels móns; quatre grans exemples de la ciència ficció compromesa.

La pauta comuna a totes quatre històries és una enorme confiança en els avanços de la ciència, però, alhora, un pessimisme ferotge respecte al futur de la humanitat. Si en la primera novel·la, la humanitat acaba fraccionada entre els eloi i els morlock, indolents els uns, implacables i sanguinaris els altres, a l'illa del Dr. Moreau, els animals humanitzats acaben revertint a la seua naturalesa primigènia i tot ens fa pensar que l'autor ens augura, als humans, un destí similar. L'home invisible, per una altra banda, comença amb un exercici d'humor, però aquest no és sinó pura façana; la tragèdia s'amaga rere l'aparent omnipotència del protagonista que acabarà morint. Quant a la guerra dels móns, ens salva la campana. Però l'avís és molt clar: a la pròxima, no hi haurà déu que ens salvi.

Quatre històries conegudes, cert, però on, a diferència de les versions cinematogràfiques, no hi han herois salvadors, ni històries d'amor, només el relat d'algun testimoni que s'hi ha vist involucrat i ha aconseguit salvar-se per un afortunat atzar. Res més.

Un clàssic.

diumenge, 22 de febrer de 2015

El huérfano. Adam Johnson.

La necessitat aguditza l'ingeni. Bé que ho sabien els nostres cantautors en temps, encara propers, de la dictadura. Aquesta història, aquesta distopia que transcorre a la Corea del Nord actual n'és una bona mostra.

Un orfe, expert en Taekwondo, que ha treballat als túnels que travessen la frontera amb Corea del Sud, és enrolat a una barca de pesca amb la missió de efectuar tasques de segrest al Japó. La trobada amb una vaixell de la flota nord-americana ja els hi farà inventar una història inversemblant per salvar la pell. Novament enrolat a la mateixa barca, aquest cop com a ràdio-escolta, la fuga del segon oficial, els hi durà a inventar una altra història encara més extravagant, si cap. Més tard, una visita a Texas, com a intèrpret, i el fracàs de la missió, acabarà duent-lo a la presó.

A partir d'aquí, la història comença a transcórrer a dos nivells: la seua fuga de la presó i substitució d'un comandant d'elit, acceptada por tots, àdhuc per l'Estimat Líder, King Jong-Il, i l'interrogatori posterior, de nou engarjolat a ran de la desaparició de la dona i els fills del comandant Ga a qui havia substituït.

Una història d'amor? També. Però sobretot una història de la realitat canviant de la història al ritme dels desitjos i les instruccions del líder suprem.

He parlat de distopia i afegiré que la veig paral·lela a 1984 de Georges Orwell, o a Spiritus, novel·la, revelació, vestigis d'Ismaïl Kadaré.

Una gran novel·la com les dues citades.

Para leer al anochecer. Charles Dickens

Sempre havia considerat Charles Dickens un autor especialitzat en el melodrama, un narrador de desventures i aventures infantils i/o judicials. I si bé, sempre aflorava un sentit exquisit de l'humor que et feia suportar millor l'acumulació de desgràcies sobre el protagonista, no l'hagués considerat mai un humorista.

Fins avui. Aquesta sèrie de contes sobre fantasmes em semblen d'una ironia modèlica. En cap cas intenta fer-nos por, ni tan sols intenta donar-li versemblança als relats que componen aquesta col·lecció. Tampoc no en nega la possibilitat; com fer-ho en un ambient on l'espiritisme havia arribat a tenir tan immerescut com absurd prestigi?

Contes com "El fantasma en l'habitació de la desposada" on el fantasma que només podrà deslliurar-se de la condemna narrant la seua història a dos persones alhora, fracassa un cop més, o La visita del senyor Testador, on aquest aconsegueix desfer-se'n d'un fantasma, o potser d'un borratxo, o potser d'ambdues coses alhora, sense haver de tornar els mobles aliens que, a poc a poc, ha anat traslladant al seu pis, ens mostren el fi sentit de l'humor d'aquest enorme escriptor.

Per passar una bona estona.

diumenge, 8 de febrer de 2015

Mr. Mercedes. Stephen King

Stephen King, a poc a poc, va abandonant l'escriptura de terror i de misteri i establint unes narracions cada cop més completes literàriament parlant. En aquest cas King aborda una història d'investigació policíaca, molt deutora de la novel·la negra iniciada amb Hammet o Chandler.

Un atemptat no resolt contra una cua de gent a l'atur en cerca de treball serà el desencadenant de tota la història.

Un inspector de policia retirat amb tendències suïcides rep una carta de l'assassí. Una carta amb la intenció d'empentar-lo cap al suïcidi que, per contra, li donarà un objectiu vital: la captura de l'assassí. La història anirà accelerant-se fins un clímax marca de la casa, l'intent d'atemptat en un concert de rock, clímax en què finalment no podrà participar a causa d'un infart d'última hora, i que serà solucionat per uns curiosos ajudants, un jovenet veí, estudiant encara, i la neboda d'una amiga -enamorada més bé- morta dies abans pel mateix assassí, amb forts problemes psicològics.

Stephen King demostra una vegada més la seua habilitat i mestria en l'escriptura.

Els amants de la novel·la negra gaudiran amb la lectura.

dissabte, 31 de gener de 2015

Berlín Melodrama. Rafael R. Costa

Segon llibre de la trilogia iniciada amb La interpretadora de sueños i acabada ¿? amb El nazi elegante. Un aclariment: el concepte de trilogia ve donat per la protagonista del primer llibre, Sarah Georginas Parker, però totes tres novel·les poden ser llegides de forma independent sense cap problema de comprensió. En aquest cas el protagonista és el fill, Rudolf, metge cardiòleg de prestigi, el qual acudirà a un congrés al Berlín de l'Alemanya nazi amb dues missions: l'entrega i recollida d'un llibre per compte del congrés jueu, i a la recerca de sa mare.

La lectura resulta apassionant com, d'altra banda, totes les altres novel·les que he llegit de l'autor. La ficció, la bona ficció, vessa per totes les seues pàgines: Un trasplantament de cor, una explicació mística/cabalística de Hitler, una història d'amor malaguanyada, una explicació esotèrica del Monument a la Fe Descobridora de Huelva... I, com de costum, un llenguatge d'una cura exquisida, tot i que he trobat algun petit error dels que em sobresalten (culpa segura del corrector) "ése es el arma" en comptes de "esa es el arma" o "un pequeño Arca de Noé" en comptes de "una pequeña Arca de Noé".

Molt recomanable.

dimarts, 20 de gener de 2015

La ecuación Dante. Jane Jensen.

Llarg best-seller (a mi se m'ha fet llarg) amb una prometedora primera part; una segona, podríem dir-ne, massa mística pel meu gust; i una tercera acabada amb certa pressa i excessiu bonisme sense dignar-se explicar el canvi sofert pel militar Farris.

És una veritable llàstima, ja que la història és prou consistent en la primera part, tot i la impossibilitat física de l'ona descrita.

Per addictes al gènere i afeccionats a la càbala.

dilluns, 5 de gener de 2015

El primer siglo después de Beatrice. Amin Maalouf.

Apocalíptica. Trista. Impotent. Desesperat crit d'alerta, quan ja és tard, quan ja no s'hi pot fer res.

Amin Maalouf em sorprèn aquest cop amb una novel·la de ciència ficció pròxima. Tan pròxima que el món que ens mostra és el nostre, ni més ni menys. Només que algun científic ha descobert un producte que pot fer que els fills d'aquell que l'ha pres siguen només barons, només mascles.

Quines conseqüències podria tenir un descobriment així? Com lluitar contra elles?

Imprescindible.

El nazi elegante. Rafael R. Costa

Tercera novel·la que llegesc d'aquest autor, cada cop més admirat de la seua varietat de registres. En aquest cas una història de conspiradors, espies, talps, nazis, islamistes i mossad, ambientada a l'Alemanya reunificada, que podria haver signat sense problemes el gran John Le Carré.

Una intriga in crescendo que gira al voltant dels totenkopfrings (anells de la calavera) suposadament amagats al castell de Wewelsbug. Però també al voltant de l'avia de la protagonista, Sarah Georginas Parker, la interpretadora de somnis que protagonitzà la novel·la del mateix nom.

Relat d'amors, d'odis, de misticisme i de traïcions, d'atemptats, de suspens. Amb una prosa extraordinàriament fluida i magistral, continguda malgrat tota l'acció subjacent i deliciosament detallista en les descripcions dels llocs on transcorre l'acció -puc donar-hi fe respecte a Düsseldorf on hi vaig ser la primavera del 2010.

Molt recomanable.

PD. M'assabente que hi ha una segona novel·la entre La intérprete de sueños i aquesta de la que he parlat ara: Berlín melodrama, amb les que constitueix una trilogia. Acabe d'adquirir-la com a regal de reis.