divendres, 4 de setembre del 2015

Matar un ruiseñor. Harper Lee.

Havia vist, feia molt temps, la digníssima pel·lícula dirigida per Robert Mulligan, amb un magnífic Gregory Peck de protagonista. Quin programa el d'aquell últim dia de l'última sala de cine del meu poble: El Procés, d'Orson Welles i aquest Matar un rossinyol de Mulligan. Fa quasi cinquanta anys i encara me'n recorde.

Però no havia llegit encara la novel·la. Una història vista a través dels ulls d'una espavilada menuda de pocs anys, Scout, amb un germà de pocs anys més, Jem, tan espavilat i llest com ella, i un amic, Dill, hereu literari de Tom Sawyer. I un pare, Atticus, advocat, a qui han encomanat la defensa d'un negre acusat de violar una noia blanca.

Aquest judici i les seues conseqüències no són més que el canemàs que ens permetrà seguir la maduració de la xiqueta, la seua acceptació del món dels adults, i la seua rebel·lia contra les injustícies assumides per ells com a normals.

Al llibre veiem desfilar diversos personatges i observem com varia la visió que d'ells té la nostra protagonista i narradora.

I un fil conductor més, Boo Radley. Del pànic al desconegut a l'acceptació i compassió i estima.

Un paràgraf només d'una conversa entre pare i filla:

"-Atticus, és possible que t'equivoquis...

-¿Vols dir?

-Mira, sembla que molts creuen que són ells qui tenen raó i ets tu qui t'equivoques...

-Tenen tot el dret a creure-ho, cert, i tenen dret a que respectem absolutament les seues opinions -respongué Atticus-, però abans de poder viure amb els altres haig de viure amb mi mateix. L'única cosa que no se regeix per la regla de la majoria és la consciència d'un mateix."

Una novel·la, en fi, la lectura de la qual t'agafa i et corprèn.

Imprescindible. Sense desmerèixer el film, magnífic també.