dimecres, 28 d’octubre de 2009

Judici final. Ferran Torrent

Acabe de llegir aquest tercer llibre de la trilogia encetada amb aquella primera novel·la Societat Limitada i la segona Espècies Protegides, on la petita i divertida història de Juan LLoris el constructor i Francesc Petit el polític valencianista, queda transformada en la història de Liam.

Ferran Torrent torna a la seva primera literatura negra intemporal, rescatant el Toni Butxana, i el comissari Tordera.

Tercera part? dubto que així sigui, i li ho agraesc a l'autor.

Aprofitant un petits personatges (per més que ells es considerin proteics - i a la petita escala valenciana bé que ho són) ja coneguts, que segueixen amb les seves dèries (Juan LLoris continua aspirant a l'alcaldia de València, Francesc Petit intentant mantenir-se l'eix central de la política valenciana) construeix un protagonista, l'irlandès Líam, ex-Ira, ex-Mossad, ex-mercenari, assassí a sou, creïble i humà i cansat, una mica a l'estil dels personatges de Le Carré.

I si bé continue pensant que el seu cim el va fer amb dues novel·les intimistes: Gràcies per la propina, i La mirada del tafur, llegir els seus llibres, inclús els menors, sempre resulta gratificant.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

La mano de Fátima. Ildefonso Falcones

Fa poc, la dona em va regalar aquest segon best seller de l'Ildefonso Falcones, "La mano de Fátima" (reconec no haver llegit encara "La Catedral del mar" però després d'aquest, promet emmenar el meu error).

Llibre històric? diguem que fulletó magníficament documentat i ambientat a l'Espanya de principis del segle dissetè. I, si us plau, aclarim les coses, el qualificatiu de fulletó no és, de cap manera, ni en cap sentit, pejoratiu. Sóc un incondicional lector de Dickens, del Dickens de, posem per exemple, Oliver Twist.

Aquesta vida del morisc Hamid ibn Hamid, alias Hernando Ruíz, per més que exagerada (en aquest sentit em decanto més per la novel·lística russa a l'anglesa, ja que no intenta encabir en un únic personatge tota l'acció) és com una muntanya russa, tant que hi ha per acabar marejat.

I algunes coses a agrair-li a l'autor:

que el final no sigui l'esperat, el que ens hagués, segurament, donat Dickens;

que m'hagi fet interessar per coses que desconeixia, com la biblioteca plúmbia o l'evangeli de Bernabéu;

que s'hagi posat clarament a favor dels vençuts, encara que aquests siguin els moriscs finalment expulsats.

I, encara que no li hagués vingut mal una mica més d'atenció al joc polític internacional, només mínimament apuntat, lectura ben recomanable per a qui vulgui saber com podem arribar a ser de fillsdeputa els homes contra aquells que no pertanyen a la nostra tribu.

Ah, i llegiré La Catedral del Mar. M'han entrat les ganes.