diumenge, 29 de juny de 2014

El gran dios Pan. Arthur Machen.

Sens dubte la millor novel·la de terror d'aquest escriptor galès, almenys de les que jo li he llegit. Estructurada com una petita col·lecció d'històries que van confluint, a poc a poc, en un final no per esperat menys efectista.

Com sol passar en aquest gènere, el màxim exponent del qual és H.P. Lovecraft, la moral de la narració és que la nostra civilització és increïblement fràgil i inestable. Que els monstres hi són al nostre costat, a l'altra banda de l'espill esperant impacients que els evoquem, i que resulta terriblement perillós despertar-los.

Recomanable només per als addictes.

dissabte, 28 de juny de 2014

Un amor. Dino Buzzati

Si hagués de subtitular aquesta novel·la de Buzzati diria:"Un enamorament d'adolescència a cinquanta anys complits". O potser "Model de Kübler-Ros aplicat a l'enamorament no desitjat". Perquè d'això precisament parla, de l'enamorament gradual d'un burgès ja granat, matxutxo en diríem al poble, envers una joveneta de vida lleugera, per no qualificar-la directament de prostituta, que li fa passar les de sant Amaro.

Com gran part dels personatges d'en Buzzati, el punt ridícul que indubtablement té, queda totalment oblidat per la humanitat amb que l'autor ens el mostra, per la compassió, l'empatia que sentim cap a ell.

I al llarg de la novel·la el veiem deambular seguint el procés magníficament descrit per Kübler-Ros per al dol:

Negació: No estic enamorat
Ira: Per què m'afecta tant si no n'estic enamorat?
Negociació: Establim un vincle econòmic de relació que ens deixi lliures
Depressió: Això tampoc no em serveix.
Acceptació: Les coses són com són.

Una gran novel·la, amb un tema que se n'ix dels seus habituals.

Absolutament recomanable.

dijous, 26 de juny de 2014

La pirámide brillante. Arthur Machen

Un conte curt de l'autor galès on Dyson, un detectiu que ens recorda Sherlock Holmes, però que, a diferència d'aquest, no descarta les solucions sobrenaturals.

Una jove desapareguda, uns estranys dibuixos fets amb pedres, uns ulls pintats sobre un mur, la persistència a la regió de llegendes de fades i nans... Lligar tots aquests fets d'una forma coherent serà la funció de Dyson.

Allò que no podran fer serà salvar la xicota. Tampoc no sembla que els importi gaire. Una altra diferència amb els contes de sir Conan Doyle.

De qualsevol forma, un conte d'horror sobrenatural fàcil de llegir.

dimarts, 24 de juny de 2014

El gran retrato. Dino Buzzati

Sóc fan de Buzzati des dels disset anys quan, setembre del 1968, a un quiosc de l'estació de tren de Granada, camí d'Almeria, vaig comprar un llibre de butxaca de la col·lecció "Clásicos del siglo XX" titulat "Pánico en la Scala - El perro que ha visto a Dios". Llibre que, per cert, he comprat i perdut diverses vegades (la pantanada del 82, i algun amic que no me'l tornà mai) fins que va quedar descatalogat.

Tornant a l'últim relat d'ell que he llegit, El gran retrat, una nouvelle com diuen els francesos, una narració entre el conte i la novel·la, m'ha semblat esplèndid. Una revisió del mite de Frankestein que, n'estic segur, hagués entusiasmat a Mary Shelley.

Magnífic.

dilluns, 23 de juny de 2014

La gente blanca. Arthur Machen

La primera vegada que vaig saber alguna cosa d'aquest escriptor galès fou a El retorn dels bruixots. Més tard, en una col·lecció de contes a Alianza Editorial, Els mites de Cthulhu, també se'l mencionava.

I, efectivament, pel que he pogut constatar, és un clar antecedent de Lovecraft. Amagant, deixant entreveure més que dient, ens submergeix a través d'una espècie de diari, a un món recòndit, accessible només per als iniciats, on les nimfes o fades, la gent blanca del títol, és viva i present, i capaç d'influir a la vida de la gran majoria que desconeix i minusvalora el perill.

Un món on el Mal, amb majúscules, existeix.

Imagine que aquest nou estil de literatura de l'horror, successor de l'anomenada literatura gòtica, suposà un revulsiu, però no acaba de fer-me el pes.

Bárnabo de las montañas. Dino Buzzati

Una narració curta del gran escriptor italià amb un argument senzill i casolà. Un grup de guardaboscos és l'encarregat de vigilar la polvoriera, una caseta on hom desa els explosius per construir una carretera de muntanya fa temps abandonada per manca de pressupost. Bàrnabo, un d'ells, és testimoni casual de l'atac d'uns bandits i, paralitzat per la por, no hi fa res per impedir-ho. Tot i que ningú ho arriba a saber, sí que és expulsat del cos, per no haver-hi estat al seu lloc. Passats els anys, i havent tornat del pla a la muntanya, se li presenta l'ocasió d'esmenar aquella antiga falta. No ho farà però. I, precisament aquesta omissió de venjança que, com fa anys, ningú tampoc no sabrà, el redimirà per fi i el reconciliarà amb ell mateix.

dissabte, 21 de juny de 2014

El legado de Bourne. Eric Van Lustbader

Efectivament, tal com sospitava, el personatge psicològicament complex creat per Ludlum, ha quedat transformat, en mans de Lustbader, en un 007 linial i pla.

Involucrat sense menjar-ho ni beure-ho en un atemptat terrorista txetxè (però secretament instigat per un doctor No de cartó pedra), anirà com cagalló per sèquia, de banda a banda, perseguit per un assassí a sou tan bo com ell (que acabarà sent un seu fill que ell creia mort), pels seus propis companys, i pel doctor No de pacotilla que abans citava, un aparent filàntrop que, secretament, és un sociòpata amb unes dots de lideratge increïbles i que, a més, té una forma física envejable que el converteix en un agent tan bo com els millors.

Entretinguda però poca cosa més. Literatura d'estiu.

dilluns, 16 de juny de 2014

La interpretadora de sueños. Rafael R. Costa

Segona novel·la que llegesc d'aquest autor (la primera fou Valdemar Canaris, novel·la que vaig qualificar al seu moment d'extraordinaria) i em promet que no serà pas l'última.

Història d'uns anys convulsos, els que transcorren entre la fi de la gran guerra i el trencament del pacte Ribbentrop-Mólotov, que se'ns mostren a través de la vida d'una jove vídua jueva, Sarah Georginas Parker, a qui veurem relacionar-se amb el més granat de la intel·ligència i el poder de l'època.

Gent com Franz Kafka, Sigmund Freud, Anna Freud, Harry Houdini, Ernest Hemmingway, Scott Fizgerald, Chaim Weizmann o el mateix Adolf Hitler desfilen per unes pàgines que se m'han fet curtes.

Perquè aquesta narració apassionant no és una lliçó d'història, o no és només una lliçó d'història, és una tragèdia. Una tragèdia on la protagonista està a mercè dels déus (o d'un destí inclement i cec) com una fulla sota un vendaval. I com a tal tragèdia acaba, amb un final tan casual, inesperat i tràgic com la resta de la seua vida.

dimarts, 10 de juny de 2014

El caso Bourne. El mito de Bourne. El últimátum de Bourne. La traición de Bourne. Robert Ludlum. Eric Van Ludbaster

Com ja he dit a l'entrada anterior, he passat uns dies, quinze, a Cantàbria, i, entre excursió i excursió, m'ha donat temps de llegir aquesta col·lecció(trilogia amb afegitó més ben dit, ja que les tres primeres narracions (El cas Bourne, el mite Bourne i l'ultimàtum Bourne) degudes a la ploma de Ludlum, són bastant diferents a La traició de Bourne de Ludbaster. (Per cert, me n'adone que n'hi ha una altra anterior, també de Ludbaster, que se m'havia passat: El llegat de Bourne)

Com que havia vist prèviament les pel·lícules de Bourne imaginava que aquestes seguien a major o menor fidelitat les novel·les. La meua sorpresa ha estat majúscula. Només la primera pel·lícula hi té relació. Les altres dues pel·lícules són continuacions de la primera, però en cap cas transcripció o adaptació de les novel·les. I és una llàstima, perquè tenen qualitats cinematogràfiques que ho permetrien.

Història basada en un personatge amb personalitat múltiple que, accidentalment, pateix una amnèsia que l'obligarà a reinventar-se per sobreviure, al mateix temps que escapa dels seus "creadors" que intenten eliminar-lo. Aquest seria el primer llibre, on haurà de sortejar no només la persecució del seu objectiu, el terrorista Carlos, sinó la del servei secret americà que és qui li ha marcat el mencionat objectiu.

Quant al segon llibre, els serveis secrets americans, faran desaparèixer la seua dona i els seus dos fills, reproduint així els seus orígens, i obligant-lo a deixar sortir la seua personalitat d'assassí, per utilitzar-lo en una crisi xinesa. Serà ajudat pels seus amics Conklin que en l'anterior llibre intentà matar-lo i per Mo, el psiquiatre que el va tractar a la primera narració.

Al tercer llibre, és ell l'amenaçat directament per Carlos, cosa que el farà tornar a l'acció, novament en una de les personalitats assassines, per intentar acabar amb el terrorista internacional, ajudat pels seus grans amics Concklin i Mo.

D'alguna forma, en aquesta trilogia l'hem vist créixer ajudat per la seua dona i els seus amics, amb unes trames endiabladament complicades, però amb una consistència psicològica que trobe a faltar en el llibre de Ludbaster on el personatge és molt més lineal, com un 007 qualsevol guiat no tant pel patriotisme com per l'amistat, però a qui no li sap gens greu assassinar, cosa que no passava als llibres anteriors. Potser siga perquè m'he perdut un llibre (El llegat) que intentaré llegir abans de fer-li la creu a Van Ludbaster.

Aconselle les novel·les de Ludlum, com a lectura d'estiu. Sense més complicacions.

Cuentos. Anton P. Txékhov.

Torne d'unes petites vacances en què he tingut l'ocasió d'acabar un llibre amb uns seixanta contes de Txékhov, autor del que, entone el mea culpa, no havia llegit mai res.

Impressionant. M'ha deixat bocabadat. Tant la varietat com la humanitat de les seues narracions. Narracions on un humor lleu plana sobre les penúries d'uns sers (xiquets, pagesos, dones) tan innocents que ni tan sols imaginen com n'estan d'oprimits.

Un exemple ho aclarirà, el conte titulat Vanka

Vanka
(1886)

Vanka Zhúkov, un muchacho de nueve años que tres meses antes había entrado como aprendiz en el taller del zapatero Aliajin, no se fue a la cama en Nochebuena. Esperó a que el patrón y sus ayudantes acudieran a los maitines, y una vez solo cogió del armario del patrón un frasquito con tinta, una pluma con la punta cubierta de herrumbre y, tras desplegar ante sí una arrugada hoja de papel, se puso a escribir. Antes de trazar la primera letra, dirigió varias miradas temerosas a la puerta y las ventanas, contempló de reojo el oscuro icono a cuyos lados se extendían estantes con hormas y se le escapó un suspiro entrecortado. Se había arrodillado delante de un banco sobre el que previamente había dispuesto el papel.

«¡Querido abuelo Konstantín Makárich! –escribió–. Voy a escribirte una carta. Te felicito la Navidad y te deseo todos los bienes de Dios. No tengo padre ni madre, sólo me quedas tú.»

Vanka dirigió la mirada a la oscura ventana, en la que parpadeaba el reflejo de la vela, y se imaginó vivamente la figura de su abuelo Konstantín Makárich, que trabajaba como vigilante nocturno para los señores Zhivárev. Era un viejo de sesenta y cinco años, pequeño y enjuto, pero extraordinariamente ágil y vivaracho, con cara siempre sonriente y mirada de borracho. De día dormía en la cocina de servicio o bromeaba con las cocineras y de noche, envuelto en una amplia zamarra, recorría la propiedad y daba golpes con su chuzo. Tras él, con la cabeza gacha, iban la vieja perra Kashtanka y el perro Anguila, que debía ese nombre a su color negro y a su cuerpo largo como el de una comadreja. Ese Anguila era sumamente respetuoso y zalamero, y miraba con idéntica ternura tanto a propios como a extraños, aunque no inspiraba demasiada confianza. Bajo su actitud respetuosa y su humildad se escondía la mayor de las perfidias. Nadie mejor que él sabía acercarse con cautela y morder la pierna a alguien, entrar en la despensa o robarle una gallina a un mujik. Le habían golpeado varias veces en las patas traseras, en un par de ocasiones estuvo a punto de ser ahorcado y todas las semanas recibía una paliza de muerte, pero siempre se recuperaba.

Ahora, seguramente, el abuelo está junto al portón, mirando con los ojos entornados las ventanas de la iglesia de la aldea, de un rojo brillante, y taconea con sus botas de fieltro, mientras bromea con la servidumbre. Lleva el chuzo colgado del cinturón. A causa del frío, encoge los hombros y agita las manos, y, con una risita de viejo, pellizca unas veces a la doncella y otras a la cocinera.
–¿Un poco de rapé? –dice, alargando a las criadas su tabaquera.

Ellas aspiran y estornudan. Del abuelo se apodera un júbilo indescriptible, estalla en una sonora carcajada y grita:

–¡Arráncalo que está pegado!

Luego les da a oler a los perros. Kashtanka estornuda, mueve el hocico y, ofendida, se aparta a un lado. Anguila, como es tan respetuoso, no estornuda y se limita a mover la cola. El tiempo es excelente. Corre un aire suave, transparente y fresco. La noche es oscura, pero se ve toda la aldea con sus tejados blancos y los regueros de humo que se escapan de las chimeneas, los árboles plateados por la escarcha, las montoneras de nieve. Todo el cielo está sembrado de estrellas que parpadean alegremente y la Vía Láctea se dibuja con tanta claridad como si la hubieran limpiado con motivo de las fiestas y la hubieran frotado con nieve…

Vanka suspiró, mojó la pluma y siguió escribiendo:

«Ayer recibí una paliza. El dueño me arrastró por los pelos hasta el patio y me azotó con el tirapiés porque me quedé dormido sin querer mientras acunaba a su hijo. Hace una semana la dueña me ordenó limpiar un arenque, yo empecé por la cola y ella cogió el arenque y me dio con él en los morros. Los ayudantes se ríen de mí, me mandan a la taberna por vodka y me obligan a robar los pepinos del patrón, y éste luego me golpea con lo primero que encuentra. Y casi no me dan de comer. Por la mañana recibo un trozo de pan, a mediodía papilla de avena y por la noche otra vez pan, mientras los patrones toman té y sopa de col. Me obligan a dormir en el zaguán y cuando su hijo llora no puedo pegar ojo, porque tengo que acunarlo. Querido abuelo, por el amor de Dios, llévame contigo a casa, a la aldea, ya no puedo más… Me inclino a tus pies y rogaré por ti eternamente, llévame de aquí o me moriré»…

Vanka torció la boca, se secó los ojos con su puño negro y sollozó.

«Te picaré el tabaco –continuó–, rezaré a Dios por ti y si hago algo mal, azótame todo lo que quieras. Si piensas que no puedo ocuparme de ninguna tarea, le pediré al mayordomo que me tome como limpiabotas o iré de zagal en lugar de Fedka. Abuelo querido, ya no puedo más, esto es sencillamente la muerte. Quisiera irme andando a la aldea, pero no tengo botas y me da miedo el frío. Cuando me haga mayor te alimentaré y no permitiré que nadie te ofenda, y cuando mueras rezaré por la paz de tu alma, igual que rezo ahora por mi madre Pelagueia.

»Moscú es una ciudad muy grande. Todas las casas son de señores y hay muchos caballos, pero no hay ovejas y los perros no son malos. Los niños no llevan estrellas y en el coro no dejan entrar a nadie. Una vez vi una tienda en la que vendían anzuelos y sedales para toda clase de peces, todo de muy buena calidad; hasta había un anzuelo que podría incluso con un siluro de quince kilos. También he visto tiendas en las que hay escopetas de todas clases, parecidas a las del señor; deben de costar unos cien rublos cada una… Y en las carnicerías hay urogallos, ortegas y liebres, pero los vendedores no te dicen dónde los cazan.

»Querido abuelo, cuando los señores pongan el abeto con las golosinas, coge una nuez dorada para mí y guárdala en el cofre verde. Pídesela a la señorita Olga Ignátievna, dile que es para Vanka.»

Vanka suspiró convulsivamente y de nuevo fijó la vista en la ventana. Recordó que era el abuelo quien se encargaba de ir al bosque por el abeto de los señores, y que siempre le llevaba con él. ¡Qué época más feliz! El abuelo se aclara la garganta, el hielo cruje y Vanka, imitando esos ruidos, carraspea. Antes de cortar el abeto, el abuelo enciende su pipa, pasa un buen rato oliendo tabaco, se ríe del aterido Vania… Los jóvenes abetos, cubiertos de escarcha, se alzan expectantes, sin saber cuál de ellos va a morir. De pronto, una veloz liebre pasa volando por los montículos de nieve… El abuelo no puede dejar de gritar:

–¡Cógela, cógela… cógela! ¡Demonio de bicho!

El abuelo llevaba el abeto talado a la casa señorial y allí empezaban a adornarlo… La que más se ocupaba de esa tarea era la señorita Olga Ignátievna, la favorita de Vanka. Cuando aún vivía su madre Pelagueia, que trabajaba como doncella en casa del señor, Olga Ignátievna le daba dulces a Vanka y, como no tenía nada que hacer, le había enseñado a leer, a escribir, a contar hasta cien e incluso a bailar la cuadrilla. Cuando Pelagueia murió, llevaron al huérfano Vanka a la cocina de servicio, junto a su abuelo, y de allí pasó a Moscú, a casa del zapatero Aliajin…

«Ven, querido abuelo –continuó Vanka–, te lo pido por el amor de Dios, llévame de aquí. Ten piedad de mí, un pobre huérfano. Todos me pegan, tengo un hambre horrible, mi tristeza es tan grande que no se puede contar y me paso todo el tiempo llorando. Hace unos días el patrón me golpeó la cabeza con una horma, me dio tan fuerte que me caí al suelo y me costó mucho levantarme. Mi vida es muy triste, peor que la de un perro… Saluda también a Alena, al tuerto Yegorka y al cochero, y no le des a nadie mi acordeón. Un saludo de tu nieto Ivan Zhúkov. Querido abuelo, no dejes de venir.»

Vanka dobló en cuatro partes la hoja escrita y la metió en un sobre que había comprado la víspera por un kopek. Tras reflexionar un rato, mojó la pluma y escribió la siguiente dirección:

Para el abuelo, que está en la aldea.

Luego se rascó la cabeza, se quedó unos instantes pensativo y finalmente añadió: «Para Konstantín Makárich». Satisfecho de que no le hubieran molestado mientras escribía, se caló la gorra y, sin ponerse la zamarra, en mangas de camisa, salió corriendo a la calle…
Los dependientes de la carnicería, a los que había preguntado la víspera, le habían dicho que las cartas había que depositarlas en los buzones de correos, desde donde cocheros borrachos las distribuían por toda la tierra en coches de postas con tintineantes campanillas. Vanka corrió hasta el primer buzón e introdujo la valiosa carta por la ranura…

Al cabo de una hora, mecido por dulces esperanzas, dormía profundamente… Soñó con una estufa. Sobre ella estaba sentado el abuelo, descalzo, con las piernas colgando, leyendo la carta a las cocineras… Anguila daba vueltas junto a la estufa, moviendo el rabo…