diumenge, 29 de juliol del 2012

La filla del moliner de Ressemblanc. Pepa Guardiola.

Tot s'acaba i aquest matí he llegit, per fi, el tretzè i darrer conte d'aquesta col·lecció "amb molt de gust".

Pepa Guardiola, en aquesta curta narració, ens explica com i d'on li arribà al famós cuiner Mestre Robert de Nola autor del Llibre del Coch, la recepta de l'arròs amb crosta, una espectacular varietat de l'arròs al forn, molt emprada a les comarques del sud del País Valencià.

I ho fa a través d'una història on hi ha una adopció/compra, una reina i la seva cort envejoses, una ama dolenta, un màgic malvat, uns lladres i un llenyater honrat.

Com podeu observar, un conte amb tots els ingredients exigibles per poder-lo contar amb garanties d'èxit als néts a vora el foc.

Però anem a per la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams d'arròs
-100 grams de cigrons
-Dues tomaques mitjanes
-Una cabeça d'alls
-Una llesca de cansalada
-150 grams de carn de pollastre
-150 grams de carn de conill
-Un blanquet
-Un xoricet
-Una botifarra
-Brou d'olla (és a dir, caldo de putxero)
-Un bri de safrà
-Quatre ous
-Oli, aigua i sal


Preparació

El dia abans de fer l'arròs, a poqueta nit, posem els cigrons a remulla. A l'hora de començar a cuinar, agafem dos cassos i els posem al foc. En un, amb aigua, bullim els cigrons. En l'altre escalfem el brou (podem aprofitar-ne el que ens haja sobrat de fer putxero uns dies abans).

Posem el forn a escalfar, a 250 graus, durant 10 minuts. Mentrestant, trossegem la carn i l'embotit. En una paella sofregim l'embotit fins que es comence a daurar. El reservem en un plat a banda. En la mateixa paella, sofregim la carn. Quan tinga coloret, baixem el foc i afegim la tomaca ratllada i l'all. Amb una cullera de fusta ho menegem fins que quede relativament desfet. En això, afegim l'arròs i el sofregim uns dos minuts. A continuació, passem tots els ingredients de la paella (l'embotit no, que l'hem apartat), a una cassola de fang, on afegim els cigrons i el brou, que ha d'estar molt calent (en principi cal posar-ne el doble de quantitat que d'arròs; una manera de calcular-ho és emprar tasses de café), Baixem el forn a 230 graus i hi posem la cassola durant tres quarts.

Una miqueta abans dels tres quarts, batem els ous. Traiem la cassola del forn, comprovem que l'arròs estiga més o menys eixut i afegim l'embotit que havíem retirat. Per damunt, ho cobrim tot amb els ous batuts i ho tornem a ficar al forn durant cosa de deu minuts, fins que l'ou s'haja convertit en una costra semblant a la superfície d'un bescuit.



I, per si a ningú li abellia llegir algun d'aquests tretze contes que he anat comentant aquestes darreres setmanes aquí van els enllaços:

La mona de Pasqua:

La vella Moncarra (fitxer .odt)

La vella Moncarra (fitxer .epub)

Els bunyols de carabassa:

Sortilegi d'amor (.odt)

Sortilegi d'amor (.epub)

Els torrons:

El secret de la terra més dolça del món (.odt)

El secret de la terra més dolça del món (.epub)

L'allipebre d'anguila:

L'últim desig d'Andreu (.odt)

L'últim desig d'Andreu (.epub)

L'arròs al forn:

Blai, un cor de rodamón (.odt)

Blai, un cor de rodamón (.epub)

La fideuà:

La sort del geperut (.odt)

La sort del geperut (.epub)

El tombet de carn:

Eliseu l'esquilador (.odt)

Eliseu l'esquilador (.epub)

L'olla de Nadal:

Amos i criats (.odt)

Amos i criats (.epub)

L'arròs amb fesols i naps:

La lluna de sant Joan (.odt)

La lluna de sant Joan (.epub)

L'olleta del músic:

El xiquet que volia canviar el món (.odt)

El xiquet que volia canviar el món (.epub)

La paella:

El pecat de la moreta (.odt)

El pecat de la moreta (.epub)

L'olleta de la Plana:

Les dones sàvies del nord (.odt)

Les dones sàvies del nord (.epub)

L'arròs amb crosta:

La filla del moliner de Ressemblanc (.odt)

La filla del moliner de Ressemblanc (.epub)

Les dones sàvies del nord. Raquel Ricart.

Penúltim conte de la col·lecció, aquesta narració ens transporta als temps idíl·lics on les dones “que savien” encara no eren considerades bruixes i, com a tals, perseguides. La protagonista, Llunària, és portada per sa mare a un ermitori, allà dalt al Maestrat, on conviuen algunes d'aquestes dones, i on aprendrà a fer un bon ús dels seus dons.

Però una malaltia s'estén per la Plana, i Llunària baixarà per curar sa mare i els seus germans que, com molts dels pobles de la rodalia, es troben afectats per unes febres tercianes.

Curiosament, per sanar tots aquests malalts, Llunària farà servir un menjar, l'olleta de la Plana, això sí, adobada amb certes herbes medicinals que hi afegeix.

Aquí va la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-250 grams de fesols
-100 grams de bajoqueta
-250 grams de col de cabdell
-Un tall mitjà de carabassa dolça
-Una safanòria
-Una ceba mitjana
-Una tomaca madura (dos, si són menudes)
-Tres dents d'all
-Dos grapats d'arròs
-Una miqueta de pebre roig
-Un bri de safrà
-Oli i sal



Preparació

La nit abans de fer l'olleta, posem els fesols a remulla. L'endemà, a l'hora de preparar el dinar, comencem rentant la verdura. Al mateix temps posem els fesols a bullir, perquè necessiten coure durant més temps que la resta d'ingredients. Mentrestant, trossegem prou la verdura perquè quede ben cuita i siga còmoda de menjar, en particular la carabassa i la safanòria, que es poden fer a daus. La ceba, la tomaca i l'all s'han de reservar per a fer un sofregit.

Una vegada tenim la verdura preparada, la posem en una olla plena d'aigua, de manera que quede coberta del tot. En això, encenem el foc i afegim una miqueta d'oli, un pessic de sal i el bri de safrà.

Ho deixem bullir fins que es comence a fer una bromera, que hem de llevar. A continuació, baixem el foc i deixem que la verdura vaja fent-se a poc a poc. Quan els fesols estiguen més o menys fets, de manera que es puguen mossegar però encara estiguen durs, els colem i els fiquem en l'olla principal.

Si ens decidim, com Llunària, a afegir arròs a l'olla, ho hem de fer abans que la verdura estiga cuita, tenint en compte que, a partir del moment que posem l'arròs, la mescla no haurà de bullir més de vint minuts.

Amb arròs o sense, hem d'aprofitar el temps que bull l'olla per a preparar el sofregit. Ratllem la tomaca, piquem la ceba i fem un tallet a les dents d'all. Posem una miqueta d'oli en una paelleta i ho escalfem; en això, aboquem els ingredients que acabem de preparar, i també el pebre roig. Ho sofregim tot i, quan estiga fet, ho aboquem a l'olla. Deixem que bulla uns cinc minuts més i, finalment, apaguem el foc, tapem l'olla del tot i la deixem reposar.

Llunària, per cert, adoba l'olleta amb unes herbetes que només ella coneix. Si vostés també tenen algun ingredient secret, poden abocar-lo a l'olla per a donar-li un toc especial o, si no, recórrer a alguna de les nombroses espècies que tenim al nostre abast.


divendres, 27 de juliol del 2012

La batalla de los Arapiles. Pérez Galdós

Última novel·la de la primera sèrie d'aquests Episodis Nacionals protagonitzada, com les anteriors, per Gabriel d'Araceli, el qual segueix la recerca d'Inés i de don Luís de Santorcaz, pare d'aquesta, qui se l'havia enduta segrestada a l'anterior novel·la.

Així ens trobarem el nostre heroi, aquest cop al front d'Extremadura, sota les ordres de Wellington, i protagonitzant, amb èxit, una operació d'espionatge dins la ciutat de Salamanca, ajudat per Lady Fly, una anglesa que acabarà enamorant-se de Gabriel.

Però no tot seran flors i violes. La seva innocent relació amb Lady Fly donarà molt què parlar i li guanyarà l'enemistat dels anglesos degut a unes murmuracions i calúmnies que l'acusen d'haver-la deshonrat.

Reivindicarà el seu bon nom l'heroic comportament a la batalla dels Arapiles, on estarà a un no res de la mort.

Però tot acabarà bé. Inés aconseguirà reconciliar don Luís de Santorcaz amb sa mare i amb Gabriel, i aquells acabaran accedint al casament tan llargament esperat pels dos enamorats. Gabriel, per motius que no explica, ja no participarà en més accions bèl·liques, tot i que gràcies a la sogra i la seva dèria epistolar, continuarà ascendint graus, com un coet, a l'exèrcit. Quant a l'anglesa Lady Fly es quedarà amb un pam de nas en no haver pogut robar-li el nuvi a Inés.

Veurem què ens depara la segona sèrie.

dimecres, 25 de juliol del 2012

El pecat de la moreta. Josep Franco

Onzè llibre de la col·lecció, aquest conte del suecà Franco ens torna a situar en l'època de l'expulsió dels moriscs, i del patiment dels "sisos" (sis famílies de cada cent eren autoritzades a quedar-se) que no se n'anaren.

Una d'aquestes famílies, els Alamir, amb el pare mestre d'obres, la filla cuinera, i uns quants nebots treballadors del camp seran els protagonistes d'aquesta narració. Empresonats injustament, Alabra, la filla, s'hi veurà obligada a cuinar plats d'arròs sempre diferents per poder anar traient-los de la presó.

I serà al darrer plat, aquell que haurà d'alliberar son pare, on Alabra, desesperada per trobar un arròs nou, cometrà el seu pecat: utilitzar com a carn per a l'arròs, a banda del pollastre, altres dos aliments prohibits per la seua religió: carn de porc i conill.

Si aquest fou l'origen de la paella, beneït pecat.

I aquesta és la recepta (una de tantes i tantes) de la paella.

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams d'arròs
-400 grams de pollastre trossejat
-250 grams de conill trossejat
-250 grams de costella de porc, tallada a trossets
-250 grams de bajoqueta de trencar
-125 grams de garrofó
-Una tomaca
-Un bri de safrà
-Una cullerada de pebre roig
-Oli, aigua i sal



Preparació

Agafem una paella de 40 centímetres de diàmetre, la mida ideal per a quatre persones, i preparem un foc que permeta escalfar tota la base del recipient. Aboquem oli a la paella i deixem que s'escalfe. Mentrestant, salem la carn i, quan l'oli estiga a punt, l'aboquem per a sofregir-la lentament. Quan comence a estar dauradeta, sofregim també les verdures i, a continuació, afegim el pebre roig i la tomaca, que prèviament haurem ratllat.

Una vegada tenim preparat el sofregit, omplim la paella d'aigua (sol recomanar-se posar-ne el doble que d'arròs) i deixem que bullen la carn i la verdura durant uns deu minuts.

Ara arriba el moment d'abocar l'arròs, que cal distribuir de manera uniforme per tot el recipient. Aprofitem també per a afegir el safrà, que donarà color i gust al plat. Ho deixem coure tot a foc viu fins que, al cap de vint minuts, l'arròs tindrà el punt idoni.

Si volem aconseguir el famós socarrat, hem de deixar-ho encara un minuts a foc lent, a espai perquè no se'ns creme. Finalment, retirem la paella del foc i la deixem reposar una miqueta perquè els grans d'arròs acaben d'absorbir el brou i queden solts, ni massa secs ni gens apegats.


El xiquet que volia canviar el món. Francesc Gisbert

Tot s'acaba pel seu pas, i aquest desè volum dels tretze que té la col·lecció "amb molt de gust" torna a presentar -actualitzada, aggiornada. això sí- els ingredients dels contes típics de la terra.

Un xiquet espavilat com ell sol, posat a treballar sota un amo dolentot, i el consabut joc entre ells dos per veure qui dels dos afluixarà primer i reconeixerà que no està pas content amb allò que l'altre fa.

Trobada amb els bandolers a qui sabrà enganyar, i dels qui salvarà la dona d'aigua que aquests mantenien segrestada i que li regalarà una vareta de virtuts.

Animal que sempre l'acompanya, tan humanitzat que sap parlar i tot, en aquest cas, l'ase Sabut, al que acudirà buscant consell per sortir dels mal tràngols.

Trobada amb la princesa, en aquest cas una mestra d'escola, de qui s'enamorarà, vencent tots els entrebancs que l'autoritat, en aquest cas l'alcalde, els hi posarà.

I final feliç amb l'ajuda de tot el poble.

En poques paraules un excel·lent patchwork dels contes que, de menut, escoltava al caliu del foc davant la xemeneia de casa, mentre féiem esclatar granets de dacsa sobre les brasses.

I la recepta d'avui, l'olla dels músics, típica de la zona d'Alcoi.

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams de fesols blancs i menuts
-Un nap blanc mitjà
-Mig quilo de penques
-Una creïlla gran
-Una ceba menuda
-Quatre botifarrons de ceba
-Una o dues tallades de cansalada
-Una costella de porc
-Una quarta de magre de porc
-Pebre roig dolç
-ou. aigua i sal



Preparació

L'olla dels músics, com totes, s'ha de preparar amb temps, perquè els ingredients han de coure a poc a poc. En una olla fonda i generosa, posem els fesols, que cobrim amb aigua. Ho bullim durant cinc minuts i retirem l'aigua.

A continuació, ho fem tres vegades més, peròconservem l'aigua del tercer bull i, en lloc d'apagar el foc, el mantenim viu, mentre aboquem aigua gelada de tant en tant. És el moment d'incorporar la carn i el nap, que haurem tallat prèviament a trossets.

En un altre perol, més menut, bullim les penques, també trossejades. Mentre bullen les dues olles, posem una miqueta d'oli en una paella per a sofregir la ceba, que haurem tallat molt fina. En començar-se a daurar, afegim el pebre roig dolç i ho remenem a foc lent perquè no es creme. Quan estiga fet, aboquem el sofregit a l'olla principal, on bullen la carn i el nap.

Al cap de mitja hora més, aboquem les penques del perol menut a l'olla gran, on posem també la creïlla, ben trossejada. Ho deixem tot a foc moderat durant una hora, poc dalt o baix, i aprofitem per a parar taula o preparar un aperitiu.

Dos quarts abans de servir l'olla, posem els botifarrons sencers (diuen que si els clavem dos furgadents en forma de creu no es trencaran). En el moment que els fesols comencen a badar-se i els notem tendres en mossegar-los, podrem dir que l'olla està preparada.




dimarts, 24 de juliol del 2012

Piensa azul, cuenta hasta dos. Cordwainer Smith

Fa molt de temps, allà pels anys setanta, vaig tenir l'ocasió de llegir alguns relats de ciència ficció, d'un autor per mi desconegut, Cordwainer Smith, on unes “subpersones” (animals evolucionats genèticament i ja molt humanitzats, juntament amb d'altres humans estrictes, organitzaven un complot per a adquirir els mateixos drets que els humans humans.

Allò que no sabia, era que aquells contes formaven part de tot un entramat, d'un corpus literari d'alguna forma paral·lel a la “Història del Futur” de Heinlein, o “La Fundació” d'Asimov.

I dic d'alguna forma perquè el substrat és molt diferent, com diferent era, i tant, la trajectòria cultural i vital del doctor Paul Myron Anthony Linebarger que així es deia realment l'autor. Un substrat cultural que definiríem més com a d'europeu que com a de típic americà.

Per cert, malgrat l'època en que van ser escrits i publicats aquests contes, en plena guerra freda, observem una clara admiració pels alemanys i pels xinesos, i la descripció d'una societat on el capitalisme consumista no apareix enlloc que és dirigida per una oligocràcia "la Instrumentalitat" que recorda el despotisme il·lustrat.

*El llibre, primer d'una sèrie de quatre, conté una sèrie de contes que conformen una crònica de la humanitat que s'inicia a finals de la segona guerra mundial i arribarà fins uns quinze mil anys més tard ja escampada per milers de planetes arreu l'univers.

A diferència dels dos exemples anteriorment citats, els de Heinlein i Asimov, els avanços tècnics són assumits com de passada, sent els problemes ètics i morals allò que realment importa a les narracions. En aquest aspecte recordaria molt més els contes i novel·les del gran Philip K. Dick.

En resum, que m'he endut una agradable sensació de descobriment d'una altra tipus de narració, tot i que algunes de les actituds que descriu, com en el conte de “El crimen y la gloria del comandante Suzdal” en aquest moment serien justament proscrites com a radicalment homòfobes.

Clar que, ningú és perfecte.

dijous, 19 de juliol del 2012

Juan Martín el Empecinado. Pérez Galdós

En aquesta penúltima novel·la de la primera sèrie dels Episodios Nacionales, trobem Gabriel Araceli, el nostre heroi, a l'Alcarria, sota les ordres de Juan Martín el Empecinado, guerriller que dóna nom a la narració.

De nou, rera el descans romàntic de l'anterior, Cádiz, tornem a l'èpica desbordada dels personatges desmesurats, com el mossèn Antón Trijueque qui, impulsat per la seva sobèrbia, acabarà traïnt l'Empecinado i passant-se'n al francesos, i, finalment penjant-se d'un arbre. O com Saturnino Albuín, un altre dels lloctinents de l'Empecinado que també el traïrà, però en aquest cas impel·lit per la seva cobdícia.

I tornarà a aparèixer l'afrancesat don Luís de Santorcaz, el pare d'Inés, la seva enamorada qui acabarà seqüestrant-la i enduent-se-la del costat de sa mare, Amaranta, amb qui s'havia refugiat al castell de Cifuentes.

La novel·la, com les anteriors, ens deixa amb la mel a la boca, amb l'intriga de si abandonarà o no l'exèrcit de l'Empecinado per a perseguir don Luís Santorcaz i rescatar així Inés.

Seguirem donant notícies a la pròxima novel·la i última de la sèrie: La batalla de Arapiles.

diumenge, 15 de juliol del 2012

La lluna de sant Joan. Teresa Broseta.

L'acció d'aquest nové conte de la col·lecció “Amb molt de gust” transcorre en un paratge indeterminat d'allò que mon pare i els de la seva generació encara coneixien amb el nom de “Vila i Honor de Corbera” i que corresponia a l'antic terme de Corbera, abans de ser fragmentat en quatre -cinc en l'actualitat- pobles, a saber: Corbera, Fortaleny, Riola, Polinyà i, recentment, Benicull.

Però, a més a més, el conte em toca de ben a prop, perquè jo encara he vist buscar aigua un saurí, i una tia germana de mon pare curava les “parades de panxa” resant unes oracions i passant tres vegades una llista roja beneïda d'amagatotis no sé quin dia exactament de la Setmana Santa.

I, per acabar-ho d'adobar, la recepta d'avui ens duu uns dels meus plats preferits, l'arròs amb fesols i naps, el qual és, dels arrosos caldosos -fets en perol i no en paella ni en cassola-, més saborosos, sense menysprear, clar està, l'arròs amb llombregant que s'enduu la palma.

Ingredients (per a quatre persones)

-250 grams de fesols
-250 grams d'arròs
-Cinc napicols
-Uns quants trossos de corbet
-Una maneta de porc
-Una botifarra de ceba
-Una cullerada de pebre roig
-Un bri de safrà
-Oli i sal


Preparació

La vespra, abans de fer l'arròs, cal posar els fesols secs a remulla. El dia que el farem cal alçar-se enjorn, perquè els ingredients hauran de coure un bon temps.

En primer lloc posem aigua abundant al perol i, quan arranque el bull, aboquem els fesols. Al cap d'un poquet, afegim també el corbet i la maneta i ho deixem tot a foc lent.

Mentrestant, preparem un sofregit amb oli i pebre roig. Si el volem més gustós, li podem posar un parell de grans d'all i una tomaca triturada. Els naps, si volem, també els podem sofregir, però en qualsevol cas els hem de tallar a trossets, ni molt grans ni molt menuts. Quan tinguem el sofregit preparat, l'aboquem al perol. Finalment, afegim el safrà i la sal i ho tapem.

A partir d'ací, el perol haurà d'estar a foc lent, com a mínim, durant una hora; però quan hagen passat uns quaranta minuts, ficarem el darrer ingredient, la botifarra (convé que li clavem uns furgadents en forma de creu perquè no es desfaça).

Esperem uns vint minuts i destapem el perol; és el moment de ficar l'arròs, que ha de bullir amb la resta d'ingredients durant vint minuts més.


dissabte, 14 de juliol del 2012

Amos i criats. Enric Lluch

Aquest vuité conte de la col·lecció “Amb molt de gust” ens narra, amb la veu de Teresa, una criada que entra de joveneta, 16 anys, al servei del cavaller Lafarga, acabat d'arribar en Catarroja, de la introducció del conreu de la patata, la creïlla tal com li diem per ací, a l'Horta i a la Ribera.

Introducció a un conreu i un aprofitament, com a la resta d'Europa, problemàtic però indefugible malgrat les resistències absurdes d'alguns sectors socials molt influents com, sens dubte, ho era el clero.

I aprofita per parlar-nos d'un dels plats típics, l'Olla o Putxero, que, per Nadal adquiria la seua millor expressió i passava a ser el Plat de Nadal per antonomàsia: l'Olla de Nadal, amb les seues peres i pomes i la seua gran pilota dolça.

Em sap greu reconéixer que, des de molt menut que no l'he tornat a tastar, ja que el frugal i ma tiner sopar de la nit de Nadal (calia guardar dejú per a poder comulgar) ha estat subsituït per un sopar interminable que et lleva la gana per al dinar de Nadal.

Què li farem! Els temps canvien i amb ells els costums i la gastronomia

Ingredients (per a sis persones, poc dalt o baix)

-400 grams de cigrons
-Dos naps mitjans o grans
-Un napicol mitjà
-Una xirivia mitjana
-Tres carlotes mitjanes
-Cinc creïlles mitjanes
-Dos trossos de penca
-Una branqueta d'api
-Mitja col
-Un quart de quilo de carn de gallina
-Un pit de pollastre
-Un quart de quilo de garreta de vedella
-100 grams de cansalada
-Tres blanquets
-Una botifarra de ceba
-Un os de vedella (millor si és genoll), un altre de porc i un altre de pernil.
-Un quart de quilo de corbets (espinada de porc)
-Unes quantes pilotes de carn de porc i de vedella
-Un manoll de julivert
-Una miqueta de safrà
-Oli, aigua i sal
-400 grams d'arròs


Preparació

El dinar de Nadal es fa perquè no falte menjar, de manera que els convidats, que solen ser una caterva de gent, puguen fartar bona cosa. I si en sobra, no passa res, perquè l'endemà s'aprofita per al dinar del segon dia de Nadal. Per això, les quantitats que posarem en l'olla són molt relatives i depenen de l'ànim dels comensals.

La preparació, en canvi, requereix temps i paciència, i convé seguir els passos sense precipitar-se. En un perol (el més gran que tinguem a casa), aboquem els cigrons, que haurem posat a remulla la vespra. Els bullim una miqueta i afegim la garreta, el pollastre, la gallina i els ossos (convé que tinguen el moll sucós, perquè aporte substància). Ho coem tot a foc lent durant una hra i, en acabant, afegim les carlotes, els naps, el napicol, la xirivia, la penca, l'api i el safrà. Al cap d'una mitja hora, aboquem el corbet, la cansalada i les creïlles. Ho deixm i, quan haja passat una altra hora, afegim els ingredients que ens faltaven: la col, els blanquets, la botifarra (li clavem uns furgadents perquè no es desfaça) i les pilotes (si les fem a casa, les podem preparar mentre fem els primers bulls de l'olla, però haurem d'haver comprat els ingredients necessaris: ous, sagí, pa ratllat, pinyons, pebre, canyella...).

Quan tot estiga a punt, retirem unes quantes cullerades de brou per a fer un arròs caldós. Finalment, en dos plats adornats amb el julivert, traiem la verdura i la carn a taula. I ara, que cadascú menge tant com Déu i el trellat li donen a entendre.


La expedición. Stephen King.

Acabo de llegir un altre llibre de Stephen King, La Expedición, amb quatre contes d'aquest escriptor de terror, tots quatre amb registres ben diferents.

Al primer, una història de ciència ficció que dóna títol a la recopilació, ens presenta un món futur que ha resolt els problemes d'energia i abastiment gràcìes als viatges instantanis (0,000000000067 segons) a qualsevol lloc de l'espai. Només una precaució, no hi pots viatjar despert.

Al segon, Superviviente, ens presenta un nàufrag decidit a tot per sobreviure.

El tercer, Abuela, ens recorda H. P. Lovecraft i els seus immortals mites de Cthulhu.

Quant al quart, La balada del projectil flexible, ens parla d'una de les seves dèries com a escriptor, el viatge al fons de la bogeria.

Un llibre que no defraudarà els seguidors de Stephen King entre els que em reconec.

dijous, 12 de juliol del 2012

Cádiz. Pérez Galdós.

Aquesta nova entrega de Los Episodios Nacionales és el menys bèl·lic i més romàntic de tots els que porto llegits. Ambientat al Cadis de finals de 1811, i amb el rerefons d'una guerra que sembla llunyana

Con las bombas
que tiran los fanfarrones
se hacen las gaditanas
tirabuzones

i de la convocatòria d'unes Corts Generals que, al cap de pocs mesos, promulgarien la famosa Constitució coneguda per La Pepa, aquesta nova novel·la ens conta les aventures de Lord Grey a qui, el seu amic i el nostre heroi, ja don Gabriel de Araceli, acabarà matant en duel a espasa, en defensa de l'honor d'una de les filles, la major, de donya Maria de Rumblar, mare d'aquell don Diego a qui vam conéixer a Bailén, i al qual volien casar amb la seua enamorada Inés.

Inés, per la seva banda, serà assabentada per Gabriel de que no és filla de qui li han dit sinó d'aquella de qui creu ser cosina, Amaranta.

La novel·la acabarà amb l'expulsió d'Inés de casa de la comtesa de Rumblar on s'allotjava a l'espera de la seva boda amb el fill d'aquesta, don Diego, amb l'amenaça de retirar-li títols i herència degut a la seva condició de filla natural.

Un motiu més per seguir llegint aquests Episodis Nacionals.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Eliseu l'esquilador. Pep Castellano

El conte d'avui, 8 de juliol, setè de la sèrie,transcorre a Benassal en una família de pastors. S'apropa sant Cristòfol i la gent es prepara per a les festes. Les fadrines casaderes han pastat les “primes”, unes coquetes molt fines com el seu nom indica i, amb la farina sobrant, es preparen per a la “batalla” la qual consisteix en llançar farina contra els fadrins que troben pel carrer.

Marta, la protagonista d'aquest conte, s'ha trobat a la muntanya, mentre feia caragols per al tombet, l'Eliseu, un xicot orfe, pastor com ella, a qui feia temps que no veia i al qual, en un primer moment, no reconeix. La por li farà perdre els caragols -cames fugiu-me- i, ço que és pitjor, li donarà peu a Eliseu per furtar-los tres cabridetes que guardaven pel tombet.

El robatori -i el malentès- s'aclarirà gràcies al mestre don Carles Salvador, fill molt il·ustre del poble, impulsor de les Normes del 32 i autor d'una gràmatica amb la que vaig aprendre a llegir i escriure en aquest idioma en què normalment ho faig.

Però deixem-nos d'històries que no venen al cas i passem a la recepta del tombet de carn segons na Francisca Porcar Gil.

Ingredients (per a quatre persones)

-Tres dotzenes de caragols de muntanya
-Un quilo i mig de carn (conill, pollastre, bracets de corder i mandonguilles)
-Una pebrera
-Una ceba
-Una cabeça d'alls
-Oli d'oliva
-Farina
-Aigua (o caldo de pollastre)
-Ametles fregides
-Una rameta de julivert
-Un ou (per a l'allioli)
-Timonet i romer


Preparació

Prèviament haurem rentat els caragols amb unes quantes aigües. Després els bullim, enganyant-los perquè traguen la molla, en aigua perfumada amb una miqueta de timonet i romer. Els escorrem i els reservem.

En oli abundant, fregim tota la carn i la reservem. Amb una part de l'oli utilitzat, sofregim un poquet els caragols, prèviament bullits, i els ajuntem a la carn (reservem les mandonguilles perquè no es desfacen). Filtrem la resta de l'oli i hi sofregim la pebrera, la ceba i els alls, tot talladet molt fi. A continuació afegim farina i aigua (o caldo) fins que aconseguim una salsa no massa espessa. Passem la salsa per un colador xinès i l'aboquem al perol que contè la carn amb els caragols.Ho deixem coure tot junt, a foc lent, durant una mitja hora (segons com de dura o tendra siga la carn). Quan no falte molt per coure's la carn, aboquem les mandonguilles que havíem reservat.

Mentre cou el perol, preparem un morter d'allioli i un altre amb la picada. Per a fer-la, posem en el morter les ametles fregides, tres o quatre grans d'all pelats i una miqueta de julivert (hi ha qui li posa també uns brins de safrà, i fins i tot el rovell d'un ou bullit). Després de matxucar-ho tot, posem un poquet d'aigua per a fer més fluida la mescla i ho afegim al perol, deixant-ho coure uns altres deu minuts, mentre li anem donant tombs de tant en tant. Al punt d'apagar el foc, li afegim una cullerada d'allioli.


La sort del geperut. Pepa Guardiola

El conte d'avui, sisè de la col·lecció, duu per nom “La sort del geperut” de Pepa Guardiola, i ens parla d'un origen mític i antic d'un plat no per modern menys famós i bo: la fideuà.

A partir d'una història d'una parella de bessons, xicon i xicota, pescadors d'un poblet qualsevol de la Safor al segle XVI, amb naufragis, pirates berberiscs i final feliç, ens conta, amb un llenguatge ben ric en termes mariners, la invenció i posterior oblit de la fideuà,

Ingredients (per a quatre persones)

-Un litre de brou de peix i verdures
-400 grams de fideus
-Quatre gambes mitjanes
-Quatre cigales mitjanes
-250 grams de rap
-150 grams de sépia
-Una tomaca mitjana triturada
-Pebre roig
-Una miqueta de julivert i uns quants alls
-Oli, aigua i sal


Preparació

En primer lloc, preparem el brou de peix, en el qual posarem una combinació de carn de morralla, carn de cranc, verdures i uns dos litres d'aigua. El bullim durant tres quarts i el deixem reposar mitja hora. És important que quede molt líquid i lleuger perquè els fideus el xuplen bé.

Mentrestant, fem el sofregit en la paella on farem la fideuà. Primer posem les gambes i les cigales, que retirem quan es comencen a daurar; a continuació fem el mateix amb el rap, ben trossejat. Quan el retirem, posem la sépia, també a trossets, la remenem i afegim el pebre roig i la tomaca. Al cap d'un poquet, afegim una picada d'all i julivert, que haurem preparat abans. En això, escampem els fideus per la paella, i ho menegem tot durant dos o tres minuts.

Ara és el moment d'abocar un litre de caldo de peix, que courem durant cinc o set minuts a foc fort. A mitjan cocció, aboquem el rap i, a continuació, les gambes i les cigales, que hem de distribuir estèticament per damunt de la paella. Si veiem que entre els fideus s'alcen fumerals i esclaten bombolles, hem de baixar el foc una miqueta. Després d'apagar el foc cal deixar que repose durant cinc minuts, fins que els fideus s'embeguen el brou del tot.


dissabte, 7 de juliol del 2012

Blai, un cor de rodamón. Raquel Ricart.

Cinquè títol d'aquesta col·lecció, corresponent al passat diumenge primer de juliol.

L'autora, Raquel Ricart ens conta la història d'un xiquet llargament desitjat per son pare que arriba després de sis germanes i quan els pares ja havien arribat a la quarantena.

Al país, sobretot a la muntanya, hi ha tradició de dones d'aigua, i serà una d'elles, la Pasàstrima de la Font del Frare d'Olocau -poble on transcorre el conte- qui intervindrà tant en el naixement de Blai com, ja fadrí, en el seu casament, a través de les tres intervencions canòniques (una a son pare, dues a ell) de la literatura popular infantil.

I, tot aprofitant el robament sofert per Blai a mans d'uns lladres i la seua tornada a casa demanant caritat per a poder menjar, l'autora ens ofereix un origen mític d'uns dels arrossos més exquisits de la gastronomia valenciana: l'arròs al forn.

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams d'arròs
-100 grams de cigrons
-Una tomaca gran
-Una creïlla mitjaneta
-Una cabeça d'alls
-Una botifarra de ceba
-Dues o tres tallades de costella
-Dues o tres tallades de cansalada
-Un bri de safrà
-Una cullerada de pebre roig
-Brou d'olla (és a dir, caldo de putxero)
-Oli, aigua y sal


Preparació

El dia abans de fer l'arròs, a poqueta nit, posem els cigrons a remulla. L'endemà, a l'hora de començar a cuinar, agafem dos cassos i els posem al foc. En un, amb aigua, bullim els cigrons. En l'altre escalfem el brou (podem aprofitar-ne el que ens haja sobrat de fer putxero uns dies abans). Si no en tenim, de brou, n'hi ha prou que escalfem a>igua, però l'arròs no quedarà tan gustoset.

Posem el forn a escalfar, a 250 graus, durant 10 minuts. Mentrestant, en una paella, fregim la carn. Cal salar una miqueta la costella i punxar les botifarres perquè es facen per dins. Alhora, tallem la creïlla i la tomaca a llesques i ho sofregim en companyia de la carn i la cabeça d'alls. Quan la caarn es comence a daurar, sofregim un momentet l'arròs i els cigrons, que han d'estar tirants però no durs.

Una vegada tenim el sofregit, el retirem del foc i l'aboquem a la cassola, de manera que quede la cabeça al cenre, envoltada harmònicament per les tallades de carn i de verdura. Pel mig, cal distribuir uniformement l'arròs. En això, aboquem el brou fins que cobrisca tota la cassola (en principi cal posar-ne el doble de quantitat que d'arròs; una manera de calcular-ho és emprar tasses de cafè).

Finalment afegim el pebre roig (dolç) i el safrà i ho fiquem tot al forn durant tres quarts d'hora a uns 180 graus. Convé reservar una miqueta de brou, no siga cas que l'arròs el consumesca molt a pressa. Una vegada cuit, deixem reposar uns minuts.


L'últim desig d'Andreu. Josep Franco.

Un altre títol més d'aquesta col·lecció de contes “amb molt de gust” que ofereix el Levante al mòdic preu d'un euro.

Com d'habitud, el suecà Josep Franco l'encerta al triar la Mare dels Peixos -una de les fades de la nostra mitologia-, com a motor de la narració. Família pobra, pobríssima, (Andreu, la dona Saletes la filla, encara fadrina, Doloretes) de pescadors de l'Albufera, i primera robada de l'Andreu amb la Mare dels Peixos atrapada al seu mornell.

Com passa en aquests casos la fada li concedirà un desig a canvi de la seua llibertat, desig que deixarà insatisfeta la Saletes.

Una segona trobada i el corresponent desig satisfet (aquesta vegada, el de la dona) estarà a punt d'abocar-los al desastre, així que l'Andreu buscarà la tercera oportunitat que li permeta tornar a la vida anterior. El darrer consell de la Mare dels Peixos el durà a preparar un allipebre d'anguiles que, com la magdalena de Proust acabarà obrint-li els ulls a Saletes i tornaran al poble, tot i que ja no tan pobres.

I ací va la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-Un quilo o quilo i mig d'anguiles
-Un quilo de creïlles
-Un quart de litre d'oli
-Una cabeça d'alls
-De 100 a 150 grams de pinyons
-Una rameta de julivert
-Una culleradeta de pebre roig
-Sal i aigua (cosa de mig litre)
-Una llesca de pa fregit
-Un tros de vitet (si li volem donar un puntet més de picant)


Preparació

Aboquem l'oli en una paella o un calder de ferro i, quan estiga ben calent, hi fregim una llesca de pa, que traiem i deixem a banda quan estiga ben feta. A continuació fregim els alls en el mateix oli, sense pelar i amb un tall pel mig. Al cap de poc aboquem la culleradeta de pebre roig i ho remenem tot. De seguida, hi aboquem l'aigua, la sal i les creïlles. Si ens animem per un plat més viu, és el moment d'afegir també el vitet. Ho deixem tot uns vint minuts (per que la creïlla no quede crua) i, en acabant, afegim la picada i les anguiles (netes, sense cap ni budells, i fetes a trossets).

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

La picada, l'haurem preparada abans en el morter amb els pinyons, quatre grans d'all pelats, sal i una miqueta de julivert. Després de matxucar-ho tot una miqueta, haurem afegit la llesca de pa i haurem continuat picant fins a obtindre una pasta espessa, que podrem fer més fluïda amb unes cullerades d'aigua (o brou de peix, si ho volem més gustós i distingit). Cal escampar esta pasta per damunt del bull del calder, i deixr-ho al foc fins que les anguiles estiguen cuites, pero no massa fetes. En alguns llocs, a última hora, es corona la superfície de la paella amb uns quants ous caiguts, que es fan amb la calor del plat una vegada retirat del foc.

dijous, 5 de juliol del 2012

San Leibowitz y la mujer Caballo Salvaje. Walter M. Miller Jr.

Fa poc qualificaba la novel·la “Cántico a san Leibowitz” de veritable clàssic de la ciència ficció als temps de la guerra freda. Aquella novel·la plantejava una gran i esquemàtica panoràmica d'un món post nuclear en tres talls cronològics de sis-cents anys cadascun que ens mostraven un món mig despoblat que tornava a renàixer d'un llarg hivern nuclear per acabar endinsant-se en una altra guerra atòmica.

La novel·la que ara acabo de llegir, “San Leibowitz y la mujer Caballo Salvaje”, no és cap continuació -no ho podria ser-, sinó la història d'una creuada fracassada iniciada uns cent anys després del segon tall de la novel·la anterior, és a dir, cap al 3240, contra l'emergent poder civil. Una creuada de l'església, liderada pel cardenal Ponymarrón -més tard papa Amèn II- i coalitzada amb les tribus nòmades i la “nació Watchitah” (reserva de la població amb malformacions genètiques).

Però aquesta narració no és només una història d'església contra poder civil, d'indis contra vaquers, de malalts contra sans, de pobres contra rics. També és una desesperada història d'amor entre el germà Dientenegro San Jorge, un monjo rebel a tota disciplina de l'ordre Albertiana empleat del cardenal Ponymarrón com a traductor, i sor Clara, una “geni” o “apareguda” (filla de gent amb malformacions genètiques, tot i que d'apariència normal) de Nova Jerusalem.

Molt recomanable, això sí, avisant que cobra tot el seu sentit només quan hom ha prèviament llegit la primera.