dilluns, 24 d’agost de 2009

La encantadora de Florencia. Salman Rushdie

Fa molt temps arribà a les meves mans un llibre enlluernant d'un autor indi, Salman Rushdie, per mi absolutament desconegut: Fills de la mitja nit.

Quan, poc després, vaig llegir Els versicles satànics, i Harun o el mar de les històries, em vaig endur la impressió de que Rushdie havia fet un cim amb la primera novel·la i que, difícilment, tornaria a retrobar la màgia desplegada.

No fa molt vaig tornar a la càrrega amb Furia, cosa que em va reafirmar en la meva idea.

Avui, afortunadament, em veig obligat a rectificar.

He acabat la lectura de La encantadora de Florencia i he tornat a trobar la màgia de la creació en estat pur.

Aquesta història de l'emperador Akbar el Gran (i recordem que akbar significa gran) capaç de crear una reina imaginària més real que les demés reines del seu harem, que topa amb l'aventurer italià de múltiples noms, narrador d'històries, més que descarat insolent, que assegura ser el seu oncle, ens introdueix no solament a la cort oriental d'un emperador mogol al segle setzé, sinó a la vida no menys fantàstica d'una ciutat occidental renaixentista com Florència.

Malgrat el seu forçat exili, degut al criminal integrisme religiós (no us resulta tautològic?), l'autor ha sabut retrobar els seus origens, la seva veu i ens ha brindat una novel·la entre dos mons tan distints i, no obstant, tan similars

Absolutament recomanable

dilluns, 17 d’agost de 2009

Gusanos de arena de Dune. Brian Herbert i Kevin J. Anderson

Sembla que, ara sí, s'ha acabat la saga Dune.

Aquesta novel·la, "Gusanos de arena de Dune", continuació de "Cazadores de Dune" ens transporta a la hegeliana batalla final, el kralizek, amb el resultat de la improbable i inesperada síntesi entre els dos enemics irreconciliables, humanitat i màquines intel·ligents, representades aquestes darreres per Omnium.

Si alguna cosa hem d'agrair-los a Brian Herbert, fill del gran creador de Dune Frank Herbert i a Kevin J. Anderson, és haver fet una digna i coherent continuació, amb les seves preqüeles, mites, i seqüeles, fins arribar en aquest èpic i inesperat final, no obstant coherent amb les idees originals d'en Frank Herbert.

Un digne colofó, on retrobem totes les races, ètnies, religions, associacions, banderies que han anat enfrontant-se a través de tota la saga, i no solament això, sinó els propis personatges, convenientment clonats com a instruments per aquesta batalla final.

Reconec, com ja vaig dir l'octubre passat, que no sóc imparcial, però em sembla que qualsevol futur llibre sobre el tema ja no em resultarà útil.

diumenge, 9 d’agost de 2009

El viaje del elefante. José Saramago

Em reconec un incansable seguidor d'aquest magnífic i lúcid escriptor, merescudament premi nobel.

I ja tardava en llegir la seua darrera novel·la, "El viaje del elefante".

A partir d'una anècdota intrascendent i pràcticament oblidada: el regal del rei de Portugal a l'arxiduc i futur emperador d'Àustria d'un elefant, reconstrueix el viatge d'aquest animal: Lisboa - Castelo Rodrigo - Valladolid - Roses - Gènova - Viena.

Cronista de la quotidianitat com sempre, i dels pensaments de la gent humil, la imprescindibilitat de la qual no sol ser reconeguda en les històries i cròniques oficials, ens introduirà a les petites ruïndats i vileses, però també als emotius comiats.

Com de costum un mestre de la narració.

Ara a esperar-ne un altre.

dimarts, 4 d’agost de 2009

La historia de Lisey. Stephen King

Feia ja temps que no llegia cap novel·la del prolífic Stephen King. La lectura fa dos anys i mig de la sèrie "La Torre Oscura" -possiblement la millor cosa que ha escrit i que escriurà- m'havia deixat assaciat per una temporada.

Fa poc em vaig baixar aquesta novel·la "La Historia de Lisey" on torna a introduir-nos en aquesta cruïlla terrorífica (aquí es mostra clar hereu de Lovecraft) entre dos mons que per a certa gent inestable psiquicament, són transitables a través del lleuger tel del son al punt del despertar.

La història de Lisey, és la d'una vídua d'un escriptor de fama, la qual, davant d'una refotuda crisi existencial decideix retornar al món fantàstic de l'home, malgrat tots els riscs, entre els quals la locura no serà pas el més important, cosa per a la qual necessitarà anar recordant a través d'una gimkana que la durà als límits de la follia, i que, un cop guarida, serà capaç de retornar al nostre món, no només sencera sinó amb la possibilitat de tancar les portes.

D'alguna forma m'ha recordat històries com la de Vértigo o la de Marnie la ladrona. Però sobretot m'ha recordat el millor Lovecraft.

I és que Stephen King, i les seves obsessions, van donant a poc a poc, no només un gran escriptor de best-sellers de misteri, sinó un gran escriptor a seques.