Fa molt temps arribà a les meves mans un llibre enlluernant d'un autor indi, Salman Rushdie, per mi absolutament desconegut: Fills de la mitja nit.
Quan, poc després, vaig llegir Els versicles satànics, i Harun o el mar de les històries, em vaig endur la impressió de que Rushdie havia fet un cim amb la primera novel·la i que, difícilment, tornaria a retrobar la màgia desplegada.
No fa molt vaig tornar a la càrrega amb Furia, cosa que em va reafirmar en la meva idea.
Avui, afortunadament, em veig obligat a rectificar.
He acabat la lectura de La encantadora de Florencia i he tornat a trobar la màgia de la creació en estat pur.
Aquesta història de l'emperador Akbar el Gran (i recordem que akbar significa gran) capaç de crear una reina imaginària més real que les demés reines del seu harem, que topa amb l'aventurer italià de múltiples noms, narrador d'històries, més que descarat insolent, que assegura ser el seu oncle, ens introdueix no solament a la cort oriental d'un emperador mogol al segle setzé, sinó a la vida no menys fantàstica d'una ciutat occidental renaixentista com Florència.
Malgrat el seu forçat exili, degut al criminal integrisme religiós (no us resulta tautològic?), l'autor ha sabut retrobar els seus origens, la seva veu i ens ha brindat una novel·la entre dos mons tan distints i, no obstant, tan similars
Absolutament recomanable
Quan, poc després, vaig llegir Els versicles satànics, i Harun o el mar de les històries, em vaig endur la impressió de que Rushdie havia fet un cim amb la primera novel·la i que, difícilment, tornaria a retrobar la màgia desplegada.
No fa molt vaig tornar a la càrrega amb Furia, cosa que em va reafirmar en la meva idea.
Avui, afortunadament, em veig obligat a rectificar.
He acabat la lectura de La encantadora de Florencia i he tornat a trobar la màgia de la creació en estat pur.
Aquesta història de l'emperador Akbar el Gran (i recordem que akbar significa gran) capaç de crear una reina imaginària més real que les demés reines del seu harem, que topa amb l'aventurer italià de múltiples noms, narrador d'històries, més que descarat insolent, que assegura ser el seu oncle, ens introdueix no solament a la cort oriental d'un emperador mogol al segle setzé, sinó a la vida no menys fantàstica d'una ciutat occidental renaixentista com Florència.
Malgrat el seu forçat exili, degut al criminal integrisme religiós (no us resulta tautològic?), l'autor ha sabut retrobar els seus origens, la seva veu i ens ha brindat una novel·la entre dos mons tan distints i, no obstant, tan similars
Absolutament recomanable
1 comentari:
Comparteixo les valoracions que fas de les novel·les del Rushdie. Entre "Harun" i "Furia" també va escriure "L'últim sospir", que a mi almenys em va retornar al nivell de Els fills de la mitjanit.
Salut. Buscaré L'encantadora de Florència...
Publica un comentari a l'entrada