Feia temps, anys, que m'havien parlat d'aquesta novel·la, EL OCHO, que encara no havia llegit, degut possiblement, a la meva prevenció contra els (més ben dit contra "certs") best-sellers.
I l'altre dia, encara de vacances a Cullera, junt a les caixes d'un supermercat, la vaig trobar, en edició de butxaca, als estatges giratoris que hi sol haver.
La meva primera impressió ha estat de decepció. No vull dir que la trama no resulte animada, però sí bastant previsible, i molt inverosímil.
Només pensar que un pobre gosset siga capaç d'acollonir i paralitzar tot un cap de la policia secreta algeriana és per començar a riure i no acabar.
I ja sé que tot lo món parla sobre que el món és un mocador, però el retrobament dels dos germans a l'última part de la novel·la, té molt de mèrit.
Quant als dos bàndols enfrontats, els blancs i els negres, havia arribat a albergar la secreta esperança que eren tractats per igual, i que no eren bons o dolents per sí mateix, sinó només rivals en el joc, però el final desmentint aquesta esperança, també m'ha acabat decebent.
Per últim, i per no allargar-me més, havia esperat que el secret estigués més en la línia de l'aconseguiment d'una "fusió freda" en base a l'aplicació de certes vibracions musicals (tant de temps parlant dels sons i de Pitàgoras) i, novament defraudat, aquest poder tan llargament ansiat i perseguit, consisteix només en l'allargament alquímic de la vida.
Malgrat tot, en alguns moments m'ha recordat (molt pobrement, és cert) Nueve Príncipes de Ambar d'en Roger Zelazny.
Lectura d'estiu per a incondicionals.
I, com podeu endevinar, jo no ho sóc pas.
I l'altre dia, encara de vacances a Cullera, junt a les caixes d'un supermercat, la vaig trobar, en edició de butxaca, als estatges giratoris que hi sol haver.
La meva primera impressió ha estat de decepció. No vull dir que la trama no resulte animada, però sí bastant previsible, i molt inverosímil.
Només pensar que un pobre gosset siga capaç d'acollonir i paralitzar tot un cap de la policia secreta algeriana és per començar a riure i no acabar.
I ja sé que tot lo món parla sobre que el món és un mocador, però el retrobament dels dos germans a l'última part de la novel·la, té molt de mèrit.
Quant als dos bàndols enfrontats, els blancs i els negres, havia arribat a albergar la secreta esperança que eren tractats per igual, i que no eren bons o dolents per sí mateix, sinó només rivals en el joc, però el final desmentint aquesta esperança, també m'ha acabat decebent.
Per últim, i per no allargar-me més, havia esperat que el secret estigués més en la línia de l'aconseguiment d'una "fusió freda" en base a l'aplicació de certes vibracions musicals (tant de temps parlant dels sons i de Pitàgoras) i, novament defraudat, aquest poder tan llargament ansiat i perseguit, consisteix només en l'allargament alquímic de la vida.
Malgrat tot, en alguns moments m'ha recordat (molt pobrement, és cert) Nueve Príncipes de Ambar d'en Roger Zelazny.
Lectura d'estiu per a incondicionals.
I, com podeu endevinar, jo no ho sóc pas.
1 comentari:
Gràcies per la recomanació negativa... m'estalviaré de llegir-lo. Pel que expliques, fer-ho és temps perdut.
Publica un comentari a l'entrada