dimarts, 29 de desembre de 2009

La ciutat invisible. Emili Rosales

Que Emili Rosales, a la seua darrera novel·la, "La ciutat invisible", ens done com a protagonista i narrador en primera persona un personatge (galerista d'art) anomenat Emili Rossell, no és fruit de cap casualitat, sinó de l'intent de construir una història versemblant partint d'una inversemblant invenció: un quadre perdut del Tièpolo.

La història transcorre a cavall del segle XVIII (regnat de Carlos III) a través d'un manuscrit d'un arquitecte italià, Andrea Rosselli, que arriba misteriosament i anònima, a les mans del nostre protagonista, i l'època actual (la del boom immobiliari i la invasió de les platges mediterrànies per la rajola)

Relat de bona factura i de bon llegir, m'ha resultat, no obstant, una mica massa esquemàtic, amb alguns personatges francament desaprofitats, entre els quals, la dona del seu amic Jonàs i antiga amant, Sofia, que sota el meu punt de vista podria haver donat lloc a tota una altra novel·la molt més complexa, i de més calat psicològic, i que, per a la nostra desgràcia de lectors ha quedat només mínimament esbossada.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Un llarg diumenge de prometatge. Sebastien Japrisot

A Sebastien Japrisot (Jean-Baptiste Rossi) ja fa anys que el coneixia, d'haver llegit una novel·la negra seua: "Parany per una noia", publicada a la mítica col·lecció novament ressuscitada "La cua de palla", dirigida per Manuel de Pedrolo, que també en feu la traducció.

Acabe de llegir avui una altra novel·la, aquest "Un llarg diumenge de prometatge" i encara estic commocionat, com em va colpir al seu dia la pel·lícula -una de les primeres de Stanley Kubrick- "Paths of Glory".

La història, una història d'amor i tossudesa. Una noia invàlida, des de la seua cadira de rodes, arran d'unes confidències d'un sergent moribund, iniciarà una tenaç investigació sobre la mort, a les acaballes de la primera guerra mundial, del seu promès, a les trinxeres de primera línia, a la frontera amb Bèlgica, prop del Canal de la Màniga.

Novel·la negra i antibel·licista, ens mostra tot un seguit de persones, -una balzaquiana comèdia humana-, amb les seues febleses i mentides, però també amb el seu altruïsme, amb la seua capacitat de reacció, amb la seua humanitat.

Història de perdedors, la d'aquest grup de soldats condemnats a una mort ignominiosa, a un no-ajusticiament ràpidament oblidat, i que la tenacitat de Mathilde anirà, a poc a poc, traient a la superfície.

Història d'una decisió injusta, d'una vilesa indigna, però també de companyonia, d'altruisme, de pors, de records voluntàriament soterrats i oblidats, que aniran eixint, però, a la superfície, gràcies a la insistència de la nostra protagonista.

I un final no per més esperat i desitjat menys emotiu. Un final obert que podria arribar a ésser l'inici d'una nova vida. O no. Qui ho podria saber.

Absolutament recomanable.

dissabte, 12 de desembre de 2009

El professor d'història. Joan Francesc Mira

Acabe de llegir aquesta darrera novel·la de Joan Francesc (Quico) Mira, aquest esplèndid i melancòlic viatge interior-exterior d'un protagonista catedràtic d'història en la ratlla de la jubilació.

I pense que si Joyce, amb el seu Ulisses, va escriure la novel·la inoblidable de Dublin, Mira, amb aquesta "El professor d'història" (2008) i dues altres anteriors: "Els treballs perduts" (1989) i "Purgatori" (2002), ens ha regalat la novel·la de València, anava a dir imprescindible, però no hi ha res d'imprescindible en aquesta vida.

Aquest professor, amb la dona afectada d'un Parkinson que avança inclement, aquest professor a qui una ridícula entropessada el mateix dia que anava a començar un nou semestre -possiblement l'últim de la seua llarga carrera- li capgira la vida i l'impulsa a abandonar sobtadament l'ensenyança d'una història que amb el temps se li ha fet cada cop més incomprensible, aquest professor que canvia de casa, de barri, d'imatge, de vida, transportat per unes forces que el sobrepassen, com una fulla al vent de la tardor, ens mostra una València actual barrejada i enfrontada a una València anterior, la de la seua infantesa (i l'infantesa de Mira i la meua, malgrat els dotze anys que ens separen)

Un any en dotze capítols d'una prosa límpida, plàcida, magnífica, com la d'una mar en calma, un viatge sense retorn a la maduresa, a la comprensió.