dimarts, 23 de març del 2010

Anatema. Neal Stephenson

Neal Stephenson és, possiblement, un dels grans escriptors de ciència ficció del moment.

Rectifique. Neal Stephenson és, possiblement, un dels millors divulgadors científics del moment, que, a més a més, és un bon novel·lista.

Després del tour de force del seu "Cicle Barroc" on ens narrava el naixement de la ciència moderna en una sèrie de novel·les d'aventures dignes d'un Jules Verne o d'un Salgari, ara es despenja amb una trepidant història en Arbre, un planeta dividit en dues grans faccions que coexisteixen com aigua i oli, sense barrejar-se: la secular i la "concentual". Dos grups enfrontats que es veuran abocats a col·laborar estretament i incondicional, davant l'arribada d'uns invasors alienígenes, estranyament similars als natius d'Arbre.

Fins aquí un llibre que m'ha recordat "Càntic a Sant Leibowitz", o "Cita amb Rama", o "De la Terra a la Lluna", per citar només tres exemples dels que participa aquesta narració.

Però, per mi, que he estudiat Física a la Universitat, un recordatori de la Mecànica Quàntica, de les geometries no euclidianes, de les teories platòniques. I, en aquest aspecte m'ha recordat "El món de Sofia" o "El número de la bèstia"

Bé, ara a esperar impacient el pròxim llibre.

dijous, 4 de març del 2010

El señor de la luz. Roger Zelazny

Mai no he amagat el meu interés pel gènere literari que coneixem com a ciència-ficció.

Alguns dels primers llibres (àlbums més bé) que recorde haver llegit de ben menut són dos àlbums de cromos recollits dolçament a les xocolatines, un d'ells amb una història dels coets (allí vaig conèixer Von Braun, l'artífex de les V-1 i V-2 i del programa espacial de la NASA) i 20.000 llegües de viatge submarí, la gran novel·la de Jules Verne.

I, als meu deu anys acabats de complir, quan, acabant de dinar, mon pare qui m'acompanyava al seminari menor dels escolapis on jo anava a ingressar, em va demanar quin llibre podia regalar-me, entràrem a la llibreria París-València, al carrer Pelayo, i vaig elegir "La Isla misteriosa" també de Jules Verne.

Entre tots els autors que m'estime, n'hi ha un que destaca per la seua singularitat: Roger Zelazny. Aquest escriptor ha fabricat la major part de les seues històries al voltant de les grans mitologies.

Per cert, una petita disgressió, la primera cosa que vaig llegir d'ell fou un conte curt anomenat "Una rosa para el Eclesiastés", publicat en Espanya a una revista lleument eròtica, Bocaccio, dels primers temps de la transició.

I aquesta llarga introducció em serveix per dir que, aquesta novel·la, versió molt lliure del Ramayana en un planeta colonitzat pels humans, on els Primigenis, la força de xoc que ha aconseguit dominar els natius del planeta, han esdevingut un panteó de déus, adoptant els noms i els poders dels déus del panteó hindú, i han impulsat una civilització de castes i transmigracions, amagant als humans del planeta els avanços científics de què ells en són posseïdors i tallant de soca-rel qualsevol progrés científic que puga significar per als humans un pas avant en la independència respecte del déus, per petit que aquest pas siga.

Un dels primigenis, Sam, crearà una nova religió, el budisme, tot intentant repetidament acabar amb els seus ex-companys, i establint aliances amb qui siga (inclús amb els dimonis que a l'inici dels temps va sotmetre) per tal d'aconseguir que "l'evolucionisme", el progrés científic de la humanitat puga tirar avant.

Una història èpica d'amistats i odis incommensurables però ben humans al remat.

Si no heu llegit res d'aquest autor, pot ser una bona introducció.