Para leer al anochecer. Charles Dickens

Sempre havia considerat Charles Dickens un autor especialitzat en el melodrama, un narrador de desventures i aventures infantils i/o judicials. I si bé, sempre aflorava un sentit exquisit de l'humor que et feia suportar millor l'acumulació de desgràcies sobre el protagonista, no l'hagués considerat mai un humorista.

Fins avui. Aquesta sèrie de contes sobre fantasmes em semblen d'una ironia modèlica. En cap cas intenta fer-nos por, ni tan sols intenta donar-li versemblança als relats que componen aquesta col·lecció. Tampoc no en nega la possibilitat; com fer-ho en un ambient on l'espiritisme havia arribat a tenir tan immerescut com absurd prestigi?

Contes com "El fantasma en l'habitació de la desposada" on el fantasma que només podrà deslliurar-se de la condemna narrant la seua història a dos persones alhora, fracassa un cop més, o La visita del senyor Testador, on aquest aconsegueix desfer-se'n d'un fantasma, o potser d'un borratxo, o potser d'ambdues coses alhora, sense haver de tornar els mobles aliens que, a poc a poc, ha anat traslladant al seu pis, ens mostren el fi sentit de l'humor d'aquest enorme escriptor.

Per passar una bona estona.

Casa inhòspita. Charles Dickens.

No havia tornat a llegir Charles Dickens des de la meua primera adolescència, quan estalviava diners tornant a peu del Col·legi Nou dels Escolapis, a València ciutat, on estudiava, al seminari menor dels mateixos pares que tenien a la Malvarrosa, a peu de platja; diners que utilitzava per anar comprant-me llibres. Fou així com a catorze - quinze anys passaren per les meues mans -i per suposat pels meus ulls- novel·les com Oliver Twist, David Copperfield, Grandes esperanzas o Papeles póstumos del club Pickwick.

I ara fa poc, Vilaweb va anar publicant diumenges en format pdf, la traducció de Casa inhòspita, en una esplèndida traducció de Josep Tebé. De manera que em vaig abaixar els successius fascicles, els vaig apegar, els vaig transformar a epub i avui he acabat la seua lectura.

Si alguna cosa li hem de reconèixer a Dickens (i n'hi han moltes que reconèixer-li) és la gran habilitat per enganxar el lector amb les seues històries, potser una mica lacrimògenes, però sempre amb un final optimista i feliç.

Casa Inhòspita és una història trufada de personatges increïblement bons i generosos com la pròpia protagonista Esther, el seu tutor John, el paperaire Snagsby, l'ex militar George o el metge Allan. Personatges que s'hi trobaran assetjats per les insídies d'alguns personatges, més que dolents, ridículs i tot això sota la presència inevitable d'un llarguíssim procès judicial, Jarndyce contra Jarndyce, que dura de generació en generació y no acabarà fins que els discutits diners de l'herència s'esgotin totalment.

Una crítica ferotge del sistema judicial britànic i una història d'amor, d'amistat, de generositat que eixampla el cor del lector.

Ja ho sé que no és real, però està contat d'una forma tan versemblant amb un tempo tan acurat -tempo que esdevé frenètic a l'ultima part de la història- que aquests darrers dies m'ha costat bona cosa deixar la lectura a l'hora d'anar-me'n al llit.

Absolutament recomanable

La mano de Fátima. Ildefonso Falcones

Fa poc, la dona em va regalar aquest segon best seller de l'Ildefonso Falcones, "La mano de Fátima" (reconec no haver llegit encara "La Catedral del mar" però després d'aquest, promet emmenar el meu error).

Llibre històric? diguem que fulletó magníficament documentat i ambientat a l'Espanya de principis del segle dissetè. I, si us plau, aclarim les coses, el qualificatiu de fulletó no és, de cap manera, ni en cap sentit, pejoratiu. Sóc un incondicional lector de Dickens, del Dickens de, posem per exemple, Oliver Twist.

Aquesta vida del morisc Hamid ibn Hamid, alias Hernando Ruíz, per més que exagerada (en aquest sentit em decanto més per la novel·lística russa a l'anglesa, ja que no intenta encabir en un únic personatge tota l'acció) és com una muntanya russa, tant que hi ha per acabar marejat.

I algunes coses a agrair-li a l'autor:

que el final no sigui l'esperat, el que ens hagués, segurament, donat Dickens;

que m'hagi fet interessar per coses que desconeixia, com la biblioteca plúmbia o l'evangeli de Bernabéu;

que s'hagi posat clarament a favor dels vençuts, encara que aquests siguin els moriscs finalment expulsats.

I, encara que no li hagués vingut mal una mica més d'atenció al joc polític internacional, només mínimament apuntat, lectura ben recomanable per a qui vulgui saber com podem arribar a ser de fillsdeputa els homes contra aquells que no pertanyen a la nostra tribu.

Ah, i llegiré La Catedral del Mar. M'han entrat les ganes.