dimarts, 12 de juliol del 2011

Pisando los talones. Henning Mankell

Coneixem els nostres companys de treball amb qui passem, segurament, més hores que amb la pròpia família?

Una altra novel·la, la setena, de la sèrie del detectiu Wallander.

Com en les anteriors, un assassí en sèrie porta de cap les forces policials d'Ystad.

La desaparició d'uns joves, que celebraven una festa la nit de sant Joan, s'hi barreja amb l'assassinat de Svedberg, un dels companys de Wallander qui, així ho sembla, havia estat investigant sobre aquesta desaparició.

Quan els cadàvers d'aquests joves apareixen, les pitjors sospites es confirmen i comencen les preguntes sense resposta.

És l'assassí dels joves el mateix que ha matat Svedberg?

Qui és la misteriosa dona, una foto de la qual troben a l'apartament de Svedberg?

Quina relació tenia aquesta dona, amb Svedberg, i amb els crims?

Pot ser que Svedberg hagi estat homosexual?

Com podia el criminal saber tantes coses dels joves assassinats, o també d'una parella de novençans assassinats a la sessió de fotos post boda?

De mica en mica les respostes, certeres unes, errades unes altres, aniran aproximant-los al perfil de l'assassí, sense saber mai i són els policies qui l'estalonen, o a l'inrevés, és la policia l'estalonada per l'assassí.

Apassionant, com sempre, tot sigui dit.

dilluns, 11 de juliol del 2011

La quinta mujer. Henning Mankell

Un observador d'ocells mort a una trampa amb estaques de bambú com per caçar feres de la selva, l'amo d'una floristeria nu, lligat a un arbre i estrangulat, un altre home ofegat dins d'un sac a un llac...

Quines coses tenen en comú?

En aquesta novel·la, sexta de la sèrie del detectiu Wallander, Mankell ens adverteix dels perills dels justiciers, dels venjadors.

Cert que tots els morts, en un moment o altre havien fet mèrits de sobra per acabar a la presó, que tots ells havien estat maltractadors i fins i tot assassins, però la persona, finalment una dona, que havia iniciat aquesta particular vendetta en nom d'algunes dones maltractades que ha anat coneixent, acabarà quasi matant una policia.

Igual que l'il·legal grup de vigilants que s'ha format a la ciutat, acabarà quasi matant un pobre xicot que s'ha equivocat, en la nit, de carretera.

I el detectiu Wallander acabarà demanant-se per què, els seus companys, senten certa simpatia, malgrat tot, amb l'assassina múltiple.

dissabte, 25 de juny del 2011

La falsa pista. Henning Mankell

Un altre cas de l'inspector Kurt Wallander, aquest melancòlic i depressiu policia d'Ystad, a Escània.

El suïcidi d'una noia, i una sèrie d'assassinats amb unes característiques especials que indiquen clarament que l'autor és únic, un assassí en sèrie. Però quina relació existeix entre els successius homes assassinats?

Resulta molt interessant que el lector conegui prou més coses de les que coneix el detectiu, tot i que no els motius ni la real identitat de l'assassí. Això ens permet anar una mica per davant del policia en la investigació, i participar d'alguna forma en els processos mentals que ens portaran a la resolució del cas.

Novel·la social i de denúncia, com sol passar a la novel·la negra sueca.

Recomanable.

dimecres, 15 de juny del 2011

La excursión a Tindari. Andrea Camilleri

Un altra novel·la del detectiu Montalbano. D'ell i dels seus col·laboradors, l'enamoradís Mimí Augello, el puntualitzador Fazio, i l'inextricable Catarè.

Sarcàstic, golafre, indisciplinat, brillant, desenganyat, tendre, Montalbano s'enfrontarà a l'assassinat d'un jove a la porta de casa, i a la desaparició de dos vells que, casualment, viuen al mateix edifici que el jove assassinat.

Com en un trencaclosques les peces aniran ubicant-se al seu lloc, fins arribar al moment en què tot encaixarà, i les diferents històries agafaran tot el sentit.

Un paràgraf només, molt representatiu del tarannà del policia:

"Necessitava una pausa de reflexió: autèntica, no com la dels polítics que anomenen així, pausa de reflexió, a ço que no és més que una caiguda en coma profund."

Com la resta de novel·les que tenen com a protagonista Montalbano, paga la pena llegir-la.

dissabte, 11 de juny del 2011

Anatomía de un instante. Javier Cercas

Acabo de llegir, pràcticament d'una tirada, aquest llibre apassionant sobre el colp d'estat del 23 de febrer de 1981, i me n'adono, feliç, que jo no vaig ser l'únic a qui va pillar per sorpresa, que no vaig ser l'únic que, malgrat no acabar de creure-s'ho, no va dubtar ni per un segon de la seu perillositat, que no vaig ser l'únic que va pensar en amagar-se i fugir, i que, finalment, no vaig ser l'únic que quan va aparèixer el rei a la televisió i va anunciar que condemnava el colp i que havia nomenat provisionalment un govern amb els sub-secretaris se'n va anar al llit i va dormir plàcidament pensant que ja tot, afortunadament, s'havia acabat.

Al meu bloc he deixat, fa temps, memòria del que vaig viure aquell dia:

23-F In memoriam

Però deixant a banda aquestes històries extra-literàries, aquest llibre em recorda aquells comentaris que pots llegir als bons crítics d'art quan, a partir d'una figura -i tant dóna que aquesta figura sigui central o secundària- ens mostren la història dins la història, ens obliguen a revisar els detalls, els amagats tant com els de primera línia, ens obliguen a reflexionar, a veure les coses amb uns ulls nous, inesperats.

I així veus que les coses són com t'imaginaves, com sabies que eren, però també com no t'imaginaves, com mai no les havies pensades.

I quan el viatge acabat tanques el llibre, has adquirit noves certeses i nous dubtes, i ets un poc més ric i savi.

divendres, 10 de juny del 2011

Oscura. Guillermo del Toro y Chuck Hogan

Aquesta novel·la, Oscura segona d'una trilogia encara inacabada "Trilogia de la Oscuridad" amb clara vocació de best-seller, del prestigiós director de cinema Guillermo del Toro i l'escriptor Chuck Hogan, em recorda, com ho feia la primera part, Nocturna, la versió cinematogràfica americana clàssica, la de Soy Leyenda, la de El último hombre vivo, la de El hombre Omega, la de Vampiros de Carpenter. Res a veure per tant amb tota la revisió feta sobre el mite vampíric, amb aquests vampirs edulcorats capaços de coexistir i, si cal, conviure amb la raça humana.

Res a veure tampoc amb l'aristocràtic comte Dràcula de Bram Stocker, ni amb les introspeccions psicològiques dels protagonistes de la famosa novel·la.

Els vampirs de Del Toro, són els monstres coneguts, implacables, amb ganes de menjar-se literalment el món, combatuts a la desesperada per un grup mínim de persones: una parella de doctors especialitzats en la lluita contra les epidèmies víriques, entre els que sorgeix una certa relació sentimental, un exterminador de rates, un pandiller hispà i un vell professor Setrakian, qui, d'alguna forma m'ha fet recordar el Dr. Van Helsing (es deia així en aquella pel·lícula?) del Baile de los Vampiros.

Allò que vull dir amb aquests comentaris és que, tot i que no és una gran novel·la, sí que acaba fent-te mantenir l'atenció, sí que acaba fent-te desitjar girar pàgina per saber com se podran salvar els nostres herois quan ja tot sembla perdut.

Ritme cinematogràfic, aventures que visualitzes només tancant els ulls, i de vegades sense... supose i espere que algun dia Del Toro o algun altre la portaran a les sales de projecció.

dimarts, 7 de juny del 2011

Poderes terrenales. Anthony Burgess

Reprenc aquest bloc un any després d'haver-lo abandonat, un any sense escriure sobre els llibres que no he deixat de seguir llegint

I ho faig amb una re-lectura de Poderes terrenales, una novel·la enorme d'un escriptor desgraciadament poc publicat en Espanya, Anthony Burgess, el conegut autor de la novel·la en que es basa la sensacional pel·lícula de Stanley Kubrick, A Clockwork Orange, més coneguda ací pel títol de La Naranja Mecánica.

I parlo d'una novel·la enorme, no només en extensió sinó en intencions i en qualitat. Una novel·la falsament autobiogràfica que ens impulsa a confondre el protagonista-narrador, Kennet Toomey -un vell i famós novel·lista britànic, homosexual, i resident a Malta, amb el propi escriptor.

A través d'un encàrrec per esclarir, com a testimoni que fou, un possible miracle de l'anterior papa, emparentat amb ell -el germà del papa s'havia casat amb la germana de l'escriptor- i amb qui havia mantingut una llarga relació d'amistat fraternal, ens conta la història del segle passat des de l'inici de la primera guerra mundial fins als últims anys del segle.

Si bé el món que ens presenta no és exactament el que coneguem -i no només pel papa que s'assembla molt a Joan XXIII però que, evidentment no ho és, o per la invenció d'un escriptor que guanyà el premi nobel de literatura de 1935, amb una obra tan ben descrita i recomanada que t'entren ganes d'anar a la llibreria i demanar-la- es tracta d'un món fàcilment reconeixible, tan proper que acabarà sent més nostre que el que ens trobem cada matí.

Cap comparació amb el que vaig llegir fa uns mesos de Ken Follet, La caída de los gigantes

Sense cap dubte, una novel·la indispensable.