dissabte, 11 de juny de 2011

Anatomía de un instante. Javier Cercas

Acabo de llegir, pràcticament d'una tirada, aquest llibre apassionant sobre el colp d'estat del 23 de febrer de 1981, i me n'adono, feliç, que jo no vaig ser l'únic a qui va pillar per sorpresa, que no vaig ser l'únic que, malgrat no acabar de creure-s'ho, no va dubtar ni per un segon de la seu perillositat, que no vaig ser l'únic que va pensar en amagar-se i fugir, i que, finalment, no vaig ser l'únic que quan va aparèixer el rei a la televisió i va anunciar que condemnava el colp i que havia nomenat provisionalment un govern amb els sub-secretaris se'n va anar al llit i va dormir plàcidament pensant que ja tot, afortunadament, s'havia acabat.

Al meu bloc he deixat, fa temps, memòria del que vaig viure aquell dia:

23-F In memoriam

Però deixant a banda aquestes històries extra-literàries, aquest llibre em recorda aquells comentaris que pots llegir als bons crítics d'art quan, a partir d'una figura -i tant dóna que aquesta figura sigui central o secundària- ens mostren la història dins la història, ens obliguen a revisar els detalls, els amagats tant com els de primera línia, ens obliguen a reflexionar, a veure les coses amb uns ulls nous, inesperats.

I així veus que les coses són com t'imaginaves, com sabies que eren, però també com no t'imaginaves, com mai no les havies pensades.

I quan el viatge acabat tanques el llibre, has adquirit noves certeses i nous dubtes, i ets un poc més ric i savi.