Reamde. Neal Stephenson

No sé per quins set sous continue encara considerant Neal Stephenson com un escriptor de ciència ficció. Serà, possiblement, el costum, l'afició que tots tenim a classificar i no sortir-nos-en de les classificacions ja fetes.

Perquè si bé "Snow Crash" o "La era del diamante: Manual para jovencitas", entren plenament en la categoria de la ciència ficció, possiblement dins del denominat cyberpunk, "Anatema" també dins del camp de la ciència ficció ens porta a descobrir, a través de la filosofia platònica, la pluralitat dels universos possibles, o com diríem, la possibilitat d'allò que en la teoria de cordes es coneix com el multivers.

Però tant la magnífica saga coneguda com "El Ciclo Barroco" (vuit llibres farcits d'aventures plenes d'humor i acció) on ens narra, molt ben documentat, per cert, el naixement de la ciència moderna, com en "Criptonomicón", on aprofita les aventures d'uns hackers, per introduir-nos en el naixement de la criptografia moderna i els orígens de la computació, difícilment podrien ser classificades de ciència ficció, en tot cas d'història ficció, si aquest gènere existís.

Avui he finalitzat la lectura de la seua darrera novel·la "Reamde" i l'adjectiu que em ve a la boca és el de trepidant. Una aventura a l'estil de les de Tomb Raider que confie veure algun dia al cinema. Un cúmul de casualitats aniran portant Zula, una xica eritrea de naixement, adoptada per una extravagant tot i que tòpica família americana, de la Colúmbia Britànica al sud de Xina, i novament a la frontera canadenca amb els Estats Units. Segrestada primer per uns mafiosos rusos i més tard per uns terroristes islàmics, anirà arrossegant al seu voltant, un rere l'altre, un incondicional grup de persones disposades a ajudar-la format per dos hackers, un cap de seguretat rus, una noia xinesa, una agent del MI6, un agent de la CIA i, per suposat, els seus parents americans.

Reconec que la història és desficaciada, però, al cap i a la fi, no més destrellatada que un videojoc com el que juga tot el món a la novel·la, aquest T'Rain que ha desbancat el seu directe competidor, el famós World of Warcraft.

Novel·la d'aventures que compleix a la perfecció la seua funció de distreure i atrapar el lector. Literatura menor? Potser, però apassionant.

El ocho. Katherine Neville

Feia temps, anys, que m'havien parlat d'aquesta novel·la, EL OCHO, que encara no havia llegit, degut possiblement, a la meva prevenció contra els (més ben dit contra "certs") best-sellers.

I l'altre dia, encara de vacances a Cullera, junt a les caixes d'un supermercat, la vaig trobar, en edició de butxaca, als estatges giratoris que hi sol haver.

La meva primera impressió ha estat de decepció. No vull dir que la trama no resulte animada, però sí bastant previsible, i molt inverosímil.

Només pensar que un pobre gosset siga capaç d'acollonir i paralitzar tot un cap de la policia secreta algeriana és per començar a riure i no acabar.

I ja sé que tot lo món parla sobre que el món és un mocador, però el retrobament dels dos germans a l'última part de la novel·la, té molt de mèrit.

Quant als dos bàndols enfrontats, els blancs i els negres, havia arribat a albergar la secreta esperança que eren tractats per igual, i que no eren bons o dolents per sí mateix, sinó només rivals en el joc, però el final desmentint aquesta esperança, també m'ha acabat decebent.

Per últim, i per no allargar-me més, havia esperat que el secret estigués més en la línia de l'aconseguiment d'una "fusió freda" en base a l'aplicació de certes vibracions musicals (tant de temps parlant dels sons i de Pitàgoras) i, novament defraudat, aquest poder tan llargament ansiat i perseguit, consisteix només en l'allargament alquímic de la vida.

Malgrat tot, en alguns moments m'ha recordat (molt pobrement, és cert) Nueve Príncipes de Ambar d'en Roger Zelazny.

Lectura d'estiu per a incondicionals.

I, com podeu endevinar, jo no ho sóc pas.

Crepúsculo. Stephanie Meyer

Acabada la novel·la d'en Pedrolo, i aprofitant tant l'estiu com la projecció a Taquilla de Digital Plus de la pel·lícula Crepúsculo, he començat una marató de lectura de la tetralogia oficial, i pentalogia real si incloem "Sol de Medianoche.

Parlem doncs de la primera de la sèrie: Crepúsculo.

Més hereva d'Anne Rice, la d'"Entrevista amb el vampir" que del clàssic dels clàssics, "Dràcula" de Bram Stocker, i adreçada al públic adolescent, es tracta d'una història romàntica, on una pobra noia solitària que es veu a ella mateixa com un aneguet lleig, i que ha hagut de deixar el sol d'Arizona per anar a viure a un poblet de Washington fred, plujós i boirós, s'enamora d'un company d'institut que pertany a una família de "vampirs bons".

Malgrat les seves tres-centes pàgines, el llibre es llegeix d'una tirada, i hauré de fer menció d'un dels darrers capítols, on la fugida d'un vampir caçador, on és protegida per la família del seu estimat, adquireix un to una mica més elevat.

Lectura d'estiu, com suposava.