Los durmientes. Victoriano Javier Santana Cabrera

Segona novel·la de Victoriano. Si la primera, El camino de mis pecados, la vaig qualificar de barreja entre Dickens i Tarantino, aquesta no puc més que qualificar-la de tarantiniana pura; barreja entre Kill Bill i Inglorious Basterds.

La història que narra, un heterogeni grup de sicaris a sou d'un fantasmagòrica societat sempre en risc de ser ells mateixos assassinats pels seus propis companys resulta tan inversemblant com les dues pel·lícules abans citades.

Quant a les interminables aventures on res no és allò que abans semblava, diria que donen per a unes quantes històries; una sèrie de novel·les curtes amb les successives aventures protagonitzades pels personatges evitarien un previsible cansament del lector.

L'autor ha millorat en evitar les explicacions innecessàries que llastaven la narració en l'anterior novel·la, cosa que afavoreix la lectura. Allò que no ha millorat, desafortunadament, és la gran quantitat d'errors ortogràfics que va incrementant-se conforme avança la història. Fa tota la impressió que, al final, ja es trobava cansat de les correccions.

Només per incondicionals o amics.

El camino de mis pecados. Francisco G. Sánchez Benítez y Victoriano J. Santana Cabrera

Fa poc, un antic amic blocaire dels temps en que jo també tenia un bloc al país, em va comunicar que, per fi, havia publicat la seva primera novel·la. De manera que la vaig comprar, me la vaig baixar i avui l'he acabada.

La novel·la, titulada El camino de mis pecados, m'ha semblat una barreja de Dickens i Tarantino, i amb això vull dir que la truculència més extrema està servida, amb un protagonista a qui ja no li podrien passar més desgràcies i que, tanmateix, no deixa de conservar en cap moment una inesgotable innocència que no li impedeix, no obstant, actuar, quan toca, com el més consumat assassí.

La narració manté un ritme irregular que podria haver estat trepidant si els autors, haguessin eliminat totes les referències i documentació innecessàries per al lector, tot i que indispensables per als autors si és que volien donar-li cos a la història.

Perquè de no fer-ho així, de no amagar els fonaments sota l'edifici bastit, com ha estat el cas en aquesta història, la novel·la acaba sent en, aproximadament, les seves tres quartes parts, una filial de la wikipedia, o de la Britannica, tant és.

Una altra observació a fer afecta al llenguatge emprat als diàlegs. No resulta versemblant que tots parlin amb un nivell cultural d'experts en qualsevol matèria de què tractin. I molt menys que s'entestin en explicar les característiques i història de cada cosa de què estiguin parlant, sigui la pistola que utilitzaran, la casa on viuran o el plat que menjaran al restaurant.

Per acabar, tot i que la novel·la està escrita en primera persona, la veu del narrador es correspon amb un narrador omniscient, cosa que no té gaire sentit. Possiblement una multiplicitat de veus hagués resultat més convincent i versemblant.

Malgrat tots aquests defectes imputables segurament a la seva qualitat d'òpera prima, reconec que l'he llegida no només amb gust sinó amb un interès creixent.