diumenge, 31 de maig del 2009

Les benignes. Jonathan Littell

Molt m'ha costat llegir aquesta novel·la, i molt em costa fer aquí el comentari al que m'he obligat des que vaig començar fa un temps.

Escrita a la manera autobiogràfica, un antic oficial nazi de les SS ens conta la seua vida al front d'Ucraïna primer i més tard, ja a l'acabament de la guerra, a Berlin, durant els anys de la segona guerra mundial.

Amb una narració detallista fins al minimalisme, purament descriptiva, indescriptiblement aliena a qualsevol sentiment que puga semblar-nos compasiu, amb una insensibilitat inhumana, les mil dues-centes pàgines, farcides de termes alemanys, ens transporten a l'horror d'un antisemitisme asèptic, neutre.

Quant a la guerra que ens descriu, està absolutament mancada d'èpica, dominada per la descoordinació entre els distints grups de poder que van fent-se i desfent-se al voltant d'uns pocs i molt poderosos personatges llunyans, carismàtics com Hitler, o a l'ombra com uns amics de son pare, i protectors seus.

I, barrejat amb això, uns escadussers retalls de la seua vida privada, d'un seu amic, que l'introdueix a les SS tot salvant-lo d'una condemna segura per la seua homosexualitat, d'unes petites, però significatives, incursions a la història de les relacions amb la seua germana bessona, d'una persistent investigació sobre la seua participació en la mort de sa mare i el seu marit, descripcions dels seus malsons, dels seus somnis...

Aquesta novel·la et transporta a un infern glaçat, sense sentiments, inclement, a un món transformat en un angoixant museu dels horrors.

Morosa, desesperant, que t'invita a deixar-te-la a cada pàgina, a llençar el llibre a les escombraries, o al foc.

I tanmateix, per aquell que siga capaç de resistir fins el final, imprescindible.

dijous, 7 de maig del 2009

Watchmen. Alan Moore i Dave Gibson

He acabat fa poc de llegir els 12 volums del còmic Watchmen d'Alan Moore, qualificat de novel·la gràfica i sobre el que s'ha estrenat no fa molt una pel·lícula que confese no haver vist encara.

No puc amagar que, malgrat haver aprés a llegir en casa amb els tebeos, i ser un fan de Flash Gordon i Mandrake el Mag, per no parlar de Superman (aquelles edicions de Mèxic DF on vaig aprendre paraules com bizarro), preferesc des de menut la literatura escrita a la dibuixada. No li podria negar, però, una certa qualitat a ninotaires com Crepax, Pratt, Moebius, o, evidentment Moore.

Dit açó, haig de dir que Watchmen m'ha agradat. Que, a diferència de la majoria de còmics no es tracta d'una història plana, que els diversos personatges que hi pul·lulen, amb totes les limitacions que vulgueu, viuen a través de les pàgines d'aquesta història, prenent decisions que no sempre són les que realment desitjarien.

L'ambient d'apocalipsi proper, de por a una guerra freda que s'escalfa per moments, de forma accelerada, la persecució que pateixen els nostres herois quan ja fa temps que abandonaren les seues activitats, la historieta de pirates que un xiquet llegeix de franc en un quiosc mentre espera sa mare, i que, en certa forma, explica i s'interelaciona amb la història principal... Tot això fa la narració vaja prenent cos i ens empente a seguir llegint volum rere volum fins alcançar un final que m'ha semblat inesperat i digne.

Recomanable per xiquets de totes les edats, sempre que encara que siga a estones, no hagen deixat de ser xiquets.