dissabte, 26 de desembre de 2015

House of cards. Michael Dobbs

La llei de la selva o en política tot hi és permès. Llegir aquesta novel·la sobre unes eleccions al Regne Unit guanyades pels pèls i les conseqüències que se'n deriven és com fer un curs accelerat sobre la misèria humana.

Ja Thomas Hobbes va popularitzar aquell famós llatinisme: Homo hominis lupus, però aquesta història va prou més enllà; ens explica el procés i les conseqüències d'una venjança. Una revenja que acaba transformant-se en un assalt al poder i, sense transició, quan aquest ja és a tocar, en una successió de xantatges, i inclús d'assassinats, tot siga a fi de bé.

En poques paraules un magnífic thriller de política ficció que, de ficció en té molt poca, i, de política, un sac.

Més que aconsellable, diria que d'obligada lectura per tot aquell que vulga entrar al joc, o apuntar-se a qualsevol partit.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Enterrado en vida. Arnold Bennett

Un divertiment menor, una mostra de l'anomenat humor anglès que, tanmateix, no acaba d'amagar la seriositat subjacent de la història.

Un pintor famós d'una timidesa més que malaltissa, patològica, que l'ha portat a ser absolutament inidentificable per als seus contemporanis aprofita l'equivocació d'un metge per a usurpar la identitat del seu criat mort i fer veure que el mort és ell. Però, clar, deixar definitivament de pintar no és una opció i, d'altra banda, el seu estil és inconfusible, amb firma o sense, pels ulls d'un expert.

A partir d'aquí la situació anirà complicant-se més i més.

Divertida.

dilluns, 21 de desembre de 2015

El desajuste del mundo. Amin Maalouf

Un assaig magistral sobre els molts perills de tota mena -i avantatges, tot cal dir-ho- que ens depara l'actual situació de la humanitat. Com ja havia fet amb Identitats assassines, o amb Les Creuades vistes pels àrabs, Maalouf ens mostra que no és només un gran novel·lista o, més ben dit, que és un humanista com la copa d'un pi.

Nadant entre dues aigües, entre dues cultures, entre dues identitats sense renunciar a cap d'elles, ens diu que l'únic camí possible contra la desfeta és la integració, la lluita contra els estereotips, la curiositat i l'interès per l'altre, la cultura compartida.

La solució no serà mai l'aïllament, la globalització és imparable i això és la cara i la creu de la mateixa moneda, el perill i el salt endavant. No podem desaprofitar-ho. Ens hi juguem el nostre futur però, sobretot, el dels nostres fills.

dilluns, 7 de desembre de 2015

El marciano. Andy Weir

Feia temps que no llegia una novel·la de ciència ficció que em recordés tant Jules Verne. L'illa misteriosa seria una bona comparació de no ser que a "El marcià" el protagonista està tot sol i, més encara, se les ha d'arreglar sol la major part del temps. O qui sap si comparar-la amb "La volta al món en vuitanta dies" només que el nostre protagonista no lluita contra el temps. O sí, però sabent que realment contra allò que lluita és contra la mort.

Científicament correcta, més que correcta perfectament ajustada, no es perd, però, amb disquisicions científiques que només apunta com de passada, però que, ho tinc molt clar, són impecables.

Saber que n'ha fet una pel·lícula el meu admirat Ridley Scott, m'hi durà, indefectiblement, al cinema, per veure com s'ha traslladat aquesta gran història a la gran pantalla.

Una bona novel·la.

La nació dels valencians. Joan Francesc Mira

Que Joan Francesc (Quico) Mira és un dels millors articulistes actuals en català, és cosa que poca gent s'atreviria a dubtar. Que és un dels grans novel·listes que tenim al país, només cal llegir la trilogia de València (Els treballs perduts, Purgatori i el Professor d'història) o Borja Papa, introspectiva autobiografia de Roderic Borja, el gran Alexandre VI que gosà repartir el món entre Espanya i Portugal al tractat de Tordesillas.

A més a més, arriscat i afortunat traductor dels grans clàssics de la literatura occidental, tant del grec (L'Odissea, Els Evangelis) com de l'italià (La Divina Comèdia)

Aquests dies he tingut el plaer de llegir un assaig de fa vint anys, Sobre la nació dels valencians, reeditat fa molt poc i rebatejat amb el nom molt més ajustat de "La nació dels valencians", amb unes poques, escasses, notes a peu de pàgina que no fan sinó refermar allò que, quan va ser publicat, semblaven intuïcions potser agosarades.

No és estrany que, en plena batalla de València, la seua postura moderada desfermara entre certs lectors que tot s'ho queden a ull, agres reaccions contra un contingut que consideraven traïa una pàtria que no acabava d'arrancar el vol. Però ara, ben llegit i paït, des d'una distància temporal que ens permet una certa objectivitat, comprenem que les seues afirmacions no eren sinó el fruit d'una visió crítica, ben cimentada, i que no oblidava mai l'utopia del restabliment, lent però cert, del país.

Un llibre que cal llegir.